Jean-Michel Cornu : La cooperació en 28 paraules clau
8. Tasques de coordinació i incoherència
JM Cornu - La Coopération en 28 mots-clés - 8. Tâches de coordination et incohérence par SupAgro Florac
El quart aspecte que depèn de les persones, dins de les facetes, dins dels diferents aspectes del grup, del que passa en el vostre grup, després dels aspectes de convergència, d’implicació i de consciència, són els aspectes de coordinació. La coordinació, són moltes coses. Aquí hi veiem, com fixar els objectius del grup, com donar-li més valor, com mostrar el grup al grup, com facilitar la implicació... I el que és interessant és que hi ha moltes coses. Algunes les fa l’animador, d’altres el grup, depèn. No és necessàriament una decisió absoluta, ja que depèn de la maduresa del grup. Per exemple, la primera cosa que el grup pot fer per ell mateix quan comença a madurar és fixar uns objectius. Però al principi si reuniu la gent dient, ens podríem reunir i encara no sé el que farem plegats, potser us costarà reunir el vostre grup. Això vol dir que al principi estarem més centralitzats i després estarem més descentralitzats, però, sobretot, en totes aquestes tasques, un cop més hi haurà tasques que us duran a coordinar persones, tasques de coordinació del grup com a entitat o tasques de coordinació dirigides a l’entorn. Les tasques de coordinació envers les persones poden ser facilitar la implicació, fer convergir, mostrar el grup a les persones, mostrar el que han fet junts, etc. Molt sovint, estem plens d’intencions de voler fer això o allò. El problema és que voldríeu de totes totes que la gent fes una cosa determinada i la cooperació no és això, no es tracta d’imposar la vostra idea a la gent, sinó, si ho féssiu així, no seria un grup cooperatiu; en primer lloc seria una dictadura i en segon lloc tindria més o menys el vostre nivell d’intel·ligència en comptes de tenir la intel·ligència col·lectiva, per tant, fracàs total. Així doncs, en lloc d’estar amb « intenció », caldrà que estigueu amb « atenció ». És a dir: « Quines són les oportunitats que hi pot haver en relació a tot el que em proposen en el grup? ». Així, en lloc de tenir, a priori, moltes intencions amb el grup, és millor intentar definir unes atencions a posteriori.
El segon aspecte en relació al grup, pot ser la mida, com hem vist, pot ser la cultura, etc. Aquí, en canvi, us convé tenir bones intencions per saber com l’estructura del vostre grup facilitarà les diferents coses. Per tant, els objectius, poden ser els objectius de les persones però la mida del grup, com hem vist, és més fàcil amb un grup de 100 que amb un de 50. Per tant, pot ser una opció.
I el mateix pel que fa a l’entorn, no el modifiqueu completament, per tant, no depèn de vosaltres; com les persones, no estarà amb intenció prèvia, sinó amb atenció a posteriori i, per tant, haureu d’intentar copsar les oportunitats per atribuir valor al que pugui passar. Si simplement dieu: « Bé, vaig a valorar el que ha passat, ho envio tot i ja veurem què passa»: no. Potser trobareu altres grups, potser tindreu ocasió de fer uns partenariats que valoraran tot això. El que heu de fer és pensar en l’oportunitat, estar « atents ». Per tant, veiem que la coordinació, és atenció i intenció. Massa sovint, pensem que es tracta d’una intenció prèvia, però aquí, especialment per les persones i especialment per la resta de l’entorn, molt sovint, cal que estiguem atents per trobar les millors oportunitats.
Una altra coseta que em sembla important, és que el més terrible, per a un coordinador, seria que les coses fossin incoherents. És cert però de fet, resulta que hi ha una dificultat aquí dins, i és que som en un sistema bastant complex i que un sistema complex no pot ser totalment complet, no pot ser coherent, no pot ser tot això alhora. Per entendre-ho, imagineu-vos un sistema que en comptes de ser complex, és a dir amb molta gent: 3, 4, 10, 100 persones, senzillament fos simplista, ja que el contrari de complex no és simple, sinó simplista. És a dir que hi hauria dos bàndols, i per tant no tindria cap mena d’interès. Imagineu que el vostre sistema no fos complet: qui decidiria què passa amb el cap? Si decideix el cap, no és complet. I la tercera cosa, és la coherència. I resulta que en alguns casos determinats, com que no es poden tenir les tres coses alhora, encara que per nosaltres sigui completament anticultural, més val que deixem estar la coherència. Us donaré un exemple, que em va donar Michel Serres i que trobo especialment interessant: tenim un vaixell i en un vaixell hi ha unes condicions restrictives: « el vaixell no s’ha d’enfonsar » i unes oportunitats: « som al mig del mar i ens hem d’espavilar per nosaltres mateixos ». Imagineu que féssiu una cosa totalment prohibida i que gràcies a això salvéssiu el vaixell. Si mai no us recompensés, demà no ho tornaríeu a fer: el vaixell s’enfonsaria. Si mai no us castigués, tothom faria el que li donés la gana: el vaixell també s’enfonsaria. Així és que em veig obligat a fer una cosa absolutament increïble, que és recompensar-vos i castigar-vos per tal que el vaixell pugui funcionar. Així és que en un vaixell, no hi a un sol cap, sinó dos caps, amagats: l’oficial de màquines i l’oficial de coberta. Un que recompensa i un que castiga i gràcies a això, podreu recompensar, i per tant copsar les oportunitats, afavorir les coses i castigar alhora. De fet, aquest sistema, també el trobem a les empreses, sovint amb el cap i el sots cap. De vegades, el cap es reserva la possibilitat de recompensar i el sots cap, al contrari, de dir: « No, no, això no va bé ». I aquesta possibilitat de gestionar la incoherència de manera més o menys correcta, ens permet gestionar un sistema complex. Si us hi negueu, si voleu que tot sigui absolutament coherent, tindreu un sistema totalment coherent; totalment coherent, però totalment mort i totalment no cooperatiu. Això vol dir que en cooperació, no només s’han de coordinar les coses amb molta atenció i no només amb intenció, i acceptar una punteta... i en això consisteix tot l’art de l’animador, que és un artista, una mica com un director d’orquestra: en saber en quin moment ha d’acceptar una miqueta d’incoherència.
