Coop-Tic és una iniciativa de transferència d'innovació, finançada per la Comissió europea en el marc del projecte Leonardo da Vinci. Quatre partners especialitzats en pedagogies innovadores - SupAgro Florac i Outils-Réseaux (Montpeller), Aposta (l'escola empresarial cooperativa) de Catalunya i el Centre régional d'initiatives à l'environnement (CRIE Mouscron) de Valònia – es van associar per treballar sobre l'adaptació d'un dispositiu de formació destinat als animadors de projectes col·laboratius.
Amb Coop-Tic, s’han format quinze persones en tres països: Bèlgica, Espanya i França, amb l'objectiu que, per la seva banda i en els seus respectius cercles, esdevinguin formadores d'animadors de projectes i de xarxes de cooperació.
Presentació de l'equip de socis
El programa de Coop-Tic ha posat en connexió quatre estructures:
SupAgro Florac: Institució educativa en l'àmbit agro-ambiental, s'ocupa des de fa anys de la formació d'animadors d'innombrables xarxes temàtiques i geogràfiques públiques d'ensenyaments agraris i els garanteix suport tècnic. Reconeguda a nivell nacional per la seva experiència en el camp de les ciències de l'educació i per les seves activitats d'experimentació pedagògica i de promoció de dispositius de formació innovadors, Supagro Florac posa el seu saber fer a disposició dels seus partners en el projecte. Al mateix temps, és la responsable del muntatge i la coordinació de conjunt del projecte.
Associació Outils-Réseaux. Associació de "referència" a França pel que fa al treball en xarxa. La seva missió principal és la d'iniciar i d'acompanyar les xarxes i les pràctiques cooperatives amb el suport d'eines metodològiques i d'Internet. L'any 2010, Outils-Réseaux va muntar el dispositiu de formació Animacoop dirigit als animadors i professionals que operen en el camp de la cooperació i l'animació de xarxes. Aquest dispositiu Animacoop ha estat adaptat i ha donat peu al projecte europeu Coop-Tic.
Associació Aposta : Escola de cooperació responsable de la transferència en territori català.
Associació CRIE de Mouscron. Associació valona d'educació ambiental responsable de la transferència en territori de Valònia.
Aquests socis s' han encarregat d'integrar les competències de múltiples institucions, universitats, investigadors, participants i col·lectius locals implicats en l'àmbit del desenvolupament participatiu, que contribueixen activament a la redacció de la publicació de l'e-book que esteu a punt de descobrir en aquest moment.
Presentació del dispositiu d'aprenentatge
El dispositiu de formació Coop-Tic es basa en principis educatius que tenen per objectiu acompanyar l'aprenent cap a l'autonomia i reforçar la seva capacitat d'actuar amb coneixement de causa. L'aprenent és situat al centre de l'atenció pedagògica. D'aquests principis se'n desprèn la tria dels mètodes i recursos pedagògics que s'articulen al voltant de tres idees: el caràcter transversal dels sabers i competències col·laboratius a adquirir, un vincle amb el projecte professional dels aprenents i la utilització de les potencialitats de les eines digitals en la innovació a nivell pedagògic.
Què s'aprèn en la formació Coop-Tic ?
Els continguts de formació privilegien el desenvolupament de les competències operatives relacionades amb l'animació del projecte col·laboratiu: gestió de la informació, co-producció dels recursos, posada en marxa de dinàmiques de xarxa, animació de col·lectius...
Aquests continguts s'estructuren al voltant de 12 conceptes clau i de 12 competències col·laboratives transversals:
Aquestes competències col·laboratives es tracten paral·lelament a tres nivells:
a nivell individual, la formació desenvolupa la implicació de la persona en un projecte col·lectiu,
a nivell de grup, es tracten la comprensió de les dinàmiques de grup, de xarxes, de comunitats i les competències de gestió d'un col·lectiu,
un tercer nivell més de context té a veure amb els factors d'obertura i de comunicació "fora" de la pròpia xarxa.
Com s'aprèn?
Durant 14 setmanes de formació els aprenents treballen a distància i de forma presencial seguint una progressió en tres itineraris paral·lels:
Itinerari individual:
Els continguts en línea segueixen etapes de la vida d'una xarxa.
Formació de la xarxa: el grup es forma, un "col·lectiu d' individus" pren consciència d'ésser un grup d'aprenentatge.
La xarxa s'informa: els intercanvis al voltant dels projectes fan emergir experiències i problemes comuns.
Transformació de la xarxa: els fenòmens individuals i col·lectius s'apliquen durant el treball col·laboratiu en petits grups.
Irradiació de la xarxa: la difusió dels resultats dels treballs de cooperació fora de la comunitat valoritza el grup.
Consolidació de la xarxa: permet una avaluació i una reflexió sobre la manera de fer viure la dinàmica i d'obrir-la als altres.
Itinerari "col·lectiu d'aprenents":
Els participants produeixen col·lectivament nous continguts
Itinerari projecte:
L'establiment d'un projecte col·laboratiu per part de l'aprenent és un requisit previ, i les activitats proposades es refereixen a aquest projecte al llarg de tota la formació. La primera setmana els participants presenten el context i el tema del seu projecte, després proven els mètodes i eines proposats en el seu propi projecte i ho exposen en un espai personal d'aprenentatge. En cadascuna de les tres fases, un moment de reflexió permet fer balanç de les aportacions de la formació al progrés del projecte. La formació-acció accelera el projecte dins el seu context professional i al revés, les adquisicions de la formació són més "tangibles" perquè estan implicades en l'acció
Pedagogia impactada per les noves tecnologies
Un eco-sistema de formació:
Una metodologia per passar de la posició d'"animador de xarxes" a "formador d'animadors de xarxes"
Una alternança de moments d'intercanvi en presència i a distància, mitjançant les eines d'internet
Una utilització de les eines i mètodes col·laboratius durant la formació
Uns moments d'intercanvi de pràctiques
Un treball individual sobre els projectes col·laboratius dels participants
Co-producció dels coneixements: programacions pedagògiques de formació
L'ebook de Cooptic
El llibre electrònic que teniu a les mans recull els materials que es van fer servir a la formació Cooptic. Alguns s'han confegit especialment per a l'ebook perquè els continguts es van presentar a la formació de manera oral. Aquesta obra reflecteix els nostres coneixements en matèria de cooperació i col·laboració en el moment que va ser redactada, a finals de 2013. Però és un tema que comença tot just a ser treballat, i per la nostra banda continuem a experimentar-hi, a imaginar, a provar, a somniar... en resum: malgrat que la publicació d'aquest ebook és la finalització del projecte europeu Leonardo Cooptic, no és en absolut un punt i final sinó les primeres pedres dels nostres projectes futurs: un centre de recursos sobre col·laboració? Un MOOC? Potser alguna cosa que ni tan sols no existeix encara!
Bona lectura i bones experiències irreversibles futures de cooperació!
Els protagonistes de l'aventura
Coordinació:
Hélène Laxenaire
Autors:
Gatien Bataille
Jean-Michel Cornu
Antoine Delarue
FNAMI LR
Mathilde Guiné
Claire Herrgott
Emilie Hullo
Corinne Lamarche
Hélène Laxenaire
Heather Marsh
Laurent Marseault
Daniel Mathieu
Outils-réseaux
Jordi Picart i Barrot
Manon Pierrel
Frédéric Renier
Violette Roche
Elzbieta Sanojca
SupAgro Florac
Vincent Tardieu
Laurent Tézenas
Françoise Viala
... i els participants d'Animacoop
Dibuixos:
Eric Grelet
Disseny dels itineraris:
Claire d'Hauteville
Hélène Laxenaire
Elzbieta Sanojca
Traducció al francès:
Traducció col·laborativa feta pels membres del grup AnimFr (de l'article sobre la stimergie)
Traducció a l'anglès:
Koinos
Suzy Lewis-Vialar
Abdel Guerdane
Traducció al català:
Koinos
Jordi Picart i Barrot
Revisió (de la part francesa):
Caroline Seguin
Normalització de les fitxes:
Cathy Azema
Gatien Bataille
David Delon
Corinne Lamarche
Hélène Laxenaire
Christian Resche
Cécile Trédaniel
Desenvolupament:
Florian Schmitt
Disseny gràfic:
Imago design
Organització i seguiment del projecte Leonardo:
Guy Levêque
Cathy Azema
Martine Pedulla
Stéphanie Guinard
Aquesta obra ha estat realitzada en el marc d'un projecte de transferència d'innovació (TOI) finançat per la Unió Europea a través del programa Leonardo da Vinci.
Tots els continguts (textos, imatges, vídeo) estan sota llicència Creative Commons BY-SA. Això significa que podeu difondre'ls lliurement, modificar-los i utilitzar-los fins, i tot en un context comercial, sempre que compliu amb dues condicions: citar-ne els autors originals i compartir amb les mateixes condicions qualsevol contingut que creeu a partir dels nostres (llicència CC-BY-SA).
Cooperació o col·laboració: quines diferències?
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : Entre cooperació i col·laboració, hi ha una diferència de matisos.
F. Henri i K. Lundgren-Cayrol analitzen de manera molt aclaridora la diferència entre aquestes dues nocions.
La presentació següent reprèn àmpliament aquesta anàlisi.
La primera diferència: com es reparteix la feina?
En general, els grups col·laboratius i cooperatius treballen junts amb un objectiu comú o compartit.
La diferència més visible rau en la forma de repartir la feina:
Quan es coopera
El grup es divideix en equips especialitzats que realitzen una part de la tasca. Els membres de cada equip tenen funcions específiques. El treball es considera completat quan tots els membres han acabat la seva part.
La primera diferència: com es comparteix el treball?
Quan es col·labora
Els membres del grup treballen per un objectiu comú. Però cadascú, individualment, intenta assolir en solitari el consens meta. Dues produccions tenen lloc en paral·lel: una producció col·lectiva i les produccions individuals de cada participant.
Altres diferències
D'aquesta manera de realitzar la tasca comuna, se'n desprenen més diferències:
La maduresa dels grups
Les interacciones entre la gent
La manera de considerar l'objectiu
La maduresa dels grups
L'enfocament cooperatiu és més estructurat i controlat. L'animador organitza i "controla" la feina. Aquesta mena de treball convé més al "grup-infant";
L'enfocament col·laboratiu és més flexible i els membres del grup disposen de més llibertat. És més convenient per al "grup-adult"
L'enfocament cooperatiu es pot considerar com un mètode d'iniciació i de preparació a una autèntica col·laboració.
Les interaccions entre la gent
Les interaccions entre els membres dels grups tenen un paper central
en la cooperació la complementarietat de les tasques crea un sentit de dependència recíproca, això fa que les interaccions siguin molt fortes però "jerarquitzades"
en la col·laboració prima la posada en comú de les idees, i les interaccions tenen un caràcter més aviat "associatiu", que les fa més riques i intenses
La manera de considerar l'objectiu
Perquè treballem junts?
En cooperar, cada membre es responsabilitza d'una acció o sub-tasca. La meta és una producció col·lectiva, és el grup en tant que entitat que assoleix una meta.
En els enfocaments col·laboratius cadascú utilitza el conjunt de recursos del grup.
En conclusió
Aquestes dues nocions no estan encara "estabilitzades" tot i que hi ha acord sobre el fet que la col·laboració implica un procés més "democràtic": les relacions són més igualitàries
Els filtres culturals són forts i en ambdós casos poden tenir una connotació "negativa":
"col·laborar" recorda la història fosca de la guerra del 39-45.
"cooperació" s'associa a la política abusiva dels països rics a l'Àfrica.
En realitat la diferència entre aquestes dues maneres d'actuar no és tan definida: es passa fàcilment d'un enfocament a l'altre.
Molt sovint el que fem és dinamitzar un grup utilitzant el sentit comú, intentant fer-ho "de la millor manera". Això ens permet entendre alguns aspectes del grup: potser hi falta convivialitat o una cultura comuna, o bé el grup està massa centrat en ell mateix. Però aquesta capacitat que tenim per a analitzar, paradoxalment també és la nostra debilitat més gran, perquè fa que ens oblidem de tots els altres aspectes del grup. Fa que ens focalitzem en un aspecte del grup, o en dos, o tres, però deixant de banda els altres. Edgar Morin parla "d'encegament paradigmàtic1" : focalitzar-se en un problema fa que tots els altres no es vegin! Us proposem un mapa de les diferents facetes que permeten comprendre el que passa en el grup i de les diferents competències que permeten actuar perquè neixi i es desenvolupi. Algunes d'aquestes facetes són contraintuïtives i les presentarem des del principi. Aquest mapa no ha estat concebut per una sola persona que, per definició, hauria estat sotmesa ella mateixa a l'encegament paradigmàtic. És el resultat dels intercanvis inicials dels 130 membres del grup Intelligence Collective de la Fing2 i s'ha anat enriquint progressivament amb els treballs posteriors. Amb l'ajuda d'aquestes 28 paraules clau, d'aquestes 28 eines, vosaltres i fins i tot els membres del grup podreu entendre millor el que passa en el grup i ajudar-lo a desenvolupar-se i a adaptar-se a les diferents situacions.
Un primer aspecte contraintuïtiu: la presa de decisions a posteriori
Hi ha diferents estratègies en funció de l'entorn en el qual ens situem:
La planificació : en una situació previsible però en què els recursos són escassos, cal fer una previsió per optimitzar els recursos i no malbaratar-los;
La negociació : quan els recursos són escassos però la situació no és previsible, la negociació permet prendre una decisió al moment a falta de poder-ho fer de manera anticipada. És el cas, per exemple de la fixació del preu en l'economia de mercat;
La presa de decisions a posteriori : quan es pot disposar de recursos abundants (grup gran, informació abundant) però la situació no és previsible, aleshores val més suscitar una abundància de possibilitats i triar només a posteriori, entre totes les possibles opcions. Aquest enfocament és el que constitueix la base de la cooperació tal com la descobrirem;
Sovint no escollim una estratègia, sinó que fem servir la que dominem, sigui quin sigui el context. És important adaptar-se a l'entorn per triar la millor estratègia. De vegades, la situació pot ser previsible per algunes coses i imprevisible per d'altres, alguns recursos poden ser abundants i d'altres escassos. En aquest cas, cal poder adaptar-se i fins i tot fer malabarismes amb les estratègies. La que es refereix a la cooperació és bastant contraintuïtiva, ja que ens obliga a no prendre decisions el més aviat possible mentre que estem immersos en una cultura de la previsió, i ens porta a treballar amb l'abundància quan generalment ens focalitzem en el que és escàs.
Quan un grup supera la dotzena de membres, cada persona adopta una posició proactiva, reactiva, d'observador o inactiva i pot canviar-la en funció d'alguns criteris. De manera bastant contraintuïtiva s'observa que el tant per cent d'actius segueix sent remarcablement constant3 : els proactius són entre un i alguns per cent i els reactius entre deu i algunes desenes per cent.
En podem deduir diferents tipus de grups en funció del nombre de membres:
Els grups petits fins a una dotzena de persones que es poden gestionar de manera coercitiva (esperant una acció de cadascun dels seus membres);
Els grups intermedis d'una dotzena a un centenar de persones que necessiten més esforços de dinamització per obtenir reaccions;
Els grups grans d'un centenar a un o dos milers de persones que permeten produir de manera col·laborativa… a condició de centrar-nos en els reactius;
Els grups molt grans intermedis d'alguns milers de persones en els que el grup format pels membres proactius es torna més difícilment coherent;
Els grups molt grans de més d'algunes desenes de milers en els quals els proactius són prou nombrosos per fer que la dinamització sigui menys coercitiva.
Sovint es considera de manera implícita que cadascú hauria d'actuar en l'interès del grup oblidant el seu propi interès. És la definició mateixa de l'altruisme. Tot i que l'altruisme existeix en el món animal i en l'home i fins i tot comporta avantatges per sobreviure en certes condicions, no és fàcil desenvolupar-lo en totes les situacions. La cooperació fa servir un enfocament diferent del de l'altruisme: busca les condicions que faran convergir l'interès individual i l'interès col·lectiu. En alguns casos, de manera natural, cadascú anirà més aviat en el sentit de l'interès col·lectiu: en un entorn d'abundància es desenvolupa una economia del regal, diferent de l'economia de l'escassetat; donant una visó a llarg termini al grup, els comportaments es tornen més cooperatius; els mecanismes d'estima (una forma de reconeixement que contràriament al prestigi és atribuïda de manera dinàmica pel conjunt del grup) formen un sistema regulador que incita a actuar en el sentit de l'interès col·lectiu.
Però massa convergència pot transformar el grup en un ramat d'ovelles... És bo afegir-hi una mica de divergència (altres idees o maneres diferents de plantejar les preguntes) i fins i tot una espurna d'oposició per permetre un replantejament del grup. El rol de l'animador consisteix en percebre l'equilibri entre convergència, divergència i oposició i fomentar l'una o l'altre per obtenir un grup que avanci enriquint-se de la seva diversitat.
Si només hi ha convergència i oposició, apareix un conflicte. Una crisi és un moment difícil per al grup, però molt útil: diferents punts de vista obliguen a un replantejament. Però un conflicte contràriament a una crisi només va en dues direccions: a favor o en contra, i cadascú s'aferra a la seva posició. Per gestionar un conflicte, cal retransformar-lo en crisi suscitant una tercera posició o fins i tot més. Cartografiar les diferents idees dels membres empenyent-los a afegir-ne de noves és un mètode especialment útil en aquest cas.
Els tres primers aspectes presentats més amunt il·lustren les tres grans dimensions constitutives de tots els grups : els grups estan influïts pels seus membres, és clar, però també per l'organització del grup i la seva història així com per les seves relacions amb l'entorn:
La convergència i el conflicte il·lustren la influència de les persones sobre el grup
La mida del grup és una dada específica del grup, independentment de les particularitats dels seus membres
La imprevisibilitat i l'abundància que inciten a prendre decisions a posteriori sovint depenen de l'entorn.
Les facetes següents estan agrupades segons aquestes tres grans dimensions. Les que descriuen la influència de les persones van acompanyades d'un aspecte més difícil de tractar, tot i que no sempre és negatiu (com el conflicte, associat a la convergència, que permet un replantejament). La faceta següent, la implicació, amb el seu contrari la desimplicació, és el quart aspecte contraintuïtiu. Els següents sovint només demanaran una mica de sentit comú.
Sovint es confon la mobilització amb la implicació. Però si mobilitzem unes persones – sovint pagant-les – perquè facin el que volem, s'han d'implicar elles mateixes per arriscar-se a fer el que creuen que és bo. L'animador no sempre pot estar pendent de tot. Les persones que s'impliquen poden prendre iniciatives en funció de la informació que tenen i que l'animador no sempre té. La implicació és absolutament necessària en un entorn imprevisible que canvia constantment, per exemple en el marc de la innovació o quan es treballa amb persones més que no pas amb màquines o objectes.
Tres coses que influeixen en el nivell d'implicació de les persones:
La motivació (l'estima, el plaer, l'aprendre coses noves...)
Els frens (la manca de confiança, una seguretat personal precària, la por de no poder desfer-se del compromís...)
El nivell del llindar del passatge a l'acció (un projecte entenedor, uns animadors reactius...)
Cal anar molt amb compte amb la desimplicació que és una malaltia contagiosa dins del grup. Dues expressions ens donen el senyal d'alarma:
" A la merda!" (identificat per François de Closet sobre els problemes de l'ORTF, la televisió francesa als seus inicis)
" No és el meu problema!" (seguim estant mobilitzats però ja no ens impliquem...)
Els altres aspectes de la influència de les persones en el grup
Hem vist la convergència de les idees i dels interessos (i el conflicte quan només hi ha reaccions a favor i en contra) així com la implicació i la desimplicació. Dos altres aspectes concerneixen les persones: el nivell de consciència d'allò que passa i les diferents tasques de coordinació.
El nivell de consciència d'allò que passa en el grup és variable. És possible que ningú sigui conscient d'un determinat fenomen. Malgrat tot, això no impedeix la cooperació. L'estigmèrgia, per exemple, és una forma d'autoorganització utilitzada en particular pels insectes socials com les formigues o els tèrmits que es comuniquen deixant un rastre sense ser-ne forçosament conscients. Si l'animador pren consciència del que passa en el grup, aleshores pot actuar per afavorir determinats equilibris (convergència/divergència, mida del grup, nivell d'implicació...). Però si els membres mateixos prenen consciència del que està succeint, aleshores poden actuar sobre moltes coses més petites que no pas el o els animadors. L'ideal és arribar a un nivell de consciència col·lectiva,és a dir que els membres no només siguin conscients del que passa sinó que també en puguin parlar entre ells (contràriament als "no dits"). No hi ha cap grup que sigui plenament conscient i fins i tot sempre queden fenòmens dels quals ningú no ha pres consciència. Però el rol de l'animador consisteix en afavorir la màxima conscienciació individual i col·lectiva. A la inversa, tota agressió, voluntària o no, conscient o no, oberta o amagada, provoca la por o la còlera i ens torna a portar a un nivell de consciència molt baix. El treball del coordinador ha de ser una lluita permanent per donar més consciència al grup... reduint al màxim les seves pors i les seves còleres per no tornar-se inconscient ell mateix.
Existeixen múltiples tasques de coordinació. Algunes van dirigides a les persones (facilitar la implicació, fomentar la convergència o la divergència, reactivar els intercanvis...), altres van dirigides al grup (definir els objectius, conservar la història del grup, identificar les tasques a fer i les tasques crítiques, donar als membres una visió de conjunt del grup i de la diversitat de les idees...) i altres van dirigides a l'entorn (valorar el que s'ha fet...). Algunes tasques poden ser fetes de manera centralitzada pel coordinador o per un grup de persones designades, o bé de manera descentralitzada. Això depèn de cada grup i del seu nivell de desenvolupament (la definició dels objectius és una de les primeres tasques que es poden descentralitzar). Però en tots els casos, les eines de cooperació han d'estar al servei dels coordinadors i no substituir-los per evitar que eludeixin la seva responsabilitat.
Molt sovint, intentem dirigir el grup amb una intenció precisa. Si això pot ser pertinent per als aspectes específics del grup (mida, vocació...), no ho és si el que volem és que els membres s'impliquin i prenguin iniciatives. Molt sovint tampoc és el més apropiat per gestionar l'impacte que l'entorn té sobre el grup perquè no sempre tenim grans possibilitats d'acció. En aquests casos cal dirigir el grup no amb intenció sinó amb atenció. Significa que hem d'estar atents al que passa i saber-nos adaptar aprofitant les oportunitats. Fins i tot cal acceptar una petita dosi d'incoherència perquè el grup pugui resoldre problemes altrament insolubles...
Hem vist la influència de la mida en els grups. Hem d'afegir-hi tres altres aspectes específics del grup mateix: la seva vocació, el seu nivell de maduresa i els seus aspectes comuns.
Hi ha tres tipus de vocació per a un grup: una xarxa té com a objectiu posar en relació els seus membres, una comunitat crea sobretot una identitat col·lectiva i un grup de treball té com a finalitat produir - documents, esdeveniments... – per la resta de l'entorn més enllà dels membres. Aquí tornem a trobar les tres dimensions: persones, grup, entorn. El o els coordinadors han d'identificar la vocació primera del grup sense deixar no obstant les altres de banda.
Un grup progressa segons diferents nivells de maduresa. Quan el grup és infant, el coordinador és qui sol prendre les iniciatives (en aquest cas parlem de "dictador benevolent"). Al cap de 18 mesos i fins a dos anys (de vegades més per als grups "Tanguy5" que segueixen necessitant el coordinador durant molt més temps), el grup es converteix en adolescent. Aleshores alguns intenten prendre iniciatives i al principi això es fa en contra del coordinador. És quan adopten el paper de "líder negatiu". Aquest període difícil com per als humans és fonamental perquè obre la porta a què els membres s'apropiïn del grup. Durant aquest període, el coordinador sol tenir dificultats per a justificar-se o fins i tot per a protegir el grup d'un líder negatiu que, si es passa de mida, pot posar el grup en perill. A la fase següent, el grup es converteix en adult. Hi ha prou membres que s'han fet seu el grup i fins i tot estan disposats a defensar-lo. Saltar-se les etapes no serveix de res, un grup, com un ésser humà, ha de passar per les diferents etapes. El fet de voler constituir un grup adult partint de zero i des del principi podria anomenar-se la "síndrome de Frankenstein"... De vegades el grup es torna senil. Aleshores pot morir però és possible que s'hagi dispersat fent néixer o inspirant altres grups, assegurant-se així una descendència.
Què és el que comparteix un grup? En primer lloc disposa d'una cultura comuna (una història, unes vivències comunes, de vegades un vocabulari que li és propi...). Però, aquesta cultura és accessible per a tots fins i tot per als nous? El grup ha trobat un equilibri entre la seva identitat col·lectiva i la identitat personal dels seus membres? Un segon aspecte a compartir és absolutament fonamental. Es tracta dels comuns (la informació que defineix el grup, el seu funcionament, les seves regles i les seves produccions, les eines i els mètodes que utilitza...). Són fàcilment accessibles per a tots? Fins i tot per a les persones de fora del grup? A més d'estar disponibles en un lloc accessible (Web...) és important que aquests comuns respectin algunes regles de compartició: llicències Creatives Commons per als documents (especialment cc -by -sa que permet una veritable compartició i una millora constant 6) i programaris lliures per a les aplicacions (especialment la llicència Gnu7). Les eines i els mètodes utilitzats en el grup han de permetre que cadascú pugui desenvolupar la seva autonomia personal i el seu radi d'acció sense suscitar ni amos ni esclaus (vegeu especialment les regles d'Ivan Illich8).
A més de la noció de presa de decisions a posteriori en què es basa la cooperació quan l'entorn és alhora imprevisible i abundant, hi ha tres altres aspectes que depenen de l'entorn: les limitacions externes, la legitimitat i els intercanvis.
L'entorn pot aportar limitacions externes: les expectatives sobre el que el grup produirà, les exigències dels superiors jeràrquics quan el grup està inclòs dins d'una organització... Però hi ha dues maneres de percebre aquestes limitacions: poden paralitzar o al contrari estimular i portar el grup a arribar a un resultat (sense data límit, de vegades costa acabar una tasca). Per tant cal veure si es pot organitzar el grup de manera que aquestes limitacions l'estimulin més que no pas el paralitzin, si existeix un espai de llibertat i si cal ampliar-lo. Una de les dificultats més grans és la diferència de ritme entre el de les expectatives externes i el de la producció en el si d'un grup. Un altre aspecte consisteix en saber si correm darrera les exigències externes i els altres grups que fan coses similars o si, al contrari, tenim la impressió de córrer al davant, deixant que els altres ens segueixin, cosa que és molt més còmoda.
La legitimitat ve a ser l'equivalent envers l'entorn del nivell de maduresa que, en canvi, és intern al grup. Com per aquest darrer, trobem tres grans etapes (infància, adolescència i maduresa): al principi el grup és poc visible des de fora. Més tard, tendeix a intentar fer-se un lloc sovint posicionant-se contra els altres grups que fan coses similars. Un cop arribat a la maduresa, el grup i els seus membres són percebuts com a legítims. Això es converteix en una força per atraure nous membres. A alguns grups els costa sortir d'un posicionament "en contra", de vegades a causa dels mateixos objectius del grup. Però lluitar contra l'exterior pot portar a acabar lluitant… contra l'interior, i alguns d'aquests grups acaben per desagregar-se. Per garantir la longevitat, pot ser important saber reorientar els seus objectius i transformar una cultura del contra en una cultura constructiva.
L'equilibri del grup depèn en gran mesura dels seus intercanvis amb l'exterior. Un grup intercanvia idees, informació però també persones (que entren però també que surten del grup, algunes de les quals també poden participar simultàniament en diversos grups). Perquè el grup adopti un "règim equilibrat", cal plantejar-se la regularitat d'aquests intercanvis (ha passat molt de temps sense que el grup integri nous membres?), però també la quantitat, la qualitat i la diversitat d'aquests, per tal de trobar una harmonia entre la identitat pròpia del grup i la seva renovació.
Després d'haver vist les 16 facetes que permeten entendre el que passa en un grup, ens queda per veure quines són les 12 competències que permeten millorar les actuacions en un grup.
Les competències relacionades amb les persones no només són útils per als coordinadors, sinó també per als participants. Consisteixen en saber integrar persones en un grup (i integrar-se un mateix...), comportar-se de manera col·laborativa, gestionar "l'infobesitat" (la sobreinformació inherent a un entorn d'abundància i de transparència) i conèixer el propi posicionament (que inclou ser conscient de ser un simple observador o fins i tot d'actuar com a líder negatiu, entenent que només es tracta d'un rol i quin és el seu lloc dins del grup).
Les competències específiques del grup inclouen: com posar en marxa un grup, fer-lo viure, cartografiar les idees i les posicions9 (per produir intel·ligència col·lectiva o gestionar els conflictes) i saber autoavaluar el grup per entendre el que passa dins del grup i debatre amb els altres membres del grup tant com sigui possible (a banda dels coordinadors, pot resultar especialment útil transmetre aquesta última competència als propis membres del grup).
Les competències orientades cap a l'entorn consisteixen en saber produir (un document es pot produir de manera cooperativa – repartint-se les parts - , o de manera col·laborativa – treballant sobre el mateix text - . Fins i tot es pot produir entre centenars de persones10), organitzar esdeveniments oberts a l'exterior, documentar el que el grup sap fer11 i finalment passar a l'escala superior. Aquesta última competència encara no està molt estesa però és fonamental per multiplicar els resultats de la cooperació arribant a molta més gent, fins i tot als "no militants"12.
Cadascuna d'aquestes competències té diferents nivells que es poden anar assolint progressivament. Un exemple per il·lustrar-ho pot ser la capacitat per organitzar un esdeveniment. Al principi podem estar-hi exposats assistint a un esdeveniment, després podem haver participat a l'organització. L'etapa següent consisteix en entendre i saber explicar l'organització d'un esdeveniment. Més endavant podem desenvolupar una habilitat per fer i fins i tot al nivell útil ser capaços d'innovar en aquest camp.
La cooperació en 28 paraules clau, el que cal recordar
De vegades la cooperació es malinterpreta i es descarta com a cosa utòpica o que no pot funcionar per limitacions de temps o de diners. Però la cooperació en primer lloc és fer que l'interès individual i el col·lectiu convergeixin. Pot fer guanyar temps i diners... o perdre'n13. Segons el context (recerca d'innovació, recerca de la implicació de les persones...) i segons com es posi en pràctica, en determinats àmbits pot resultar molt més eficaç que les altres estratègies.
No és fàcil recordar les 28 paraules clau sense oblidar-ne. Però per sort, això no és necessari. Podem fer servir eines que ens ajudin. Així, un qüestionari d'autoavaluació14 repassa cadascuna de les 16 facetes que permeten entendre el que passa en un grup en forma de preguntes que ens hem de fer. Plantejar-se les preguntes adequades (fins i tot amb els altres membres del grup), és molt més eficaç que no pas buscar les respostes a l'exterior del grup, perquè les millors respostes depenen sobretot d'una bona comprensió de les especificitats del grup concernit... i de decisions enriquides per una diversitat de punts de vista.
Si bé és útil disposar d'eines per tenir a mà els 28 aspectes que permeten entendre la cooperació, també és imprescindible poder tenir al cap algunes bases l'observació de les quals s'ha de convertir en un autèntic reflex . Els aspectes que hem d'integrar són tres. Constitueixen les "condicions ICI" (Implicació, Comuns, Intercanvis): - 1. La implicació d'algunes persones: no pas totes, perquè, com hem vist, els observadors i els inactius constitueixen la majoria en els grups que tenen més d'una dotzena de persones. No obstant, cal que ens assegurem que al menys una o algunes persones s'impliquen en el grup i hi adopten una actitud proactiva. Refugiar-se darrera les eines pensant que faran aparèixer la cooperació com per miracle és una utopia en els grups de menys d'alguns milers o fins i tot desenes de milers.
2. Uns comuns accessibles: els fonaments del grup (objectius, regles de funcionament, eines i mètodes utilitzats...) són accessibles per a tothom fins i tot per als nous? Les produccions del grup són fàcilment accessibles i reutilitzables fins i tot fora del grup?
3. Uns mitjans d'intercanvi: és important disposar de diverses eines i regles d'intercanvi per assegurar la comunicació entre els participants que permetran que el grup convergeixi: presencialment i a distància, en sincronia (reunions) i en asincronia (intercanvis en línia per exemple), en intercanvis organitzats i en relacions informals (la "màquina de cafè")...
Aquestes tres condicions han de ser establertes de manera eficaç però també diversificada (Robert Ulanowicz ha mostrat que la durabilitat màxima d'un sistema depenia de l'equilibri entre dos aspectes antagonistes: 1/3 d'eficàcia i 2/3 de resiliència mitjançant la diversificació)15.
1 MORIN, Edgar. les cécités de la connaissance : l’erreur et l’illusion. In : Les sept savoirs nécessaires à l’éducation du futur [online]. Paris, France : UNESCO, 1999. p. 5–14. [Accessed 27 January 2014]. ISBN 2-02-041964-5. Available from: http://unesdoc.unesco.org/images/0011/001177/117740fo.pdf
2 Le groupe Intelligence Collective de la Fing. [online]. [Accessed 29 January 2014]. Available from: http://ic.fing.org/
4 CLOSETS, François de. Le système E.P.M. Paris, France : B. Grasset, 1980. ISBN 2-246-00969-3.
5 Tanguy és una pel·lícula d'Etienne Chatilliez que narra la història d'un jove de 28 ans, que es guanya bé la vida però s'estima més seguir vivint a casa dels pares, malgrat els esforços que aquests fan perquè marxi de casa. (Des d'aleshores es parla de "Fenomen Tanguy). Phénomène Tanguy). Wikipédia [online]. [Accessed 29 January 2014]. Available from: http://fr.wikipedia.org/wiki/Ph%C3%A9nom%C3%A8ne_Tanguy)
8 ILLICH, Ivan. La Convivialité [online]. Paris : Éditions du Seuil, 2003. [Accessed 29 January 2014]. Points Essais. ISBN 978-2-02-004259-8. Available from: http://www.seuil.com/livre-9782020042598.htm
12 See : GLADWELL, Malcolm. The tipping point: how little things can make a big difference. New-York, Etats-Unis : Back Bay Books, 2002. ISBN 0-316-34662-4.
15 ULANOWICZ, Robert E. A third window: natural life beyond Newton and Darwin. West Conshohocken, Pa. : Templeton Foundation Press, 2009. ISBN 9781599471549 159947154X. See also : "Cooperate, between efficiency and resilience"
Descripció :Era un diumenge assolellat del mes de juny
Com està això ? deixa anar la meva cunyada dirigint-se a mi i al seu marit
Està llest. Ja podeu portar la carn, les brases són a punt!
Mentre col·loquem les salsitxes a la graella el meu cunyat em diu:
Com ha anat el seminari sobre cooperació a Sète?
Més aviat bé. He pogut gaudir un cop més del poder de la intel·ligència col·lectiva.
M'hauràs de perdonar, però això de la "cooperació" encara no ho veig clar del tot
És clar, ho entenc… fins i tot per a mi no és gens fàcil parlar-ne de manera senzilla. S'ha de dir que som en plena fase emergent i que encara no es basa en res de gran envergadura… però cada dia hi ha més efervescència
Per a mi cooperar vol dir fer coses plegats, però em sembla tan lluny del funcionament de la nostra societat… Dubto que això pugui interessar a molta gent…
No t'enganyis, realment estan sortint moltes iniciatives noves. Fins i tot les empreses s'hi estan posant!
Ara resulta que les empreses són altruistes!
No del tot! L'altruisme és quan ens oblidem del nostre interès personal en favor de l'interès col·lectiu. En el regne animal, per exemple, els avantatges són ben coneguts, però és cert que a nivell econòmic ho són menys! En fi, de tota manera, es pot cooperar perfectament sense necessitat de ser altruista
Ah, sí ?
Doncs sí, només cal fer que el teu interès personal convergeixi amb l'interès col·lectiu
I això parlant clar i català ?
És molt fàcil. En general l'interès col·lectiu sol ser molt semblant al teu interès personal si te'l mires a llarg termini. Però si ets llest, també et pots organitzar les coses de manera que el teu interès conflueixi amb l' interès dels altres, però aquest cop a curt termini. Per exemple, aquí, el que ens interessa a tots dos és que no se'ns cremin les salsitxes…
M'agrada la teva teoria, però a nivell econòmic no sé si…
Doncs és més corrent del que et penses, cada cop hi ha més empreses que es llencen a la cooperació radical o la coopetència. Consisteix en associar-se amb la competència per desenvolupar determinats aspectes dels productes del futur i d'aquesta manera avançar-se a la competència o a les futures legislacions. Com se sol dir: quatre ulls hi veuen més que dos…
Dir-ho és molt fàcil, però això de fer que l'interès col·lectiu convergeixi amb l'individual, no sé què dir-te…
De fet no és gens complicat, la clau la tenim, però cal generalitzar-ho. Compartir una visió a llarg termini, per exemple, ajuda molt a que emergeixi la cooperació, treballar a nivell d'abundància també és un factor que facilita les coses.
A nivell d'abundància? Que no estàvem en crisi? Jo més aviat noto l'escassetat!
Sí, aquest és el cas dels béns materials, però si t'ho mires de més a prop, cada cop hi ha més béns no materials al voltant nostre, a més, els béns anomenats no rivals tendeixen a multiplicar-se amb la generalització d'Internet, dels ordinadors i fins i tot de les impressores 3D que a partir de plànols digitals permeten produir béns materials
Sí, s'ha de dir que és fàcil, però què passa si els plànols tenen copyright?
Aquesta és precisament una de les altres condicions que faciliten la cooperació. Quan no és obert, d'ús lliure és més complicat, però l'arribada de les llicències obertes facilita molt la feina
I funciona?
Més aviat sí, mira thegreenxchange, per exemple. És una plataforma d'Internet en la qual empreses que fins i tot competeixen entre elles s'intercanvien i comparteixen els avenços… curiós però real!
Psè, no sé si creure-m'ho...
És que ja no es tracta de creure-s'ho o no. És així i punt. El món actual és massa complex per enfrontar-s'hi sense la intel·ligència col·lectiva. Les empreses ho han entès i molta gent també. I els que no ho han entès s'estavellen. Mira els grans de la música com ploren per les còpies il·legals i els beneficis d'iTunes que ven temes desmaterialitzats!
Bé, però...
Encara està molt verd, és cert… i es nota que pel que fa a aquesta cooperació queda per inventar un conjunt de models econòmics que li corresponguin. La planificació com l'economia, que només s'interessen per l'escassetat ja no són suficients. Hem d'anar cap a un model que també mostri el valor de l'abundància i no només el de l'escassetat.
I mentrestant?
Mentrestant? Anem innovant i funciona… A l'univers d'Internet i de la informàtica, hi tens Linux o els models freemium de la web 2.0 que alliberen els continguts i es financen amb el servei, o també Sésamath que produeix llibres de matemàtiques a partir de classes col·lectives… Ara l'etapa crucial que cal superar és la del canvi d'escala.
I realment creus que la gent té temps per aprendre aquestes coses noves?
És com tot, la cooperació necessita el seu temps o al contrari te'n fa guanyar si saps mutualitzar. I a més, si no aprens a cooperar, no tindràs més remei que córrer darrera dels qui saben defensar els seus interessos passant per l'interès dels altres, trobar models econòmics que creen valor per l'abundància i guanyen temps mutualitzant…
Què nois, ja està feta la carn? Deixa anar la meva dona
Sí, ja està. Ara venim! respon el meu cunyat
Mentre poso la carn en un plat, convido el meu cunyat a compartir el menjar amb mi.
Vinga! Tothom a taula! De tota manera la cooperació sempre comença per un moment de convivialitat!
Autor de la fitxa : Corinne Lamarche - SupAgro Florac
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Idees desenvolupades per l'autor en el terreny de la col·laboració en aquest llibre, aquesta conferència :
Estem "programats" per cooperar
El comportament cooperatiu de l'home es deu, en part, a la seva evolució genètica. Està relacionat amb el grau de parentiu i amb les expectatives identitàries.
Segons la teoria de l'evolució, amb els segles, hauríem anat desenvolupant uns comportaments altruistes respecte al nostre grup de parentiu i de pertinença.
Cooperació tancada
L'altruisme evoluciona en un grup si aquest competeix amb altres grups. Diversos experiments han mostrat que hi ha una propensió a la cooperació tancada en el si dels grups de parentiu i de pertinença. L'infant té tendència a compartir més aviat amb els membres del seu grup més proper i no es refia tant dels altres grups. Els aspectes cognitius i emocionals hi tenen un paper important (imitació, llenguatge, creença, imaginació). L'etnologia ens mostra que hi ha grups que reforcen la seva solidaritat respecte a d'altres, per conservar els seus béns materials o immaterials. En moltes llengües, els termes emprats per al "Nosaltres" i l' "Ells" evidencien perfectament una diferenciació lingüística però també del comportament entre el "propi" grup i el grup "altres". A través de la història, i fins i tot avui en dia, ens afirmem en oposició respecte als altres; la nostra identitat es construeix oposant-se a l'altre, i passa el mateix amb els grups. La cooperació tancada reforça els vincles al si del grup de pertinença, permet un ancoratge identitari fort, atribueix valor a les reputacions i pot desenvolupar-se gràcies a la competició.
Cooperació oberta
No obstant, l'especificitat de l'Homo sapiens, al contrari del Neandertal, ha estat la d'elaborar unes formes de cooperació cada cop més obertes, d'integrar-se en àmplies xarxes. L'home, segons les situacions, té una propensió a la cooperació oberta. Tenim tendència a cooperar més fàcilment amb persones que cooperen elles mateixes, i, observant-les, sabem si són bons cooperadors. D'alguns comportaments cooperatius podríem dir que s'estableixen a partir d'un "altruisme competitiu", com ara l'acció de donar a obres de caritat. Es podria interpretar com una recerca de la valoració d'un mateix, d'un augment de la reputació per al seu torn ser escollit pel grup. Però què dir d'una situació en què l'individu arriscarà la seva vida per salvar-ne una altra? No està en una situació d'altruisme competitiu.
Així doncs, quins són els factors que ens duen a cooperar en el si de la parentela o amb altres grups més extensos?
La cooperació oberta permet acollir persones noves i per tant conèixer gent nova, altres maneres de fer, augmenta l'exposició al dubte (condició necessària per a la innovació).
Les variables per promoure una cooperació oberta
Primer de tot, quins són els beneficis induïts per una cooperació oberta? A través de la història i de l'experiència, s'ha demostrat que hi ha una acumulació cultural i una aportació d' innovació que es deu a factors geogràfics, ecològics, demogràfics i lingüístics. L'obertura als altres, a una diversitat de maneres de fer i de pensar, així com la mida del grup influeixen en la capacitat d'adaptació i en certa estabilitat política.
Altres tres variables són importants per entendre "les bases evolutives de la cooperació humana i de la manera en què aquestes s'han anat modulant culturalment":
les sancions. Tindran un efecte positiu si van acompanyades d'unes normes prosocials potents, d'uns actors legítims i d'una confiança en els dispositius institucionals.
la noció d'identitat col·lectiva en el sentit de crear vincle, de formar part d'un "Nosaltres"; la cooperació està relacionada amb les motivacions i amb les emocions socials, i no amb motivacions instrumentals i amb un objectiu utilitarista.
el poder polític, tot i que comporta riscos; és una qüestió d'elecció moral i d'assumir el pas d'un "nosaltres" exclusiu a un "nosaltres" inclusiu, de tendir cap a un procés que cada cop vagi agregant més complexitat i diversitat socials.
Cooperació tancada i cooperació oberta s'expressen de manera simultània, i cadascuna té els seus avantatges i els seus inconvenients. Per respondre a les expectatives identitàries de cadascú, en primer lloc s'haurien de donar uns comportaments cooperatius. "Al principi "Identifiqueu-vos i després coopereu", li oposaríem un principi oposat "Coopereu i després us identificareu".
Presentació sintètica de l'autor de l'obra : : Joël Candau : Professor al Departament de Sociologia-Etnologia de la Universitat de Niça-Sophia Antipolis.
És membre electe del Consell nacional de les Universitats, membre de la secció "Antropologia social, etnologia i llengües regionals" del Comitè de Treballs Històrics i Científics, CTHS (2006-), membre de la Societat d'Etnologia Francesa, membre del Comitè de redacció de la revista “Le monde alpin et rhodanien”, expert per l'AERES i director del Laboratori d'Antropologia i de Sociologia "Memòria, Identitat i Cognició social" (LASMIC, EA 3179).
Referència bibliogràfica : DUSSAUX, Maryvonne. «Pourquoi coopérer», Terrain, n° 58, 2012. Lectures [online]. 2012. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://lectures.revues.org/9185
Descripció : Robert Ulanowicz és un ecologista empirista conegut per la seva recerca sobre la mesura de la biomassa en els ecosistemes naturals. Les seves descobertes en aquest àmbit tenen implicacions filosòfiques importants en altres àmbits complexos, com ara el de les xarxes. Ha constatat que els sistemes totalment optimitzats no són sostenibles1. Així, si escollíssim el planter més optimitzat de blat de moro, per exemple, i només plantéssim aquest, hi ha moltes probabilitats que al primer paràsit, es perdés tota la collita. El professor de la universitat de Maryland, avui retirat, es va interessar per la sostenibilitat dels sistemes i va demostrar que aquesta era màxima quan es trobava l'equilibri just entre eficiència i resiliència (que necessita una diversitat més gran en detriment de l'eficiència, per tal d'augmentar la capacitat d'adaptació als problemes que puguin sorgir). Aquest punt òptim se situa una mica més a prop de la resiliència que de l'eficiència (en una relació aproximada d'un terç/dos terços). És en aquest punt d'equilibri entre optimització i adaptabilitat, entre ordre i desordre2, que emergeixen noves possibilitats ; en una paraula, que la possibilitat d'innovació és màxima. Aquest resultat, sobre els perills que suposa optimitzar sense desenvolupar l'adaptabilitat, no només s'ha constatat en els sistemes biològics, sinó que més aviat és una regla profunda de tots els sistemes complexos. Així, es pot aplicar a l'àmbit de la innovació, del funcionament en xarxa, a les decisions complexes i a les pròpies civilitzacions3.
1 ULANOWICZ, Robert E. A third window: natural life beyond Newton and Darwin. West Conshohocken, Pa. : Templeton Foundation Press, 2009. ISBN 9781599471549 159947154X. 2 Benoît Mandelbrot:"Entre l'àmbit del desordre incontrolat i l'ordre excessiu d'Euclides, a partir d'ara hi ha una nova zona d'ordre fractal". Vegeu també la noció de "dialògica" d'Edgar Morin que "uneix dos principis o nocions antagòniques, que aparentment s'haurien de repel·lir l'un a l'altre, però que són indissociables i imprescindibles per comprendre una mateixa realitat". 3 TAINTER, Joseph Anthony. The collapse of complex societies. Cambridge, Etats-Unis, Etats-Unis, 2000. New studies in archaeology [Texte imprimé] / ed. Wendy Ashmore, Clive Gamble, John O’Shea,... [et al.]. - Cambridge : Cambridge University press, 1976-. ISBN 0-521-34092-6. Clay Shirky ha reprès la idea que la manca d'adaptabilitat condueix a l'extinció per aplicar-la a l'economia en l'article "The collapse of complex business models" que podeu trobar al seu blog (hagués estat més encertat parlar de model econòmic complicat i poc adaptable que de model complex).
Una manera d'incitar a donar és desenvolupar-ne la motivació. No pas la motivació extrínseca de la que ja hem parlat (do de retorn, reconeixement social), sinó més aviat una motivació intrínseca que no espera res de l'exterior (autoestima, autorealització). No es tracta doncs de donar gratuïtament, sinó de manera desinteressada, en el sentit que no hi ha participació en els beneficis (un "interès per...") sinó més aviat un "interès en..."1. No obstant, en la teoria de l'autodeterminació, aquesta distinció intrínsec/extrínsec es considera més aviat com un contínuum2.
Les motivacions intrínseques "determinades pel plaer i el sentiment d'autonomia 3" interessen molt l'economia moderna. Entre elles, l'autoestima és un dels motors de la caritat (amb el reconeixement social que, en canvi, és una motivació extrínseca). Molts donants anònims donen perquè consideren que tenen sort d'estar en la situació en què estan i que està bé ajudar aquells que no han tingut la mateixa sort, i d'aquesta manera estan en acord amb els seus propis valors. Aquests poden ser personals o culturals. Per tant, és possible incidir en els valors del grup en el qual volem instaurar un sistema de regal. No obstant, un sistema de valors es construeix progressivament i pot topar de manera puntual amb els valors individuals d'algunes persones, diferents dels del grup. A la inversa, el sistema de valor també és constitutiu del grup4, i incita als que s'hi reconeixen a unir-se al grup i de vegades rebutja els que tenen valors diferents. L'altre tipus de motivació intrínseca és l'"autorealització". Els treballs de psicologia positiva han mostrat que assolim un estat de felicitat, anomenat "estat de flow", quan estem totalment absorts en el que fem. Podríem submergir-nos en el do a l'altre i que això ens omplís de felicitat ?
Mihaly Csikszentmihalyi, una de les figures capdavanteres de la psicologia positiva6, es va interessar, a partir dels anys 70, en les persones que dedicaven molt de temps i energia a activitats diverses, pel simple plaer de fer-les, sense esperar a canvi gratificacions en forma de diners o de reconeixement social (jugadors d'escacs, alpinistes, ballarins, per exemple). Les seves observacions l'han dut a concloure que la felicitat es dóna quan "donem el millor de nosaltres mateixos". Descriu un principi d'experiència òptima, un estat de flow, en el qual estem completament absorts en el que estem fent. Pot ser una activitat molt gratificant, com escriure un llibre, escalar una muntanya o una simple activitat de la vida quotidiana en la qual haurem sabut trobar un interès per implicar-nos-hi totalment. Fins i tot de vegades es pot aplicar a allò que normalment es considera una feina feixuga (rentar plats, planxar, etc.). Gràcies als testimonis recollits i a les experiències realitzades, Csikszentmihalyi ha identificat diferents particularitats que descriuen l'estat de flow7.
1 – Grau de concentració elevat en un camp limitat de consciència (hiperconcentració), absència de distracció;
2 – Pèrdua del sentiment de consciència d'un mateix, desaparició de la distància entre el subjecte i l'objecte;
3 – Distorsió de la percepció del temps;
4 – Retroalimentació directa i immediata. En el decurs del procés es detecten els èxits i les dificultats de manera immediata i el comportament s'ajusta en funció d'aquests;
5 – Sensació de control d'un mateix i de l'entorn.
Michael Norton, professor associat a la Harvard Business School exposa com la felicitat es pot associar al fer de donar, fins i tot diners8. Va realitzar un estudi al campus de la universitat de Colúmbia Britànica a Vancouver en què demanava a uns estudiants que avaluessin el seu grau de felicitat donant-los un sobre. Aquest contenia diners, 5$ o 20$ segons els estudiants, així com una nota a la meitat dels estudiants que deia: "d'aquí a les 17h d'avui gasteu aquests diners per a vosaltres mateixos" i a l'altra meitat "d'aquí a les 17h d'avui, gasteu aquests diners per a algú altre". Al final del dia, els investigadors van passar un qüestionari als estudiants demanant-los en què s'havien gastat els diners i fins a quin punt se sentien feliços en aquell moment. Els investigadors van constatar que les persones que s'havien gastat els diners en els altres eren més felices que les que s'havien gastat els diners per a elles mateixes, i això independentment de la quantitat de diners gastada. Michael Norton va realitzar una experiència similar a Uganda i va constatar que la situació era la mateixa. Per tal d'ampliar aquesta recerca, més endavant va recórrer a l'institut de sondeig Gallup perquè fes dues preguntes: "ha donat diners a una organització benèfica recentment?" i "fins a quin punt la seva vida en general el fa feliç". En una gran majoria de països ambdues respostes estaven correlades positivament: donar fa més feliç.
Però hi ha una dificultat per assolir la felicitat i l'estat de flow. Tenim tendència a prioritzar les activitats passives (com ara mirar la televisió...) que ens aporten una satisfacció molt parcial però immediata en lloc d'activitats actives que ens faran més feliços però demanen un esforç inicial. Com superar aquesta "barrera de l'esforç" ? Els que troben el plaer fent footing han hagut de patir les primeres vegades; els músics han hagut d'entrenar-se de vegades durant molts anys abans de poder submergir-se en una obra, o compondre ells mateixos; per el simple fet de passar una bona estona entre amics cal sortir de casa... Com a mínim, és important viure una experiència una primera vegada per adonar-nos de què ens proporciona plaer.
Viure una petita experiència irreversible
Per superar aquesta "barrera de l'esforç" i trobar la felicitat en un estat de flow, pot ser necessari que visquem una "petita experiència irreversible9", aquella que canviarà en profunditat la nostra manera de veure obrint-nos unes perspectives que ens semblaven impossibles. Nipun Mehta, el fundador de ServiceSpace.org, una incubadora de projectes en la intersecció del voluntariat, de la tecnologia i de l'economia del regal, cita una història real que va passar el dia de Nadal a Mèxic. Serveix per il·lustrar aquesta diferència entre la idea que ens fem d'una situació i la felicitat que ens pot aportar10. "Un pare i un fill estan asseguts al costat d'un arbre de Nadal. Un nano pobre d'un barri de barraques passa pel seu costat. El pare es gira cap al seu fill i li diu que li doni una de les seves joguines. Naturalment el fill es mostra reticent, però quan s'adona que el seu pare li ho diu seriosament, agafa una de les joguines, la que menys li agrada, i es disposa a donar-li. Però el seu pare li diu: "fill meu, dóna la joguina que més t'agrada". El nen, tot i que al principi era reticent, acaba per fer-ho. Quan torna, el pare pensa que ha de felicitar el seu fill pel gest que acaba de fer i reconèixer el seu gran sacrifici. Però de manera sorprenent, el nen torna exultant d'alegria, mira el seu pare i li diu: "Papa, ha estat increïble! Puc tornar-ho a fer?".
Sovint, els actes que fem ens els dicta la manera que tenim de percebre les coses i aquesta percepció, independentment de la realitat depèn del nostre entorn, d'allò que sentim al voltant nostre sobre el tema, etc. L'economia experimental s'interessa pels comportaments individuals i col·lectius. Ja n'hem vist un exemple amb la teoria cumulativa de les perspectives11 que mostra la nostra aversió pel risc. Jacques Lecomte12, professor de psicologia a la Universitat de Nanterre i a l'Institut Catholique de París en proposa d'altres entre els quals destaca una experiència de profecia autocomplerta, una afirmació que modifica els comportaments pel simple fet de ser difosa i que d'aquesta manera es converteix en realitat. En una experiència, un experimentador dóna les mateixes regles del joc a tots els participants però a la meitat del grup els diu que participaran al "joc de Wall Street" i a l'altra meitat al "joc de la comunitat". Els subjectes que cooperen són dues vegades més nombrosos en el segon cas! De manera que estem predisposats alhora a cooperar i a competir. Però hi ha una subtilesa que assenyala Jacques Lecomte: estem predisposats a una cosa o a l'altra, però no predestinats. El que ens fa optar per un mode o per l'altre és el context. Els mecanismes de mimetisme molt desenvolupats en els humans, ajuden a propagar les profecies autocomplertes, tant si són altruistes com si són egoistes...
També existeixen altres mecanismes per viure una primera experiència de regal. A l'exemple del "Pay-it forward" que hem vist al capítol anterior, el fet que el beneficiari d'un regal es comprometi a donar al seu torn a altres persones "per avançat" no garanteix que ho faci. Però aquesta promesa augmenta les possibilitats que es facin nous dons. A la seva ponència a TEDx13, Nipun Mehta presenta el "Karma Kitchen" de Washington DC. Es tracta d'un establiment normal on s'hi pot menjar, però que està regentat per voluntaris i quan el client acaba de menjar, rep un compte de 0$ on se li explica que "amb un propòsit de generositat, algú que ha vingut abans ha fet un donatiu per a aquest àpat. Esperem que vostè continuarà la cadena donant al seu torn! Per pagar per un futur convidat pot deixar una contribució anònima en aquest sobre. Gràcies!". Ens trobem davant el típic enfocament de tipus Pay-it forward14. La majoria de les persones accepten fer un donatiu i encara que algunes es comportin com "passatgers clandestins", el fet que ens sigui més fàcil donar per als altres que per a nosaltres mateixos ha permès que aquest restaurant existeixi des de fa 3 anys. Actualment, se n'estan obrint altres restaurant d'aquest tipus. La iniciativa d'una ex voluntària del Karma restaurant, Minah Jung fins i tot ha permès avaluar quina quantitat donem de més per als altres comparada amb el que estem disposats a donar per a nosaltres mateixos15. Es va associar amb el professor Leif Nelson de la Haas Business School de Berkeley per dur a terme un experiment en un museu en què generalment es cobra 1$ per entrada. La primera experiència va consistir en col·locar una caixa en què els visitants podien deixar la voluntat. La quantitat era de 1,33$ de mitja, més alta que el preu normal de l'entrada. Quan van posar una persona per cobrar el preu que els visitants volien pagar, l'import mitjà va passar a ser de 2$. Però sobretot, quan s'informava als visitants que per a ells l'entrada al museu era gratuïta, però que pagaven per la persona que vindria al darrera seu, la mitja dels donatius era de 3$ és a dir tres vegades el preu normal de l'entrada! Som més generosos per als altres que per a nosaltres mateixos…
La pista de l'oxitocina per afavorir la nostra tendència a cooperar?
1 CORNU, Jean-Michel. Tirer bénéfice du don, pour soi, pour la société, pour l’économie [online]. Limoges, France : FYP, 2013. Stimulo, ISSN 2265-7754. ISBN 978-2-916571-87-4. Available from: http://www.cornu.eu.org/news/donner-une-capacite-naturelle-mais-limitee. 2 DECI, Edward L. and RYAN, Richard M. (eds.). Handbook of self-determination research. Rochester, Royaume-Uni : The University of Rochester Press, 2004. ISBN 1-58046-108-5. 3 Motivation. Wikipédia [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://fr.wikipedia.org/wiki/Motivation 4 See in particular the works of Elinor Omstrom, "Nobel Price of Economy" in 2009 for her works on the governance of commons by communities : EYCHENNE, Fabien. Notions de base - Annexe 7 - E. Ostrom : la gouvernance des biens communs. Réseau social de la Fing [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.reseaufing.org/pg/blog/fabien/read/83725/notions-de-base-annexe-7-e-ostrom-la-gouvernance-des-biens-communs 5 CORNU, Jean-Michel. La monnaie, et après ? guides des nouveaux échanges pour le XXIe siècle. Limoges : FYP éd., 2012. ISBN 9782916571775 2916571779. 6 CSÍKSZENTMIHÁLYI, Mihály and SERVAN-SCHREIBER, David. Vivre: la psychologie du bonheur. Paris, France : Pocket, 2005. Pocket. Évolution, ISSN 1639-5727Presses pocket (Paris), ISSN 0244-6405, 12335. ISBN 978-2-266-16913-4. 7 Flow (psychologie). Wikipédia [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://fr.wikipedia.org/wiki/Flow_(psychologie) 8 Michael Norton : Comment acheter le bonheur | Video on TED.com. Ted : Ideas worth spreading [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.ted.com/talks/lang/fr/michael_norton_how_to_buy_happiness.html 9 The word is from Laurent Marseault of Outils Réseaux 10 Pay it forward: Nipun Mehta @ TEDxGoldenGateED. Ted : Ideas worth spreading [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://blog.tedx.com/post/17375163362/pay-it-forward-nipun-mehta-tedxgoldengateed 11 CORNU, Jean-Michel. Le taux de satisfaction des besoins réels identifiés. In : Tirer bénéfice du don, pour soi, pour la société, pour l’économie [online]. Limoges, France : FYP, 2013. Stimulo, ISSN 2265-7754. ISBN 978-2-916571-87-4. Available from: http://www.cornu.eu.org/news/donner-une-capacite-naturelle-mais-limitee 12 LECOMTE, Jacques. La bonté humaine: altruisme, empathie, générosité. Paris, France : O. Jacob, 2012. ISBN 978-2-7381-2710-5. 13 NIPUN, Mehta. TEDxBerkeley - Designing For Generosity. YouTube [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.youtube.com/watch?v=kpyc84kamhw&feature=youtu.be 14 CORNU, Jean-Michel. Le don plus efficace que l’échange ? In : Tirer bénéfice du don, pour soi, pour la société, pour l’économie [online]. Limoges, France : FYP, 2013. Stimulo, ISSN 2265-7754. ISBN 978-2-916571-87-4. Available from: http://www.cornu.eu.org/news/donner-une-capacite-naturelle-mais-limitee 15 NIPUN, Mehta. TEDxBerkeley - Designing For Generosity. YouTube [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.youtube.com/watch?v=kpyc84kamhw&feature=youtu.be 16 DVORSKY, George. 10 Reasons Why Oxytocin Is The Most Amazing Molecule In The World. io9 [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://io9.com/5925206/10-reasons-why-oxytocin-is-the-most-amazing-molecule-in-the-world 17 ZAK, Paul J. The moral molecule: The source of love and prosperity. Random House, 2012. 18 YONG, Ed. Non, l’ocytocine n’est pas la molécule de l’amour et de la morale. GALLAIRE, Fabienne (tran.), slate [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.slate.fr/story/59785/ocytocine-hormone-calin 19 DE DREU, Carsten KW, GREER, Lindred L., VAN KLEEF, Gerben A., SHALVI, Shaul and HANDGRAAF, Michel JJ. Oxytocin promotes human ethnocentrism. Proceedings of the National Academy of Sciences [online]. 2011. Vol. 108, no. 4, p. 1262–1266. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.pnas.org/content/108/4/1262.short 20 SHAMAY-TSOORY, Simone G., FISCHER, Meytal, DVASH, Jonathan, HARARI, Hagai, PERACH-BLOOM, Nufar and LEVKOVITZ, Yechiel. Intranasal administration of oxytocin increases envy and schadenfreude (gloating). Biological psychiatry [online]. 2009. Vol. 66, no. 9, p. 864–870. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0006322309007628 21 See particularly : La chimie de l’amour - Marcel Hibert - Université de tous les savoirs - Vidéo - Canal-U [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://web.archive.org/web/20120707042548/http://www.canal-u.tv/video/universite_de_tous_les_savoirs/dl.1/podcast.1/la_chimie_de_l_amour_marcel_hibert.7042 22 Una altra hormona, la vasopressina, també ha contribuït molt a la supervivència de l'espècie, però amb una estratègia oposada a l'oxitocina. La vasopressina controla el sistema de lluita o de fugida mentre que l'oxitocina controla el de tipus calma i contacte. El primer disminueix el nivell de consciència mentre que el segon podria desenvolupar l'atenció als senyals socials. 23 BARTZ, Jennifer A., ZAKI, Jamil, BOLGER, Niall and OCHSNER, Kevin N. Social effects of oxytocin in humans: context and person matter. Trends in cognitive sciences [online]. 2011. Vol. 15, no. 7, p. 301–309. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S1364661311000830 24 KOSFELD, Michael, HEINRICHS, Markus, ZAK, Paul J., FISCHBACHER, Urs and FEHR, Ernst. Oxytocin increases trust in humans. Nature [online]. 2005. Vol. 435, no. 7042, p. 673–676. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.nature.com/nature/journal/v435/n7042/abs/nature03701.html 25 Official Home of the Free Hugs Campaign. [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://freehugscampaign.org/
Trucs i argúcies per endegar una xarxa cooperativa
Autor de la fitxa : Outils-Réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : Outils-Réseaux acompanya xarxes i grups des del 2003 per ajudar-los a apropiar-se de mètodes i eines cooperatius. D'aquesta manera hem pogut identificar elements facilitadors o bé obstacles que frenen la cooperació i la participació.
Les eines no són col·laboratives per naturalesa, esdevenen tals quan s'utilitzen conscientment i en un context favorable.
Els "trucs i argúcies" que es descriuen a continuació no demanen grans competències tècniques ni pressupostos importants. Una tècnica d'animació, la utilització d'una eina activada amb 2 clics o una posició adequada del dinamitzador de la xarxa poden aportar molt més que la instal·lació de fàbriques sobredimensionades, que poden costar molt cares (tant en sentit figurat com literal).
Aquesta llista és fruit d'aquesta experiència i només demana ser enriquida!
Cooperador humanum est
La cooperació és una singularitat de l'espècie humana, el nostre motor principal, eina de supervivència. Tres segles de competència no ens han de fer oblidar que som fills de diversos mil·lennis de cooperació i col·laboració.
Tres camps d'acció
La nostra època haurà d'afrontar tres reptes en matèria de cooperació:
Aprendre a cooperar entre humans: països del sud / països del nord, rics / pobres, entre religions, homes / dones...
Procurar que la humanitat cooperi amb el seu entorn: menys contaminació, agressions ...
Possibilitar que cada individu cooperi millor amb ell mateix: reconciliar humanitat i animalitat, costat femení i masculí...
Separar l'aprenentatge de la cooperació...
...de la seva utilització en temes conflictius!
És assenyat evitar temes polèmics quan ens iniciem en la cooperació. Val més provar mètodes i eines cooperatives en petits projectes amb poca transcendència que en àmbits vitals per a la xarxa.
Per exemple, compartir fitxes pedagògiques en una xarxa d'educació mediambiental, quan la cosa vital per als membres de la xarxa és trobar mitjans de finançament. Quan els membres de la xarxa hauran adquirit una mica d'experiència en matèria de pràctiques cooperatives i hauran desenvolupat experiències comunes, es podrà pensar en una experiència sobre mutualització de mitjans.
Fer viure petites experiències irreversibles de cooperació
Un gran viatge comença amb uns petits passos.
Encara que sembli que la cooperació és un component fonamental de l'animal humà, uns segles de "sana competència", de "no s'ha de copiar", de "per existir, no s'ha de deure res a ningú"... condicionen els humans que n'han quedat tocats. Per tant és oportú reinstil·lar poc a poc la dimensió cooperativa.
Qualsevol canvi és un procés de trencament que sacseja les representacions, les idees, els mètodes dels individus.
Perquè una xarxa comenci a cooperar, cal provocar aquests trencaments, aquests canvis que sovint són irreversibles: per aconseguir-ho proposem fer viure petites experiències irreversibles de cooperació:
aixecar un menhir, 340 persones que estiren en sentits diferents però no massa fort: molt bona com experiència, tot i que no gaire freqüent.
agafar apunts entre uns quants al mateix temps i en una mateixa pàgina (amb etherpad, google doc o gobby: eines que permeten co-redactar en línia un text), més simple que aixecar un menhir però ben eficaç.
dinamitzar un debat utilitzant uns mapes heurístics (freeplane, freemind, Xmind...) vídeo-projectats en directe, tècnica que permet visualitzar amb un cop d'ull totes les idees del grup i passar d'una lògica lineal a una navegació per idees que pot ser adaptada segons el públic (es poden afegir fàcilment noves idees).
fer fer i valorar la redacció de síntesis de llistes de llistes de correu de discussió / (vegeu l'exemple de Tela Botanica), de vegades els membres de la xarxa discuteixen sobre les llistes i fòrums de temes molt especialitzats. Qui ha iniciat la discussió ha de realitzar la síntesi. Hi ha una classificació de les síntesis de les llistes de correu segons que es tracti d'un simple copiar i enganxar, o d'una redacció més organitzada).
posar contingut imperfecte, per corregir: impulsats pel seu coratge quan es tracta de defensar la puresa de la Llengua, aquells que el dia abans encara s'acoquinaven amb l'idea de participar en una eina informàtica passen la barrera tècnica i corregeixen les faltes! (aquesta argúcia encara és més eficaç quan l'errada afecta el nom d'una persona: a la preocupació per l'ortografia impecable, s'hi afegeix l'estímul de l'ego...)
fer jocs cooperatius: per exemple el joc del Tao.
Començar presencialment
Quan es diu "xarxa cooperativa" es pensa a una comunitat que no sempre es troba en el mateix espai-temps: hi ha treball a distància, interaccions sincròniques i asincròniques. En canvi són rares les comunitats virtuals que funcionen únicament a distància: els aplecs, les trobades són moments importants en la dinàmica de xarxa.
Quan es crea una xarxa és assenyat aprofitar el temps "presencial" per assajar i experimentar eines i mètodes que puguin funcionar a distància: posar en marxa presencialment allò que es vol posar en marxa a distància.
Això permetrà familiaritzar-se, formar-se i assegurar una continuïtat entre presència i distància.
Per exemple, durant una trobada d'una xarxa, un dels membres planteja una pregunta a l'assemblea. Tothom pot proposar una o més respostes escrites en paperets tot indicant les pròpies dades. Les respostes són sintetitzades i visibles per tothom. Més tard la persona que ha fet la pregunta recupera els contactes de les persones que hagin respost i crea una llista de discussió per seguir interactuant a distància.
Per exemple, es poden implementar unes eines per treballar a distància que poden suscitar interrogants sobre les formes de funcionament presencials: com es regulen les intervencions, com es prenen les decisions, ja que sovint aquests elements són implícits. En un grup sovint el redactat de l'acta de la reunió és assumit per una persona. Si s'adopta una eina de coescriptura per prendre apunts, de cop i volta apareixen els interrogants: tothom pot escriure? qui dóna el vist i plau? Queda clar que no és pas l'eina la que planteja problemes, simplement és la que fa que apareguin els interrogants.
Començar per un mateix
La caritat ben concebuda comença per un mateix. o Per canviar el món, cal començar per canviar-se un mateix.
Moltes organitzacions tenen la fita de fer cooperar un grup, una xarxa. Però abans que res, cal començar practicant mètodes i eines cooperatius: es tracta d'aplicar a l'interior allò que es voldria implementar a l'exterior.
Vegeu: l'estratègia ITPTS, "Interaccions Transformació Personal, Transformació Social": no hi ha contradicció entre les voluntats de canviar el món i el treball personal, els dos enfocaments estan relacionats i s'han d'articular
Una constatació: una organització que no coopera interiorment i no utilitza les eines necessàries per fer-ho, ben difícilment aconseguirà que es col·labori amb ella.
Però com fer-ho quan s'està en un context molt rígid, condicionat, difícilment permeable a aquesta mena de pràctiques? Cal partir del punt més petit sobre el qual es té influència per cooperar, alguns col·legues de confiança, un petit grup de treball agosarat... Sempre es troben dues o tres persones disposades a seguir el joc!
Començar senzill
Proposar unes eines que els usuaris puguin dominar fàcilment
Quan abordem la utilització d'eines informàtiques, el primer esglaó és sempre el més important. Si la primera manipulació és simple, els contribuïdors, tranquil·litzats, tindran ganes d'esforçar-s'hi una mica més i acceptaran la necessitat d'una mica de temps de formació o de pràctica.
Fins i tot podem pensar en ocultar algunes funcionalitats en un primer moment i esperar que el grup maduri abans d'afegir gradualment més material. O bé esperar que s'expressi la demanda i implementar el dispositiu tècnic en funció de les propostes del grup.
Ser pragmàtics
Utilitzar unes eines fàcils d'instal·lar i configurar sense competències tècniques
En lloc d'esperar a tenir els mitjans necessaris per crear un dispositiu a mida, més val començar, des que la dinàmica de la xarxa s'anima, a instal·lar algunes eines clau en mà, fàcils d'instal·lar i utilitzar: fer bricolatge acoblant eines de baix cost però que permetin començar a proposar algunes actuacions cooperatives (Google Doc, Netvibes...).
Òbviament no és l'ideal: seria preferible disposar d'un dispositiu propi íntegrament en programari lliure. I n'hi haurà que seran contraris a la utilització de serveis en línia gratuïts que guarden les vostres dades amb el risc que siguin utilitzades amb finalitats comercials. Cert, però el dinamitzador de la xarxa ha de ser pragmàtic. Aquestes eines s'han d'utilitzar amb coneixement i pel que serveixen: uns serveis en línia gratuïts i no unes eines amb les quals es pot esdevenir autònoms; tanmateix, gràcies a la seva facilitat d'ús, poden servir per estimular l'aparició de la dinàmica cooperativa.
Esperarem a que apareguin i s'implementin usos reals abans de passar, si s'escau a desenvolupaments específics.
Guiatge en l'ús
Guiatge amb atenció més que amb intenció:
gestionar un projecte "amb intenció": el coordinador preveu des del principi els objectius, el desenvolupament del projecte, el calendari, el pressupost... < és la metodologia tradicional de projecte >
gestionar un projecte "amb atenció": el dinamitzador crea situacions cooperatives (fer que les persones es trobin, fer de manera que es presentin, que puguin interactuar...), i es manté posteriorment alerta i reactiu (proposar materials per tal que allò que hagi sortit de la situació cooperativa pugui desembocar en projectes, accions, treball cooperatiu...) < metodologia de projecte cooperatiu >
El dinamitzador per tant s'ha de limitar a callar, deixar les seves pròpies idees de banda i prioritzar una actitud d'escolta i d'observació.
D'altra banda ha de crear les condicions favorables per fer emergir necessitats col·lectives: per exemple un qüestionari en què els resultats es comparteixen col·lectivament. Google formulari és perfecte per això ja que permet el tractament estadístic de les respostes i l'elaboració de gràfics. Donar a tothom els resultats en temps real fa que el dinamitzador no tingui el monopoli de la visió global: el grup esdevé visible per al grup.
Ben bonic, ben bonic, ben…
Contràriament a allò que es podria pensar, l'aspecte estètic, gràfic, és molt important: té un poder motivador per als membres del grup i valoritza les produccions col·lectives.
Podríem fins i tot utilitzar el Bling-Bling força apreciat per alguns:
animacions en flash,
efectes rollover i funcionalitats arrossegar i deixar anar amb tecnologies jquery, o mootools,
Rolex...
Mirall, bell mirall
Implementar processos perquè el grup es representi col·lectivament
Fer que el grup sigui visible per al grup és una etapa fonamental per endegar la cooperació entre els membres. És el concepte d'holoptisme, descrit per Jean-François Noubel.
Es poden utilitzar diverses tècniques i eines:
cartografiar els membres: per representar la comunitat donant-li un cos que la faci menys virtual en agafar una dimensió geogràfica.
fer un inventari de les competències (identificant el punt fort de cadascú i posant-lo de relleu en un mapa heurístic, per exemple), d'allò que estem disposats a compartir (quins són els recursos dels membres del grup que poden compartir amb els altres membres?)
compartir els problemes i bloquejos d'uns i altres, veure en què els altres poden ajudar-me.
Encoratjar les aportacions
Per iniciar (i també prolongar) una dinàmica cooperativa que es recolza en participacions voluntàries és important valoritzar fins i tot la més petita aportació. Per exemple citant tots els contribuïdors del projecte, fins i tot els que hagin fet aportacions mínimes (apologia del reforçament positiu).
No hi ha cap mal en concedir-nos un plaer!
Per altra banda, per a un dinamitzador de xarxa pot ser molt útil conèixer a fons els possibles contribuïdors per trobar les connexions entre els seus interessos i el projecte.
Aclarir les condicions d'ús
Quan pensem en la creació d'una xarxa cooperativa hem de tenir en compte que molt probablement les interaccions donaran lloc a unes produccions col·lectives comunes.
Per tal d'evitar qualsevol problema o malentès, més val preveure i discutir des del començament mateix de la dinàmica les condicions d'utilització, i els drets que s'apliquen a les produccions comunes:
qui és propietari del contingut elaborat col·lectivament?
aquest contingut es podrà vendre?
podrà ser modificat? ...
Les llicències Creative Commons (contracte flexible de drets d'autor per alliberar les pròpies obres) permetran ajudar a reflexionar sobre el tema i a dotar de marc jurídic la creació de béns comuns.
Envoltar-se de bons "seguidors"
"Se sol dir que la vida d'una comunitat depèn de la qualitat de la dinamització. Això és parcialment cert. Tanmateix en aquest breu vídeo recreatiu, s'explica amb talent que el lideratge és indispensable per endegar la cosa, però que sense seguidors implicats en l'acció, no arribaríem mai enlloc."
Tradicionalment anomenats "procomuns" (les coses que ens pertanyen en comú), els béns comuns han quedat una mica oblidats.
Han estat suplantats per :
els béns privats organitzats pel mercat
els béns públics posats a disposició per l'estat
D'aquesta manera els béns comuns s'han convertit en les "coses de ningú"... de les quals ningú no se n'ocupa.
I això que els béns comuns (commons en anglès) no són béns "sense amo".
Cadascú de nosaltres pot legítimament reivindicar els seus drets sobre ells.
Són les coses amb què ens alimentem, les que ens permeten comunicar-nos i desplaçar-nos, que ens inspiren… o fins i tot que ens permeten abocar els residus (a l'aire o a l'aigua).
Un bé comú es caracteritza pel fet:
- que un recurs, per exemple l'aigua o el saber, s'utilitzi de manera comuna i sostenible, més que de manera individual o excloent-ne altres persones.
que un grup específic s'encarregui del recurs i en tingui cura, en comptes de deixar-lo ens mans de persones que se n'aprofitin.
que aquest grup s'hagi posat d'acord per establir unes regles apropiades i transparents, en comptes d'acceptar l'absència de regulació.
que l'accés als recursos estigui àmpliament autoorganitzat, en comptes d'estar determinat des de fora.
que a tots els usuaris se'ls reconegui el dret a donar la seva opinió en comptes d'estar sistemàticament representats per altres persones.
que els avantatges es comparteixin, en comptes d'estar concentrats.
Aquesta concepció qüestiona considerablement la noció de propietat privada pel que fa a uns béns que podríem qualificar de comuns... I en canvi no forma part del debat actual.
Quines serien les conseqüències d'una redefinició de les terres com a béns comuns?
Cal reforçar els béns comuns, més enllà del mercat i l'estat i de manera complementària a aquests. Cadascun de nosaltres ha d'assumir les seves responsabilitats com a co-possessor de les "coses que ens són comunes", per tal de treure'n més llibertat i comunitat. Els béns comuns necessiten homes i dones, no només mercats, ajuts governamentals o regulació per part de l'estat. Cal fer una redistribució més justa de la riquesa dispensada a través dels béns comuns en tots els àmbits de la nostra vida.
Perquè els béns comuns són el secret més ben guardat de la nostra prosperitat.
Tots nosaltres ens els trobem cada dia i a tot arreu. Tots nosaltres hi recorrem constantment en les nostres activitats econòmiques, en família, en política o en els moments de lleure. Formen part dels pressupòsits considerats evidents de la vida social i econòmica, i en canvi segueixen sent majoritàriament invisibles.
Les coses que fem servir de manera comuna constitueixen l'estructura interna d'una societat pròspera.
A la natura, tots els homes i dones depenem de l'aigua, dels boscos, de la terra, de la pesca, de la biodiversitat, del paisatge, de l'aire, de l'atmosfera, així com de tots els processos vitals que hi estan relacionats. Cada individu té dret a beneficiar-se dels recursos naturals, independentment de la propietat privada d'aquests.
En l'àmbit social, perquè es desenvolupin les relacions entre les persones són necessaris les places, els parcs i jardins públics, les vetllades, els diumenges i dies de festa, així com els transports públics, les xarxes digitals, les activitats esportives i de lleure. Aquests béns comuns socials poden ser gestionats i conreats directament i de maneres molt diverses per les pròpies comunitats i per iniciativa dels ciutadans. També poden constituir una part del domini públic, en què els serveis públics tenen un paper important.
No cal dir, pel que fa a la cultura, que la llengua, la memòria, els usos i el coneixement són imprescindibles per a qualsevol producció material o immaterial. Igual que necessitem els béns comuns de la natura per sobreviure, els béns comuns culturals són necessaris per a la nostra activitat creativa. De la mateixa manera, cal que els nostres coneixements actuals puguin seguir sent utilitzats lliurement per les generacions del futur.
A nivell digital, les produccions i els intercanvis funcionen millor com menys obstacles hi hagi per accedir als objectes i a les dades. És imprescindible que els codis font dels programes informàtics, així com tota la riquesa dels textos, sons, imatges i films disponibles en línia no estiguin limitats per drets de propietat intel·lectual restrictius.
És bo saber-ho
Bé comú no es el mateix que bé públic
Una diferència essencial amb la tipologia clàssica dels béns públics rau que en què els béns comuns són heretats: o bé representen regals de la natura i cal mantenir-los com a tals, o bé han estat produïts per persones o grups (no sempre necessàriament clarament identificats), i després transmesos. Aquesta transmissió pot ser un procés de llarga durada (paisatges culturals, llengua) o molt curt (Viquipèdia, programaris lliures). També es poden constituir béns comuns quan han estat produïts per una persona que els ha destinat a una utilització en comú (com ara el llenguatge HTML).
Cap polític ni cap estat no ho ha decidit.
És clar que els béns comuns o els drets humans que se'ls acostuma a associar depenen de la protecció de l'Estat. Així, la preservació i la reivindicació dels béns comuns del planeta difícilment podrien ser assolits sense acords entre els diferents estats.
Els béns comuns són gestionats de manera justa i sostenible quan les coses que tenen una disponibilitat limitada per a tots es comparteixen, i quan tothom pot accedir a les coses que són abundants.
Bé comú no és el mateix que propietat comuna
La propietat comuna és una forma de propietat col·lectiva. La podem trobar en cooperatives, comunitats d'hereus o en societats anònimes per accions. Com la propietat privada, la propietat comuna implica que determinades persones (les no propietàries) quedin excloses de l'accés i la utilització del bé. En això es diferencia dels béns comuns.
No totes les coses són un bé comú, però moltes poden esdevenir-ho.
Arquitectura dels béns comuns
Els béns comuns estan constituïts per tres puntals fonamentals: els recursos, la gent i, finalment, les regles i normes que permeten unir tots aquests components entre ells.
El primer puntal és material. Fa referència als recursos pròpiament dits: l'aigua, la terra, el codi genètic, els codis dels programaris, els coneixements, els algoritmes i les tècniques culturals; també fa referència al temps del qual disposem, i naturalment a l'atmosfera. Tot això constitueix els "recursos comuns" ("common pool resources" en anglès). Tots nosaltres tenim el mateix dret a disposar-ne.
El segon puntal és social. Fa referència als éssers humans que fan servir aquests recursos. El concepte de béns comuns no es pot concebre si no va associat a uns individus concrets que actuen dins d'un espai social definit. Els coneixements, per exemple, s'utilitzen per emetre un diagnòstic o per curar. Les tècniques culturals s'utilitzen per produir innovació. La comunitat, és a dir tots els que utilitzen els recursos de manera col·lectiva, transforma aquests recursos en béns comuns.
El tercer puntal és regulador. Fa referència a les regles i normes que regeixen la relació amb els béns comuns. Evidentment, no és el mateix regular els bytes i la informació que regular recursos naturals com ara l'aigua o els boscos. Les relacions amb aquestes coses adopten formes diferents. No obstant, el que totes aquestes relacions tenen en comú és que han de ser determinades per cada comunitat extensa d'usuaris. I això, només és possible quan un grup humà desenvolupa una comprensió comuna de les seves relacions amb els recursos.
Recursos + Comunitats + Regles i normes = Béns comuns
Els béns comuns fan la qualitat de vida
Els béns comuns generen valor tant fora del mercat com en complement del mateix. Per a tots nosaltres, la possibilitat de recórrer als béns comuns, a més de als serveis oferts pel mercat i l'estat, té múltiples avantatges.
Això es fa palès arreu on els recursos naturals utilitzats en comú, com ara les pastures, l'aigua, els mars, els boscos, els camps i les llavors, formen la base de la subsistència. Els drets comunitaris garanteixen l'accés gratuït a aquests recursos imprescindibles per viure, que es paguen amb la moneda de la cooperació i la solidaritat. A partir del moment en què els serveis garantits per aquests recursos – alimentació dels éssers humans i dels animals, materials de construcció, medicaments, calefacció i matèries primeres – han de ser comprats amb diners, els homes es veuen abocats a la misèria, perquè no tenen poder adquisitiu.
L'autèntica tragèdia dels béns comuns és que la gent no pren consciència del seu valor (no monetari) fins al moment en què estan a punt de desaparèixer.
La densitat urbana, per exemple, és una forma de riquesa que no es fa aparent fins que s'ha perdut. Les distàncies curtes :
permeten estalviar temps per anar a comprar a peu,
o perquè els nens puguin anar a escola sense agafar cap transport,
fomenta les xarxes de socialització i el treball en comú, i d'aquesta manera fa que es puguin organitzar guarderies autònomes, que els veïns es puguin ajudar entre ells o que s'organitzin horts col·lectius.
Recursos comuns + Comunitats + Cooperació = Creació de valors no monetaris
Els béns comuns; eines de creativitat i de cooperació
Que la cooperació és un factor de productivitat molt potent és una veritat admesa des de fa temps. La xarxa digital ha permès que es desenvolupin formes de cooperació del tot innovadores.
Dins del món científic, els mètodes de treball col·laboratius, globalment compartits i autoorganitzats s'han convertit en una evidència.
A l'era digital, la creativitat ha adquirit una nova significació que va més enllà de l'individu.
Sovint, l'entusiasme i la competència acumulats dels afeccionats no té res a envejar als dels professionals, ben al contrari. Gràcies a les aplicacions cada vegada més nombroses de les eines 2.0, com Twitter, les wikis o els blogs, es van creant noves formes de treball en comú i de compartició dels coneixements. Internet té el potencial de desenvolupar plataformes per a la intel·ligència col·laborativa i l'enginy descentralitzat, i de posar-les a l'abast de tothom.
Les "comunitats en línea", gràcies a una àmplia participació, poden proposar productes i serveis de gran qualitat, que també poden tenir un valor monetari.
Gairebé totes les societats humanes es basen en una barreja de competència, planificació i solidaritat. No obstant, les seves relacions respectives es van modificant amb el curs de la història. L'intercanvi de mercaderies dins del mercat – per més evident que s'hagi tornat per a nosaltres – tan sols és una manera entre d'altres d'aprovisionar-se de béns.
Les maneres d'aprovisionar-se de béns són :
la producció organitzada pel mercat (principi de competència)
la producció organitzada per l'estat (principi de planificació)
la producció i la distribució a l'interior de les comunitats (principi de reciprocitat)
El sentiment de comunitat i de lliure cooperació sembla adquirir un nou significat i una nova importància quan es conjuga amb el desig d'independència. Reforçar els béns comuns respon a aquesta necessitat.
La solució als problemes actuals no consisteix en un replegament de l'Etat per tal de deixar lloc al mercat, sinó més aviat en què l'Estat s'esforci per protegir els drets de les comunitats sobre els seus béns comuns.
Els avantatges dels béns comuns
Allò que avui encara se'ns mostra com una debilitat dels béns comuns podria revelar-se com una força en un futur pròxim: els diners hi tenen un paper secundari. Cooperar amb vista a una possessió compartida en lloc de competir buscant l'enriquiment personal és el que distingeix els béns comuns. En general, els estímuls monetaris hi juguen un paper molt marginal.
Els motius que realment compten són més aviat
la utilitat comuna,
el desenvolupament de les competències,
la sociabilitat o la reputació.
En aquest sentit, l'àmbit dels béns comuns és un espai desmercantilitzat. Es tracta d'una economia de compartició i participació, i no d'acumulació i exclusió.
Sense aquesta economia de la compartició, no es pot concebre una economia alliberada de la pressió del creixement. En efecte, tot allò que es fa en sentit de l'interès general, per passió del subjecte o per solidaritat permet satisfer les necessitats amb una inversió monetària mínima. La realització de Viquipèdia, per exemple, hauria suposat un cost inaccessible si s'hagués hagut de remunerar cada col·laborador.
Dit d'una altra manera, el que s'ha produït en l'àmbit dels béns comuns – que sovint es qualifica de capital social – es podria qualificar de manera encara més pertinent com a "monetàriament eficient". Es requereix menys inversió de capital monetari per aconseguir el mateix nivell de prestacions.
Aquest és precisament el repte central d'un sistema econòmic que haurà de prescindir del creixement econòmic, però que alhora haurà de seguir funcionant. Perquè l'eficiència monetària entesa en aquest sentit pot representar el pilar d'una economia post-creixement, redescobrir els béns comuns és la condició perquè emergeixi un ordre econòmic amb capacitat de futur per al segle XXI.
Un nou model per crear: la producció entre iguals basada en els procomuns
Contràriament a la producció per al mercat, la producció entre iguals basada en els procomuns no es produeix amb vista a vendre, sinó amb vista de la utilització directa. Els projectes entre iguals tenen un objectiu comú - crear programaris, fer música, ocupar-se d'un hort - , i tots els homes i dones que hi participen contribueixen d'una manera o altra a aquesta finalitat. La majoria no ho fan per guanyar diners, sinó perquè comparteixen l'objectiu del projecte i volen que tiri endavant – o senzillament, perquè els agrada fer el que fan. Una producció d'aquest tipus entre iguals basada en els procomuns produeix nous béns comuns, o té cura dels que ja existeixen i els millora. Les estructures jeràrquiques brillen per la seva absència. Això no vol dir en cap cas que no estiguin estructurades, però ningú no pot manar a ningú altre el que ha de fer. Les relacions que s'estableixen al voltant d'aquests béns comuns no estan desproveïdes de regles. Les regles són el fruit del consens dels "iguals". En l'economia igualitària dels béns comuns no hi ha obligacions ni comandaments. En resulta una lliure cooperació entre contribuïdors iguals en drets.
Una producció entre iguals basada en els procomuns sempre es produeix en el sí de "comunitats" (communities), allà on es troben persones que comparteixen interessos comuns o que senzillament tenen una relació de proximitat. Els móns virtuals també possibiliten l'emergència de noves formes de comunitat, sense lligam territorial.
És cert que la producció entre iguals basada en els procomuns s'ha desenvolupat sobretot en la producció de saber i de programaris, però és possible transposar-ne els principis a la producció de béns materials. Això significa que :
El saber i els recursos naturals són béns comuns que pertanyen fonamentalment a tothom. Per fer-ne ús, hi ha unes regles que en garanteixen l'equitat.
La producció de béns físics es basa en dissenys (plànols de construcció) lliures, que cadascú pot seguir desenvolupant o adaptar a les seves pròpies necessitats.
L'organització de la producció física és descentralitzada. Pel que fa al més essencial, es dóna a nivell local.
La producció està orientada a l'ús i a l'usuari: es produeix per viure!
El compromís de cada participant prové de la seva "lliure decisió": cadascú tria per ell mateix on i com desitja participar. Això exigeix un esforç d'harmonització important, però també proporciona més satisfacció.
La producció entre iguals es basa en la integració i no en l'exclusió. Evidentment hi ha unes regles, amb les quals les comunitats es doten elles mateixes i que cadascú ha de respectar, però les barreres per entrar-hi són gairebé inexistents. Es facilita la participació.
Mentre que en l'economia de mercat els béns comuns – tot i ser de vital importància – s'han tornat gairebé invisibles, en una economia dels béns comuns les relacions s'haurien d'invertir: els mercats, tal i com estan organitzats en l'economia mercantilista d'avui dia, tindran en el futur un paper mínim, mentre que els béns comuns, els commons i les comunitats de commoners ocuparan el centre de la vida.
Les pistes per actuar
Podem dedicar directament la nostra energia, les nostres institucions i els nostres talents als béns comuns i a allò que en constitueix l'essència : la diversitat de la vida.
Podem preguntar-nos sistemàticament, en relació a qualsevol projecte, qualsevol idea o qualsevol activitat econòmica, si el que aporta a les comunitats, a la societat i al medi ambient és més que no pas el que els en treu.
Podem invertir la tendència actual: fixant-nos uns límits i fent un ús sostenible dels recursos naturals, tot i sent pròdigs pel que fa a la circulació de les idees. D'aquesta manera podrem beneficiar-nos d'ambdues coses de la millor manera.
Podem trobar maneres intel·ligents de promoure la progressió de tots, en lloc de concentrar-nos exclusivament en l'avenç individual.
Podem reconèixer i donar suport material de manera prioritària a les activitats que generen, mantenen o multipliquen els béns a lliure disposició de tots.
Podem fer que la participació col·lectiva i justa en els dons de la nostra terra així com en les realitzacions col·lectives del passat i del present s'institucionalitzi i es converteixi en norma.
Podem recórrer a procediments de decisió, mitjans de comunicació i tecnologies transparents, participatius i lliures, així com millorar-los.
Moltes estratègies tenen en compte l'egoisme de l'home: per exemple els sistemes que l'obliguen a treballar per una causa comuna o bé l'economia que permet negociar un preu d'intercanvi en funció de l'oferta i la demanda amb "agents" individualistes i racionals.
Em vaig interessar per les estratègies de cooperació partint del mateix pressupòsit: si l'home té un costat egoista i un costat altruista, el primer que cal fer és que el seu interès i l'interès col·lectiu convergeixin. Pitjor encara: en cas de conflicte d'interessos, una persona altruista actuaria en el sentit de l'interès dels altres en detriment del seu propi interès. Així doncs, tindria un desavantatge en sentit darwinià...
No obstant, recentment m'he assabentat de tres aspectes que mostren que l'home (com alguns animals) pot fer coses que aparentment van en contra dels seus interessos per obtenir quelcom de vital: pot aliar-se amb els altres.
Fins i tot els animals poden ser altruistes
Els turdoides són ocells que alimenten les niuades dels altres membres del grup, es protegeixen mútuament. Moltes altres espècies tenen membres que accepten ser sentinelles per als altres. D'aquesta manera mostren als altres que pot ser útil estar integrat en una coalició.
L'home-que-diu-tot-el-que-sap davant dels que se n'aprofiten
L'home també fa coses que semblen anar en contra del seu interès. Jean-Louis Dessalles de Telecom París, en una conferència molt interessant anomenada "el llenguatge humà, una paradoxa de l'evolució", explica que normalment el llenguatge hauria de ser un desavantatge per a qui l'utilitza: qui parla comparteix la informació mentre que qui escolta disposa alhora de la seva pròpia informació i de la dels altres.
No obstant venim d'un home que parla. Aquest invent fonamental que es va produir fa 100 o 200 000 anys, segons Jacques Monod en "l'atzar i la necessitat" és fins i tot la causa de la nostra intel·ligència. Quin avantatge darwinià pot donar la natura als que parlen i donen la seva informació als altres?
Dos intents d'explicació
No podem invocar senzillament l'avantatge col·lectiu per a l'espècie perquè aquest argument no fa el pes davant l'inconvenient per a l'individu de donar sense esperar res a canvi.
Un altre intent d'explicació: des del punt de vista de l'evolució per la teoria del joc desenvolupada per John Miller Smith, és possible fer alguna cosa (per exemple donar una informació) per obtenir alguna cosa de l'altre (enfocament "donar i rebre"). Per això cal adreçar-se preferentment als que creiem que seran capaços de "seguir les regles del joc", però també tenir un sistema per detectar els tramposos (un enfocament desenvolupat per W.D. Halmilton).
Però la teoria de les "barbes verdes" il·lustra la dificultat que tenen els altruistes per reconèixer-se entre ells: "suposem que els altruistes duen, per què no, una barba verda per identificar-se els uns als altres. Els poc egoistes de la mateixa espècie que també duen barbes verdes també tindran la possibilitat de fer trampes... I reeixiran un cop més a expenses dels altruistes!".
Tot i això, recentment, investigadors del laboratori de la Universitat Pierre et Marie Curie (ENS-CNRS) i del Royal Holloway College (Londres, Regne Unit) han aconseguit demostrar que els altruistes podien anar un pas per endavant respecte als "tramposos" "modificant regularment el color de la seva barba". Les simulacions mostren que en aquest cas, els altruistes poden aconseguir un avantatge competitiu no només respecte als egoistes, sinó fins i tot respecte als egoistes tramposos...
Malgrat tot: l'enfocament que consisteix en donar i rebre, si permet comprendre alguns comportaments altruistes, no funciona amb el llenguatge ja que molt sovint ens dirigim a un conjunt de persones.
El savi assenyala la lluna i el boig mira el dit
Jean-Louis Dessalles proposa una tercera hipòtesi molt seductora. Constata que les criatures humanes, fins i tot abans de saber enraonar, tenen tendència a assenyalar amb el dit, és a dir a compartir les seves informacions. Aquest no és el cas dels animals en general.
Una experiència que ho il·lustra: Si posem menjar sota un bol girat de cap per avall i res sota d'un altre: assenyalar el bol que amaga el menjar no provoca res en un ximpanzé mentre que anar a agafar el bol provoca la reacció de l'animal per anar a buscar el menjar. Un nen en canvi entendrà la informació simplement assenyalant un bol amb el dit.
La diferència rau en que, en general, en la seva comunicació l'animal no integra la informació donada sense esperar res a canvi. La comunicació serveix per mostrar la força física, l'atractiu sexual, però no per a les coses que no son útils per al que comunica.
L'home també es comunica d'aquesta manera, però hi afegeix informació que dóna sense esperar informació a canvi. I fent això, està mostrant als altres unes qualitats que fan que mereixi ser integrat en el grup (abnegació, altruisme, sinceritat...).
L'avantatge pel que fa a la supervivència
Si l'home passa gairebé el 20% del temps en què està despert comunicant-se amb els altres, donant-los informació "a fons perdut", sens dubte és perquè en treu un avantatge crucial. Aquest ha de compensar l'inconvenient que representa fer determinades accions per l'interès del grup però en detriment d'ell mateix.
Sol, l'ésser humà té poques possibilitats de sobreviure. Però contràriament a altres animals, té menys tendència a unir-se als altres (exceptuant els membres de la seva família). Així, podria haver desenvolupat una capacitat de llenguatge elaborat per tal de poder donar informació i demostrar d'aquesta manera que pot ser acceptat en el grup.
Els ximpanzés només saben muntar coalicions entre dos o tres (no s'ha de confondre amb la gossada o el ramat : en una coalició, els individus s'han escollit entre ells). L'home, probablement gràcies al llenguatge, és capaç d'establir aliances amb més persones. En un grup petit, la força individual és el que més aporta al conjunt; en un grup gran, el nombre és el que proporciona la força i per tant la capacitat dels membres per cooperar plegats.
El conflicte d'interessos i la presumpció d'altruisme
Aquest punt de vista podria explicar una particularitat dels grups: en cas de conflicte d'interessos, existeix una creença inconscient que la persona defensarà l'interès del grup en detriment d'ella mateixa. Naturalment, si ho analitzem amb plena consciència en adonem que no és forçosament així.
Això té una conseqüència enutjosa: quan algú es troba en una situació de conflicte d'interessos no pot dir als altres "tinc un problema, no puc actuar en interès del grup". En canvi, en la majoria de casos, parlar-ne permetria trobar una tercera possibilitat que permetria reconciliar els interessos individuals amb els col·lectius; però això significaria que no només tenim una posició altruista, contràriament al que inconscientment hem mostrat amb la nostra comunicació per tal de ser acollits en el grup.
Així, un dels problemes que més dificulten la convivència del homes entre ells és que quan hi ha un conflicte d'interessos, no se'n pot parlar. Ens quedem en la situació de no dit i de vegades fins i tot en la inconsciència (per exemple amb reaccions de còlera que intentem justificar amb causes objectives quan són el resultat d'altres causes de les que no en som plenament conscients...). Allò que no es diu, aquest no dit fa difícil resoldre els problemes inevitables de la vida de grup. Sembla venir del que justament ens permet reunir-nos: la facultat que tenim per donar informació gratuïtament per demostrar la nostra capacitat per ésser escollits per participar en una coalició.
Hume i la parcialitat de l'home
En una presentació d'àudio sobre "artifici i societat en l'obra de Hume" (antologia sonora del pensament francès), Gilles Deleuze explica que per a David Hume, l'home no és egoista sinó parcial. Això vol dir que té una esfera de simpatia privilegiada.
Per a Hume, hi ha tres tipus de simpatia: amb els familiars, amb els que ens envolten i amb els nostres congèneres. Corresponen als tres principis d'associació que ha identificat en els seus treballs (en particular sobre l'associació d'idees): la semblança, la contigüitat i la causalitat comuna.
Així doncs, el problema moral ja no consisteix en gestionar l'egoisme (que és el punt de partida del contracte que sovint es considera la base de la societat i de les seves institucions, sobretot per part dels seus contemporanis del segle XVIII), sinó en ultrapassar el cercle de les simpaties naturals per ampliar-lo al conjunt de la societat. Per a Hume, el paper de la legislació ja no és doncs impedir l'egoisme (cosa que fins ara no ha donat resultats satisfactoris) sinó, de manera més constructiva, ultrapassar les nostres parcialitats per ampliar el nostre cercle (ja no mitjançant el contracte, sinó pel que Hume anomena la "regla general").
La (les) pregunta (es) del viure junts
En d'altres termes, podríem formular la pregunta com: és possible trobar unes regles que afavoreixin l'ampliació del cercle de persones que s'escullen entre elles (les coalicions en les quals es basa la nostra capacitat per sobreviure) per tal d'ampliar -lo al conjunt de la humanitat i més enllà, al regne dels éssers vius.
Però com totes les preguntes, perquè aquesta sigui completa cal afegir-li un contrapunt que ens permeti anar més enllà (en un enfocament dialèctic), i així, podríem afegir: què es pot fer perquè el pressupòsit d'altruisme que ens ha permès entrar en una coalició no ens torni col·lectivament cecs a l'hora de defensar els nostres interessos individuals.
L'arribada del web ha creat un abisme entre les generacions
Autor de la fitxa : Gatien Bataille
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Idees desenvolupades per l'autor en el terreny de la col·laboració en aquest llibre, aquesta conferència :
Quants canvis en un segle!
Vers 1900
Vers 2000
A França, la majoria dels éssers humans són agricultors
A França, menys d'un 1% dels éssers humans són agricultors
Hi ha 2 000 milions d'esser humans al món
Hi ha 7 000 milions d'esser humans al món
L'esperança de vida és de 30 anys
L'esperança de vida és de 80 anys
L'esser humà viu a la seva comunitat, dins d'una cultura homogènia
L'esser humà viu en un col·lectiu on es barregen diferents religions, cultures, llengües i nacionalitats
+/- 5000 paraules noves entren al diccionari cada 20 anys
+/- 35000 paraules noves entren al diccionari cada 20 anys
L'horitzó cultural es limita a alguns milers d'anys (1000 abans de Crist)
L'horitzó cultural s'estén fins a la barrera de Planck (algunes mil·lèsimes de segon després del Big Bang
Per altra banda, a Europa occidental, les persones de menys de 60 anys:
no han passat mai gana (de veritat)
no han viscut cap guerra
no han conegut mai el dolor (de veritat) gràcies als medicaments
Un abisme entre la generació actual i l'anterior!
Som poc conscients de l'enorme abisme que s'ha creat entre aquesta generació i l'anterior.
Hi ha hagut un canvi de paradigma i l'arribada del web hi té molt a veure!
La generació actual és molt diferent de l'anterior:
viu en una abundància d'informació disponible a tot arreu i en tot moment
està hiper-connectada amb tot el món
El cap no els funciona igual:
no retenen de la mateixa manera (externalitzen gran part de les coses)
no llegeixen de la mateixa manera
són multitasca
Ja no tenen el mateix espai
viuen en un món virtual, on ja no hi ha distàncies
accedeixen a qualsevol lloc i a qualsevol persona per mitjà de les TIC
Ja no viuen en el mateix món
viuen en col·lectius on hi conviuen diferents religions, llengües, nacionalitats, costums...
no se senten concernits per la moral, que no han necessitat (contràriament al que passava en temps de guerra, de patiment, d'escassetat d'aliments.)
Amb l'arribada del web i de les TIC (tecnologies de la informació i de la comunicació), la nova generació ha externalitzat la seva memòria, la seva imaginació i la seva raó (d'ara endavant accessibles via web amb una eficàcia mai assolida pel nostre cervell). Això ha alliberat "espai de cervell" per a la inventiva (únic acte intel·lectual autèntic avui segons l'autor). De fet, distanciant-nos del saber i del coneixement és com podem pensar i inventar realment!
Aquest canvi tan gran obliga la nova generació a reinventar-ho tot o quasi ja que l'antic "marc" en el que s'inscrivia la nostra societat ja no és vàlid amb l'adveniment del web.
Això és més vàlid que mai per a l'ensenyament.
Per una redefinició de l'ensenyament!
Abans, ensenyar era una oferta que calia acceptar tal qual. El saber passava per la veu del mestre. Oralitzava els escrits. Era al centre de l'audiència i regnava sobre els "aprenents". Per difondre el coneixement, reclamava silenci.
Avui en dia, el saber està disponible a tot arreu i en tot moment. Els estudiants ja no treballen "en silenci" perquè les paraules del professor són redundants i aquest no fa més "que oralitzar" el saber del que, per altra banda ja està disponible.
Els estudiants volen tenir un paper actiu en el seu aprenentatge (com quan "controlen" el seu ordinador). Treure'ls d'aquesta postura i fer-ne una multitud "passiva" ja no funciona!
L'avenir de l'ensenyament passarà per una definició completa del paper del professor i de les estructures de l'escola. Les classes no "interrompudes" seran aquelles en que el professor crearà les condicions favorables a la co-construcció dels sabers i en les que es recolzarà en els sabers disponibles per inventar amb els aprenents. Les MOOCs (Cursos en línia massius i oberts) en són un exemple.
Presentació sintètica de l'autor de l'obra : : Professor a la Universitat de Stanford, membre de l'Académie française, Michel Serres és autor de nombrosos assajos sobre filosofia i història de les ciències, dels quals els últims, Temps des crises et Musique han estat àmpliament celebrats per la premsa. És un dels pocs filòsofs contemporanis que proposen una visió del món que associa les ciències i la cultura.
Cites : De l'auge de les noves tecnologies ha nascut un nou ésser humà: Michel Serres l'ha batejat com a "Polzeta" (Petite Poucette), per al·lusió al domini amb què els missatges surten dels seus polzes.
Referència bibliogràfica : SERRES, Michel. Petite poucette. Paris, France : Le Pommier, 2013. Manifestes (Paris. 1999), ISSN 1294-6605. ISBN 978-2-7465-0605-3.
Una limitació cognitiva de l'home és la que es refereix a la mida d'un grup en el qual pot entendre el que passa sense ajut de cap eina. Per sobre de tot, l'ésser humà és un animal que sap fer aliances, és a dir "una unió entre persones, que és el resultat d'un acord o d'un pacte1". Si molts animals saben viure en ramat o gossada, molt pocs són els que poden escollir per ells mateixos participar en una aliança. Els grans simis i alguns cetacis arriben a fer aliances fins a tres, i nosaltres el humans, estem limitats a dotze2.
Per saber-ne més: el límit de dotze per als grups humans
L'antropòleg britànic Robin Dunbar s'ha interessat per la relació entre la mida del neocòrtex de 38 espècies de simis i la mida dels grups respectius en els quals viuen3. Curiosament, ha trobat una correlació entre aquests dos elements. Més endavant, ho ha extrapolat a l'ésser humà i n'ha deduït que el límit natural de la mida de la xarxa social d'un humà és de 148, nombre que arrodonit a 150 s'anomena "nombre de Dunbar". Aquest nombre correspon a la mida dels poblats d'agricultors i ramaders del neolític, i avui en dia encara es troba en la mida de les xarxes socials4. Aquest nombre - que malgrat tot Dunbar considera bastant aproximatiu – determina el nombre de persones amb les quals podem socialitzar fàcilment sense necessitat de tenir cap eina (aquestes eines poden ser per exemple, la "llista d'amics" al Facebook, o senzillament la nostra agenda de telèfons, que de vegades ens permet mantenir el contacte amb moltes més persones que les que recordem...)5.
No obstant, la confiança que permet crear aliances requereix no només tenir una visió de conjunt dels diferents membres del grup, sinó també de les relacions que existeixen entre ells. És el que s'anomena enfocament holòptic 6 (del grec holos, sencer i optikós, relatiu a la vista) per oposició a l'enfocament panòptic7 (del grec pan, tot) que permet veure totes les persones però no necessàriament els vincles entre elles.
Així, encara que els ximpanzés tinguin un nombre de Dunbar d'uns 55 que els permet mantenir grups d'aquesta mida, només saben aliar-se com a màxim entre tres. L'ésser humà, a més de tenir un nombre de Dunbar elevat, també té una capacitat d'holoptisme que li permet crear aliances amb una dotzena de persones. La mida màxima d'aquesta aliança correspon a 144 vincles entre les persones (tenint en compte alhora les pròpies persones i les diferències entre el vincle d'una persona amb una segona persona i el vincle recíproc de la segona cap a la primera). D'aquesta manera, a més de la seva capacitat per constituir una xarxa social d'unes 150 persones (que correspon a la mida dels primers poblats d'agricultors i ramaders del neolític), l'ésser humà també és capaç de constituir una aliança amb unes dotze persones aproximadament per dur a terme accions col·lectives més complexes 8.
Per tant, no sabem cooperar normalment en grups de més d'una dotzena de persones. Per anar més enllà hem hagut de desenvolupar estratègies: establir una jerarquia per tal que el cap s'encarregui com a màxim d'una dotzena de sots caps que s'encarregaran d'una dotzena de persones cadascun9 ;o bé tenir representants (de Déu o del poble) que ens permetin focalitzar-nos en algunes persones segons una estructura més centralitzada en estrella; o bé confiar en un sol mecanisme d'intercanvi en el grup – els diners – en lloc d'haver de conèixer cada persona i cada interacció entre les persones. Però, podríem superar la barrera dels dotze per beneficiar-nos directament de la intel·ligència col·lectiva d'un nombre més gran sense tenir una jerarquia, uns representants o uns mecanismes monetaris com a intermediaris?
El curiós principi del 90-9-1 en els grups de més de dotze
No es pot seguir la totalitat de les interaccions dins del grup si té més d'una dotzena de participants. Per a un membre del grup no participar sense que "es vegi" es torna més fàcil. Si en un grup petit, la participació és la norma i la no-participació l'excepció, en un grup gran, al contrari, només els qui decideixen participar ho fan.
Però els que participen no són sempre els mateixos. Nosaltres mateixos, ens impliquem en determinats grups i no en d'altres en funció de l'interès que presenti el grup. Si el nombre de persones que estan actives ens sembla baix, tenim certa tendència natural a "adoptar aquesta posició". Si al contrari, hi ha més persones treballant de les que semblen necessàries, tenim tendència a quedar-nos inactius. Això explica una regla molt contraintuïtiva: independentment del nombre de persones que hi hagi, en un grup gran, el tant per cent de les persones actives segueix sent relativament molt estable, segons el principi del 90-9-110 :
Els "proactius" que prenen iniciatives representen entre un i alguns per cent.
Els "reactius" que reaccionen quan se'ls sol·licita representen entre deu i algunes desenes per cent.
Els altres no són tots totalment inactius. N'hi ha alguns que són "observadors11" que segueixen els treballs del grup, els fan servir per a ells, fins i tot si no hi participen. Així, hi ha tota una gradació en els rols més o menys actius que pot assumir un participant, que li permet implicar-se cada cop més… o cada cop menys.
Els percentatges observats en els grups existents corroboren el principi del 90-9-1. Aquesta regla té unes implicacions curioses. Imaginem un grup d'un centenar de persones. De manera natural tindrem al menys una desena de persones reactives. Imaginem que l'animador, contrariat pel fet que hi hagin persones no actives, decideix excloure-les per concentrar-se només en el grup petit de la desena d'actius. El seu nou grup conservarà no els mateixos actius, sinó el mateix percentatge d'actius, que per tant passarà a ser d'aproximadament…un. I se sentirà molt sol! A la inversa, agafem un grup d'una cinquantena de persones. Perquè hi hagi més de cinc o sis reactius, caldrà esforçar-se molt. Imaginem aquest cop que hi afegim unes cinquanta altres persones menys concernides i que per tant són més aviat susceptibles de romandre inactives. Aleshores s'observa com algunes persones que eren inactives, fins i tot en el grup inicial, esdevenen més actives per conservar el mateix percentatge d'actius en el grup. Els reactius es converteixen així en una desena... Aquests comportaments tan curiosos són fàcils de verificar en la realitat: en general tenim una comprensió aproximativa del nombre de membres del grup que fa que alguns optin per convertir-se en actius o en inactius.
El nombre de participants estructura els grups
Un grup que funcioni normalment tindrà més o menys un 1% de proactius i un 10% de reactius. Caldrà esforçar-se perquè el percentatge de reactius arribi al 20%, o fins i tot al 40% en casos molt excepcionals. Perquè un grup gran pugui produir tant com un grup petit de fins a una dotzena de persones sense que calgui fer esforços massa grans, com a mínim haurà de tenir un centenar de participants per tal de tenir al menys una desena o una dotzena de reactius.
Entre dotze i cent participants, ens trobem en el cas d'un grup intermedi: massa gran perquè puguem seguir tot el que passa i, per tant, per poder gestionar-lo de manera coercitiva, i massa petit perquè funcioni tan bé com un grup petit de dotze persones sense que calguin grans esforços per dinamitzar-lo. Més enllà de cent participants, amb una implicació raonable, podem "passar a l'escala superior" i tenir un grup on el nombre d'actius superi la barrera dels dotze, a condició de tenir en compte els comportaments reactius (al menys un 10%) i no només els pro-actius (al menys un 1%). També existeix un límit de grandària: més enllà, d'un a alguns milers de persones, els animadors i els altres proactius que s'apropien d'algunes tasques de dinamització representen ells mateixos un grup que també supera la barrera dels dotze i per aquest fet dificulta que hi hagi coherència en el grup12. Així doncs, un grup d'uns quants milers de persones sembla més complex de dinamitzar. La xarxa Tela Botanica dels botànics francòfons ha posat "membres relleu" per tal que resulti més fàcil identificar els proactius i començar a constituir un grup per desenvolupar els intercanvis entre ells. Més enllà, en els grups d'algunes desenes de milers de membres, el nombre de proactius encara creix més per superar el centenar i permetre altres formes de regulació i una governança descentralitzada i col·laborativa. D'aquesta manera existeixen grups molt grans en els quals la dinamització no es fa de manera coercitiva, sinó per oportunitat. És el cas, per exemple de grans projectes en línia com ara algunes de les versions lingüístiques de l'enciclopèdia Viquipèdia o també la cartografia col·laborativa Open Street Map. No obstant, encara no se sap gran cosa d'allò que facilita l'establiment i el desenvolupament de grups molt grans com aquests.
Per saber-ne més: per als reactius, Internet està dividit en tres
Si volem treballar amb un grup gran que no obstant estigui limitat a alguns centenars o fins i tot a un o dos milers de persones, el que cal imperativament és mirar de treballar amb els reactius (de deu a algunes desenes per cent) i no limitar-nos a treballar només amb els proactius (d'un a alguns per cent). A Internet, la diferència es tradueix en la noció d'einespush i d'einespull.
Una eina pull és una eina que requereix "estirar" la informació d'allà on es troba. És el cas per exemple dels llocs web clàssics, però també dels fòrums i de les principals eines 2.0 per a les quals cal que siguem proactius per anar-hi a buscar la informació. Una eina push, al contrari, té per objectiu portar (o "empènyer") la informació fins a nosaltres, o més exactament fins l'eina que consultem regularment. En la nostra vida quotidiana, és el cas del contestador telefònic (amb un enfocament pull, hauríem de consultar la bústia de veu de tots els nostres amics o de la nostra feina per veure si no hi ha un missatge per a nosaltres o per a tots… També és el cas de la bústia de casa nostra, que consultem regularment i on ens arriba el correu. D'aquesta manera només hem de "reaccionar" al que hem rebut.
En el cas d'Internet, l'aplicació push tipus és el correu electrònic. Per treballar entre diferents persones, per exemple, les llistes de discussió permeten fer arribar els missatges directament a la bústia electrònica de cada participant, sense obligar-lo a anar de manera proactiva al lloc del grup. Però ara també hi ha altres llocs que consultem regularment com ara Facebook, Twitter, o altres xarxes socials. Una de les grans dificultats que tenim actualment per treballar plegats amb moltes persones és que no podem consultar-ho tot sistemàticament: la bústia de casa i la de la feina, els contestadors del telèfon fix i del mòbil, el correu electrònic privat i professional, els nostres comptes de Facebook, Twitter i de vegades d'altres xarxes socials per a la nostra feina o els nostres projectes. Cada vegada més gent consulta amb regularitat només el correu electrònic, només Facebook o només Twitter, de vegades dos d'ells. En termes d'eines push, i per tant d'enfocament reactiu, Internet es troba dividit principalment en tres, tot i que segueix sent possible anar de manera proactiva a buscar la informació en altres canals que no fem servir amb tanta regularitat.
En el cas de les empreses, sol haver-hi un canal privilegiat. Per exemple, s'imposa l'ús del correu electrònic i d'aquesta manera es pot "empènyer" la informació directament fins als diferents treballadors. En aquest cas, per no frustrar els proactius que tot i que són deu vegades menys que els reactius representen les persones més motivades, pot ser interessant permetre l'ús d'eines push tan aviat com pull. Per exemple, es pot associar un fòrum amb el correu per tenir els avantatges d'una llista de discussió i eines pull: quan es proposa un tema nou al fòrum, la majoria dels participants el reben per correu electrònic. D'aquesta manera només caldrà que contestin perquè la resposta aparegui com a resposta al fòrum. Els que vulguin adoptar un comportament proactiu tot evitant que se'ls ompli la safata d'entrada poden anar directament al fòrum per llegir els temes, les contribucions dels altres i contribuir ells mateixos. En funció del nombre de participants i per evitar que aquells que reben la informació per correu electrònic rebin massa missatges, la majoria del grup pot adoptar un funcionament reactiu per a tots els missatges (per a grups limitats a alguns centenars de persones)13 ; o rebre per correu electrònic únicament les preguntes inicials, una selecció de contribucions preparada pels animadors i les síntesis de les discussions per als grups més grans. En aquest cas, els que vulguin conèixer els detalls de totes les contribucions hauran d'anar a buscar la informació de manera proactiva al fòrum14. L'ideal és que els participants puguin escollir entre rebre totes les contribucions de manera push per correu electrònic o només els correus importants (preguntes, síntesis, invitacions...) sigui quina sigui la mida del grup15.
En el cas de grups grans que reuneixen persones vingudes d'horitzons diferents (particulars, organitzacions diverses...), quan escollim una eina push, per exemple el correu o al contrari Facebook, estem excloent una part dels participants potencials. Per evitar-ho, cal poder rebre la informació i contribuir des del canal que es consulta regularment. Ara per ara encara no s'ha desenvolupat l'eina que permetrà escollir entre rebre tots els intercanvis o únicament les preguntes inicials i les síntesis en el canal que haguem triat (correu, Facebook, Twitter) i contribuir directament des d'aquesta eina mitjançant una simple resposta. Per aquells que ho desitgin, aquesta eina també ha de permetre anar a buscar les contribucions de manera proactiva en una eina de tipus fòrum i fins i tot fer contribucions des d'aquest indret.
La importància dels grups grans de 100 a 1000, basats en els reactius
Tot i que avui els grups molt grans representen un nou horitzó que mostra que es pot col·laborar amb milers de persones i potser més, els grups grans de cent a mil persones presenten un interès especial per dues raons.
Abans de convertir-se en grups molt grans amb milers o fins i tot desenes o centenars de milers de persones, els grups comencen per tenir uns quants centenars de membres. Per tant, és important entendre com funcionen els grups grans per permetre l'emergència dels grups molt grans. D'altra banda, no hi ha molts temes que tinguin per vocació reunir milers de persones. Encara que pugui ser necessari fer més grans - de vegades de manera una mica artificial – alguns grups de diverses desenes de persones per superar el centenar de membres, no tots els grups es poden fer créixer més enllà d'alguns centenars o milers de persones. Els grups de treball de l'Internet Engineering Task Force (IETF) que desenvolupen els estàndards d'Internet solen ser d'alguns centenars de persones cadascun. Amb els diferents grups que el projecte Imagination for People recolza com a soci i que es dediquen a buscar i recolzar els projectes amb una visió particular de la innovació social (Fab labs, tercers llocs, monedes, innovació al Sud, energia, dinamització de grups...) passa el mateix.
No obstant, aquests grups grans necessiten tenir en compte especialment els reactius i no només els que han adoptat un funcionament proactiu que en aquest cas no són prou.
Per resumir
Quan un grup supera la dotzena de membres, cada persona adopta una posició proactiva, reactiva, d'observador o inactiva i pot canviar-la en funció d'alguns criteris. De manera bastant contraintuïtiva s'observa que el tant per cent d'actius segueix sent remarcablement constant (principi del 90-9-1): els proactius són entre un i alguns per cent i els reactius entre deu i algunes desenes per cent.
En podem deduir diferents tipus de grups en funció del nombre de membres:
Els grups petits de dotze persones com a màxim que es poden gestionar de manera coercitiva (esperant una acció de cadascun dels seus membres);
Els grups intermedis d'una dotzena a un centenar de persones que necessiten més esforços de dinamització per obtenir reaccions;
Els grups grans d'un centenar a un o dos milers de persones que permeten produir de manera col·laborativa… a condició de centrar-nos en els reactius;
Els grups molt grans intermedis d'alguns milers de persones en els que el grup format pels membres proactius es torna més difícilment coherent;
Els grups molt grans de més d'algunes desenes de milers en els quals els proactius són prou nombrosos per fer que la dinamització sigui menys coercitiva;
Els grups grans d'un centenar a un o dos milers de persones presenten un interès especial: són una etapa obligatòria per als grups destinats a convertir-se en grups molt grans, i sobretot representen una mida que sol correspondre al nombre de persones que es poden reunir al voltant de molts temes bastant concrets. No obstant, requereixen que es tinguin molt en compte els membres que han adoptat una actitud reactiva (als quals en els sistemes en línia es pot arribar mitjançant eines push com el correu electrònic, Facebook o Twitter més que amb eines pull com la web o els fòrums) i no només els proactius que en aquest cas no són prou nombrosos.
2 CORNU, Jean-Michel. Donner : une capacité naturelle mais limitée. In : Tirer bénéfice du don: pour soi, pour la société, pour l’économie [online]. Limoges, France : FYP, 2013. Stimulo, ISSN 2265-7754. ISBN 978-2-916571-87-4. Available from: http://www.cornu.eu.org/news/donner-une-capacite-naturelle-mais-limitee
3 DUNBAR, Robin. Theory of mind and the evolution of language. Approaches to the Evolution of Language. 1998. P. 92–110.
4 GONCALVES, Bruno, PERRA, Nicola and VESPIGNANI, Alessandro. Validation of Dunbar’s number in Twitter conversations. arXiv preprint arXiv:1105.5170 [online]. 2011. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://arxiv.org/abs/1105.5170
5 CORNU, Jean-Michel. Donner : une capacité naturelle mais limitée. In : Tirer bénéfice du don: pour soi, pour la société, pour l’économie [online]. Limoges, France : FYP, 2013. Stimulo, ISSN 2265-7754. ISBN 978-2-916571-87-4. Available from: http://www.cornu.eu.org/news/donner-une-capacite-naturelle-mais-limitee
7 BENTHAM, Jeremy. Panopticon; or, The inspection-house: containing the idea of a new principle of construction applicable to any sort of establishment, in which persons of any description are to be kept under inspection: and in particular to penitentiary-houses, prisons, houses of industry ... and schools: with a plan of management adapted to the principle: in a series of letters, written in the year 1787, from Crecheff in white Russia. To a friend in England. Gloucester, Royaume-Uni : Dodo Press, 2008. ISBN 978-1-4099-5202-2.
8Correspon aproximadament a la mida màxima d'una família humana, a la mida dels grups humans abans que es constituïssin els poblats al Neolític i també a la mida màxima de les petites orquestres de jazz que, contràriament a les "big bands", no tenen director d'orquestra per a dirigir-les...
9En ambients molt restrictius com ara el dels bombers durant una intervenció, s'hi afegeix un nivell jeràrquic a partir del moment en què el nivell n-2 supera les 12 persones (en comptes de fer-ho a partir del nivell n-1 immediatament inferior com en els altres casos). En un incendi forestal, per exemple, hi ha un cap per cada camió de 4 persones. Quan cal mobilitzar 4 camions (16 persones de les quals 4 caps) es designa un cap de nivell superior.
12Aquest fenomen no es produeix amb els reactius que reaccionen a les propostes dels animadors o dels altres reactius però interactuen menys entre ells i que per tant no constitueixen un subgrup com a tal sinó que només formen una part del grup principal.
13La Fondation Internet Nouvelle Génération desenvolupa el 2012 una eina que permet contribuir per correu electrònic (enfocament push) als fòrums instal·lats a la seva xarxa social (enfocament pull) en el cas dels seus treballs col·lectius com ara Question Numérique o Digiworks que reuneixen entre cent i tres-cents participants : Réseau social de la Fing. Réseau FING [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://www.reseaufing.org/
14El 2013, el grup Adeo (13 cadenes de bricolatge a tot el món: Leroy Merlin, Weldom...) prova d'associar un fòrum amb el correu electrònic per enviar únicament les preguntes, seleccions de contribucions i síntesis als 1500 membres de la societat que participen als intercanvis sobre la definició de l'estratègia del grup. En aquest cas, tothom rep la mateixa informació (limitada) per correu electrònic i només els proactius van a buscar els detalls al fòrum (eina pull) si ho desitgen.
15El grup de prospectiva digital de Franche Comté, utilitza una llista de discussió per als seus intercanvis, però alguns dels seus membres han optat per no rebre els correus de la llista (tot i estar-hi inscrits per poder enviar-hi les seves contribucions). Així doncs, se'ls posa en còpia – actualment de manera manual – quan s'envien correus importants: síntesis i invitacions.
Descripció :Atenció: aquest article tracta de la propietat intel·lectual en el dret francès. Encara que alguns aspectes es puguin transposar al dret d'altres països, només s'aplica en el marc legislatiu francès.
La propietat intel·lectual és el conjunt dels drets exclusius atorgats a les creacions intel·lectuals. Està composat per dues branques:
la propietat industrial que agrupa les creacions utilitàries (patents) i els signes distintius (marca comercial, denominació d'origen)
la propietat literària i artística que s'aplica a les obres de la ment i abasta els drets d'autor (o copyright als Estats Units) i els drets veïns (drets dels intèrprets)
La propietat industrial
Tres tipus de protecció:
patents
marques
dibuixos i models
Per estar protegits, les patents, les marques i els models han de reunir les condicions següents:
no haver estat divulgats anteriorment
haver estat presentats al registre de la propietat industrial (INPI)
la protecció dura 20 ans, a reserva de pagar els drets de manteniment
Es poden utilitzar les tecnologies patentades o les marques protegides a reserva de pagar una llicència als drethavents
La propietat literària i artística
drets d'autor: protecció de les obres de la ment de tot tipus (text, música, teatre, obra gràfica, plànol...). Els títols de les obres també estan protegits, a condició de que siguin originals
drets veïns: relatius als intèrprets i productors (músic o cantant que interpreta una obra que no ha creat, productor de disc,...)
bases de dades: llistes o col·leccions d'informacions organitzades. El que queda protegit és l'estructura de la base.
Dit d'una altra manera, a França (però també als Estats Units), una obra està protegida per la llei pel sol fet d'existir. Sense que l'autor hagi de fer cap tràmit, els drets d'autor s'apliquen a la seva obra.
La natura de l'obra
L'obra es considera creada, independentment de qualsevol divulgació pública, pel sol fet de la realització, fins i tot inacabada, de la concepció de l'autor. (Extret del codi de la propietat intel·lectual francès)
Els límits:
l'autor ha de poder demostrar l'autenticitat de la seva creació per assegurar-ne la protecció (# usurpació). Per això, registrar l'obra en una instància reconeguda (societat d'autors, etc...) permet reforçar la protecció de l'obra (més enllà de la protecció legal bàsica) perquè estableix l'autenticitat de la seva creació.
una obra ha de dur l'empremta de la personalitat de l'autor que l'ha realitzada. Així doncs, els drets d'autor no s'apliquen a les llistes de dades objectives: descripcions naturalistes, dades, bibliografia,...
una obra ha de demostrar originalitat (# plagiat)
les idees, els principis, els conceptes, no estan protegits pels drets d'autor (per exemple E=mc²)
Exemples: llibres, obres de teatre, conferències, composicions musicals, obres cinematogràfiques, pintures, dibuixos, fotografies, il·lustracions, mapes geogràfics, plànols, croquis, programes informàtics (amb algunes condicions), etc...
Els drets de l'autor
Els drets d'autor són el conjunt de les prerrogatives exclusives de les quals disposa un creador sobre la seva obra de la ment original.
Per aprofundir aquest tema, una presentació molt detallada descriu diferents facetes dels drets d'autor:
L'article L 113.2 del codi francès de la propietat intel·lectual reconeix tres tipus d'obres col·lectives:
S'anomena de col·laboració l'obra a la creació de la qual han concorregut diferents persones físiques cada contribució podent ser identificada. Exemple: obra de compilació
S'anomena composta l'obra nova a la qual s'incorpora una obra preexistent sense la col·laboració de l'autor d'aquesta última. Exemple: traducció d'un llibre
S'anomena col·lectiva l'obra creada per iniciativa d'una persona física o moral que l'edita, la publica i la divulga sota la seva direcció i el seu nom i en la qual la contribució personal dels diversos autors que han participat a la seva elaboració es fon en el conjunt en vista del qual l'obra ha estat concebuda, sense que es pugui atribuir a cadascun d'ells uns drets diferents en el conjunt realitzat. Exemple: llibre editat per una associació.
Titulars dels drets d'autor (Articles L 113.3, 4 i 5 del codi francès de la PI)
L'obra de col·laboració és propietat comuna dels coautors
L'obra composta és propietat de l'autor que l'ha realitzada, a reserva de pagar els drets d'autor de l'obra preexistent
L'obra col·lectiva , excepte que hi hagi una prova en sentit contrari, és propietat de la persona física o moral sota el nom de la qual és divulgada
Descripció : La inscripció de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en cada territori planteja diversos interrogants, com han resumit alguns contribuïdors de l'obra Des TIC et des territoires. Quelles conséquences des technologies de l'information et de la communications sur la vie urbaine, les territoires et la mobilité? (Sobre les TIC i els territoris. Quines són les conseqüències de les tecnologies de la informació i de la comunicació en la vida urbana, els territoris i la mobilitat?) (2005):
l'emergència del món virtual representa la fi de les distàncies i dels diferents territoris?
en quina mesura les TIC poden contribuir al desenvolupament dels territoris i a una possible reducció de les desigualtats espacials?
les noves eines poden acompanyar útilment els processos de concertació i de debat públic i la construcció d'una democràcia en xarxa?
com es poden conciliar tres lògiques d'apropiació de les TIC: l'individual, la de reorganització de les formes de treball i una última – mig individual i mig pública – en la qual el repte rau en utilitzar el potencial de les TIC per l'assoliment de finalitats col·lectives?
Per resumir: frens i factors d'èxit
1. Els frens
Els projectes territorials solen implicar una forta dimensió política, tant si els impulsa una col·lectivitat com si no: quan s'aborda la noció de "territori", la de "poder" mai no queda gaire lluny..., és una dimensió a tenir en compte.
Vigileu amb les persones tòxiques: a nivell local, la posada en línia d'eines d'expressió pública pot esdevenir un recurs al servei de persones malintencionades, que no saben expressar les seves idees respectant les regles del debat democràtic.
2. Els factors d'èxit
Actors claus
Els habitants del territori! Cal que esdevinguin protagonistes i això demana temps!
Els decisors (i finançadors potencials de les accions): sense ells, sense el seu suport és difícil fer emergir projectes consolidats i que mobilitzin a gran escala.
Uns facilitadors imprescindibles: els EPD (Espais Públics Digitals), per acompanyar el públic en les noves eines i usos.
Un teixit associatiu dens i disposat a cooperar.
Un projecte en línia amb el territori
Un diagnòstic del territori: les característiques (i problemàtiques) orientaran els projectes possibles i els seus objectius. Per exemple, els projectes seran diferents entre territoris: extensos / molt reduïts, rurals aïllats / urbans, amb població envellida / població mixta i desarrelada... Aneu amb compte amb els diagnòstics de territori realitzats per persones externes i sense consultar la població local. Cal prioritzar una anàlisi participativa (observatori permanent).
No cal ser únicament virtual: el projecte ha d'ancorar-se en la realitat del territori: visibilitzar i interconnectar esdeveniments que es produeixen en el territori, iniciatives...
Respostes per al territori?: experiències concretes
Per fer-se una idea de les possibilitats, explorem algunes dimensions que ofereixen les TIC quan s'activen en projectes territorials per:
1. Crear lligams entre els habitants
En moltes altres tipologies de projectes, el reforç dels lligams entre els habitants d'un territori constitueix un objectiu transversal: entre generacions, medis socials, per lluitar contra l'aïllament, descompartimentar els actors i crear innovació....
Eines de suport per a la organització d'esdeveniments locals
àpats de veïnatge
dia del veïnat
anuncis
Xarxes socials
La Ruche (a Rennes i Brest): una xarxa social local
Peuplade: la web que connecta els veïns
Xarxes temàtiques locals
Directoris d'actors, de competències...
En educació mediambiental: Coopere 34 (Hérault), APLRE
Wiki territorials: "Una wiki territorial és una wiki que allotja una base de coneixements relacionats amb un espai geogràfic: territori, municipi, regió. Creats de vegades per alguna administració local, altres per associacions o per voluntaris, tendeixen a desplegar una escriptura col·laborativa en un territori concret." (Viquipèdia)
Carto party: realitzar col·lectivament un mapa del territori amb Openstreetmap (una aplicació que permet fer mapes de base lliures) i Chimere (per afegir una capa amb les dades específiques del territori: patrimoni, recursos, punts d'interès..., sense haver de sobrecarregar Openstreetmap):
Tothom hauria de poder reutilitzar les dades públiques finançades amb recursos públics. Ara bé, molt sovint estan protegides per copyright. Per tant, alliberar-les seria un potent motor d'innovació per crear nous serveis, nous valors. Camí que ja han emprès diversos territoris, encapçalats per Anglaterra o Estats Units:
Agregació de fluxos RSS
Els fluxos RSS permeten agrupar, "agregar" tota la informació i l'actualitat produïda i relacionada amb el territori. Permeten donar visibilitat al dinamisme del territori amb uns recursos mínims.
Calendaris territorials
Agrupar i difondre en diversos llocs web l'actualitat i els esdeveniments del territori gràcies als formats estàndards
Bases de dades dels recursos del territori
Passejades científiques (per Connaisciences): inventari del patrimoni científic a la regió Llenguadoc-Rosselló: http://baladescientifiques.fr/
Realitat augmentada
Projectes emergents?
Territoris sonors: un lloc web dedicat a la valorització del territori del Cap de la Chèvre a través del mitjà sonor: http://www.territoires-sonores.net
4. Facilitar la participació, l'expressió ciutadana
Fòrums
Fòrums de ciutat, de barri, en els llocs institucionals o associatius: dispositius com aquests són nombrosos a Internet i formen part de les primeres eines que s'activen en el marc dels projectes territorials.
Etoileur (per Kawenga a Montpeller): "e-toileur" és un projecte d'acompanyament que permet acollir en un Lloc d'Accés Multimèdia un artista /convidat i realitzar amb ell una acció cultural. ( http://www.kawenga.org/centrededoc/html/e_toileur.pdf)
L'Audiomaton és un dispositiu creat per l'artista Cécile Guigny, que consisteix en un vell fotomaton, transformat en un sistema simple de gravació sonora. En el marc d'un esdeveniment (Festa d'Internet...), els testimoniatges dels usuaris poden posar-se en línia i constituir una audioteca. (http://lam34.org/wakka.php?wiki=AudioMaton )
5. Fer més accessibles els serveis
e-administració
Impostos, Pol d'ocupació, tràmits administratius...: les administracions proposen (o imposen) cada cop més sovint els seus serveis en línia. A la base d'aquesta tendència hi ha la voluntat de fer més accessibles aquests serveis públics, fins i tot en els territoris més aïllats. Aquesta desmaterialització certament elimina les distàncies físiques, però no cal oblidar la fractura digital que encara deixa de banda nombrosos "exclosos digitals".
Teletreball
Deslocalitzar les activitats professionals i crear espais compartits de treball en zones menys centrals: ZeVillage
E-educació i FOAD
Els recursos pedagògics desmaterialitzats.
6. Al servei del desenvolupament sostenible dels territoris
És un dels reptes importants que actualment han d'afrontar els nostres territoris: com desenvolupar-se sense hipotecar un desenvolupament futur?
En aquesta òptica, es prioritza:
la possibilitat de desmaterialitzar serveis i activitats com a factor de reducció del balanç de carboni
la possibilitat de concertació, de participació de la població
7. Per interconnectar territoris (dimensió intercultural)
Les TIC i Internet eliminen en certa manera les distàncies, augmentant d'aquesta manera les possibilitats d'interconnexió entre territoris allunyats.
Projecte "Intercultural" a Correspondant.org (xarxa de corresponsals francòfons - FING): posada en comú i co-redacció de text sobre les cultures francòfones (http://interculturel.correspondants.org/)
Fragments del món, projecte que connecta joves de diversos països del món (VECAM) (http://fragmentsdumonde.org/ )
Testimoniatge : El Cloud o emmagatzematge en línia de les dades es democratitza cada cop més. Cada mes surten noves eines. Molt pràctics per accedir a les pròpies dades des de qualsevol lloc mitjançant un simple accés a internet, els serveis "cloud" també ofereixen noves perspectives per a la dinamització de xarxes.
En la vida de les xarxes, de seguida esdevé essencial:
fer que les informacions (arxius, imatges, sons...) esdevinguin accessibles per a tots
permetre la recollida d'informació per part dels membres (arxius, fotos, sons...)
afavorir el treball col·lectiu (especialment mitjançant la compartició de documents)
Les eines "cloud" ho permeten de manera prou senzilla.
Alguns exemples:
La xarxa dels CRIE (centres regionals d'iniciació al medi ambient a Bèlgica) comparteix alguns documents de treball per via del servei Google drive. Per mitjà d'aquest espai compartit, els ordres del dia es co-construeixen, les actes de les reunions s'elaboren a diverses mans durant les reunions, i es compilen documents de "recursos". L'ús d'aquest servei ha facilitat considerablement el treball col·lectiu en el si de la xarxa i ha desenvolupat força la co-construcció dels continguts. Tot i que una petita formació hagi estat necessària, no hi ha hagut problemes d'ús importants. L'únic impediment tècnic ha estat la "desaparició temporal" d'alguns arxius (simplement desplaçats per un membre en un arxiu google drive personal). Les preguntes que aquest servei ha suscitat són més aviat de caire metodològic. De fet, tots els membres d'aquest arxiu compartit poden modificar el contingut de la carpeta... esborrar arxius, modificar les actes. El fet que tots els continguts s'hagin posat a disposició de tothom ha descentralitzat completament el "poder", cosa que fa trontollar considerablement el funcionament tradicional d'algunes estructures.
La xarxa dels CRIE (centres regionals d'iniciació al medi ambient a Bèlgica) gestiona la seva revista de premsa per via del servei box.com. Aquest servei d'emmagatzematge en línia permet que cadascú pugui alimentar un arxiu compartit mitjançant una simple adreça de correu electrònic específica. A més, aquest arxiu es pot integrar fàcilment en un lloc web. Cada CRIE alimenta la revista de premsa regularment enviant l'article de premsa per correu electrònic en document adjunt. Aquest revista de premsa està a disposició del públic als llocs web de les diferents estructures.
La comunitat d'usuaris del parc de les dominicanes de Tournai (Bèlgica) disposa d'un espai compartit per tal de recollir fàcilment les fotografies d'aquest indret. Per a això, s'ha utilitzat el servei yogile. Aquest servei d'emmagatzematge en línia permet crear i gestionar un àlbum de fotos col·lectiu. Cadascú pot alimentar aquest àlbum mitjançant una tecla de carregament directament a l'àlbum o una adreça mail específica. L'alimentació d'aquest àlbum és voluntàriament oberta a tots (no cal ser-ne "membre") per tal de minimitzar al màxim el frens a la utilizació del servei. Només es manté actiu un control (per part d'alguns membres) "abans de la publicació" de les fotos per tal d'evitar les derivacions dubtoses. Diverses preguntes queden en suspens pel que fa a l'ús possible de les imatges proposades pels membres. Actualment, les fotografies segueixen sent propietat dels autors, però manca explicitar de manera més clara la tria de la llicència CC BY SA.
Altres exemples bastant similars als que hem evocat més amunt utilitzen altres serveis d'emmagatzematge en línia com ara dropbox o Copy per exemple.
Crèdit de la fotografica : King Cloud by Akakumo on Flickr - CC-BY-SA
Organitzar a distància la comunicació d'un esdeveniment
Autor de la fitxa : Corinne Lamarche - SupAgro Florac
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Testimoniatge : Parlaré d'una experiència, viscuda a distància, que em va sorprendre per la seva eficàcia. Em vaig trobar en el si d'un petit grup encarregat de la comunicació de les Trobades Moustic que van reunir dues-centes persones l'any 2013.
Com va succeir?
Al principi, només coneixia quatre de les vuit persones que em vaig trobar el dia de l'esdeveniment. Vam participar, conjuntament, durant cinc mesos, a quinze reunions a distància organitzades via skype. D'entrada no estava segura d'aconseguir-ho; no obstant el resultat va ser excel·lent. He quedat molt sorpresa de la capacitat que podem tenir per treballar a distància quan triem les eines adequades i les persones estan disposades a compartir i a escoltar. És clar que les competències de cadascun eren complementàries, però amb això no n'hi ha prou. Les eines col·laboratives ens han ajudat molt.
El que vam fer
Per a aquest esdeveniment, vam crear un wiki, amb unes rúbriques per a cada subcomissió (Comitè de pilotatge, programació, finançament, comunicació). La fluïdesa dels intercanvis va ser facilitada per una mena de taula en una sola pàgina amb diversos paràgrafs:
per fer (recapitulació de les decisions preses en acabar la reunió), una ullada a aquest apartat em va permetre veure quines eren les tasques que havia de fer i també les que no havia de fer però en les quals podia intervenir si em sobrava temps. En un principi, aquestes tasques havien estat atribuïdes a una o dues persones, però no eren exclusives i per tant en podíem anar veient la progressió.
les dates de les reunions fixades anticipadament. Al principi, ens vam posar d'acord sobre la disponibilitat de cadascú (temps de treball) i els períodes de vacances.
l'enllaç per a la presa de notes de les reunions; i un pad de recanvi per fer servir en cas de caiguda del servidor de hosting (ens va passar una vegada).
l'adreça de la llista de discussió, per tal que el participants d'altres comissions es poguéssin comunicar amb aquesta comissió.
els documents de referència (amb un enllaç a cada google doc, o altre eina de treball). És important anotar-hi la llista dels documents útils per a la comissió, per poder retrobar-los més fàcilment que per mail. Un mes i mig abans de l'esdeveniment es van crear molts documents i cada vegada es va enviar un mail per donar-ne l'enllaç. De vegades l'assumpte del mail no era prou explícit i això plantejava un problema a l'hora de retrobar la informació. Per tant, vaig recuperar tots els enllaços i els vaig posar en aquesta pàgina descrivint-ne el contingut. També és important no crear diverses taules, sinó una amb diverses pestanyes (o fulls).
les actes de les reunions. Cinc dies abans de la reunió vaig enviar un correu per recordar la data i l'hora, on hi figurava l'enllaç del pad que contenia algunes informacions i l'ordre del dia; a més de demanar si algú volia afegir-hi algun punt. De vegades hi anotava preguntes i el mateix dia la resposta estava redactada. La setmana anterior m'havia llegit les actes dels altres grups i si hi havia punts que s'havien de donar a conèixer al grup, els havia anotat com a punt d'informació. Després de la reunió, el dinamitzador o una altra persona en posa el resum en una pàgina wiki (compaginació, hipervincles, llegibilitat) i també envia l'enllaç als altres membres per tal de mantenir informats els absents i recordar la data de la propera reunió.
la llista dels participants: on hi figuren els noms, cognoms i funcions dels participants en la subcomissió.
El que em sembla important és decidir prèviament quines eines es faran servir i perquè, així com el procés que se seguirà; sobretot no s'han de canviar a mig camí si no s'està totalment segur que tothom domina l'eina.
Autor de la fitxa : Outils-réseaux Vincent Tardieu
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció :
Dinamitzacions que faciliten la vivència de la participació i la cooperació presencials
La pràctica del diàleg democràtic i la democràcia participativa (DP) són coses que s'aprenen!
No hi ha res d'innat, ni de donat per descomptat per fer que es visquin bé en grup. Ni tan sols amb grups sensibilitzats envers aquestes temàtiques.
A grans trets, perquè sigui viable, la democràcia participativa demana una important inversió prèvia a les reunions col·lectives, considerar el pre-reunió com una etapa tan important com la reunió mateixa, i com el post-reunió.
També és un objectiu d'aquesta iniciació el de no limitar la DP a les etapes prèvia i posterior a la reunió pròpiament dita, durant la qual els organitzadors no dedicaran temps a fer-la viure i assegurar la participació de la majoria. Causa evident de frustració...
Acceptar que s'ha de dedicar temps i energies en totes les etapes i procediments del debat col·lectiu no vol pas dir "perdre temps" sinó guanyar-ne per a la reflexió col·lectiva.
I finalment, massa sovint utilitzem els enfocaments participatius per tractar temes "candents" sense haver-ne fet l'aprenentatge. La participació i la cooperació demanen una educació específica que convindria separar de la seva utilització pràctica si no volem sentir allò de "Ja us ho havia dit que la participació no funciona "...
1. Abans de reunir-nos...
És assenyat començar aquesta "educació" en DP amb una simple iniciació, d'una forma no massa "comprometedora"-pertorbadora . Només un cop, per provar-ho... Una bona manera de tastar la felicitat i les exigències de la DP, i de no voler renunciar-hi mai més ni tornar enrere a unes pràctiques sense massa democràcia. Treballarem per fer viure "petites experiències irreversibles"
Ex.1 Les gotes d'aigua fan els grans rius
Imaginem el marc d'un seminari d'un dia sobre "preservació de la biodiversitat en les pràctiques agràries", per al qual cada participant potencial podrà visitar un lloc web que presenta l'entitat organitzadora de l'esdeveniment, els objectius globals de la trobada, les dates i lloc, etc.
Podem començar la iniciació a la DP fent a cada persona que s'inscriu algunes preguntes suplementàries a les seves dades. Com ara:
les tres paraules-clau que relaciones amb la paraula agricultura (lliure o amb mini llistat)
ídem per la paraula biodiversitat
les dues referències bibliogràfiques que recomanes sobre aquesta doble temàtica
etc...
Aquest petit qüestionari personalitzat es proposarà a cada nou inscrit, unes setmanes abans de la celebració de la reunió, i les respostes seran publicades en línia amb una possibilitat de resposta i de comentari per cadascuna.
En cas d'absència d' un lloc internet específic per aquest seminari, es pot iniciar aquesta DP simplement amb una ronda d'intervencions fent aquestes mateixes preguntes en començar el seminari. D'aquesta manera tindrem unes presentacions més originals que "em dic M . XX, i em dedico a tal cosa o tal altre..." i, sobretot, podrem entrar en matèria amb la implicació de tothom.
Això també ens permetrà, gràcies a aquest repositori col·lectiu en fase d'elaboració o a aquesta bibliografia, crear recursos útils per a tothom i d'accés lliure.
Ex.2 Esteu fitxats
És força interessant, per una implicació més gran dels participants en una reunió que cadascú també es pugui georeferenciar, i així descobrir indrets, amics o coneguts en comú, etc. Sobretot quan es tracta d'un seminari amb desenes de persones que no es coneixen gaire.
És molt simple: a internet el procediment serà el mateix que el del petit qüestionari de presentació personalitzat, cada persona que s'inscriu haurà de marcar en un mapa administratiu francés o altre (mapes bàsics disponibles en línia), segons la naturalesa de la reunió, el lloc de residència i/o de treball.
En cas d'absència d'un lloc internet específic del seminari, es pot cercar un mapa IGN o Michelin i penjar-lo a l'entrada de la seu del seminari, on per una banda amb xinxetes de colors cadascú es localitza, i per l'altra amb unes tires de paper cadascú hi podrà posar el seu nom (i un número de telèfon i una adreça de correu electrònic). Si s'ha demanat als inscrits una foto de carnet també es podrà reproduir en petit i penjar-la amb la xinxeta de localització...
Segons la reunió, es podrà seguir el mateix procediment amb un mapa de les entitats i organitzacions presents, permetent així que tothom sàpiga qui assisteix i qui no, les estructures de les direccions d'organitzacions presents, etc... Es pot afegir un full al costat del mapa on cada sigla d'entitat serà explicitada per als altres...
I finalment es pot afegir a aquesta georeferenciació una geotematització. Per exemple proposant una taula sobre el tema del seminari esmentat més amunt per sotmetre a discussió col·lectiva uns interrogants i paraules clau de reflexió. Clicant sobre un i/o altre cadascú podrà indicar als altres els temes i els aspectes que més li interessen. També es procurarà deixar una o vàries caselles buides per tal de donar a tothom la possibilitat d'afegir més temes o qüestions que no se'ls hagin acudit als organitzadors. Aquesta geotemàtica (o mapping) pot introduir-se a la vegada per internet abans del seminari, i a l'entrada del seminari en un tauler físic penjat a la paret.
Aquest mapping és una excel·lent manera de suscitar reaccions, debat i reflexió col·lectiva, abans i tot que comenci el seminari pròpiament dit!
També podem anar més enllà amb l'exercici permetent, tant per internet com en el tauler físic, que s'hi afegeixin notes breus o dades que completin les diverses posicions.
Mateix principi per un"anunci de recerca": una graella per internet, reproduïda i penjada a l'entrada del seminari, on tothom pot apuntar "estic buscant informació sobre els resultats de les tècniques de RCW (estellat) per la preservació de la biodiversitat dels organismes del sòl", o bé "em pregunto si les MAA (mesures agroambientals) debatudes en el marc de la nova PAC (política agrària comuna) inclouen la realització de guarets apícoles?", etc. Cadascú afegirà a la seva pregunta o recerca les seves dades telefòniques i d'e-mail a fi i efecte que abans i després del seminari altres participants puguin (continuar a) respondre-li.
Gràcies a un petit dispositiu enginyós de fitxa internet (realitzable amb una simple fitxa de cartró enganxada a la paret) podrem publicar a la vista de tothom, sota la pregunta o interrogant plantejat, les respostes obtingudes (amb les dades dels autors de les respostes). Això enriqueix la reflexió col·lectiva i permet, a més, a cada persona que hagi publicat un "anunci de recerca" marxar del seminari amb la seva fitxa i les dades de les persones amb les quals podrà seguir interactuant. Seria una bona pràctica demanar que cada autor d'un "anunci de recerca" compartís amb el grup, tant en directe al final del seminari com via internet uns dies més tard i de manera sintètica, les respostes obtingudes.
Ex. 3 Sobre l'ús de les eines cooperatives
En una xarxa internet en què s'hagin d'organitzar reunions i intercanvis d'informacions, es pot introduir tota una sèrie d'eines ben simples i útils, com ara una agenda compartida que ajudi tothom a visualitzar les activitats i les reunions del grup, proposar una iniciativa en un espai disponible o evitar que s'encavalquin diverses cites i que algunes persones quedin excloses de participar-hi.
Sigui quin sigui el contingut d'aquests mapes i graelles, els organitzadors del seminari s'encarregaran d'apuntar en el mapa o tauler penjat a l'entrada de la sala de reunió, els punts de localització, el mapping, els anuncis de recerca, etc. que alguns ja hauran penjat a internet.
Aquestes eines en línia (qüestionaris, agenda, etc.) tenen un funcionament modulable, especialment pel que fa a la seva gestió i als accessos als paràmetres que permeten modificar-los i formatejar-los. Per tant cal una discussió col·lectiva prèvia sobre aquests accessos.
Queda clar, doncs: cal preveure, ja d'entrada, els temps i els espais perquè el diàleg entre els participants s'activi, i pugui continuar més enllà de la reunió.
2. Durant la reunió...
Un cop descrits els preliminars, entrem en el cor de la DP!
Al dinamitzador de la reunió li interessaaprofitar el "material" de comentaris i preguntes obtingut en aquesta fase preparatòria per nodrir, encetar els treballs i la discussió del grup, per evitar d'obrir debats davant d'un gran tauler buit, per no dubtar en col·locar ni que siguin algunes paraules-clau, si cal provocadores... Excel·lent per estimular les intervencions!
A més, i en general, hi ha dos procediments que faciliten el despertar participatiu de tothom durant tot el seminari, deixant de banda, és clar, les galledes d'aigua freda, els insults i les puntades de peu al cul!
1. Prevenir els participants de que totes les presentacions (vegeu punt 3), power point, etc., es posaran on line en el lloc web uns dies o unes setmanes després del seminari. Això per evitar que els participants es passin el temps escrivint com bojos durant les presentacions i… que no escoltin els continguts!
També es poden oferir unes actes del seminari (discussions incloses)en línia, perllongant la durada del seminari mitjançant una captació àudio o audiovisual del mateix - o d'una part - , segons els mitjans, que s'anirà penjant en el lloc web.
2. El dinamitzador, al llarg del seminari, realitzarà unes síntesis el més regulars possible, gairebé en directe segons la natura dels debats, llur complexitat i els mitjans informàtics (retroprojector amb programa Freemind, per ex.), de manera que, un cop més, els assistents es dediquin més a escoltar, reflexionar i debatre, que a posar per escrit les paraules d'altres.
Llavors el dinamitzador esdevindrà plenament el facilitador que se suposa que ha de ser... A més aquesta feina regular de síntesi pot alimentar els debats en els tallers que puguin seguir a la primera sessió plenària. També es podrà convidar a l'ús d'eines de tipus etherpad perquè els assistents redactin les actes entre uns quants, petita experiència irreversible de cooperació.
Aquesta tasca de síntesi també poden assumir-la tercers, sobretot en el cas de tallers, mitjançant apunts (o via Freemind), per tal que l'acta pugui ser realment debatuda abans de la seva presentació en sessió plenària. Aquesta feina de síntesi pot ser facilitada distribuint a les persones que se n'encarreguen uns formularis específics per a tal fi (concebuts pel dinamitzador i els organitzadors).
Aquesta tasca de síntesi suposa una discussió prèvia sobre el plantejament que els organitzadors s'esperen de les sessions i dels tallers. I en lloc de preparar anticipadament síntesis i conclusions, abans i tot de la celebració del seminari - un gran clàssic dels congressos internacionals! -, serà més interessant discutir dels temes triats per sessions i tallers durant la fase preparatòria del seminari entre organitzadors i dinamitzador. Aquests temes podran ser proposats prèviament als participants inscrits, i posats en línia abans de la celebració del seminari. D'aquesta manera els participants els podran esmenar abans i durant el seminari.
Aquest procediment:
facilita molt les síntesis globals sobre el conjunt del seminari,
estimula una elaboració més democràtica que l'habitual,
i garanteix un ritme raonable per la seva difusió posterior.
La tècnica de formular a l'inici del seminari una sèrie de preguntes simples a respondre durant una ronda d'intervencions (per ex. sobre la idea que té cadascú d'un terme o d'una noció), i de formular les mateixes preguntes a la conclusió del seminari, és un excel·lent mitjà d'avaluació col·lectiva del camí recorregut i de la utilitat del seminari.
Aquest exercici pot interessar especialment els organitzadors del seminari o la organització amfitriona, que d'aquesta manera poden apreciar els resultats de la feina realitzada. Aquest procediment de l'abans i del després també es pot fer en el lloc web del seminari. Es pot proposar de mil maneres diferents i permet constatar progressos col·lectius.
En la mateixa lnia es poden repartir unes respostes a les preguntes formulades en línia per completar-les i reformular-les en directe, conjuntament. Així s'assegura una continuïtat de les fases de desenvolupament del seminari, i justifica l'esforç esmerçat per els que han acceptat d'entrar en el joc on line.
Per tal d'estimular l'expressió d'opinions i preguntes, fins i tot quan no es té el do de la paraula o no s'està acostumat a parlar en públic, es proposarà l'ús de "cartolines pregunta o comentari" (en poques ratlles).
Es repartiran a l'arribada al seminari, en diversos exemplars. Un cop omplertes es podran dipositar en una capsa destinada a tal efecte durant tota la durada del seminari (és tasca dels organitzadors buidar amb regularitat aquesta capsa de preguntes i comentaris) o bé lliurar-les al dinamitzador durant una sessió.
Aquest últim pot agrupar diverses preguntes i comentaris abans de presentar-les per tal que s'obtingui una resposta en directe.
En cas de mancança de temps, les preguntes i comentaris es posaran en línia i el debat podrà continuar, encara que el seminari s'hagi acabat. La creació de Fòrums de discussió pot començar així...
Una altra possibilitat és que el dinamitzador agrupi preguntes i comentaris per temes i després els trameti a una persona-recurs: aquesta persona-recurs es prendrà el temps necessari per respondre públicament o en el lloc internet.
També podria ser que aquesta mateixa persona facilités les respostes al dinamitzador que posteriorment les presentaria en una sessió pública o en la pàgina web. Aquesta fórmula a través del dinamitzador té l'avantatge de ser sintètica – ja que un "especialista" té la tendència a estirar sempre un pèl massa les respostes – però per altra banda multiplica els intermediaris... amb el risc implícit de pèrdua d'informacions i de qualitat de les mateixes. El desenvolupament de jocs de rol. Aquí tot just els esmentem, però haurien de ser objecte d'un estudi posterior molt més acurat. Aquests jocs poden ser un mitjà excel·lent per fer emergir algunes idees, reflexions, comportaments, superar conflictes, fer aflorar temes tabú o implícits, etc. Hi ha una gran quantitat de tècniques i de jocs de rol en aquest sentit. Tenen moltes virtuts sempre que siguin realment controlats i conduïts pel dinamitzador, que posteriorment n'haurà de fer una anàlisi i una síntesi públiques.
3. Després de la reunió les discussions continuen!
Una de les primeres discussions que el dinamitzador mantindrà amb els organitzadors de l'esmentat seminari – i aquests amb els ponents – té a veure amb l'l'estatus dels documents i de les presentacions (PP o altres) dels ponents convidats. I més exactament amb el seu nivell de difusió abans i després del seminari. Aquest punt, importantíssim, fa referència a la qüestió de l'accés i de la difusió de les informacions i les dades que aquestes presentacions contenen.
Avui dia assistim en diversos àmbits a un ampli debat sobre l'accés lliure a totes les formes d'informació. I la definició dels diversos estatus d'accés (llicència) s'engloba sota el concepte de Creative Commons al qual nosaltres ens adherim. Aquestes diverses llicències fan d' una informació un bé comú, un bé privat, un bé privat però col·lectiu, un bé comú amb condicions (citació de la font, només de lectura, possibilitat de lectura i modificació, possibilitat d'ús comercial però sense apropiació, etc.) Per més informació vegeu el lloc http://fr.creativecommons.org/
En resum, les dades, informacions i documents presentats al llarg d'aquesta trobada poden ser difosos a l'exterior, especialment a través del lloc internet del seminari i de diverses maneres:
els ponents en publiquen un resum o una presentació dedicada especialment a aquesta difusió pública (presentació revisada o fins i tot edulcorada d'elements que es consideren reservats);
accepten una publicació en línia destinada només als participants al seminari (en aquest cas per accedir-hi caldrà activar un sistema de log in i de password que es faciliten només als inscrits);
accepten una difusió en línia accessible per a tothom, participants al seminari i simples visitants del lloc;
refusen qualsevol publicació en línia de les seves presentacions. En aquest cas hi ha dues opcions: o bé els organitzadors que han parlat prèviament amb cada ponent d'una regla del joc de difusió, l'esborren com a ponent, o bé se sotmeten a la seva decisió amb un somriure...
Sigui com sigui, cal absolutament posar en línia documents i presentacions immediatament després del seminari, en els dies següents. En cas contrari es trencarà la dinàmica creada al llarg del seminari i els participants que han acceptat desar el bolígraf per seguir de forma més activa les presentacions quedaran frustrats. Per tant es tracta d'una tasca que els organitzadors han de planificar de manera que s'acompleixi dins dels terminis previstos.
Auteurs : Association Outils-Réseaux, Vincent Tardieu
Crédits illustrations sous licence creativecommons : by Moustic 2011 - by Ultimcodex - by Moustic 2011 - by Outils-Réseaux - by Zerojay
Quines eines per fer què? (segons el tipus de grup)
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció :
Graella de decisió
Quin tipus de grup?
MIDA: gestionar la paraula
PETIT GRUP: interaccions immediates
GRUP MITJÀ: facilitar les interaccions
GRAN GRUP: gestionar el volum d'interaccions
ABAST: reforçar els lligams
GRUP LOCAL: sincronitzar-se
GRUP NACIONAL: retrobar la dimensió local
GRUP MUNDIAL: retrobar la dimensió nacional
VOCACIÓ: adaptar les eines als objectius
CONVIVIALITAT: dominar l'àmbit informal
PRODUCCIÓ: dominar les tasques crítiques per Co-construir
DIFUSIÓ: publicar i donar-se a conèixer
MADURESA: cap a l'autonomia
INFANT: fer el primer pas
ADOLESCENT: gestionar els conflictes
ADULT: romandre obert i jove
PETIT GRUP: Interaccions immediates
Correu electrònic
Eines de comunicació sincrònica
Aquesta família d'eines aplega totes aquelles que permeten dialogar en directe i a distància:
Les eines del xat o de missatgeria instantània: es conversa per escrit i de forma gairebé sincrònica
Les eines de telefonia per IP: podem conversar oralment (transmissió de la veu)
Les eines de videoconferència: podem dialogar oralment i veure'ns (transmissió de sons i d'imatges)
GRUP MITJÀ: facilitar les interaccions
Llistes de discussió, de distribució, fòrums
Descripció: Una llista de discussió o llista de distribució és un ús específic del correu electrònic que permet la tramesa múltiple d'informacions als usuaris que s'hi hagin apuntat.
Llista de discussió: llista d'interacció, per correu electrònic, sobre un tema o per a un grup. Tothom pot escriure a la llista, tothom rep allò que hom escriu a la llista. (n cap a n)
Llista de distribució: llista de només lectura, per correu electrònic, per difondre per exemple un butlletí informatiu o "Newsletter". La comunicació arriba a tothom però cap destinatari pot replicar ni comunicar amb els altres inscrits a la llista de distribució (1 cap a n)
Fòrum Web: llista de discussió "en línia": es consulta, es crea un missatge i s'hi respon mitjançant el propi navegador Web. Els missatges es classifiquen per fils de discussió.
GRAN GRUP: Gestionar la quantitat d'interaccions
Núvol de paraules clau
El núvol de paraules clau (tag cloud en anglès) és una representació visual de les paraules clau (tags) més emprades en un lloc web. En general les paraules apareixen amb tipus tipogràfics de grandària proporcional a la seva utilització o popularitat.
Síntesis : vegeu l'exemple de l'ús de les llistes a Tela Botanica
GRUP LOCAL: Sincronitzar-se
Agenda compartida
Unes agendes visibles a Internet i que es poden completar entre molts.
GRUP NACIONAL: Retrobar la dimensió local
Directoris
No hi ha eines específiques per realitzar directoris. No obstant és una eina sovint present en altres sistemes:
les eines de xarxes socials, per exemple, permeten crear un directori dels membres,
els CMS (Sistemes de gestió dels continguts) proposen en general una inscripció informàtica i així proporcionen un llistat de membres,
també es pot crear un llistat de membres en una wiki obrint una pàgina per a cadascun.
Cartografia
Sistemes per instal·lar unes cartografies interactives en un lloc Internet. Poden servir per cartografiar una comunitat, una xarxa en construcció: indispensable per iniciar la cooperació!
GRUP MUNDIAL: Retrobar la dimensió nacional
CONVIVIALITAT: Dominar l'àmbit informal
Facebook
Xarxes socials i micro-blogging
Les xarxes socials: servei basat en la web que permet a les persones construir un perfil públic o semi públic en un sistema definit, articular una llista d'usuaris enllaçats, veure i navegar a través de les relacions pròpies i de les d'altres usuaris.
El microbloc: (també anomenat minibloc)
és un derivat concís del blog, que permet publicar articles curts, més curts que en un blog clàssic, articles que poden ser de tipus text curt, però també poden contenir una imatge o fins i tot un vídeo incorporat. Els fluxos d'agregació són més lleugers que en els blogs tradicionals i poden contenir tot el missatge. La difusió també pot ser restringida per l'editor a un cercle de persones seleccionades.
PRODUCCIÓ: Dominar les tasques crítiques per Co-construir
Wiki
Compartició de documents
En un grup és indispensable compartir documents i recursos. Per això, hi ha tant sistemes en línia preparats com programes lliures que es poden instal·lar en un lloc. L'ideal és escollir dispositius que permetin una sincronització.
Ofimàtica en línia
També podem traslladar la nostra oficina a Internet: les eines ofimàtiques en línia s'utilitzen cada cop més. Tenen l'avantatge de permetre una utilització col·lectiva i en temps real: ideal per promoure la cooperació!
Bookmarking social
El social bookmarking (en català "marcadors socials") és una forma per als internautes de emmagatzemar, classificar, buscar i compartir els seus enllaços favorits.
Mapa heurístic
També denominat mapa mental (mind map en anglès), és un mètode de comunicació i transmissió d'informacions entre persones, en forma gràfica. Es tracta de col·locar en el centre del full el tema principal (paraula o dibuix) i desenvolupar a continuació unes branques amb les diverses idees relacionades amb un tema. Es un concepte inventat pel matemàtic Tony Buzan als anys 60.
DIFUSIÓ: Publicar i donar-se conèixer
Butlletí informatiu i llista de distribució
CMS
Content Management System, o Sistema de Gestió de Continguts. Indica una categoria de programes que faciliten la creació, l'actualització i la publicació d'un contingut en un lloc web. Entre les eines més conegudes d'aquesta categoria: SPIP, Mambo (transformat en Joomla), ez Publish, Typo 3 ...
Flux RSS i sindicació
S'anomena "RSS" ("Rich Site Summary" o "Really Simple Syndication") un format de dades utilitzat per difondre les actualitzacions de llocs amb continguts que canvien sovint, llocs d'informació, blogs...Un flux RSS conté en general el títol de la informació, una descripció sintètica i un enllaç cap a una pàgina que descriu de forma més detallada la informació. L'arxiu RSS, també denominat flux RSS, canal RSS, fil RSS, s'actualitza per tal d'oferir en temps real les últimes informacions publicades.
Hi ha dues maneres d'utilitzar RSS:
per a un ús personal. Cal disposar d'una eina específica, denominada "lector RSS" o també "agregador", per abonar-se i consultar en un únic lloc les últimes notícies de llocs web, sense haver de visitar-los.
la sindicació de continguts: publicació automàtica en un lloc Internet d'informacions d'altres llocs.
Blog
De "Web - log": en un principi es tractava d'una mena de diaris íntims en línia que s'han anat imposant a la xarxa, esdevenint suport d'una expressió pública diversa: opinió, comunicació ciutadana, militant, testimonis, narracions...
N'hi ha de diverses menes: serveis clau en mà (plataformes de blog) o programes lliures per instal·lar en un servidor. El seu un punt en comú: permeten que un no-tècnic escrigui i publiqui articles que queden ordenats per dates.
INFANT: fer el primer pas
Eines simples
Trobades
ADOLESCENT: Gestionar els conflictes
Regles de funcionament
Enquestes i formularis
Eines per crear qüestionaris en línia. N'hi ha que fan un tractament estadístic de les respostes (gràfics, percentatges).
ADULT: Mantenir-se obert i jove
Acollida dels nouvinguts, entrades en el contingut per públics
Quines eines per fer què? (segons l'evolució de la xarxa)
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : Hi ha nombroses eines per funcionar en xarxa, les eines col·laboratives, moltes de les quals són disponibles en programari lliure. Ofereixen camps d'aplicació molt oberts. Però de vegades entre aquesta profusió d'eines i funcionalitats és difícil d'orientar-s'hi.
Vida d'una Xarxa
La creació de les xarxes: 5 processos fonamentals
Aquests processos són simultanis. Guien el camí dels nouvinguts.
Unes eines per a cada etapa de la vida de la xarxa
**Procés**
**Funció**
**"Fletxetes"**
**Eines privilegiades**
Formació
Creació de la identitat de la xarxa
Reagrupament de les fletxes del mateix color
Llista de correu general i cartografia dinàmica dels membres de la xarxa
Informació
Intercanvis d'informacions entre els membres de la xarxa
Reagrupament de les fletxes que van en la mateixa direcció
Llistes de correu temàtiques, fòrums, butlletins
Transformació
Muntatge de projectes col·lectius
Emergència de les "grans fletxes" dels projectes
Tallers i eines de suport dels projectes
Irradiació
Interacció amb el món circumdant
Acció de les fletxes projectes sobre les altres fletxes de l'entorn
Difusió de les dades en un lloc Internet (amb els CMS: integració dinàmica de contingut)
Consolidació
Obertura i continuació de la dinàmica
Permeabilitat (guions) a nous membres i conservació d'una dinàmica interna (espiral)
Acollida dels nouvinguts, classificació de la informació, presència d'un historial
Formació de la xarxa
Aquesta primera etapa consisteix en visibilitzar la pertinença a la xarxa. És important que cada nou actor sigui immediatament visible, tant per ell mateix (existeixo en la xarxa i ella em reconeix) com per els altres.
Les eines indispensables en aquesta primera etapa corresponen a la tradicional "ronda d'intervencions" d'una trobada física.
No n'hi ha prou amb dir "formo part de la xarxa" per ser-ne una part activa, també cal dir què és el que ens il·lusiona, què volem fer-hi, amb qui ho volem fer; per això cal que els membres de la xarxa puguin intercanviar informacions de manera eficaç, parlar entre ells, agrupar-se per afinitats i fer visibles els temes de debat que poden donar peu a projectes futurs.
Aquesta etapa – en realitat es tracta d'un procés permanent – s'identifica amb l'emergència, la creació i el muntatge dels projectes. De fet es tracta d'una transformació a l'interior de la xarxa, donat que aquesta comença a crear organització i esdevé operativa a través dels seus projectes.
Les eines necessàries en aquesta etapa són aquelles que permetin treballar en comú en projectes concrets, per tant corresponen a tota la bateria d'eines col·laboratives que possibiliten compartir documents i informació, co-redactar, interactuar, sincronitzar i reflexionar conjuntament.
A hores d'ara la xarxa és percebuda a través dels projectes que acull i anima, i entra en interacció amb el seu entorn.
Aquestes interaccions poden produir-se a diversos nivells: interacció amb el públic en el marc dels projectes, interacció amb els socis institucionals que donen suport i promouen els projectes, interacció amb altres xarxes per l'intercanvi o transferència de competències, d'experiències...
L'objectiu d'aquesta etapa és garantir que, encara que la xarxa hagi passat per les primeres 4 etapes amb uns membres determinats, estigui oberta a nous membres.
En aquesta etapa les eines són més aviat metodològiques (historial de la xarxa, reglament intern, guia del nou membre, instruccions de participació...).
Tanmateix hi ha eines tècniques que ajuden a visualitzar amb més facilitat l'activitat d'una xarxa que tingui molt de contingut.
Treballar tots junts, sense ser-hi: l'organització interna d'Outils-réseaux
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Testimoniatge : La particularitat de l'equip és que de vegades és fraccionat ja que alguns dels 6 membres treballen a distància o bé principalment o bé de manera ocasional. Per altra banda, tots treballen a temps parcial. És a dir que no hi ha una unitat de temps i d'espai per a la feina i per tant, l'ús de les eines informàtiques i de les TIC resolen en part els problemes d'organització i de comunicació lligats a aquesta situació.
Compartició de documents i co-redacció
Una intranet, en forma de YesWiki protegida per una clau d'accés i una contrasenya, constitueix l'espai on es centralitzen les informacions necessàries per a la vida de l'equip; d'aquesta manera podem centralitzar actes de reunions, descripció dels projectes, co-redacció de documents, memòries i procediments.
Per co-redactar les actes de la reunió en directe, en primer lloc fem servir el sistema Ietherpad i fem un retalla i enganxa de l'acta a la intranet. Per a continguts de tipus taula, fem servir les eines Google documents.
Un Dropbox per a cada membre de l'equip, per mitjà d'un arxiu compartit, permet que cada membre disposi del conjunt dels documents relacionats amb el funcionament de l'estructura (documents administratius, comptables, gestió dels projectes...) en el seu ordinador. El Dropbox permet sincronitzar l'actualització dels arxius (si un dels treballadors modifica un document en el directori Dropbox del seu ordinador, automàticament, els altres treballadors que tinguin l'ordinador connectat podran beneficiar-se de l'actualització).
Comunicació: reunió, mailing i missatgeria
cada dilluns organitzem una reunió d'equip: alguns hi participen a distància (via Skype) i Etherpad. Ens posem al dia pel que fa als projectes, a les trobades...
un mail per persona, que es llegeix per mitjà del programa de correu electrònic Thunderbird (utilitzant el sistema "POP" els missatges es descarreguen a l'ordinador de cadascú).
una llista de difusió per al consell d'administració i l'equip: tots els treballadors i alguns membres del consell d'administració hi estan inscrits. Així, quan un d'ells escriu, tots reben el missatge.
una llista de difusió únicament per a l'equip.
una bústia "presentació": tots els treballadors la consulten (subscripció via Thunderbird en IMAP: és a dir que els missatges segueixen estant en línia en el servidor): cadascú pot accedir a tots els missatges rebuts i enviats i pot enviar un missatge utilitzant aquesta adreça.
utilització del programa Phpliste per gestionar els contactes i la difusió de correus electrònics: Phpliste permet gestionar una base de dades de contactes de mails i té una interfície per configurar mailings. L'avantage és que les persones poden donar-se de baixa elles mateixes.
Tots fem servir Skype per poder comunicar-nos a distància (ús diari del xat, i un cop per setmana, per a la reunió de l'equip, ús de la videoconferència i de la compartició d'escriptori).
Sincronització
uns calendaris permeten a cadascú seguir les activitats programades de l'equip: cadascú té la seva agenda (Phpicalendar o Google Agenda) en línia, n'hi ha una de comuna per a tot l'equip i cadascú disposa d'una eina en el seu ordinador per actualitzar-la (Sunbird o l'extensió Lightning de Thunderbird).
Vigilància compartida
Amb el tag "outils-reseaux.org" a Delicious, la vigilància és col·lectiva i es pot seguir mitjançant fluxos RSS.
Un wiki al servei d'un grup de treball sobre dinamització
Autor de la fitxa : Gatien Bataille
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Testimoniatge : Des del 2012, a la Bélgica francòfona s'organitza un grup de treball (GT) al voltant de l'animació "defora".
Aquest GT va dirigit a professionals d'educació ambiental, docents, voluntaris, simpatitzants...
Té com a objectiu crear unes condicions favorables a un treball col·lectiu que afavoreixi la pràctica de sortides al camp a Valònia per a adults i nens.
Després d'una gestió "tradicional" del GT (intercanvi de mails), el dinamitzador de la xarxa va optar per la creació d'un lloc web de tipus wiki (yeswiki) connectat amb una llista de mailing.
Aquest pas va permetre que es creés una dinàmica més participativa i descentralitzada en el GT.
En una primera etapa, un membre de la xarxa que dominava la tècnica de l'eina va crear i customitzar el wiki.
Es va establir que les pàgines del wiki fossin "modificables per tots", de manera que el dinamitzador de la xarxa es reserva el control del contingut del wiki però no depèn de ningú per a modificar-lo i fer-lo viure.
Per tal de reduir encara més els frens a la participació en aquest wiki (alguns membres de la xarxa es mostren reticents envers l'ús d'eines TIC i per tant també a utilitzar un wiki –tot i que és molt senzill-) es va decidir integrar uns "pads" (espais d'escriptura en directe que no requereixen tenir compte o coneixements tècnics) en algunes de les pàgines del wiki (construcció dels ordres del dia, actes de les reunions...).
La utilització d'aquest wiki va fer sorgir les següents observacions:
un aclariment de la llicència utilitzada per a les produccions col·lectives (CC BY SA) va suscitar un entusiasme inesperat
la pràctica de co-construcció dels ordres del dia o de les actes va agradar molt a alguns membres poc avesats a aquest tipus de pràctiques en la seva estructura
seria convenient posar en marxa una formació sobre el wiki per tal que TOTS els membres fossin capaços de modificar-lo en funció de les seves necessitats.
Descripció : El mètode GTD (Getting Things Done) ha estat descrit per David Allen en la seva obra ALLEN, David. Getting things done: the art of stress-free productivity. New York : Penguin Books, 2001. ISBN 978-0-14-200028-1.
L'objectiu d'aquest mètode d'organització és el de muntar un sistema prou sòlid i robust per poder-se descarregar la consciència de les coses encara per fer i de la culpabilitat per no haver-les fet a fi i efecte de poder abordar la feina amb tranquil·litat d'esperit. És el mateix principi que el Pensiu que utilitza el mag Dumbledore a Harry Potter: un recipient on hi diposita els seus pensaments i records per a descarregar-se'n, sabent que els podrà recuperar en tot moment. Aquí sota hi trobareu els principis generals i la manera com jo l'utilitzo, tot i que us aconsello que si voleu reproduir l'experiència consulteu l'obra de David Allen.
Llistar els projectes i dividir-los en tasques pràctiques
Quan es porta a la pràctica el mètode GTD la primera cosa a fer és una llista exhaustiva dels propis projectes, dels més trivials (agafar hora amb el dentista) als més importants (muntar un col·loqui participatiu a nivell mundial) i fer una primera tria entre els que s'han de realitzar o estan en curs i els que potser algun dia es realitzaran (aprendre a tocar l'acordió). Una vegada llistats, per a cadascun dels projectes en curs o futurs, cal decidir la primera i mínima tasca pràctica a fer per fer-lo arrencar: "Demanar a la Laurence el nom del seu dentista", "Llegir la fitxa sobre l'organització d'esdeveniments participatius a l'ebook de Coo-ptic". Tot seguit cal afegir aquestes tasques a la llista de coses per fer. Totes les tasques de la llista de coses per fer han de ser pràctiques i no s'han de poder dividir en subtasques. Així doncs, en comptes d'apuntar "Preparar l'AG", més aviat cal dir: "Preparar un Doodle per fixar la data de l'AG" o bé "Demanar a la Laurence el fitxer dels participants (per poder-los enviar l'enllaç Doodle per fixar la data de l'AG). "Preparació de l'AG" és un projecte, no pas una tasca.
Definir les prioritats en funció del que es pot fer
Un dels principis de base d'aquest mètode és el de triar i seleccionar les coses a fer tot preguntant-se: "Quina acció puc fer, aquí i ara?". De fet, per a David Allen, el que orienta la tria d'una tasca són les seves condicions intrínseques de realització, més que no pas cap idea de prioritat a priori. A més cada tasca va acompanyada de criteris que permeten escollir l'acció a realitzar a continuació, en funció de l'estat de la qüestió:
1. el context: lloc (no puc efectuar aquesta tasca fora de l'oficina ) o persona (no puc efectuar aquesta tasca sense l'Stéphane) o eina (no puc efectuar aquesta tasca sense un ordinador connectat a internet)
2. el temps disponible: necessito tant de temps per efectuar aquesta tasca
3. energia disponible: per efectuar aquesta tasca he d'estar totalment en forma, o ben concentrat o bé puc efectuar aquesta tasca encara que només em funcionin 2 neurones
4. prioritat: prioritat del projecte o de la tasca.
Ara bé, la prioritat arriba en últim lloc, no és qui determinarà la tasca però sí que és qui entre les moltes tasques possibles corresponents al context, al temps i a l'energia disponible, determinarà la que al final esculli.
Jo decideixo fer una tasca només si efectivament la puc fer.
Implementació del mètode
Una vegada establerts aquests principis, com funciona a la pràctica?
La safata d' arribada
És la primera eina del mètode GTD, una safata que agrupa tot el que arriba: el correu per gestionar, la idea genial que hem tingut a la dutxa, els documents, les coses a fer apuntades al final d'una reunió. Pel que fa a la idea genial que hem tingut a la dutxa o allò que no volem oblidar i que ens ve novament al cap quan ens estem adormint (i per evitar d'haver-nos-ho de repetir tot esperant que no se'ns en vagi del cap en despertar, cosa que no seria massa favorable per una bona nit de son reparador), només cal apuntar-s'ho immediatament i després quan sigui possible, ficar-ho a la safata d'arribada per ocupar-se'n més tard. Això implica tenir vora del llit (o de la dutxa!) un llapis i un quadernet, un smartphone, un dictàfon, tant se val el mitjà tècnic sempre que ens organitzem per tenir sempre a l'abast qualsevol cosa per apuntar: coses a fer, el que cal comprar o bé la idea genial.
Tot ha d'anar a parar a la safata d'arribada. Pel que fa a mi, en tinc dues: una pel paper (una cistella de plàstic) i una electrònica (safata d'entrada del meu mail). Fet això, convé revisar la (les) safata (es) d'arribada de manera molt regular amb un protocol definit. Jo, per exemple, ho faig una vegada al dia.
Gestió de la safata d'arribada
Dins la safata d'arribada hi anem entaforant tot el que arriba: la idea genial que hem tingut a la dutxa, l'acta de l'última AG, el tiquet de restaurant que caldrà fer que ens reemborsin, les factures i fins i tot les piles que cal recarregar.
Quan es revisa, s'agafa cada element un per un fent-li passar uns filtres successius: Aquest element requereix alguna acció pràctica?
Sí: acció pràctica
1. Puc portar a terme aquesta acció en menys de dos minuts?
si sí: es fa (ja està, les piles són al carregador.
si no:
2. Sóc jo qui ho ha de fer?
si sí: quina és la primera acció pràctica que he de fer per tractar aquest tema?
l'afegeixo a la meva llista de tasques (contextualitzant-la: context, durada, energia, prioritat)
si és una tasca que implica un dia i una hora precisos, l'afegeixo a la meva agenda (per la utilització de l'agenda, vegeu més avall)
si no: delego
No: cap acció pràctica
1. És quelcom relacionat amb un projecte futur: l'afegeixo a la llista "Potser algun dia"
2. És un document que em farà falta més endavant
és un document de referència que em farà falta, el classifico de seguida en els meus arxius de referència (ex. catàleg, reglament, etc...)
és un document d'acompanyament per un projecte en curs: el deso a la carpeta projecte en curs corresponent (ex. formulari de sol·licitud de subvenció, article que servirà en una formació que tot just s'està muntant). Sovint això va acompanyat d'una tasca a fer. Per exemple apunto a la meva llista de tasca "Cercar una còpia de la declaració de l'associació a la Delegació del Govern per la sol·licitud de subvenció" i classifico el formulari a la carpeta "En curs: sol·licituds de subvencions"
3. No és res de tot això: paperera. És el cas de la majoria dels documents i e-mail que es reben! Vigileu amb la temptació de guardar-ho tot "per si de cas", cal pensar-s'ho bé demanant-se si realment pot servir algun dia. (Quan vaig adoptar el mètode GTD, vaig llençar totes les factures d'electricitat dels meus anteriors apartaments, algunes tenien més de 15 anys)
Alerta: res ha de tornar a la safata d'arribada, s'ha de gestionar tot, en l'ordre en què anem trobant els documents. Sinó tornem a engegar el cercle de la culpabilitat amb aquell document que no es vol gestionar i que va quedant sempre al fons de la safata d'arribada.
Quan la safata d'arribada és buida o ja no queda cap mail no llegit a la bústia: uf, quin descans!
L'agenda
En el mètode GTD, l'agenda és sacralitzada i no ha de servir més que per allò que realment té data i horari: una reunió, un tren. No ha de servir de llista de tasca bis. De fet, la decisió de llançar-se a fer una tasca no depèn pas d'un moment donat, previst amb anticipació: "Dimecres, m'hi poso amb el balanç moral" sinó del context. És més que probable que el dimecres en qüestió, la vostra companya de feina es quedi a casa perquè el seu fill està malalt i que us toqui a vosaltres respondre al telèfon tot el dia. L'únic resultat serà que el dimecres al vespre, l'única cosa que us quedarà, més que la satisfacció d'una jornada fructífera, serà "M..., no he escrit l'informe moral". Més tard res no us impedeix crear el context favorable per l'execució de les tasques prioritàries i reservar-vos alguna jornada en què refuseu totes les reunions a fi i efecte de tenir temps per fer les accions que demanen concentració.
Els arxius
Els arxius, ja siguin en paper o digitals són de dos tipus, els que es refereixen a projectes en curs i que comporten documents d'acompanyament del projecte (actes de reunions, etc...) i els que permeten classificar els documents de referència. David Allen proposa crear un arxiu per cada projecte, per petit que sigui encara que només consti d'un full abans que tenir un sistema d'arxius i sub-arxius. Es pot decidir prefixar tots els arxius per distingir-los fàcilment (en el meu cas, tots els arxius de projectes en curs comencen per EC - i tots els meus arxius amb els documents de referència comencen per RPro - )
Actualització
Regularment, cal rellegir la llista de projectes per revisar els projectes acabats però també per veure si es generen noves tasques. És el moment d'endreçar els arxius dels projectes en curs que s'han tancat. Els documents operacionals se suprimiran i alguns documents d'acompanyament aniran a completar les referències generals. També és el moment de rellegir la llista dels projectes que "Potser algun dia " per verificar si no els ha arribat el moment!
Descripció : Quina eina puc fer servir? Quina és l'eina ideal? Teniu models de plecs de condicions d'eines cooperatives perfectes?
Són preguntes que ens fan molt sovint.
I ens sembla que la noció d'eines convivials ens ajuda a pensar una mica més en el tema fonamental de l'eina.
Aquesta noció ens la proposa Ivan Illich, pensador de l'ecologia política. Per a ell, les eines (enteses en el seu sentit més ampli, incloent-hi mitjans tècnics, institucions) alienen els individus i els priven d'autonomia. El seu ús generalitzat pot anar fins a la contra productivitat.
3 condicions per a les eines convivials
Illich proposa un plec de càrrecs senzill i clar per a allò que anomena eina convivial:
ha de generar eficiència sense degradar l'autonomia personal
no ha de suscitar ni esclaus ni amos
ha d'ampliar el radi d'acció personal
Aquestes tres condicions aplicades a les organitzacions i mitjans tècnics tornen a donar un lloc als individus i els permeten ser actors dins d'uns sistemes sobre els quals poden actuar. L'ésser humà ho necessita, la humanitat ho necessita.
La biblioteca anxiògena
En una biblioteca del sud de França, ara els treballadors tenen una estació de treball de tipus "client lleuger", és a dir un terminal connectat a un servidor central. Cada nit, es buida l'ordinador i només es guarden els fitxers personals. Els programes instal·lats pels usuaris (quan es poden instal·lar) són esborrats durant la nit, i totes les personalitzacions desapareixen... Aquest sistema, que la direcció de serveis informàtics considera molt eficaç, resulta insuportable per als bibliotecaris als quals genera un patiment psíquic palpable. Els intents d'evolució cap a una major convivialitat han estat sistemàticament rebutjats provocant la desimplicació d'aquells que, sense comptar, milloraven la seva institució pel bé dels usuaris.
El mapa que dóna idees
Freeplane és un petit programa de mapa mental o heurístic. Utilitzat davant d'un grup per ajudar-lo a sintetitzar la riquesa dels seus intercanvis, permet donar visibilitat a les idees i les seves complementarietats. De manera bastant sistemàtica dóna ganes de fer-lo servir i idees d'ús a les persones que l'han provat. Programari lliure d'ús molt fàcil, és molt senzill apropiar-se'n i fer-lo servir per a nous usos. És el que més s'acosta a l'eina convivial per excel·lència.
Cooperació, xarxes i convivialitat
Una xarxa, un grup que coopera, s'inscriu en un procés que necessitarà proveir-se d'eines i fer-les evolucionar en funció de les etapes del seu procés. Pensar en les condicions de les eines convivials durant l'elaboració, l'organització i la tria de les eines que es faran servir permetrà elaborar un sistema viu, evolutiu i didàctic. La xarxa, el grup cooperatiu o col·laboratiu es convertiran en llocs d'aprenentatges, d'innovacions i emancipacions.
N.B. Les eines lliures no són forçosament convivials
ILLICH, Ivan. La convivialité [online]. Paris : Éd. du Seuil, 1990. [Accessed 9 May 2012]. Points (Paris), ISSN 0768-0481 ; 65 Points. Civilisation. ISBN 2-02-004259-2.
Font il·lustració: : outils en chocolat JanneM - Flickr - CC-BY-SA
L'objectiu consisteix en sotmetre unes situacions als participants i proposar dues hipòtesis de treball relacionades amb les situacions proposades. Els participants hauran de triar una hipòtesi i ser capaços d'argumentar la seva decisió per convèncer els altres perquè l'adoptin.
Normes de funcionament
1. L'animador presenta una situació.
2. Proposa al grup dues hipòtesis relacionades amb la situació presentada.
3. Demana a les persones del grup que triïn una opció i es desplacin cap a la dreta o cap a l'esquerra en funció de la hipòtesi que hagin triat.
4. Cada grup ha de buscar arguments per tal de convèncer els membres de l'altre grup que es passin al seu bàndol.
5. Una vegada els grups s'han "estabilitzat", l'animador presenta la situació següent i es torna a començar el procés.
L'animador del debat en moviment hauria de
1. redactar 5 o 6 situacions i per a cada situació dues hipòtesis clares i oposades que permetin prendre una decisió.
2. presentar les situacions de la manera més clara i precisa possible.
3. vigilar que el debat no es transformi en una cacofonia i permeti que cadascú pugui expressar els seus arguments de manera equilibrada.
4. tenir cura de passar a la situació següent un cop els grups s'hagin "estabilitzat".
Exemple de debat en moviment viscut durant la formació
Situació 1 Un regidor us proposa d'establir un òrgan de participació i consulta al vostre municipi per tal que tota la població pugui donar el seu parer sobre tots els temes ambientals del territori municipal. La propera implantació d'un parc eòlic li sembla un bon tema per ser abordat en primer lloc a banda de ser un tema d'actualitat!
Us atorga una subvenció (no pas desorbitada però correcta) per establir aquest òrgan de participació. Teniu unes setmanes per convocar la primera sessió (cosa que us deixa temps per organitzar-vos sense que us hàgiu de precipitar massa).
Accepteu sense dubtar, quina idea més genial! Per fi podreu establir l'organ de participació amb què sempre havíeu somniat
Teniu dubtes sobre l'interès de posar en marxa aquest òrgan de participació en aquest moment
Situació 2 Havent aprofitat l'oportunitat que us ha proposat el regidor, heu donat a conèixer àmpliament i per tot arreu la propera celebració d'aquesta primera reunió participativa. Tot i això no us feu massa il·lusions. En general, a les reunions hi assisteixen unes 10 o 15, o 30 persones com a màxim...
Al vespre, quedeu agradablement sorpresos en veure aparèixer més de 100 persones. Heu d'afegir cadires ràpidament però hi haurà lloc per a tothom.
L'animació de la reunió se'n veu una mica capgirada.
Decidiu no fer la ronda d'intervencions perquè hi ha massa gent... Més endavant ja veureu com recollir les dades dels participants
Manteniu la ronda d'intervencions, potser una mica "adaptada", encara que no es pugui anar molt més enllà en l'ordre del dia de la reunió
Situació 3 Malgrat el nombre de persones i la quantitat d'intercanvis, aconseguiu fer una acta més o menys completa de la reunió. La comuniqueu a les persones que han deixat les seves dades durant la reunió.
Altres persones que no han pogut assistir a la reunió us demanen que els envieu l'acta.
Els l'envieu per tal que n'estiguin informades
Els l'envieu i les convideu a aportar-hi contribucions i observacions
Situació 4 Després d'algunes sessions, el grup disminueix considerablement: més d'una tercera part dels inscrits ja no reacciona als correus i no ve a les reunions. Intenteu tornar a contactar amb ells per mail per sol·licitar la implicació de tots però sense tenir gaire èxit.
Després d'altres dos mails sense respostes, decidiu no enviar més les actes "per no res" a tots els que no han reaccionat als últims 5 correus (mails)
Penseu que no se sap mai i conserveu tots els inscrits a la vostra llista de correu (mailing)
Situació 5 Aquest treball d'animació requereix temps. El regidor, tot i mostrar-se satisfet de la vostra feina, us demana que participeu en alguna convocatòria per tal d'aconseguir una mica de diners. Això alleujaria la despesa municipal i permetria perennitzar la vostra feina com a dinamitzador de xarxa.
Comenceu a buscar subvencions i en trobeu algunes que s'ajusten més o menys a la dinàmica de la vostra xarxa. Us poseu a redactar dossiers de candidatura... Heu d'aconseguir aquests diners!
Teniu por que es desviï bastant la dinàmica que s'ha instaurat a la xarxa. Demaneu al regidor que us doni una mica de temps per estudiar altres opcions.
Situació 6 La xarxa s'ha anat estructurant bastant bé. Encara que no ho sembli ha produït força coses. Us sentiu orgullosos d'aquestes produccions que a més han contribuït a la vostra notorietat a nivell local. Però resulta que descobriu per casualitat que alguns membres de la xarxa, que també són membres d'altres xarxes properes, hi difonen les produccions de la vostra xarxa.
Aquesta situació no us acaba d'agradar i us proposeu de posar-hi un final durant una discussió franca a la propera reunió
Us n'alegreu i espereu que aquest intercanvi es faci ràpidament en sentit contrari
Situació 7 El regidor té moltes influències. Ha aconseguit un subsidi per tal que una agencia de comunicació us lliuri una eina "clau en mà" per gestionar la vostra xarxa. No hi falta res, és l'eina més completa del mercat! Us permetrà centralitzar les vostres dades i "professionalitzar" la xarxa.
Genial! Per fi l'eina completa! Modificarà considerablement els hàbits de treball i pot ser un entrebanc per als menys geeks. Però quin avenç pel que fa a l'ergonomia!
Doneu les gràcies al regidor per aquest subsidi. Li prometeu que donareu una ullada a l'eina i en fareu la proposta a la xarxa perquè aquesta decideixi si l'adopta (o no)
Presentació : El debat en moviment (també anomenat Joc de posicionament) és una forma de debat dinàmic que facilita la participació.
Un animador explica una història volgudament polèmica. En determinats moments claus de la història demana als assistents que es posicionin físicament dins la sala, "els que no estiguin d'acord amb allò que s'acaba de dir en un costat, els que hi estan d'acord a l'altre".
Ningú pot quedar-se al mig (sense opinió), el fet de desplaçar-se realment empeny a escollir un camp i uns arguments.
Un cop tothom ha triat "el seu camp", l'animador pregunta qui vol prendre la paraula per explicar el seu posicionament.
Per endegar el debat, pot començar preguntant qui té una posició molt ferma sobre allò que s'acaba de dir.
Quan un camp ha donat un argument, li toca expressar-se a l'altre. És un partit de ping-pong. Però si un participant considera vàlid un argument del camp oposat, pot canviar de bàndol.
Quan l'animador ho decideix, tanca el debat i continua el relat fins a la següent afirmació o situació polèmica de la història i el debat torna a començar.
Requisits previs :
Un mínim de participants (una desena)
Una història polèmica en la que els participants puguin implicar-s'hi
Una sala espaiosa
Uns cartells per marcar les diverses zones (d'acord, en desacord)
Exposar les regles del joc (no s'obliga ningú a prendre la paraula, però tothom ha d'escollir un camp)
Durada de l'activitat: 1h30 sembla una durada adequada.
Algunes aplicacions :
Trencar el gel molt de pressa en un grup, el fet d'haver de posicionar-se esdevé de seguida un joc i ajuda a participar.
Facilitar la participació d'un màxim de persones, si l'animador facilita la presa de paraula d'aquells que no hagin parlat.
Aclarir la posició de cadascú, posar de manifest la diversitat d'opinió d'uns i altres.
Per dominar-ho : Un exemple de debat en moviment organitzat per la SCOP Le Pavé
Per aprofundir-hi :
Possibilitat de recollir els arguments a mesura que avança el debat i fer-ne un mapa mental.
Possibilitat de donar 5 o més minuts a cada bàndol per afinar col·lectivament els respectius arguments.
Avantatges :
Activitat que no necessita cap material.
Posada en marxa molt ràpida.
Possibilitat de viure-la a l'exterior, permetent que els participants s'airegin.
En aquest format el debat torna a ser un moment de plaer.
Inconvenients :
No hi ha cap garantia de que el debat "agafi".
Alguns participants que no es trobin a gust en grup o amb la lògica argumental poden sentir-se exclosos, caldria completar aquest mètode amb altres formes de debat en funció del temps, dels participants i dels objectius.
Llicència :
Gratut
Utilització :
Senzill
Instal·lació :
No cal installaci
Créixer o convertir-se en arxipèlag?
Autor de la fitxa : Gatien Bataille
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció :
És una bona idea créixer sense parar?
Si escoltem el discurs dominant, la resposta és sí, però pot una bona idea resistir al creixement?
Sis homes de l'Índia, molt desitjosos de perfeccionar els seus coneixements, anaren a veure un elefant (encara que tots sis fossin cecs) per tal que cadascun, observant-lo, pogués satisfer la seva curiositat. El primer s'atansà a l'elefant i, en ensopegar, xocà contra el seu llom ample i robust. Immediatament exclamà: "Déu meu! Però si l'elefant s'assembla molt a un mur!". El segon, palpant un ullal, cridà: "Ei! què és aquest objecte tan arrodonit, tan llis i punxegut? No hi ha cap dubte que aquest elefant extraordinari s'assembla moltíssim a una llança!". El tercer avançà cap a l'elefant i, en agafar inadvertidament la trompa que s'agitava, afirmà sense dubtar: "Ara veig que l'elefant s'assembla molt a una serp!". El quart, amb la seva mà febril, es va posar a palpar el genoll. "És evident, va dir, que aquest animal fabulós s'assembla a un arbre!". El cinquè tocà per casualitat l'orella i digué: "Fins i tot el més cec dels homes podria dir a què s'assembla més l'elefant; ningú m'ho podria negar, aquest magnífic elefant s'assembla a un ventall!". El sisè, que tot just havia començat a palpar l'animal, es trobà amb la cua que es balancejava entre les mans. "Veig, va dir, que l'elefant s'assembla molt a una corda!". Així aquests homes de l'Índia discutiren llargament, cadascú fent valer la seva opinió amb força i fermesa. Encara que cadascun d'ells tingués una part de raó, tots anaven errats.
Normalment, considerem que si una idea és certa, llavors la idea contrària és falsa. És allò que s'anomena principi de no-contradicció, que és a la base de la nostra lògica tal com la va definir Aristòtil. Tanmateix Eubúlides de Milet, que n'era un adversari, va demostrar, gràcies a la paradoxa del mentider 3 que això no necessàriament era cert: "Un home deia que estava mentint. Allò que l'home deia era fals o cert?". Aquesta frase no pot ser certa… ni falsa! Al mateix temps, talment com a la paràbola de l'elefant, hi ha afirmacions que poden semblar contradictòries però que són totes dues certes 4 . En aquest cas es parla d'antinòmia. En tenim un cas molt evident quan procurem retenir diversos punts de vista sobre un tema.
Armats amb el principi de no-contradicció, nosaltres passem molt de temps no pas buscant el que és veritat o mentida, sinó justificant el que hem dit prèviament ... i per tant mantenint que els altres, en proposar arguments diferents, van errats. De manera que cadascú dedica una grandíssima part del temps de discussió a repetir la seva afirmació per assegurar-se que es tingui ben en compte i per justificar-la. Molt sovint el fons del debat ja no es centra en buscar allò que és cert, si no en procurar no ser desmentits i, si és possible, també en obtenir el reconeixement dels altres per haver dit quelcom que es consideri cert.
...A la intel·ligència col·lectiva
Per sortir de "la tertúlia de bar", en una primera fase cal cercar no pas allò que és cert, sinó els diversos punts de vista sobre un tema. Com més gran serà el nombre de persones que proposaran un punt de vista, més possibilitats hi haurà d'assolir una visió més completa. En aquest estadi, el debat pot conformar-se amb visions aproximatives, fins i tot aparentment falses, ja que l'objectiu consisteix en recollir el màxim nombre possible de punts de vista diferents i estimular-ne de nous per completar els ja recollits.
Però també hem de tenir en compte les nostres limitacions cognitives. De fet, només podem retenir els tres últims elements d'una discussió 5. Quan prenem distància respecte a un discurs, podem aconseguir una visió de conjunt de les diverses afirmacions o arguments, però també en aquest cas estem limitats i només podem retenir entre 5 i 9 idees 6. Per poder abordar un tema amb la intel·ligència col·lectiva, hem de disposar d'un mètode que permeti treballar amb un gran nombre de persones, cartografiar el conjunt de les idees proposades i, en un primer moment, no voler seleccionar algunes idees i eliminar-ne unes altres.
Els tres principis per construir idees entre molts
Per aconseguir superar les dificultats de la discussió col·lectiva, cal tenir en compte tres principis de la intel·ligència col·lectiva que són força contra-intuïtius però que serveixen de base per la construcció d'un mètode que permeti produir idees i continguts amb centenars de persones.
Des del moment en què un grup supera la dotzena de membres, cada persona pren una postura proactiva, reactiva, d'observador o inactiva i pot modificar-la en funció de determinats criteris. De manera força contra-intuïtiva s'observa que el percentatge d'actius resta remarcablement constant (principi del 90-9-1): els proactius sempre són entre un i uns quants per cent i els reactius entre deu i algunes desenes per cent.
Se'n poden deduir diversos tipus de grups diferenciats pel nombre dels seus membres: Els grups petits fins a una dotzena de persones poden gestionar-se de manera impositiva (tot esperant una acció de cadascun dels diversos membres); Els grups intermedis entre una dotzena i un centenar de persones necessiten un esforç més gran d'animació per obtenir reaccions; Els grans grups entre un centenar i un o dos milers de persones permeten produir de manera col·laborativa... sempre que es focalitzin en els reactius; Els grandíssims grups intermedis de diversos milers de persones en què el col·lectiu de membres proactius esdevé coherent més difícilment; Els grups grandíssims de més d'algunes desenes de milers de persones en què els proactius són prou nombrosos per fer que l'animació sigui menys forçada; Els grans grups d'entre un centenar i un o dos milers de persones presenten un interès especial: són un passatge obligat per als grups amb vocació d'esdevenir molt grans i sobretot representen una mida que es correspon bé amb el nombre de persones que es poden aplegar al voltant de força temes ben concrets . Amb tot, necessiten tenir molt presents els membres que han adoptat una actitud reactiva (que es poden obtenir en els sistemes en línia mitjançant eines push com el mail, Facebook o Twitter més que amb eines pull com ara webs o fòrums) i no només els proactius que en aquest cas no són prou nombrosos.
Hi ha diverses estratègies en funció del medi en el qual ens situem: La planificació: en una situació previsible però en la qual els recursos són escassos, cal tenir previsió per optimitzar els recursos i no malbaratar-los; La negociació: quan els recursos són escassos i la situació no és previsible, la negociació permet escollir opcions en el present, en lloc de fer-ho amb anticipació; La decisió a posteriori: quan hom disposa d'una abundància de recursos (gran grup, informació abundant) però amb una situació no previsible, val més suscitar una abundància d'opcions i triar només a posteriori, entre totes les possibilitats;
Sovint no triem la nostra estratègia, sinó que utilitzem la que dominem, sigui quin sigui el context. En canvi, és important adaptar-se al medi per triar la millor estratègia. De vegades la situació pot ser previsible en alguns aspectes i imprevisible en d'altres, alguns recursos poden ser abundants i d'altres escassos. En aquest cas, cal poder-se adaptar i, si s'escau, fer malabarismes amb les estratègies.
Per exemple, en un gran grup de més de cent persones podrem, gràcies al nombre suficient de membres que adopten un rol reactiu, fer aflorar el màxim de punts de vista i no triar més que a posteriori els que desitgem conservar: "Si hi ha prou observadors, totes les pistes aplicables a un determinat problema saltaran a la vista ". Però si el grup té menys de un o dos milers de persones, el nombre de membres que adopten una actitud proactiva, i amb més raó el nombre de persones que participen en la coordinació del grup, és feble. La coordinació de grups inferiors a uns quants milers ha de recórrer per força a estratègies de planificació i/o de negociació.
En una interacció plural, i encara més en un conflicte, cadascú mostra la tendència a defensar la seva posició i a repetir-la un i altre cop per assegurar-se que la tinguin ben en compte. En realitat, molt sovint els diversos punts de vista no s'exclouen, sinó que més aviat es completen oferint conjuntament una visió més global. Per superar aquesta dificultat, cal tenir en compte els nostres dos modes de pensament cadascun dels quals utilitza una memòria de treball diferent. El primer, basat en el discurs consisteix en col·locar les idees una rere l'altra, una mica com col·loquem un pas davant de l'altre per avançar des d'un punt de partida fins a un punt d'arribada tot seguint un camí. Aquesta modalitat de pensament permet sobretot l'enfocament racional però molt difícilment té en compte el conflicte (un punt de partida, dues direccions), la intel·ligència col·lectiva (diversos punts de vista sobre el mateix punt d'arribada) o bé la creativitat (trobar nous camins entre diversos punts de partida i diversos punts d'arribada) que, els tres, utilitzen un altre mode complementari.
El segon mode de pensament es basa en la cartografia. Consisteix en disposar totes les idees en funció de la seva proximitat dins un mateix mapa mental, sense intentar seleccionar-les prèviament per obtenir una visió el més completa que es pugui de les idees i dels camins possibles. Els esquemes heurístics (mind mapping en anglès) co-construïts i projectats a la vista de tothom durant les sessions són molt eficaços per donar una visió global als membres del grup i així permetre buscar noves idees i nous punts de vista, en lloc de deixar que cadascú se centri només en una o algunes idees ja proposades.
Per anar més lluny, hi ha dos enfocaments possibles: L'art de la memòria: Durant les trobades sincròniques (en línia o presencials), es pot acoblar el mapa d'idees amb un altre mapa, sovint territorial, que cadascú pugui conservar més fàcilment en la seva memòria a llarg termini. Pot tractar-se d'un indret que tothom conegui (la seva catedral per als monjos de l'Edat Mitjana) o d'un lloc co-construït (és més fàcil memoritzar a llarg termini un territori que unes idees); Els mapes textuals: en les interaccions asincròniques en línia, les persones que adopten una actitud reactiva (deu vegades més nombrosos que els proactius) i els "observadors" (encara més nombrosos) utilitzen eines que gestionen malament el mode gràfic (mail, Facebook, Twitter). Llavors, proposar un mapa dibuixat necessita d'un enllaç a una pàgina Web que contingui el mapa. Però en aquest cas només aproximadament la meitat dels participants veuran el mapa. Tanmateix es poden aprofitar les possibilitats de presentació dels textos per permetre un mapa textual que no necessita ser llegit íntegrament com un text, sinó que pot ser recorregut com un mapa: llistes amb apartats i subapartats, formulació curta d'idees de màxim una línia, negreta, subratllats, cursiva per destacar alguns mots clau;
Aplicar aquests principis per produir intel·ligència col·lectiva
A partir dels principis presentats en els apartats anteriors podem començar a esbossar algunes regles per permetre que hi hagi producció d'idees i continguts entre diversos centenars de persones. Aquí tractarem més concretament les interaccions en línia asincròniques, que poden enriquir-se puntualment amb trobades sincròniques presencials o en línia.
1. El grup ha de comptar almenys amb un centenar de membres.
Aquí no hi haurà les aportacions sistemàtiques que es donen en un petit grup. Mentre el grup no superi els diversos milers, o algunes desenes de milers de persones, és important centrar-se en aquelles que adopten una actitud reactiva (aquesta mida de grup és la més freqüent. Fins i tot en els grans grups de desenes de milers de persones, només un subgrup treballarà un contingut específic). Segons la regla dels 90-9-1, els reactius seran al menys una desena, suficients per engegar una dinàmica i potser estimular altres participacions.
2. El o els animadors tenen un paper particularment crític.
De fet els dinamitzadors han de ser proactius per definició. Ara bé, en un grup que compta entre un centenar i un o dos milers de membres, no representen més d'un grapat de persones. Els errors o la manca de proactivitat d'un dinamitzador poden comportar la inacció de tot el grup. En un grup jove (en general menys de dos anys), el dinamitzador o el petit grup d'animació tenen un rol bàsic. En el programari lliure s'arriba a parlar de "dictador benèvol". Per un grup més madur, pot haver-hi diverses persones que, segons els temes tractats, assumeixin un rol de dinamització. En aquest cas si la dinamització d'un debat segueix sent una tasca obligada, no ho és tant per al conjunt del grup que podrà mantenir debats que donaran resultat i d'altres que no.
3. Deixar que s'expressin totes les idees sense triar en un primer moment.
Al contrari, cal "obrir els possibles" per identificar totes les idees que puguin ser afegides, més que no pas suprimir les ja formulades. Idees que a priori semblen menys interessants poden resultar extremadament riques tot i que a priori contra-intuïtives. Encara que una idea proposada resulti efectivament estúpida, sempre pot suscitar-ne d'altres realment interessants.
4. Una síntesi en forma de mapa ofereix una visió de conjunt de les interaccions.
En el cas de les interaccions en línia asincròniques, val més utilitzar un "mapa textual" que pot ser rebut pràcticament per tothom. No necessita ser llegit íntegrament com un text, sinó que pot ser recorregut com un mapa (amb uns llistats amb apartats i subapartats, negretes i subratllats per destacar paraules...). Aquest és el punt que demana més feina d'animació. Algunes eines i alguns mètodes haurien de possibilitar al màxim la reducció d'aquest temps.
5. Al menys algunes informacions cal enviar-les en "push".
Per arribar als reactius cal subministrar si més no algunes informacions en push (la informació s'envia directament a un compte que la persona llegeixi regularment: mail, Facebook o Twitter). Però segons el nombre de membres, de l'activitat del debat i de la menor o major acceptació en rebre directament informacions, també caldrà oferir accés al conjunt de la informació amb unes eines pull per a qui ho desitgi (la gent busca ella mateixa la informació visitant fòrums, arxius de la llista de correu o altres pàgines). En definitiva cal trobar l'equilibri adequat entre allò que s'envia a tothom i allò que no s'envia i que ha de ser buscat per qui ho desitgi (des de la llista de correu en la qual tot és rebut per tothom, a la tramesa només dels resums, passant per l'enviament afegit de seleccions d'aportacions que estimulin les respostes dels lectors).
6. Són les iteracions d'aportacions/síntesis les que aporten la intel·ligència col·lectiva 10.
La cartografia dels diversos punts de vista permet obtenir una millor visió de conjunt (com a la paràbola dels cecs et de l'elefant). Tanmateix la intel·ligència col·lectiva comença de debò quan els participants es recolzen en allò que han dit els altres (o més concretament en la cartografia de conjunt del que s'ha dit) per proposar idees noves que altrament no haurien tingut. D'aquesta manera cada cicle d'aportacions i després de síntesi incrementa el nivell d'intel·ligència col·lectiva i permet arribar a la formulació de propostes que a vegades són particularment innovadores i pertinents.
Mètode per produir un text col·lectiu entre alguns milers de participants
L'objectiu d'aquest mètode és la producció de contingut de forma col·laborativa, no simplement amb la integració de les aportacions inicials de tothom sinó també, i sobretot, de les aportacions que hagin sorgit de les interaccions. El mètode es basa en síntesis regulars en forma de cartografies textuals (un text que es pot recórrer com un mapa més que no pas llegit de dalt a baix, amb llistats de punts i subapartats, negretes i subratllats per destacar paraules, etcètera). Es tracta d'oferir una visió de conjunt del que ja s'ha proposat a fi i efecte de centrar les aportacions en les idees noves.
Aquest mètode es centra en els "grans grups" en línia, prou grans per produir respostes sense gaire esforç (un centenar o més de membres) tot i que no assoleixen la dimensió suficient per poder-se centrar només en els proactius (superior a diversos milers). Això representa una part molt important dels grups en línia que volen produir col·lectivament continguts sobre un tema més específic. En aquest cas l'atenció es focalitza en les persones que han adoptat una actitud reactiva que són en general deu vegades més nombroses que les que han adoptat una actitud proactiva.
Les dues primeres seccions que es presenten a continuació, se centren en les eines i la constitució del grup per a aquells que creen el seu grup o bé que tenen uns grups encara massa petits. L'altra secció sobre vigilància tecnològica, la comprensió comuna i la ideació constitueix el cor del mètode per construir una visió de conjunt estructurada d'idees col·lectives. Les dues últimes seccions sobre la tria en les idees i la redacció permeten obtenir un text que pot ser llegit fàcilment per persones que no hagin participat en el tema i que no el coneguin gaire.
Establiment de les eines en línia
Les eines del debat
La primera fase és la de la tria de les eines push (la informació és vehiculada fins al participant: mail, Facebook, Twitter...) i pull (el participant va a la recerca de la informació: fòrum, pàgines web...). Per a un grup relativament petit fins a uns centenars de persones en què totes utilitzin el correu electrònic, n'hi haurà prou amb una simple llista de correu. Els arxius de la llista permeten als proactius de trobar les informacions antigues i faciliten la feina dels animadors que han de fer unes cartografies.
Però cada cop més sovint, els participants llegeixen regularment els seus missatges amb l'ajut d'eines que no són les mateixes per a tothom: alguns segueixen Facebook però deixen de llegir els seus correus amb regularitat, d'altres segueixen Twitter però han deixat el Facebook. N'hi ha que segueixen només una d'aquestes eines, de vegades dues però rarament les tres. Hi ha grups que utilitzen una xarxa social general (Linkedin, Viadeo) o específica de les seves comunitats (basada en programaris Elgg, Diaspora, Movim, Daisychain...). Per tant cal poder-se adaptar a les diverses eines utilitzades pels membres del grup... o reduir el grup mateix únicament a aquells membres que utilitzin amb freqüència una o altra eina.
A més, quan un grup s'amplia, també augmenta el nombre d'aportacions que pot acabar superant el nivell acceptable per un participant. En un mode en línia, on la majoria pateix d'"infobesitat" (excés d'informació), fins i tot en el cas d'un grup relativament poc nombrós, alguns poden molestar-se per la quantitat de mails suscitats per un debat. Per tal d'evitar baixes o desafeccions (mails classificats automàticament sense ser llegits, fins i tot classificats com a spam...), cal evitar enviar-ne a tothom o a aquells que només volen les informacions més importants: cartografies regulars dels debats, selecció d'algunes aportacions agrupades en un mateix missatge per estimular la participació, etc. En aquest cas, és encara més important que el conjunt d'aportacions estigui disponible (de manera pull) per permetre a aquells que ho desitgin, i evidentment als animadors que s'encarreguen de la cartografia, retrobar el detall de les aportacions. Per tant és mitjançant una aliança entre unes eines push i pull que la discussió pot permetre enviar certs missatges a tothom (per arribar als reactius) tot mantenint un nivell raonable del nombre de missatges rebuts (per evitar la sobreinformació).
Per saber-ne més: la Fing, enllaç entre el mail i una xarxa social en Elgg 11
Després d'haver provat nombroses eines en línia per als seus treballs col·laboratius (llistes d'e-mail, blogs, fòrums), la Fing ha posat progressivament en marxa des del 2010 la seva xarxa social, una plataforma Elgg que permet unificar els àmbits col·laboratius dels seus contribuïdors: com que hi ha qui s'interessa per diversos temes consecutius, la gestió de nombroses inscripcions en plataformes i llistes d'e-mail diferents era problemàtica.
En un primer moment es va optar per combinar la plataforma web (per publicar) i el mail (per interactuar). Al llançament de Questions numériques, a mitjans del 2012, la Fing va decidir interficiar els dos modes. Cada fòrum de la seva xarxa permet la interacció web o mail: per exemple, un tema de fòrum es publica a la web i és notificat per mail als 260 inscrits del grup Questions numériques, que poden respondre tant per mail com connectant-se a la plataforma. Pel que sembla els usuaris trien el mail per a les respostes ràpides i la pàgina web per a les respostes més elaborades.
Aquesta modalitat també permet mantenir, com en qualsevol fòrum, diversos fils de conversa en paral·lel, amb la condició de vigilar amb els títols. Això facilita l'accés dels nouvinguts i el treball en obert, i rebaixa les barreres d'entrada. Activada en els fòrums, aquesta funcionalitat també es pot activar fàcilment en els comentaris d'altres publicacions: blogs, compartició de documents, esdeveniments...
Per saber-ne més: grup ADEO, utilització dels Google grups en push i en pull12
Grup ADEO és una empresa de 70000 persones repartides per 13 països i 27 Business Units (BU). Molt descentralitzada, orientada a la compartició del Saber i del Coneixement, ADEO ha engegat des de fa aproximadament 20 anys nombroses iniciatives de Visió compartida amb el conjunt de col·laboradors d'algunes de les seves BU.
La Comunitat Producte, Compres i Supply-Chain (PAS), que agrupa les Centrals de Compres i departaments de logística de les BU i la Direcció PAS Groupe, va emprendre cap a la meitat del 2011 una iniciativa transversal: VisionPAS 2023, la Visió de la Cooperació PAS del Grup ADEO amb la participació de més de 2000 col·laboradors. Es van utilitzar diverses tècniques col·laboratives per extreure-li el "moll de l'os": grups de treball, seminaris de creativitat, prototips en mode Design Thinking, ... però cap que impliqués més de 150 persones alhora.
Per dur a terme la redacció del nostre objectiu a 10 anys, vam decidir repartir la nostra reflexió en 8 eixos principals i vam posar a treballar cada equip BU, Central de Compres o Logística i cada sinergia Producte en un dels 8 temes atenent-nos a l'estructura següent: Benchmark, AOFF (Amenaces, Oportunitats, Fortaleses, Febleses), Visió a 10 anys. D'aquesta manera gairebé 50 grups de treball d'una quinzena de persones ens van permetre recollir un material molt ric i complementari (Vegeu: La paràbola dels cecs i de l'elefant). A continuació vam dur a terme una primera síntesi per cada tema. En aquesta fase el que importava era trobar un mitjà perquè el conjunt de la Comunitat es pronunciés sobre aquesta V0 per aprofitar la intel·ligència Col·lectiva. Però molt aviat, en tractar-se d'un grup internacional sense llengua de referència, es va plantejar el problema de l'idioma. Tampoc disposàvem d'eines de CRM, de directori enriquit, ni de xarxa social d'empresa. Vam endegar doncs un Debat Digital de 6 setmanes amb 1500 persones, amb l'ajut dels Google Groups.
La necessitat:
Fòrum multilingüe per facilitar l'expressió individual.
Possibilitat d'enviar missatges massius del Fòrum a les bústies d'e-mail amb opció de resposta directa al Fòrum sense necessitat d'entrar-hi (aquest criteri ens va portar a excloure l'eina Nabble que no permet les trameses massives).
La solució:
7 Fòrums = 7 Google Groups (1 per idioma: francés, anglès, espanyol, italià, polonès, portuguès, rus) amb el suport d'un equip de traductors.
Tractament intens d'un tema d'una setmana de durada amb uns push diferents i coherents, seguint un esquema idèntic en tots els temes:
1. Endegar el debat mitjançant l'enviament d'una síntesi sobre el tema
2. Tramesa d'inspiracions sobre el mateix tema: obertura mental, proposta de perspectives exteriors
3. Publicació de les últimes aportacions: el missatge que es vol comunicar: "el debat continua, els teus companys hi participen, hi ha noves idees, no esperis més i fes les teves aportacions!"
4. Publicació d'una nova síntesi enriquida gràcies al debat: els contribuïdors reconeixen la seva "mà" en el redactat del document final i constaten l'enriquiment de la síntesi inicial gràcies al debat col·lectiu.
Sistema simple d'aportació: resposta per correu que alimenta automàticament el fil de conversa del fòrum O aportació directa en el fòrum mitjançant la publicació d'un comentari. En el fòrum es veuen de manera indiferenciada totes les aportacions fetes sobre un tema.
Els punts forts:
Uns temes estratègics abordats en 7 idiomes: riquesa de les aportacions gràcies a la facilitació de l'expressió individual.
Uns traductors "voluntaris" interns han fet possible que les operacions de traducció fossin reactives i flexibles, qualitats indispensables per donar resposta als nostres terminis força curts.
Cap esquema jeràrquic: totes les idees es guarden i aprofiten de la mateixa manera en el redactat del lliurable final. Val a dir que les aportacions que es proposen en els mails "Flash" duen només el nom de l'aportador, i no els seus cognoms.
push per mail diari: sol·licitació dels col·laboradors a través del canal que més utilitzin actualment. Les aportacions es guarden en un mateix indret: el Google Group (1 grup per idioma). Cadascú rep per tant de forma "obligada" la informació, però després pot optar per seguir el fil de la conversa en una eina annexa, en el nostre cas Google Group. Per tal de no perdre les "millors aportacions", en "pushem" una selecció per mail a tothom.
Les dificultats:
Un fòrum per idioma però sense transversalitat entre els 7 fòrums: allò que es publica en el fòrum polonès no es visible pels espanyols. EXCEPCIÓ: La difusió dels "millors comentaris" en els flash podia sortir dels 7 fòrums i les síntesis eren comunes en totes les llengües.
Per tal que els participants rebessin els mails de síntesi però no les diverses aportacions, només la coordinadora estava abonada al Google Group. En absència de CRM, les trameses es feien des d'un compte Gmail amb una adreça de retorn, la del Google Group. El mateix Google Group era obert per tal que els participants hi poguessin accedir si ho volien. Cal tenir un compte Gmail per accedir als Google Groups.
Necessitat d'eines adaptades (directoris enriquits, CRM, ...) per a aquest volum d'enviaments.
La necessitat, que no sempre és fàcil satisfer, de la participació de "còmplices" que ajudin a activar els debats.
Els resultats i algunes xifres:
Un debat dinamitzat de 6 setmanes al voltant de 8 temes estratègics.
Un percentatge de participació d'un 13% amb més de 400 comentaris multilingües, que van enriquir la base dels quaderns de Vision.
Aportacions fetes en els 7 idiomes: "només" el 55% dels comentaris són en francés.
8 Quaderns Vision V1 en input de la nostra Trobada Internacional que aplegaven, el mes de febrer de 2013, 700 managers de la Comunitat PAS del Grup ADEO durant 3 dies per fer-ne una relectura col·lectiva 13 .
A tall de conclusió, aquest primer Debat Digital a gran escala d'ADEO va ser molt ric en ensenyaments. Ens va permetre seguir les principals etapes citades en la secció "Aplicar aquests principis per produir intel·ligència col·lectiva". Ens ha permès validar aquest mètode participatiu i de ben segur n'inspirarà d'altres.
Les eines de captura i de cartografia textual
Per crear una síntesi en forma de cartografia virtual amb la finalitat d'oferir una visió de conjunt al grup, cal en una primera fase "capturar" las aportacions interessants en els diversos missatges (pot haver-n'hi dos o més en un mateix missatge), si s'escau donar-li un títol més curt (menys d'una línia) i més explícit i ordenar les aportacions amb un format jeràrquic. Aquesta última acció pot necessitar la creació d'una nova entrada a la jerarquia per aplegar diverses idees que poden trobar-s'hi.
Per saber-ne més: reorganitzar els nivells a partir de la discussió
Imaginem una conversa sobre la implementació d'aquest mètode on la visió actual és descrita pel següent mapa textual:
Eines de debat
Mail (eina push: informació enviada directament als participants)
Tenir en compte aquells que prefereixen Facebook al mail
Fòrum (einapull: el participant busca directament la informació si ho desitja)
Unes aportacions proposen afegir-hi la idea d'utilitzar també Twitter i d'altres xarxes socials. En aquest cas el mapa podria reorganitzar-se d'aquesta forma: Eines de debat
Eines push (informació enviada directament als participants)
Mail
Facebook
Twitter
Altres xarxes socials
Permetre diverses eines push deixant la possibilitat de triar als participants?
Eines pull (el participant busca directament la informació si ho desitja)
Fòrum
Altres?
En aquest cas, no només la idea de "Mail" es desplaça d'un nivell per formar una categoria "eines push" que també inclou Facebook, Twitter i d'altres xarxes socials, sinó que la persona encarregada de la cartografia va tenir la idea d'afegir-hi la possibilitat de barrejar les eines i també va dur a terme la mateixa reorganització per a les eines pull per deixar lloc a d'altres opcions. En aquest cas no es tracta pròpiament d'una síntesi de la conversa sinó més aviat de la cartografia de la comprensió actual del problema. La reorganització d'un mapa suscita molt sovint idees suplementàries i també el cartògraf pot afegir idees que poden ser completades o corregides pels participants durant la iteració d'aportacions següent.
La cartografia de les interaccions es pot fer manualment amb uns post-it enganxats a la paret per reorganitzar-ho tot més fàcilment. Però quan el debat és important, una sola iteració de la cartografia pot necessitar unes 5 hores i això es repeteix un o dos cops per setmana durant la fase de disseny... L'animació d'aquesta mena de converses necessita una dedicació important en temps per part dels animadors i en especial d'aquell o aquells que fan les cartografies i les completen.
Per reduir la durada de la cartografia i permetre així l'animació de grups també per part de persones que "oficialment " no exerceixen aquesta tasca 14", cal reduir aquest temps fins a un màxim d'una o dues hores setmanals. L'objectiu de l'aplicació Assembl, desenvolupada per Imagination for People en partenariat amb l'Institut du Nouveau Monde al Quebec, consisteix en facilitar la captura de les aportacions pertinents, ajudar a reanomenar-les i reorganitzar-les fàcilment malgrat la mida limitada d'una pantalla d'ordinador.
Per saber-ne més: Assembl una eina per cartografiar les aportacions 15
Assembl és un sistema de conversa en línia adreçat a grups de persones que necessiten produir col·lectivament un document lliurable (opinió, consens, document, model, alternatives, etc.) al voltant de qualsevol tema. Encara que a l'era de les xarxes socials sigui "relativament" fàcil mobilitzar grans grups per assolir un objectiu, per moltes raons la qualitat del document lliurable no sol augmentar amb el nombre de participants. Assembl bàsicament procura oferir solucions per a aquest problema.
En primer lloc combinant la discussió cronològica (necessària per facilitar la implicació, el sentiment de pertinença i la dinàmica de grup) i una presentació més estructurada i resumida de la conversa (necessària per permetre que cada participant, sigui quin sigui el nivell de temps i d'atenció que pot dedicar-hi, pugui tenir una visió de conjunt de les interaccions i les propostes).
Assembl permet a les persones d'assumir el rol de facilitadors en equip. Amb l'ajut d'eines que aporten productivitat a aquestes tasques, identifiquen les idees clau, les comuniquen de manera sintètica i acompanyen els participants cap a pràctiques de debat constructives.
Assembl intenta no caure en allò que percebem com a punts febles dels sistemes anteriors, de manera que Assembl:
No obliga els participants a escriure les seves aportacions en un format determinat (l'estructura ha de servir al debat, no substituir-lo)
Reconeix que alguns participants prefereixen sempre un model push (ex: llistes de distribució) i uns altres un model pull (ex: fòrums web, grups Facebook), i els permet discutir conjuntament tot trencant aquests "illots" de discussió 16.
No trenca les comunitats existents forçant migracions. Es pot implantar, per exemple, de forma progressiva en una llista de distribució d'una comunitat ja activa.
No "desconnecta" les representacions cartogràfiques dels debats dels quals han sorgit. Les respostes al debat són accessibles a partir de la representació sintètica i vice-versa.
No imposa cap estructura de conversa (molts sistemes se centren en un debat polaritzat pro/contra) i posa menys traves als mètodes d'animació.
2 L'expressió equivalent en anglès podria ser "bar-room politics" o també "armchair philosophy" per al·ludir a unes persones cultes però desvagades, que parlen molt i actuen poc (més que a persones que han begut massa i ja no saben què diuen) : café du commerce. WordReference [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://forum.wordreference.com/showthread.php?t=70335&highlight=comptoir
3 Una paradoxa inventada, diuen, per Eubúlides de Milet (segle IV) a partir de la paradoxa del cretenc d'Epimènides. Font Viquipèdia : Paradoxe du menteur. Wikipédia [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://fr.wikipedia.org/wiki/Paradoxe_du_menteur
4 Alfred Korzybski, autor de la semàntica general, es va adonar en el transcurs de la primera guerra mundial que els mecanismes de pensament que havien provocat aquella guerra es basaven en els postulats de la lògica aristotèlica (principi d'identitat, de no contradicció i de tercer exclòs). Formulà llavors una nova lògica, no-aristotèlica, basada en nous postulats corresponents a l'evolució científica del segle XX : Wikipédia [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://fr.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9mantique_g%C3%A9n%C3%A9rale
5 Es tracta d'una limitació d'una de les nostres memòries de treball denominada bucle fonològic, que només permet "retenir en ment" tres elements d'una cadena d'idees. Per al model de diverses memòries de treball : BADDELEY, Alan D. and HITCH, G. J. Working memory. In : BOWER, G. H. (ed.), The psychology of learning and motivation : Advances in research and theory Volume 8. New York : Academic Press, 1974. p. 47–90. ISBN 9780080863597.
6 Aquesta segona memòria de treball concerneix el conjunt d'objectes o idees que podem retenir en ment a curt termini. S'anomena agenda viso-espacial. Gràcies a ella podem, per exemple, comptar a posteriori les finestres d'una casa quan ja no la tenim a la vista... sempre que el seu nombre sigui limitat. Aquesta mateixa memòria de treball també ens permet crear noves idees mitjançant la connexió entre dues velles idees que tenim al cap. MILLER, George A. The magical number seven, plus or minus two : some limits on our capacity for processing information. Psychological review. 1956. Vol. 63, no. 2, p. 81.
9 Per saber-ne més, vegeu el text complet "Cartografiar per donar una visió de conjunt". Aquestes idees van ser presentades per primer cop a CORNU, Jean-Michel. Modes de pensée et conflit d’intérêt. In : Nouvelles technologies, nouvelles pensées ? [online]. Limoges, France : FYP éditions, 2008. Innovation, ISSN 1961-8328. ISBN 978-2-916571-03-4. Available from : http://www.cornu.eu.org/files//ProspecTIC_pensee2.pdf
10 Vegeu també el mètode Delphi que permet millorar la previsió de persones que tenen un coneixement del tema mitjançant un enfocament iteratiu que posa de relleu els camps de convergència i d'incertesa : LINSTONE, Harold A. and TUROFF, Murray (eds.). The delphi method [online]. Addison-Wesley Reading, MA, 2002. [Accessed 4 February 2014]. ISBN 0 - 201 - 04294 - 0. Available from : http://is.njit.edu/pubs/delphibook/#toc
11 Aquesta secció va ser redactada per Jacques-François Marchandise de la Fing
12 Aquesta secció va ser redactada per Victoria Masson i Jean Duclos del grup ADEO
13 Vegeu la secció "Redacció del text: relectura col·lectiva"
14 L'animació d'una conversa pot anar a càrrec de voluntaris però també de professionals interessats a situar-se en el cor de la discussió, ja que així poden copçar-ne millor totes les idees i subtileses, sense que aquesta feina d'animació sigui tinguda en compte oficialment com a temps de treball
15 Aquesta part va ser escrita per Benoît Grégoire de Imagination for People : Imagination for People | Repérer et soutenir des projets sociaux créatifs. [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://imaginationforpeople.org/fr/
Per constituir un grup cal començar per convidar-hi persones. Això es pot fer de manera col·lectiva o individual. Les dues són complementàries. Una invitació no és pas una inscripció, cal demanar l'autorització a una persona abans d'inscriure-la en el grup. En canvi, si està interessada, la seva inscripció ha de ser com més senzilla millor: clicar en un simple enllaç en un mail i no haver d'omplir més que un mínim d'informacions (en general el nom i cognoms, de vegades l'organització. El mail sovint pot ser detectat directament). A més d'aquest primer mètode, també hi ha la possibilitat de respondre simplement al mail enviat per rebaixar més el llindar del pas a l'acció 17. La resposta pot ser gestionada tant manualment com automàtica, amb una adreça de retorn que apunta a un robot que permet inscriure directament la persona (detectant en l'adreça d'enviament el seu mail o el seu compte en la xarxa social, així com el seu nom).
Per la invitació col·lectiva, cal d'entrada escollir els canals de difusió de la informació: llistes de correu de debat o de distribució, xarxes socials, newsletter... Cal vigilar de no fer spam en grups en què aquesta invitació no formaria part de l'objecte. Uns llocs naturals als quals pot enviar-se aquesta mena d'invitació serien el llistat de membres, les newsletters i les xarxes socials de la o de les organitzacions que animen el nou grup. Amb un CRM (Customer Relationship Management, sistema de gestió dels perfils i de les trameses en una organització), es pot fins i tot personalitzar el missatge d'invitació, en particular amb el nom i/o els cognoms de la persona.
Pel que fa a aquells que es desitja especialment tenir al grup
Per la part individual, d'entrada cal redactar una llista de persones que desitjaríem tenir al grup. Cosa que es pot fer per exemple amb una graella en què per cada persona a convidar hi ha un camp "Nom Cognoms" <adresse_mail> (format que permet una tramesa fàcil amb el mail i també amb el nom). Altres columnes poden incloure l'organització, un camp comentaris que mostri l'interès de tenir la persona en el grup, o bé uns camps amb la data d'enviament, la resposta, si s'escau la data de la primera i de la segona tramesa, etc. Aquesta taula (o una aplicació capaç de fer el mateix de manera més eficaç) permet fer el seguiment de les invitacions individuals 18. Si la persona, al cap de, posem, una setmana no ha respost, es pot rellançar la invitació i repetir l'operació una setmana després. No cal insistir més, és presumible que una persona que no respon dos o tres cops no desitja formar part del grup. Els missatges d'invitació i recordatoris han de ser personalitzats amb el nom i/o els cognoms al menys a l'encapçalament del missatge, encara que la resta sigui un missatge standard. També pot ser útil preveure dos tipus de missatge: un tutejant i l'altre de vostè (en aquest cas en la taula cal indicar la forma de tractar la persona: de tu o de vostè) 19. El missatge ha de ser com més curt millor, però també clar i complet (ha de cabre com a molt en una pantalla normal d'ordinador) i firmat al final per una o dues persones, si cal amb els seus títols més que no pas de manera més anònima per un grup o una organització. Aquest plantejament d'invitació individual, si es fa bé i si es coneixen ni que sigui una mica les persones convidades (pot ser útil fer firmar el missatge a persones que coneguin el destinatari) assegura un retorn excel·lent (entre un 80 i un 90%).
També pot ser una bona idea especificar en la invitació que no és pas obligatori contribuir per participar en el grup (entre el 60 i el 90% dels membres d'un grup són observadors o del tot inactius 20), que el nombre de missatges serà raonable (per exemple només s'enviaran les síntesis i un recull-selecció d'aportacions en un màxim de cinc missatges setmanals, mentre que el detall estarà disponible en una pàgina web), i que és possible donar-se de baixa en qualsevol moment 21.
Per saber-ne més: exemple de missatges d'invitació individual personalitzada
Exemple de missatge d'invitació individual (per a un home i tractant de tu) Objecte: inici d'un treball sobre la innovació monetària
Benvolgut <nom de pila>,
Estic a punt d'endegar en el marc de la Fundació Internet Nova Generació (Fing) una "expedició" (un treball col·lectiu d'uns mesos) sobre la "Innovació monetària": avui dia existeixen més de 5000 "monedes complementàries" en el món. La crisi, la recerca de noves formes de desenvolupament, l'ús d'internet i el mòbil n'acceleren el desenvolupament. I si els mateixos factors també podessin contribuir a reinventar les funcions mateixes d'aquestes monedes, i tot allò que possibiliten?
Tots els resultats de l'expedició seran públics i lliurement reutilitzables. L'objectiu consisteix en obrir noves oportunitats i invitar a l'acció. Tenint en compte els teus coneixements sobre monedes, et proposo d'unir-te a nosaltres per participar en aquesta reflexió. Si hi estàs d'acord, només cal que cliquis en aquest el link: <link de la inscripció> o bé em pots respondre i jo m'encarregaré personalment de la teva inscripció.
Amb l'esperança de tenir el plaer de col·laborar amb tu
Cordialment
Jean-Michel Cornu
Exemple de missatge recordatori (per a un home i tractant de tu)
Benvolgut <nom de pila>,
Les primeres converses començaran un d'aquests dies en el si del grup Innovació Monetària. Si desitges seguir el que s'anirà dient sobre una redefinició de les funcions de la moneda i les possibilitats que ofereix (i també participar-hi si tens temps), et proposo que cliquis en aquest link: <link de la inscripció> o bé que responguis a aquest mail i jo m'encarregaré personalment de la teva inscripció.
Et saludo ben cordialment
Jean-Michel Cornu
[còpia del mail d'invitació anterior]
La primera ronda de converses
Una vegada que el nombre de participants s'apropa al centenar, el primer que cal fer és proposar que cadascú es presenti breument amb una o dues línies afegint-hi el que s'espera del grup i, si ho creu convenient, el que pot aportar. Aquesta primera "ronda d'intervencions" pot semblar inútil en particular a les xarxes socials on tothom disposa d'un perfil, però la seva funció és sobretot fer parlar el màxim de persones una primera vegada amb una pregunta molt simple a la qual es pot respondre de forma immediata. Els que ja han enviat un missatge tenen moltes més possibilitats de fer-ho una segona, augmentant el nombre de contribuïdors (a més d'aquells que tenen tendència a intervenir sistemàticament...). Això permet fer veure als membres del grup que són nombrosos i que moltes altres persones hi participen, un altre factor que facilita la participació. Per endegar la primera ronda d'intervencions, pot ser necessari comptar amb alguns "còmplices" que responguin molt ràpidament per presentar-se i muntar així una primera activitat que animarà els altres participants a presentar-se també. Aquest tipus de ronda d'intervencions pot permetre fins al 40% de participació en els grans grups.
Aquest primer mail invitant a presentar-se també és una bona ocasió de proposar unes regles simples i curtes pel funcionament del grup que són fàcilment acceptables per a tothom i que més tard serviran per legitimar observacions i esmenes que altrament no serien respectades.
Per saber-ne més: exemple de tres regles breus de funcionament
Petit recordatori de les regles per als nostres debats
Sigueu breus: un mail no ha de superar la mida d'una pantalla (excepte les síntesis...)
Sigueu constructius: ningú no té totes les solucions, cada aportació enriqueix el debat
Animeu-vos a participar i acolliu els nous contribuïdors: no hi ha idees inútils
Si la constitució del grup triga massa (més de quinze dies), pot ser necessari, abans de la ronda de presentacions, enviar un primer missatge d'espera explicant que hi ha més persones que s'estan inscrivint i que el debat començarà ben aviat. En canvi no cal esperar que totes les persones s'hagin inscrit per començar la ronda d'intervencions (al cap de quinze dies d'invitacions poden quedar alguns recordatoris individuals).
Un cop superat el centenar de participants i quan la primera ronda d'intervencions hagi permès parlar al màxim de persones, el grup estarà preparat per començar un treball d'intel·ligència col·lectiva. Sovint el cicle de presentacions continua encara que ja s'hagi abordat la primera pregunta temàtica. Això és normal, a mesura que els participants veuen que cada cop més persones es presenten i fan aportacions, creix una certa pressió que els empeny a presentar-se ells també. N'hi ha que en canvi no es presentaran. Per tant és important explicar en els missatges de dinamització que no cal sentir-se culpables per no haver participat (en un gran grup la no participació és la norma), però que aquells que vulguin aportar una idea, fins i tot simple i en qualsevol moment, són benvinguts, tant si han fet aportacions abans com si no.
D'altra banda, en el grup, identifiqueu un conjunt de "còmplices": persones que coneixeu bé i que podeu contactar individualment per demanar-los que intervinguin per tal d'"trencar el glaç" i així provocar un efecte d'arrossegament entre els reactius del grup.
Vigilància tecnològica, comprensió comuna i disseny: una cartografia iterativa
Aquesta fase implica una alternança de períodes d'aportacions i de síntesis sota forma de mapa textual que ofereixi una visió de conjunt de la comprensió del problema en un moment donat. Es pot desglossar en tres grans funcions: la vigilància tecnològica, la construcció d'una comprensió comuna i la identificació de noves idees. Pot ser interessant introduir-les una després de l'altra, però sovint continuen apareixent de forma paral·lela. Així, una comprensió més afinada de certes ramificacions de la pregunta inicial n'empenyerà alguns a citar fonts de vigilància tecnològica, i noves idees imposaran sovint la reorganització dels coneixements anteriors amb una classificació millorada.
La pregunta inicial
La fase comença amb l'enunciat de la pregunta o, millor encara, quan s'ha fet una feina de preparació, mitjançant una primera cartografia. El debat resulta motivador per als contribuïdors ja que està prou avançat, tot i que continua tenint molts àmbits per explorar. A partir d'aquesta pregunta o d'aquest mapa textual, es tracta de demanar als membres del grup les nocions que segons ells falten, i en un primer moment de citar fonts pertinents de treballs realitzats en aquests diversos camps (vigilància).
Tal com es fa amb els mails d'etapa, es poden recordar les regles de forma resumida (vegeu més amunt "exemple de tres regles breus de funcionament").
Les aportacions: des dels "còmplices" als "reactius"
Per suscitar les primeres aportacions que més tard provocaran l'aparició de les següents, es pot recórrer a uns "còmplices": contacteu directament, al marge dels missatges col·lectius, algunes persones del grup que coneixeu bé i demaneu-los que responguin al vostre missatge com més aviat millor per "trencar el glaç". Òbviament això es fa just abans d'enviar el mail inicial o les cartografies intermèdies. Encara que no tots els vostres còmplices responguin, el fet de contactar-los directament augmenta de manera molt significativa el percentatge dels que enviaran una aportació. Per tant, contactant entre 6 i 10 persones, us assegureu entre 3 i 5 primeres aportacions que permetran d'estimular els altres participants.
Deixeu també una mica de temps (en general una setmana o un xic menys si hi ha moltes aportacions) perquè els que ho desitgin puguin intervenir. En els grups on tothom veu totes les aportacions (llista de distribució per exemple), les respostes dels altres tenen un efecte d'arrossegament. En els grups en què només una part dels missatges arriba a tothom, pot resultar útil elaborar ràpidament un missatge amb una selecció de les aportacions rebudes just després de la vostra tramesa (un o dos dies després de la pregunta inicial o del mapa intermedi). Dites aportacions òbviament inclouran les dels vostres "còmplices", però també, si n'hi ha, d'altres més espontànies.
També podem enviar recordatoris indicant els àmbits menys coberts. O podem proposar que identifiquin elements de vigilància tecnològica (amb referències o algunes URL), que millorin les diferenciacions entre dos conceptes propers (i de vegades amb el mateix nom) per assolir una millor comprensió comuna o bé proposar desenvolupar noves idees encara no identificades. Sovint els participants es queden amb determinats enfocaments, imposant la mateixa orientació al debat. Sòcrates, en els textos de Plató, definia la maièutica com 22 "l'art de fer parir els esperits" formulant preguntes. En proposar al grup que desenvolupi més concretament tal part o tal plantejament, millorareu la qualitat del resultat final.
Per saber-ne més: el mètode dels 6 barrets
El mètode dels 6 barrets d'Edward de Bono 23 permet identificar les perspectives de les diverses aportacions. D'aquesta manera podrem reconduir el grup cap a plantejaments insuficientment desenvolupats:
barret blanc: quines idees es poden proposar des d'un punt de vista racional?
barret vermell: què s'hi pot afegir des d'un punt de vista emocional i intuïtiu?
barret negre: quins problemes planteja això des d'un punt de vista negatiu?
barret grog: quines noves oportunitats hi ha des d'un punt de vista positiu?
barret verd: reprenem el conjunt des d'una òptica creativa
barret blau: quina organització cal per desenvolupar el control del procés?
Mètodes més complets permeten identificar els camps no prou coberts en un debat per tal d'assegurar-ne una qualitat òptima 24.
Aquesta part de la iteració també pot fer-se en el transcurs de sessions en línia o presencials, com a complement a les interaccions en línia asincròniques. Així és com nosaltres vam mostrar el mapa en construcció sobre el tema de la innovació monetària 25 en dos tallers de treball a Marsella i a París en el marc de les trobades Lift, tot demanant als participants què hi faltava segons ells. Encara que entre els assistents hi hagués tant participants del grup com persones que tot just descobrien el treball, la presentació de cada part del mapa va donar lloc cada cop a una discussió amb noves pistes i nous conceptes detectats. Aquestes trobades van permetre en cada ocasió actualitzar el mapa i tornar-lo a proposar al grup en línia. Es va organitzar una tercera trobada a París convidant-hi tres ponents de disciplines diverses (antropologia, economia i filosofia) perquè opinessin sobre el mapa resultant dels treballs col·lectius. En un altre grup, es va posar a prova una fase d'aportació durant una sessió en línia centrada en l'estigmèrgia 26 (un mecanisme de coordinació indirecte entre els actors que permet un mode d'autoorganització repartida) afegint-hi uns elements del mètode SECI de dinamització de sessions proposat per Nonaka i Takeushi 27. Així es podien barrejar iteracions durant interaccions asincròniques en línia (de mitja setmana a una setmana de durada) i les sessions en línia o presencials (d'entre 1h30 i 3h de durada), per obtenir un màxim de diversitat entre els contribuïdors. Fins i tot entre ells que assisteixen tant a les sessions com als intercanvis en línia, n'hi ha que se senten més còmodes amb les aportacions escrites o orals.
La cartografia textual
Un cop per setmana, o dos cops si les aportacions són nombroses, aneu millorant el mapa que sintetitza els diversos elements de vigilància tecnològica, de comprensió i d'idees noves proposades pel grup.
La primera etapa consisteix en copsar els elements d'aportació en els diversos missatges del grup. Un missatge pot incloure dues o més aportacions. Per facilitar-ne la utilització, es poden caracteritzar amb una frase reformulada, d'una línia com a molt. Manteniu també el nom del contribuïdor per tal de reforçar els mecanismes d'estima dins el grup28.
L'etapa següent consisteix en completar el mapa textual del debat (o crear-lo si és la primera vegada) introduint-hi les noves aportacions als indrets apropiats. Per aquesta operació caldrà sovint reorganitzar el mapa afegint-hi nivells per distingir conceptes que abans estaven barrejats.
La finalitat del mapa és oferir una visió de conjunt de les interaccions. Es presenta sota forma d'un llistat per punts estructurat i amb diversos nivells. Les aportacions s'expressen a raó d'una idea per línia per tal que el mapa sigui el més curt possible, evitant així al màxim l'ús de les barres de desplaçament vertical per situar-lo en pantalla. Al final de cada línia s'hi pot afegir el nom de pila del contribuïdor. Es tracta de poder circular pel mapa textual de la mateixa manera que la nostra mirada es desplaça per un mapa gràfic: més que necessitar una lectura completa del mapa, hem de poder identificar ràpidament els elements claus i a continuació fixar-nos només en el detall de les parts que ens interessen. Per això negretes, subratllats, cursives i també negretes i subratllats junts permeten destacar algunes paraules o grups de paraules importants. També es poden utilitzar colors com ara el vermell per indicar uns elements concrets.
Per saber-ne més: exemple d'un mapa sobre la manera de presentar la cooperació
Quina cooperació vendre?
1) defensar l'interès general deixant de banda l'interès particular a curt termini (altruisme) (Mathieu)
Existeixen uns fonaments però són complexos (teoria de les barbes verdes...)
2) fer confluir a llarg termini els interessos col·lectius i particulars (Michel)
és el fonament de la cooperació (Jean-Michel)
existeixen uns models econòmics: col·laboració radical, coopetència (Gatien)
Quins exemples simples per facilitar la comprensió?
Com fer confluir interès individual i interès col·lectiu
Donar una visió a llarg termini (Mathieu)
"l'ombra del futur" en l'argot dels economistes (Gatien)
Desenvolupar l'abundància més que l'escassetat (Jean-Michel)
Promoure mecanismes d'estima
Participar en una obra col·lectiva i posar-la en comú (Michel)
Transformar els mecanismes de suport als projectes (Michel)
La cooperació pot fer-nos guanyar temps... o perdre'n...
mitjançant els contactes que aporta (posada en xarxa)
pertànyer a una comunitat crea confiança i legitimitat (Richard)
la producció del grup pot fer-nos guanyar temps (mutualització) (Philippe Olivier)
però cal que la cooperació esdevingui menys consumidora de temps
per als participants: mètode d'intercanvi en línia (Jean-Michel)
per als animadors: fent de "gandul intel·ligent" com Linus Torvarld (Michel)
La cooperació pot fer-nos guanyar diners... o perdre'n (Aquest és l'aspecte que m'agradaria veure ampliat)
Millor viure col·lectivament: redirigir uns rius per regar unes terres (Mathieu)
Uns models econòmics innovadors (Vegeu: lliure, web 2, música...) (Jean-Michel)
El mapa no és una simple síntesi de la discussió. De fet, en reorganitzar-lo, l'animador sovint és el primer en veure les distincions suplementàries que "salten a la vista". I no ha de dubtar en afegir-les al mapa, perquè la següent iteració de comentaris sempre podrà invalidar la seva decisió o completar-la.
La fi de la fase
Després d'un cert nombre d'iteracions, les aportacions s'esgoten i els participants deixen d'afegir noves idees. Això pot passar des de la primera iteració (ara bé, en aquest cas les idees dels contribuïdors no s'han encreuat) però es registren interaccions que inclouen fins a set iteracions 29. Per altra banda, si l'animador considera que ja s'han cobert prou punts de vista (vegeu per exemple el mètode dels sis barrets més amunt), es podrà difondre al grup un mapa final. Llavors es tracta de prendre algunes decisions, si s'escau, i sobretot de presentar els resultats de forma accessible per a persones que no coneguin el tema.
La decisió: el consens aproximatiu
No totes les discussions exigeixen una presa de decisions immediata. A vegades pot ser més útil guardar-ho tot per mostrar el màxim de plantejaments, per exemple quan volem produir una guia sobre com posar en marxa un projecte 30. En canvi, en d'altres casos cal escollir col·lectivament, entre les moltes idees proposades, les accions que el grup emprendrà o les propostes que seran triades. El mètode utilitzat a la fase anterior permet mitigar el problema plantejat per la tendència que cadascú té a defensar d'entrada el propi punt de vista en oposició al dels altres. Les idees més interessants solen ser les que emergeixen al cap d'unes quantes iteracions. Encara que les hagi proposat un dels participants, són fruit de nombrosos encreuaments i no poden ser atribuïdes a una sola persona (encara que en el mapa textual generalment es posi el nom de la persona que ha fet la proposta). És més fàcil fer que les persones escullin entre idees col·lectives que entre les idees de les mateixes persones.
Un enfocament que ha demostrat la seva eficàcia és el del rough consensus. No es tracta ni d'un consens (difícil, fins i tot impossible d'assolir) ni d'una votació, que per definició deixa de banda l'opció d'una part dels participants. En el rough consensus (consens aproximatiu), la pregunta formulada és "algú té una objecció de fons a l'opció proposada? ". Tal com passa en els grans grups, en els quals la participació és l'excepció i la manca d'aportacions la majoria, el rough consensus només requereix la resposta d'aquells que podrien tenir realment un problema amb l'opció proposada. D'aquesta manera és possible arribar a una situació en la qual les opcions escollides, encara que no siguin les que hauria triat cada membre del grup, resulten prou acceptables per tothom.
El rough consensus és una de les bases de l'IETF, Internet Engineering Task Force, la comunitat que des de 1986, defineix els estàndards d'Internet. Malgrat els reptes importants que l'elecció d'un estàndard o un altre pot revestir per a molts actors industrials, els mètodes de l'IETF han permès desenvolupar estàndards acceptables per tothom 31.
Redacció del text: relectura col·lectiva
Un cop que el grup ha identificat tots els elements de referència, els conceptes i les idees –i un cop feta una possible tria entre aquestes idees- caldrà abocar-ho tot en un document que pugui ser llegidor per una persona externa al grup i que no conegui el tema. Aquesta fase es du a terme de manera més tradicional amb un o diversos "escribes" que redacten, i la resta del grup que rellegeix i comenta.
La relectura per part del grup és necessària perquè ni amb tota la voluntat del món ningú pot copsar el total de les subtileses inscrites en la cartografia final, ni tan sols l'animador que l'ha realitzada! De fet, en redactar el conjunt amb un format més literari, pot passar que s'utilitzi el que podríem anomenar sinònims per agilitzar l'estil. Però algun contribuïdor podria observar que, si bé el terme utilitzat seria correcte en la cartografia, podria no ser-ho en el text proposat. Perquè queden molts elements implícits en la cartografia final. Si la mateixa és acceptada per tots els membres del grup, una formulació lleugerament diferent, que podria ser admissible per la majoria de persones, pot resultar inacceptable per unes altres.
La cartografia realitzada pel grup pot generar un text d'una o dues pàgines o bé un document important. Així, en el cas del grup sobre innovació monetària, les sis setmanes de debat en línia i les tres sessions de treball van permetre 7 versions de la cartografia i es van plasmar en un llibre de 160 pàgines 32. La metodologia Book sprint33 utilitzada per Floss Manuals 34 per realitzar uns llibres col·lectius en una setmana pot ser útil. Un conjunt de persones es reuneix durant cinc dies per redactar cadascú unes parts del llibre. En el nostre cas, no es tracta tant d'experts d'un camp que aporten els seus coneixements, com de persones que hagin participat a les interaccions i que intentaran transcriure de la manera més fidel possible la cartografia final sota una forma accessible. El sumari es reparteix entre els diversos participants (prou nombrosos per poder redactar la seva part en uns dies) i cada part redactada es posa en línia i és sotmesa als comentaris dels grup. En aquesta etapa són útils eines que permetin comentar en línia com ara Co-ment 35 o Google Drive 36.
Un cop la redacció acabada i acceptada pel grup, encara queda una feina d'edició per esmenar les faltes, millorar l'estil i homogeneïtzar-ho tot plegat. En aquest estadi, és important evitar d'afegir errors. També és interessant tenir el text final proposat amb les modificacions evidenciades respecte al text proposat pels redactors (text afegit subratllat i text eliminat barrat), a fi i efecte de permetre una última relectura més còmoda al grup, que així es pot concentrar només en els canvis.
Un cop íntegrament acabat el treball, encara queda per fer la difusió en línia i/o en forma d'un llibre imprès. La utilització d'una llicència Creative commons CC -BY -SA 3.0 37 permet facilitar-ne la difusió i la seva apropiació per part d'una comunitat extensa.
17 See : CORNU, Jean-Michel. Abaisser le seuil de passage à l’acte. In : La coopération, nouvelles approches : Version 1.2 du 24 décembre 2004 [online]. 2004. p. 123. [Accessed 16 October 2013]. Available from : http://www.cornu.eu.org/files/cooperation1_2.pdf
19 Per als grups anglòfons, no hi ha diferència entre el tu i el vostè. Tanmateix la diferenciació es pot realitzar utilitzant només el nom o el nom i cognom.
21 CORNU, Jean-Michel. Abaisser le seuil de passage à l’acte. In : La coopération, nouvelles approches : Version 1.2 du 24 décembre 2004 [online]. 2004. p. 123. [Accessed 16 October 2013]. Available from : http://www.cornu.eu.org/files/cooperation1_2.pdf
NONAKA, Ikujiro and TAKEUCHI, Hirotaka. The knowledge-creating company: how japanese companies create the dynamics of innovation. New York, Etats-Unis, Royaume-Uni, 1995. ISBN 0-19-509269-4.
28 CORNU, Jean-Michel. l’évaluation par l’estime. In : La coopération, nouvelles approches : Version 1.2 du 24 décembre 2004 [online]. 2004. p. 123. [Accessed 16 October 2013]. Available from : http://www.cornu.eu.org/news/2-3-l-evaluation-par-l-estime
29 The 4 in between summaries of online exchanges on monetary innovation : Réseau social de la Fing: Où en est-on ? [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://www.reseaufing.org/pg/pages/view/68978/
The summary of summaries : Synthèse des échanges du 1 juin au 8 juillet. Réseau social de la Fing [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://www.reseaufing.org/pg/pages/view/72928/
30 Vegeu en particular el mètode per escriure la "recepta lliure " d'un projecte :
31 Una de les "creences fundadores" queda encarnada en una cita sobre sur l'IETF de David Clark: "Creiem en un consens aproximatiu i un codi que funcioni". Vegeu : Le Tao de l’IETF : Guide destiné aux nouveaux participants à l’Internet Engineering Task Force. IETF [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://www.ietf.org/tao-translated-fr.html
32 CORNU, Jean-Michel. La monnaie, et après ? guides des nouveaux échanges pour le XXIe siècle. Limoges : FYP éd., 2012. ISBN 9782916571775 2916571779.
Testimoniatge : Membre d'una xarxa d'estructures d'educació mediambiental, al llarg dels anys he vist com la freqüència i la participació a les nostres reunions anaven disminuint sense parar.
El que llastrava les nostres reunions era principalment el temps dels trajectes. La majoria de les vegades, el temps que passàvem a la carretera era més llarg que el que duraven les reunions...
Això va acabar per desencoratjar els més motivats de nosaltres...
Les reunions cada cop eren menys freqüentades. Les decisions que es prenien en sessió cada vegada eren menys representatives...
La freqüència de les reunions va anar disminuint quasi fins a l'extinció.
Vaig proposar als altres membres que tornéssim a reunir-nos però incloent dues reunions "virtuals" entre cada reunió "presencial" (trimestral).
A aquest efecte vaig formar els meus col·legues o bé en directe o bé mitjançant un petit tutorial en vídeo en la utilització dels hangouts de Google.
Fa més d'un any i mig que fem servir aquest mitjà de comunicació per a les nostres reunions. El resultat ha estat definitiu!
L'índex de participació ha tornar a ser gairebé del 100 % i la freqüència de les nostres reunions torna a ser mensual.
S'ha establert novament una dinàmica de xarxa.
Les reunions duren 2h i les dates es fixen de comú acord per tot l'any.
El canvi més important rau en la durada de la reunió mateixa. Quan abans, per aquesta mateixa reunió de 2h, cadascun de nosaltres havia de fer entre 3 i 4 hores de trajecte, ara la reunió té una durada exacta de 2h i cadascú pot reprendre les seves activitats al cap de 5 minuts.
Algunes observacions a partir d'aquest exemple:
és important tranquil·litzar els participants explicant-los de manera presencial el funcionament de l'eina.
els tutorials en vídeo constitueixen un suport important. El fet que els hagi realitzat jo mateix ajuda molt. De fet, contràriament als tutorials "oficials" que parteixen d'una situació "clàssica", els meus tutorials, comentats amb la meva veu mostren la situació concreta amb què es trobaran els participants. Indiquen realment els passos a seguir.
és important no menystenir els petits problemes tècnics inicials. Vam haver de fer entre 4 i 5 reunions fins que tothom s'hi va trobar còmode. Al principi, vaig estar molt present i predisposat a ajudar en tot el que calgués.
és important que l'animador domini bé l'eina per tal de resoldre tots els petits entrebancs que sorgeixen (la majoria de les vegades relacionats amb les diferents configuracions dels ordinadors dels participants)
no és inútil preveure 15 minuts en començar el debat per ajustar correctament el so i la imatge de cadascú (amb 3 minuts sol haver-n'hi prou)
pot passar que la connexió massa feble d'un participant creï uns sorolls estranys durant la reunió (una mena de soroll de cisterna que es buida).
també ha passat alguna vegada que alguns "participants ocults" es colin a les nostre reunions. Tot i no ser "dramàtic" (ja que eren col·legues dels participants a la reunió), aquests convidats "no declarats" (que evitaven parlar o mostrar-se en el vídeo ) van crear un cert "destorb" en el bon funcionament de la reunió. Vam demanar a aquests "invisibles" que es declaressin o abandonessin la reunió.
el llenguatge no verbal no és fàcil de copsar en aquest tipus de reunions encara que la imatge de cada participant sigui visible. Això demana un augment de la vigilància per part de l'animador de la reunió. Per part meva, de seguida vaig instaurar l'ús del senyal de la mà per permetre que cada participant donés a conèixer el seu "humor" sobre el que s'estava dient. Aquests senyals també em permetien distribuir la paraula més fàcilment.
el fet que la reunió es faci en línia no significa que no calgui un animador... potser fins i tot és més necessari que en una reunió clàssica!
cal estar atents al to emprat en les reunions "virtuals". Hem constatat que de vegades la "distància" ens feia emprar un "to" de paraula que no ens haguéssim permès d'haver estat en presència els uns dels altres!
en els hangouts de Google, és fàcil implementar un espai de co-escriptura (google docs). Això aporta un valor afegit a l'eina ja que a més de permetre reunions a distància, inicia els participants en la redacció col·lectiva de les actes!
Dos límits:
l'eina presenta un límit que pot ser un inconvenient. A la reunió, com a mínim en vídeo, només hi poden prendre part 10 persones. És possible afegir-hi 5 persones més però només amb la veu.
cal que els participants tinguin un compte Google (adreça Gmail)
De manera global, amb l'ús, tots els participants han trobat fantàstica aquesta eina i a mi ja ni em cal iniciar les reunions perquè tots els membres s'hi han posat!
Les formacions híbrides, que combinen els "ensenyaments" presencials i a distància, són eines excel·lents de desenvolupament professional al llarg de tota la vida.
No obstant, cal que es donin certes condicions per tal que aquest tipus de dispositius de formació esdevingui un eco-sistema real d'aprenentatge.
L'experiència de Coop-Tic ha reforçat les nostres conviccions pel que fa a algunes condicions d'èxit de la formació en l'era digital.
La formació ja no és una transmissió piramidal dels sabers, on el qui sap transmet la informació a qui aprèn. És una co-construcció dels coneixements à partir de la posada en xarxa de les informacions disponibles, prèviament seleccionades pels formadors, dels coneixements i de les experiències individuals enriquides col·lectivament a través dels intercanvis reflexius. El procés formatiu és explicitat pel formador per tal que la formació permeti aprendre a aprendre.
La persona és al centre de l'aprenentatge. Però aquesta persona està connectada fàcilment amb el món i amb els altres gràcies a les noves tecnologies disponibles.
En la formació Coop-Tic i Animacoop, el seu equivalent francès, experimentem amb la construcció de comunitats d'aprenents el funcionament dels quals és proper a les comunitats epistèmiques (com ara supra). Els participants publiquen articles i creen itineraris de formació tot esdevenint progressivament uns "experts-amateurs" actius. Aquest nova qualitat de les persones en formació conjuga autèntiques ambicions intel·lectuals, pedagògiques, o fins i tot democràtiques, i obre àmpliament el camí al plaer d'aprendre.
El treball de formador canvia perquè aquest ha de realitzar diferents funcions en paral·lel:
formador "expert": és el referent pel que fa als temes tractats, és qui transfereix els coneixements.
acompanyant; estructura i acompanya la progressió del grup dins un context d'aprenentatge basat en la comunicació i l'intercanvi.
tutor: estableix un vincle personalitzat amb cada aprenent ajudant-lo a superar l'efecte d'aïllament que la formació a distància pot induir.
"tècnic": vetlla pel funcionament dels dispositius tècnics.
Aquestes noves "funcions" garantides per un o diversos formadors requereixen canvis profunds:
re-considerar la "distància" com un espai-temps de possibles interaccions i aprenentatges. Es pot aprendre, crear vincles, treballar conjuntament, produir recursos en múltiples configuracions:
a distància asincrònica contribuint segons les pròpies disponibilitats a un espai d'escriptura, compartint uns recursos.. intercanviant per mail o fòrum,
a distància sincrònica durant videoconferències, o intercanvis de pràctiques entre els grups,
en presència i a distància a la vegada... es poden organitzar cursos en videoconferència amb dos grups en paral·lel des de dos llocs web diferents.
establir una relació més horitzontal entre els formadors, els participants i els coneixements. El formador, pel que fa al flux de les informacions i dels intercanvis, és un element més entre d'altres.
adoptar el mètode "surf "1 ....acceptar les incerteses i gosar experimentar durant el procés. El formador és qui garanteix la metodologia: crea unes condicions d'equilibri tot i que no cal que domini necessàriament la forma dels resultats de la co-producció.
Els elements d'innovació i els seus efectes sobre el dispositiu de formació i l'aprenentatge de la cooperació
Allò en què Coop-Tic innova
Efectes en la formació
Efectes en l'aprenentatge de la cooperació
La tria d'una wiki com a plataforma de formació
Dispositiu tècnic molt fàcil d'utilitzar amb una ergonomia intuïtiva, un grafisme acurat. El formador vetlla per disminuir les possibles limitacions tecnològiques.
Atenua la inhibició en la participació. Tranquil·litza en relació a les eines. Estimula el sentiment de plaer. Incita les publicacions a Internet.
Un espai col·lectiu i espais individuals
La plataforma wiki permet crear espais personals fàcilment vinculables als suports col·lectius.
Pertànyer a un grup d'aprenents és natural (espais comuns). L'aprenentatge personalitzat és possible (espai personal).
Continguts oberts
Els cursos són on line i accessibles a tothom, fins i tot després de la formació.
Possibilitat d'entrar als cursos en qualsevol moment. Més disponibilitat per a les activitats i els intercanvis.
Continguts d'aprenentatge més amplis que els cursos mateixos
La posada en línea dels cursos "allibera" temps per a l'acompanyament en l'adquisició de les competències.
Adquisició dels saber fer: "aprendre a aprendre" i "aprendre a fer amb els altres".
Estructura modular
Els continguts es divideixen en unitats (atomització). L'itinerari global està predefinit, però pot ser modificat durant la formació.
La construcció d'un itinerari més personal és possible.
Enfocament sistèmic
Els continguts són escollits perquè es corresponguin amb el conjunt de l'activitat de la xarxa col·laborativa i amb els diferents nivells (individu, grup, context).
Adquisició de graelles de lectura global. Estudi relativament complet dels processos col·laboratius.
Pluralitat dels itineraris estructurats
Itineraris modulars dels cursos (vida d'una xarxa). Itinerari activitats de grup (comunitat d'aprenents). Itinerari "projecte professional" (context col·laboratiu).
Múltiples ocasions de tractar les qüestions de cooperació i de col·laboració; practicar-les, animar-les. Anàlisi del procés col·laboratiu.
Canvi progressiu de la mida dels grups de treball
Les activitats es programen en base a la lògica de progressió: exercicis individuals, en parelles, en grups de 4-8
Pràctica en comunitats epistèmiques. Exercitació en grups efímers (canvi d'escala).
Posada en xarxa i en comú de les pràctiques
L'activitat està pensada com un integrador de sabers. El formador és el responsable de la metodologia.
Posada en valor de les pròpies experiències com a font de coneixement (practicant reflexiu). Forma particular de professionalització (a partir de les experiències dels altres). Reforçament de l'autoestima.
Coproducció dels continguts
Una plataforma evolutiva: afegir pàgines i temes és possible per a tothom. El formador acompanya el procés i en garanteix la coherència.
Posició activa de cara al saber. Sentiment de crear un "bé comú".
Noció de "presència" a distància
Una articulació curosa dels moments prèsencia-distància. L'esforç d'acompanyament es fa en les interaccions entre els participants. L'acompanyament "a distància" es sistematitza (contactes amb el formador prefixats).
L'efecte distància disminueix, o es transforma. Sorgeixen els mètodes de proximitat de projectes, de cultures.
Per saber-ne més: les comunitats epistèmiques
Les comunitats epistèmiques poden ser definides com un [petit] grup de representants que comparteixen un objectiu cognitiu comú de creació de coneixement i una estructura comuna que els permet una comprensió compartida. És un grup heterogeni. Per tant, una de les primeres tasques dels seus membres consisteix en crear un codebook, una mena de "codi de conducta", que defineix els objectius de la comunitat i els mitjans per assolir-los, així com les normes de comportaments col·lectius. Per tant el que caracteritza una comunitat epistèmica és abans que res l'autoritat de procediment, que en garanteix el progrés vers l'objectiu fixat tot i deixant als participants una certa autonomia.
La producció del coneixement ve donada a partir de les sinergies de les particularitats individuals. Per això cal que el coneixement que circula dins la comunitat es faci explícit. Aquesta explicitació es realitza a través de la conversió dels coneixements individuals tàcits en coneixements explícits i col·lectius: els membres de la comunitat epistèmica estan units per la responsabilitat de posar en valor un conjunt concret de coneixements. L'objecte de l'avaluació té a veure per tant amb l'aportació individual a l'esforç cap a l'objectiu a assolir, i la validació de l'activitat cognitiva (producció del coneixement) de cada membre es fa per parells segons els criteris fixats per l'autoritat de procediments. El mateix passa amb el reclutament de nous membres en aquest tipus de grups: es fa per parells, segons les normes preestablertes en relació a la capacitat d'un membre per assolir l'objectiu de la comunitat.
Bibliografia
Cohendet, P., Créplet, F. et Dupouët, O., (2003), Innovation organisationnelle, communautés de pratique et communautés épistémiques : le cas de Linux. Revue française de gestion, n° 146, 99-121.
1 Rosnay, Joël. Surfer la vie : vers la société fluide. Paris : Les liens qui libèrent, 2012
