Jean-Michel Cornu : La cooperació en 28 paraules clau
6. Implicació i desimplicació
JM Cornu - La Coopération en 28 mots-clés - 6. Implication et désimplication par SupAgro Florac
El quart aspecte, que és una mica contraintuïtiu i al qual hem d’estat molt atents, ve després d’haver vist que val més prendre les decisions a posteriori que de manera anticipada, que cal tenir una mida suficient i que és millor fer convergir els interessos que esperar que la gent sigui altruista. Són aspectes relacionats amb la implicació. Sabeu quina és la diferència entre « la mobilització » i « la implicació »? Si ho pregunto així és més difícil, així que us ajudaré una mica. Sabeu quina és la diferència entre « mobilitzar » i « implicar-se ». Així us ho poso més fàcil, perquè veiem que hi ha un verb reflexiu i un altre que no ho és. És a dir que solem mobilitzar els altres i implicar-nos nosaltres mateixos. Un exemple per fer-ho més entenedor: imagineu-vos un plat típicament francès: el « steak à cheval » és un plat que consisteix en una hamburguesa amb un ou ferrat al damunt. Per aquesta hamburguesa amb ou, la gallina es mobilitza, la mobilitzem. Ja està! Pon l’ou i ja pot marxar, ja ha acabat la feina. En canvi, el bou, s’implica completament! Imagineu-vos que mobilitzeu unes persones. Molt bé! Fantàstic! Estan mobilitzades; i ara us gireu d’esquena... Quin desastre! El món ha canviat. Així doncs, fan exactament el que els heu demanat que facin i no funciona. Hauran de fer una cosa totalment increïble, hauran d’entendre el sentit del que heu proposat perquè en un moment donat puguin fer el que correspon a l’entorn tal com és ara. És a dir que caldrà que s’impliquin, que posin una part d’ells mateixos, que s’arrisquin eventualment a que els enxampin si mai no han fet tal cosa o si no ha funcionat... Això vol dir que hi ha d’haver implicació. Per entendre aquesta implicació, la que es necessitarà en un món que canvia constantment... Un món que canvia constantment és un món amb éssers humans: sempre canvia, la gent canvia. Per sort, perquè si les persones canvien vol dir que estan vives. També és un món innovador, el que tenim avui en dia, per tant és un món que canvia i en el qual no tot es pot preveure.
Per implicar-se fan falta diferents coses, la primera: motivació. Quines són les motivacions que farien que ens impliquéssim nosaltres mateixos per fer alguna cosa? Què és el que fa que us impliqueu en un grup? Hi ha bastantes coses, en veurem algunes: així doncs, tenim, per exemple, aprendre coses noves, però també la sensació de la feina ben feta (encara existeix...). Però també el plaer, és molt important passar-s’ho bé. Les coses no es fan només perquè ens paguen per fer-les. La retribució, permet mobilitzar la gent, però no deixa que la gent s’impliqui. En canvi, ens impliquem perquè hi trobem una satisfacció, perquè tenim la sensació de pertànyer a un grup. També ens impliquem perquè rebem un reconeixement… Prestigi o estima, com hem vist. També ens impliquem perquè pot ser útil per al grup. Però amb això no n’hi ha prou perquè si mai us impliqueu és que teniu motivació, però també podeu tenir frens. Pot passar que algú que en un moment donat trobàveu que s’implicava d’una manera extraordinària, sense que en sapigueu el motiu deixi de participar. Per què? Perquè té problemes familiars o de salut o altres coses. Resumint, quan no s’han resolt els problemes de seguretat, evidentment, es tenen frens. Però la manca de confiança en els altres també és un gran fre que fa que, de fet, no ens impliquem gaire. I també el no poder desfer-se del compromís. Us diré un secret: si voleu que participi en el vostre grup, deixeu-me la possibilitat, no només de ser inactiu, condició important perquè hi participi ja que no estic segur de poder ser actiu, sinó de poder-ne sortir. En un grup en línia, per exemple, si no tinc la possibilitat de donar-me de baixa de la llista fàcilment, no entraré en el grup si no en puc sortir. A més, un grup en el que es pot entrar però d’on no se’n pot sortir és la definició d’una secta, ja no és un grup. I aquí, també tindrem frens. Veieu doncs que els frens, com les implicacions, són molt personals i propis de cada persona. No són necessàriament previsibles i per tant no podreu dir que tal persona s’implicarà i tal altre no s’implicarà. Podeu dir: « De fet, com més diversió, plaer i sistemes de reconeixement hi posi a dins, més gent tindré que s’impliqui, i com menys n’hi posi, menys gent s’implicarà. És tot el que podreu dir. Però tot i amb això, no sabreu qui. Ara, per fer-ho una mica més divertit, posarem un exemple de motivació. Per exemple, el reconeixement, el plaer, el sentiment de pertinença i intentem reduir un fre, per exemple el reconeixement. Què seria un grup, que tingués com a objectiu fabricar un sentiment comú de pertinença a alguna cosa i amb un autèntic sistema de confiança? Això té un nom, es diu « una comunitat » i una comunitat és un sistema, i també un mitjà per posar en marxa un grup determinat. Una comunitat, encara que el grup estigui previst per fer tal cosa, és una visió a llarg termini en la qual conviureu amb algunes persones que coneixereu en aquest mateix grup. Alguns seran actius, altres no, etc... però serà una comunitat amb un nom i us reconeixereu com una persona que participa a... Viquipèdia per exemple, o al que vulgueu. I això ens permet fer un munt de coses amb un atenuant, però, i és que la paraula «comunitat» ha estat molt emprada pels venedors, en particular d’informàtica i altres coses, amb un sistema que consistia en dir: una comunitat són totes les persones que em compren elements i, sobretot, no s’han de comunicar entre ells, perquè sinó parlaran de mi, etc... Evidentment, això no és el sentit d’una comunitat. Una comunitat, justament és fer que la gent es comuniqui. Així doncs, si només feu parlar les persones per fer-los preguntes, perquè us responguin a vosaltres i per fer-los eventualment una síntesi, si es porten bé, no tindreu mai una comunitat. Si les deixeu que es comuniquin entre elles, esteu fabricant confiança, esteu fabricant sentiment de pertinença. I quasi ho haureu aconseguit, però encara falta una coseta perquè, de fet, ens adonem que la gent s’implica però cau en la implicació o la desimplicació. A més, si observem la situació amb un altre mamífer... imagineu-vos que us acosteu a un gos i que aneu avançant fins que en un moment donat el gos queda acorralat i mort de por en un racó de l’habitació. Té dues possibilitats: atacar o fugir. Què observem? Observem que tremola. Tremola i dubta entre les dues coses. En un moment donat, atacarà o fugirà. Però ambdues coses les farà totalment. De la mateixa manera, veureu que les persones en el vostre grup, s’impliquen o no s’impliquen. Tindran una mena de llindar i se situaran una mica per sobre del llindar per implicar-se o per sota per no implicar-se. I en un moment donat començaran a implicar-se i implicar-se cada cop més (encara que puguin deixar d’implicar-se) o no s’implicaran gens ni mica. Evidentment, si podem augmentar la motivació de les persones per ajudar-les a implicar-se, si podem disminuir els frens, també podem rebaixar el llindar del passatge a l’acció que, aleshores, els permet implicar-se més fàcilment. I per això hi ha dues regles, la primera és en anglès i porta un nom molt bonic: KISS, «Keep It Simple Stupid». En català « Fer les coses de la manera més fàcil i entenedora possible ». I ha de ser així. Si m’he de llegir un informe de 200 pàgines abans de poder entrar i saber el que puc fer en el vostre grup, no val la pena. En canvi, si participo en una primera reunió i, encara que no entengui res, al final començo a implicar-me una miqueta recollint les cadires i xerrant amb tothom, ja tinc més possibilitats d’implicar-me. Segon aspecte, molt important per rebaixar el llindar: intentar tenir reactivitat. Imagineu que una persona que no ha dit mai res, que forma part dels observadors o dels inactius del vostre grup, en un moment donat digui: « Ah... Però el que està dient em fa pensar en tal cosa... Potser seria interessant que... » i trigueu tres setmanes en contestar-li. Evidentment, s’ha tallat la maionesa, s’ha acabat. Això vol dir que, al contrari, s’ha de reaccionar de seguida: « Ah... Però és molt interessant això que dius..., Amb tal altra cosa, de fet, ho podríem connectar. Seria molt interessant... ». I veureu com s’implicarà més fàcilment.
Si bé ens podem implicar, evidentment... heu pogut constatar que també hi ha la cara fosca d’algunes facetes i la cara fosca de la implicació, és la desimplicació. Amb un element molt especial, que per l’ORTF, que és l’antiga ràdio televisió francesa, François de Closets havia anomenat el « sistema EPM ». De fet, era una televisió fantàstica, on la gent dormia en els platós, on s’inventaven un munt de sistemes. Amb Channel 4, la cadena anglesa, van inventar la televisió moderna, amb unes persones que s’havien implicat de manera increïble en el sistema. I un bon dia els van dir: « Està molt bé, però ens agradaria saber com us impliqueu i per què i com ho podríeu fer millor, així que a partir d’ara haureu d’apuntar les hores que feu per saber quan dormiu en el plató ». Pràcticament va ser així, només exagero una mica... I la gent va dir: « EPM », EPM vol dir: « Et Puis Merde! » (A la merda!) i quan sentiu això, i és molt important, és un senyal que la gent es comença a desimplicar. I el sistema « A la merda », és realment una malaltia contagiosa. Significa: « Vigileu! En el vostre grup hi ha un problema! » I haureu d’esbrinar per què la gent, efectivament, es desimplica. No només ja no s’impliquen, sinó que es desimpliquen. Segona expressió a la que heu d’estar molt i molt atents en un grup: « No és el meu problema ». És clar que tothom té coses per fer però, en un grup cooperatiu, ens podem donar un cop de mà els uns als altres encara que alguns tinguin responsabilitats i facin un munt de coses. Per tant, quan algú diu « No és el meu problema », està dient « Bé, escolteu, jo faig el que m’han demanat que fes, però la resta m’importa un rave ». I això, en un sistema basat en la mobilització funciona, però en un sistema basat en la implicació, no. Així doncs, hem vist com es fomenta la implicació: més motivació, menys frens, rebaixant el llindar de passatge a l’acció i veiem realment les dues frases clau que porten a la desimplicació: quan sentim « A la merda! » i quan sentim « No és el meu problema ». Això és el que us volia dir sobre un aspecte molt i molt especial, el quart aspecte molt contraintuïtiu i molt important de la cooperació: la implicació i la desimplicació.
