Jean-Michel Cornu : La cooperació en 28 paraules clau
4. Convergència i conflicte
JM Cornu - La Coopération en 28 mots-clés - 4. Convergence et conflit
El tercer aspecte important de la cooperació i també bastant contraintuïtiu és la convergència. Per què? Perquè de fet, es considera que la gent hauria de cooperar, amb altruisme. En què consisteix l’altruisme? És dir: « He de fer les coses per a l’interès general, fins i tot, en contra del meu interès ». Hi ha una ciència de l’altruisme. L’altruisme existeix en el regne animal, fins i tot en els humans contràriament al que podríem pensar, però del que avui parlarem és d’una cosa una mica més complexa que va una mica més enllà. Nosaltres no parlarem d’altruisme, és a dir: « Faig coses per a l’interès general en contra del meu interès », sinó de « Faig coses de manera que el meu interès convergeixi amb l’interès general ». Per tant, de fet, la cooperació, que situaré de manera diferent que situo l’altruisme, complementària, és fer convergir l’interès del màxim de persones del meu grup amb l’interès general. Per això, es necessiten algunes tècniques. En veurem diverses, tres exemples de tècniques de convergència.
La primera: imagineu que som a una illa deserta. Sou aquí, instal·lats tranquil·lament en una hamaca, fa sol, esteu envoltats de fruites, som a una illa paradisíaca. I ara arribo i us proposo donar-vos un plàtan o més aviat vendre-us un plàtan. Si esteu normalment constituïts, estireu el braç, hi ha plàtans per tot arreu al voltant vostre, l’agafeu i us el mengeu tot mirant-me. Resumint, tot el sistema econòmic se’n va en orris perquè tenim una abundància de plàtans per tot arreu i per tant, no funciona. A més, si jo us hagués venut el plàtan per un euro, què n’hauria fet? Hauria anat a comprar plàtans? Em prendríeu per un ximple! Així doncs, veiem que el sistema no funciona. I què observem en aquest cas? Observem una cosa molt interessant. Observem que la persona, en aquest cas, tindrà tendència, al contrari... Jo tindré tendència a donar-vos un plàtan. Per què? Perquè en contrapartida, em donareu estima. I em direu: « Bé, sí, però amb l’estima no es menja ». Sabeu, amb tota sinceritat, si m’haguéssiu donat un euro, tampoc hauria pogut menjar, perquè, de fet, no sé si heu provat mai de menjar-vos una moneda d’1 euro, però no es menja. Així doncs, en aquest cas, caldrà transformar la moneda en una altra cosa o transformar la meva estima en una altra cosa. Si em teniu en estima, en un moment donat, quan posi en marxa un projecte, em podreu seguir. Si en un moment donat vaig una mica escanyat i tinc problemes, potser tendireu a ajudar-me amb més facilitat. Per tant, podré convertir l’estima en una altra cosa. L’estima, ho veurem més endavant, és una mena de moneda molt diferent de la moneda clàssica, però que té aquest mecanisme de regulació. Així doncs, primer element, l’abundància. Un entorn abundant crea el que s’anomena una « economia del regal ». I em direu: « D’acord, però no som en una illa paradisíaca... ». Segona solució, efectivament és per a gent molt rica. « Què podria fer avui? Podria comprar-me un iot, però no, al cap i a la fi ja me’n vaig comprar un ahir ». I què és el que observem? Observem que les persones molt riques donen molt, moltes fan obres de caritat per poder rebre l’estima de la gent. Però potser m’esteu mirant i no sou milionaris. Podeu estar tranquils: jo tampoc. Així doncs, tercera solució. Podríem pensar en la comunitat científica: abans dels anys 70 hi va passar una cosa molt interessant. I és que a les persones se les reconeixia per la seva reputació, el seu reconeixement, la seva estima, respecte als seus iguals. I en aquella època, fa bastant de temps, hi havia un mur a Berlín, i hi havia científics a l’Est i a l’Oest i els polítics estaven espantats perquè no paraven de comunicar entre ells. Perquè, de fet, l’objectiu que tenien era justament poder cooperar, per poder tenir l’estima de tothom, perquè mostraven tot el que feien. És veritat que no era molt fàcil de mesurar, però un dia van arribar uns comptables i van dir: « És molt senzill, intentarem mesurar amb precisió quan val algú ». És més fàcil per fer una nòmina. Farem unes revistes, i de revistes, per això, tampoc en farem massa! I senzillament comptarem quants articles tindrà publicats una persona , i se li publicarà l’article si les altres persones diuen: « Està bé ». La diferència és que les persones efectivament van començar a considerar-se no com a iguals, sinó com a competidors. Perquè, evidentment, algú us pot robar les idees i que les hi publiquin a ell. Així que els que feien tesis van començar a amagar informació als seus directors. Resumint, les mateixes persones, i insisteixo, les mateixes persones, van cooperar al principi i després van deixar de fer-ho. I ens trobem en un tercer corrent en el que en alguns àmbits, al contrari, avui comencen a haver-hi sistemes més lliures de redifusió de continguts per Internet, i, a partir d’aquí, es torna a instaurar la cooperació. Per tant, veieu que no és una qüestió de persona, sinó que també és una qüestió d’entorn. Així, encara que no sigueu científics, ni rics, ni visqueu en una illa paradisíaca, segurament viviu en una societat de la informació i en aquest cas, tenim una sobreabundància d’informació. I és amb això que podrem jugar, perquè amb una abundància d’informació es poden crear sistemes de regal. I per tant, tendirem a donar informació als altres amb més facilitat en un sistema d’abundància.
El segon element consisteix en donar una visió a llarg termini al vostre grup. Es tracta d’un sistema que han estudiat els sociòlegs: imagineu-vos que som en un sopar i que, en lloc de comptar el que ha menjat cadascú al final, decidim, tots plegats, que ho repartirem entre tots; som 12, per exemple, i dividirem el compte en 12 tant si hem menjat una mica més com si hem menjat una mica menys. Si fem això, s’observen dues actituds; la primera és: « Bé, de fet, he menjat més, menys, no ho sé, però he xerrat amb els del meu costat, m’ho he passat bé i al final pago una mica més o una mica menys. Però pago com tothom, és a dir una mica més o una mica menys del que he menjat ». Segona solució: menjo, menjo, menjo tot el que puc per estar segur que els altres paguen per mi, en lloc d’haver de pagar pels altres. I què és el que s’observa? S’observa que si les persones tenen la impressió de menjar juntes per primera i última vegada, el nombre de persones que cooperaran disminueix i el nombre de persones que, al contrari, s’afartaran per intentar aprofitar-se dels altres, els aprofitats, augmentarà. En canvi, si es dóna una visió a llarg termini dient « Farem un altre sopar, som un grup que coincidirà més vegades, etc...» S’observa que el nombre de persones que coopera augmenta. Per tant, la segona solució, després de l’abundància general, consisteix en donar una visió a llarg termini.
I el tercer element, parlàvem dels sistemes de reconeixement, consisteix en saber distingir el prestigi de l’estima. Amb tota honestedat, faig una mica de trampa i transformo lleugerament la definició de « prestigi » i d’ « estima » perquè s’entengui bé una noció per la qual no tenim un vocabulari molt aclaridor. Què és el prestigi? El prestigi el dóna una persona, que acostuma a ser un cap, en funció del que heu fet i no es retira. Així doncs, típicament significa, us dono un augment, us dono una medalla o el que vulgueu, i en general se sol donar més aviat als llepaires que a les persones que han fet coses. Això vol dir que les persones que no dediquen molt de temps a fer les coses, però que passen més temps intentant afalagar-me servilment, tindran més possibilitats de tenir prestigi. L’estima, és molt diferent. En primer lloc perquè el prestigi... Hi ha un principi que es diu el principi de Peter que diu: Bé, vostè ha fet una bona feina, molt bé, li dono una promoció. Era sots-sots-sots-sots cap i ara és sots-sots-sots cap. I com que vostè és molt bo i aconsegueix fer la feina li dono un prestigi afegit, el nomeno sots-sots cap. I així arribeu a sots cap i com a sots cap, no hi arribeu. No doneu la talla i això vol dir que no us puc rebaixar el càrrec, no és una cosa que es faci sovint això de rebaixar el càrrec. En canvi, tampoc us promocionaré més i no us posaré de cap. Així és com us convertireu en un sots cap incompetent. I una societat equilibrada és una societat en què tothom ha arribat al seu nivell d’incompetència. Aleshores, per evitar això, l’estima és molt diferent. L’estima és una cosa que atorga el conjunt del grup, i que aquest pot prendre i reprendre. Imagineu-vos que feu una cosa per a mi. Jo sóc un ingrat, però una altra persona del grup o totes les altres persones del grup veuen el que feu i us aporten estima. Encara que jo no us aporti l’estima en contrapartida, rebeu l’estima de tothom. I si resulta que se us pugen els fums al cap, com se sol dir, només perdreu l’estima dels altres. Així doncs, l’estima és un mecanisme de regulació molt més interessant que el prestigi i diferenciar l’estima del prestigi permet fer convergir els interessos, no per tenir com a interès ser el llepaire d’un superior, sinó al contrari per tenir com a interès poder tenir un veritable mecanisme per poder fer coses interessants pel grup. Això ens dóna un aspecte de convergència, però imagineu que funcionés molt bé, el problema és que tindríem un ramat d’ovelles. I tothom aniria en el mateix sentit. De fet, es necessita una mica de divergència, és a dir persones que vagin amunt i avall i que portin idees noves. Si tothom convergeix massa, és a dir si aconseguíssiu fer convergir el grup massa bé, funcionaria com un sol cap, com se sol dir, i no seria gaire interessant. Per tant, cal una mica de divergència i fins i tot diria una punta d’oposició, de conflicte, que permeti replantejar-se les coses. Així que, de fet, la representació amb les fletxetes que tenim aquí a la dreta, és interessant perquè el grup més equilibrat no és aquest que va en totes direccions, no és aquest on tothom va en el mateix sentit, és un grup que té forma de flama: és a dir molta convergència, una mica de divergència per tenir idees noves i fins i tot un polsim, com es diu en llenguatge culinari, de conflicte i d’oposició per tal que hi hagi replantejaments.
Voldria afegir una coseta, perquè quan es parla de convergència, també es parla de conflicte. I sobre el conflicte, molt ràpidament, cal distingir perfectament el que és una crisi del que és un conflicte. Una crisi és quan això s’estén per totes bandes, recordeu-vos de la flama, se’n va cap aquí, se’n va cap allà, molt bé, duu una feinada, és veritat, però és un moment molt creatiu i molt interessant. Un conflicte, és quan només es va en dos sentits, per tant és una crisi « bipolaritzada », que va en dues direccions i en aquest cas, no ens en podem sortir. Acostuma a assemblar-se a això, a un estira i arronsa i si no aconseguiu superar-ho, només us puc aconsellar dos llibres: Maquiavel « El príncep » o Sun Tzu « L’art de la guerra », és a dir la millor manera de guanyar l’altre i punt. I fem la guerra i res més. Podríem imaginar que tenim un mediador, un arbitratge, el problema que tenim malgrat tot és... mireu aquest àrbitre, va vestit amb un color que és vermell o verd i que aquí és vermell. I per tant la qüestió per guanyar ja no és « Com puc ser més fort que l’altre? » és « Com puc comprar l’àrbitre? » Per tant, no hem aconseguit resoldre del tot el problema de l’arbitratge. N’hi hauria prou amb que l’àrbitre no tingués cap interès, ni pels uns ni pels altres. Es va intentar amb l’Emperador de la Xina que estava totalment fora de la societat, però no funciona gaire bé. No és gens fàcil tenir un àrbitre completament fora del sistema, encara que evidentment tothom voldria tenir aquest rol. Tercera solució: imagineu-vos, per fer-ho una mica divertit, que agafem l’àrbitre i el lliguem aquí, al mig. Aquí es converteix en una mena de pes mort - el representarem com un elefant molt gros – i veureu que la gent començarà a estirar lleugerament cap a un costat, és a dir que en lloc d’estirar en sentit oposat, començarà a convergir lleugerament i veieu que aquí, hi ha una part d’oposició i una part de convergència. I en aquest moment, tenim una convergència d’interès molt interessant, és a dir que, de fet, intentarem que els uns i els altres tornin a convergir. Però honestament, aquí faig una mica de trampa perquè us presento les coses com si fóssim fora. Imagineu-vos que sou al lloc d’una de les persones que estiren la corda, el que veuríeu no té res a veure amb això, el que veuríeu vindria a ser com si veiéssiu uns camins i us passegéssiu per aquests camins. I el que és molt interessant és que, mireu aquests camins d’aquí: això és el que veiem quan ens passegem. Quan reflexiono, segueixo el meu camí. Quan vull defensar els meus interessos, també segueixo la meva pròpia visió que anomenem « egocèntrica », és a dir vista per mi mateix, però si mirem les coses des de fora, comencem a veure que passen coses molt interessants, aquí, a la cooperació. Però també, per exemple als camins. Si mireu aquests camins d’aquí, vegeu el que es veu des de dalt, per exemple: el que era totalment invisible s’ha convertit en unes línies de Nazca, amb un ocell preciós que és totalment invisible des de terra. Tot això per dir-vos que, de fet, un dels aspectes clau per entendre els conflictes consisteix en canviar de punt de vista per tenir una visió global, central, que anomenem «al·locèntrica», és a dir com si miréssim les coses des de dalt per tenir una visió dels diferents punts de vista, no per triar quin és el millor, sinó per veure com es tornen complementaris. Evidentment podríem passar hores i hores parlant del conflicte, però el que volia era que veiéssiu que, de fet, la convergència i el conflicte són elements bastant contraintuïtius perquè en la convergència, com hem vist, intentarem fer convergir més que no pas el fet de tenir altruisme i en el conflicte, al contrari, intentarem posar una distància i, eventualment, transformar el conflicte en crisi. Per tant, si teniu dues persones que s’enfronten, poseu-ne una tercera en una altra direcció i obtindreu coses molt més interessants.
