Un cop païts els conceptes, és hora de posar-los en pràctica i de passar a les metodologies!
Animació dels dispositius cooperatius: frens i facilitadors.
Animació dels dispositius cooperatius: frens i facilitadors.
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció :
El que frena
Manca de participació
A nivell d'eines
A nivell d' animador
A nivell de projecte
Manca de temps
El que facilita
A nivell de persones
A nivell d'eines
A nivell d'animació
A nivell de projectes
Les noves lleis de cooperació
1. El que frena
Principal escull : manca de participació (situació de no-col·laboració)
A nivell de persones
Manca de temps: per apropiar-se de les eines, per utilitzar-les.
Por de la mirada dels altres, del judici (dels iguals), de fer el ridícul.
Problema amb l'escriptura, amb l'idioma.
Desconnexió de la realitat (massa virtual, quines persones i quin(s) projecte(s) hi ha darrera l'eina?).
Dificultat en canviar de pràctiques per adaptar-se a les del grup (resistència al canvi).
Problemes de drets d'autor, proprietat intel·lectual, por que et robin la informació, pèrdua de poder real, o percebuda, vinculada al fet de compartir informació.
Dificultat d'apropiació de les eines, por a la tècnica :
por a la dificultat
por a les eines d'Internet
ordenador = complicat
heterogeneïtat respecte a l'apropiació de les eines.
Accés precari a internet :
flux lent
programaris obsolets.
Dificultats per a connectar-se (log in):
pèrdua de la contrasenya
pèrdua de l'adreça del lloc web.
Manca de motivació en relació al projecte, no veure-hi el lligam amb els interessos personals:
por que els missatges siguis malinterpretats
hàbit de funcionament centralitzat
context institucional.
A nivell d'eines
Por a les eines, a la dificultat, interfície no prou ergonòmica: l'ordenador és un problema.
Material, connexió antiquada.
Protecció, identificació.
No adaptats a les necessitats.
Posada en marxa no prou gradual, en no tenir prou en compte les diverses etapes de la vida del grup.
Dificultat en fer passar per l'escriptura tot allò que té a veure amb l'esfera emocional, segon nivell.
Diverses eines per al mateix ús.
Necessitat del suport paper, d'una cosa concreta.
Eines massa complicades.
No queda prou clar com participar.
Evolució massa ràpida de les eines (visuals, funcionalitats).
A nivell d'animador
Excés de sol·licitació (urgent! pendent de validació, pregunta mal formulada).
Omnipresència o absència de l'animador.
Missatges massa llargs, massa informació, no prou clars.
Fundador = enterrador.
Empleat: el finançament de la plaça passa per davant dels objectius de la xarxa.
No s'escolten prou les necessitats del grup.
L'animador fa en lloc de fer fer.
Confusió de rols: animació, leadership, facilitador.
A nivell de projecte
Deriva ètica, risc de trencament.
Representació institucional (pèrdua de poder real o percebuda vinculada a la compartició d'informacions).
Desmobilització: mala percepció de la implicació.
Dificultat en percebre concretament el projecte, els seus resultats.
Pertinença del projecte.
Vocabulari: nivell d'argot compartit?
Complexificar: els participants ja no veuen la globalitat.
Institucionalització de la xarxa.
Nivell de compromís massa elevat.
Manca de visibilitat: del temps necessari, de l'interès del projecte, de la finalitat del projecte.
Mancança de líder.
No hi ha traces de la història del projecte.
El temps
Manca de temps:
per a l'apropiació de les eines
per participar en el projecte.
Diferència de ritmes: empleats / voluntaris.
2. El que facilita
A nivell de persones
Trobades físiques, convivialitat.
Avaluació mitjançant l'estima, citar tots els col·laboradors
Barrejar els públics (Vegeu: fòrum).
Reduir els riscos de participació, permetre la sortida i la multi-pertinença: procediment d'adhesió simplificat, possibilitat de retirar-se!
Cercle virtuós de la motivació:
Projecte / acció amb sentit
sentir-se capaç
controlabilitat:
compromís cognitiu
perseverança
èxit.
Reconciliar interès individual i interès col·lectiu.
Fer visibles els mecanismes.
Estratègia guanyar/guanyar.
Preguntar a les persones sobre els seus objectius.
Recepció dels nous, acompanyament.
Suports tècnics: saber on és el referent tècnic, comptar amb instruccions d'ús, ajudes.
Fer visible l'activitat del grup: síntesi, reformulació, historial, fer visible el que succeeix en els subgrups, notícies regulars: resums (TST)
Estímul fort per fer evolucionar els hàbits: posar només les actes en el wiki, equivocar-se expressament amb els noms de la gent
Animadors "professionals":
especialitzacions emergents
separar les funcions d'animació i de facilitació
saber-ser més que saber-fer
sempre alerta
Sintetitzar, reformular, cultivar
A nivell de projecte
Proposar un historial, un diari d'esdeveniments
Minimitzar les necessitats inicials: posar en línia produccions inacabades
Domini de les tasques crítiques: compromís entre flexibilitat i perennitat del sistema, el projecte s'ha de poder aguantar amb un mínim d'aportacions
Funcionar més amb atenció que amb intenció: deixar emergir els temes, els projectes, tot escoltant el grup, definint objectius i no els resultats esperats
Anàlisi del risc: voluntat d'èxit o por de fracassar?
Definició de les finalitats i del pilotatge (Matrice Sagace)
Objectius clars, mapa
Produccions: Llicències lliures per fer-ne béns comuns
Les 9 lleis de la cooperació
Reduir els riscos de participació
Rebaixar el llindar del passatge a l'acció
Béns no consumibles i entorn d'abundància
Les comunitats que duren convergeixen cap a la cooperació
L'avaluació mitjançant l'estima
Minimitzar les necessitats inicials
Minimitzar els riscos de fracàs mitjançant el domini de tasques crítiques
El moment de les oportunitats
No oblidar cap regla!
Rebaixar el llindar del passatge a l'acció
El passatge a l'acció en els humans representa una sacsejada brutal
Programari lliure:
Donar l'autorització prèvia d'ús i de modificació mitjançant una llicència en lloc d'imposar una sol·licitud d'autorització abans de qualsevol acció és un altre exemple d'elements que faciliten el passatge a l'acció. (Jean-Michel Cornu)
Tela Botànica:
La inscripció és lliure, gratuïta i fàcil.
Utilització de Fòrum i Wiki
Incitació a la participació mitjançant exercicis senzills:
Equivocar-se expressament amb el nom d'una persona per fer-la reaccionar i animar-la a fer ella mateixa la correcció.
Béns no consumibles i entorn d'abundància
Tela Botànica: projecte Flore de France Métropolitaine
Producte de la feina d'una persona: treball de nomenclatura i taxonomia amb 75 000 noms.
55 599 fitxes modificades pels membres de la xarxa
Afegits 46 794 noms vernacles (diverses llengües)
Les comunitats que duren convergeixen cap a la cooperació
Cal associar-se a l'origen per evitar la competència més endavant.
GNU/Linux
GNU i Free Software Foundation: 1985
Linux: 1991
projecte Flore de France Métropolitaine: 2001
L'avaluació mitjançant l'estima
Tela: Projecte de compilació d'articles botànics (25674 articles)
De Boissieu Henri - Un acer hybride nouveau pour la flore française. - 1912 - dendrologie, plante hybride, acer x bormulleri, localité, p. 77-78 - Société Botanique de France, Bulletin de la Société Botanique de France, Bull. Soc. Bot. Fr. (1904), Tome 59 - Fascicule 1 - Saisie: Jean TIMBAL -Art. n°13807.
Delahaye Thierry, Henze Gaston, Lequay Arthur - Les orchidées de Monthoux - 1996 - Savoie, Avant-pays, Acéracées, acer monspessulanum, Fabacées, Argyrolobium zanonii, p. 15-19 - Départ./Région: 73 - Société Mycologique et Botanique de Chambéry, Bull. de la sté Myco et Bota de la Région Chambérienne, N°1 - Saisie: Sylvie SERVE - Art. n°479.
Delahaye Thierry, Lequay Arthur, Prunier Patrice - Les découvertes botaniques de nos sociétaires en 1996 - 1997 - Savoie, violacées, Viola collina, loranthacées, Viscum album, acéracées, acer monspessulanum, joncacées, Juncus arcticus, liliacées, Erythronium dens-canis, p. 31-32 - Départ./Région: 73 - Société Mycologique et Botanique de Chambéry, Bull. de la sté Myco et Bota de la Région Chambérienne, N°2 - Saisie: Sylvie SERVE - Art. n°495.
Minimitzar les necessitats inicials
Linus va començar reutilitzant el codi i les idees de Minix (des de llavors el codi de Minix ha estat abandonat o reescrit completament)
Exemple "Cathédrale et Bazar": Fetchmail basat en popclient i Fetchpop
Tela:
Recuperació d'un treball de sinonímia de M. Kerguelen amb 75 000 noms
Recuperació de nombroses bases de dades creades per aficionats.
Posar en línia documents inacabats perquè poden ser millorats amb aportacions d'altres. Si esperem que un document estigui acabat per posar-lo en línia la dinàmica de la xarxa no s'activarà.
Minimitzar els riscos de fracàs mitjançant el domini de les tasques crítiques
Llei de Brooks : "El fet d'afegir persones tardivament a un projecte informàtic, el retarda encara més ": la complexitat, en si mateixa, augmenta com el nombre d'intercanvis i per tant com el quadrat del nombre de persones.
Tela Botànica:
L'associació contracta uns partenariats i assumeix les responsabilitats
Els treballadors proporcionen eines i serveis i asseguren la permanència
Els membres de la xarxa creen projectes i donen sentit a la xarxa
El comitè de pilotatge assumeix la coordinació i avala les decisions
L'anàlisi del risc
La por a fracassar ens empeny a assumir uns riscos mínims. I llavors intentem blindar-ho tot, actitud molt difosa avui dia: tot s'ha de delimitar, assegurar (sobretot jurídicament). En algunes administracions, per exemple, es detecta una manca d'obertura que és el reflex d'un funcionament mental rígid.
En canvi, voler tenir èxit implica desplegar mitjans per assolir l'objectiu que ens hem marcat. Aquest enfocament denota un esquema mental molt més obert i dinàmic.
Auteurs : Association Outils-Réseaux et tous ses stagiaires
Crédits illustrations sous licence Creative Commons : CC-By Outils-Réseaux - CC-By Ell Brown - CC-By Cea - CC-By Marc Smith
Ja sigui en un debat col·lectiu amb punts de vista diferents, com en ocasió d'un conflicte, cadascú defensa la seva posició i la repeteix una i altra vegada per assegurar-se que tothom la tingui ben en compte o fins i tot per imposar-la als altres. En general, aquesta actitud esbiaixada impedeix que tothom tingui una visió de conjunt dels punts proposats: cadascú cerca allò que justifiqui la seva posició i a vegades allò que pugui desacreditar la posició dels altres. I la discussió "dóna voltes i voltes ".
Si ens hi fixem bé, són dos els factors en joc en aquesta mena d'intercanvis: els participants intenten assolir conjuntament una veritat o una solució, però substituint tot sovint l'enfocament racional amb una justificació a posteriori de les posicions adoptades 2 ; i per altra banda, la majoria de vegades, s'hi juga un joc inconscient en el qual cadascú aspira a obtenir l'estimació dels altres. Sovint, també es parteix del pressupòsit que només una de les solucions és la bona o si més no la millor. Aquesta situació freqüentment, impedeix als participants que busquin altres solucions que no siguin les que ells mateixos havien proposat al començament. Les tècniques de creativitat permeten trencar aquest cercle viciós tot conservant la totalitat del que s'ha dit i proposant als participants de trobar solucions noves.
Un antagonisme és "una situació en la qual dos fenòmens o les seves conseqüències s'oposen en els seus efectes 3". En el conte dels cecs i l'elefant 4 , cada cec toca una part diferent de l'animal i n'extreu una conclusió diferent que sembla oposada a les altres. Tanmateix una oposició no és pas un contrari, que és del tot incompatible amb la proposta inicial. De fet, sovint oposem reeixir i fracassar. No obstant aquests dos oposats no són tan incompatibles com semblaria a primera vista. Qui hagi realitzat projectes sap molt bé que a la vida hi trobem alhora èxits i fracassos... sempre i quan no ens quedem sense fer res en absolut, cosa que permet ni reeixir ni fracassar.5
És important, doncs, no excloure cap proposta d'entrada en una discussió, ans al contrari cercar noves idees per enriquir el "mapa" de possibilitats abans de fer una tria. 6
Els límits del discurs
Prenem una imatge per representar el discurs d'una persona. Inclou un punt de partida - sovint una pregunta -, un recorregut i un punt d'arribada que n'és la conclusió. Fins aquí, s'assembla a una excursió pel bosc per exemple, amb el seu punt de partida, el seu recorregut i el seu punt d'arribada. Però si fem l'excursió uns quants sense que d'entrada tothom accepti de seguir una única i mateixa persona, llavors la cosa començarà a complicar-se. El conflicte es podria representar amb un mateix punt de partida i dos recorreguts en direccions oposades. Com representar aquest conflicte en forma d'un únic i mateix discurs? Podríem presentar els recorreguts un després de l'altre, però ja no és possible presentar un sol punt de partida, un sol recorregut i un sol punt d'arribada com quan raonem amb l'ajut de la paraula... De la mateixa manera la intel·ligència col·lectiva pot ser representada com diversos punts de partida (diversos punts de vista) per a un mateix punt d'arribada (l'objecte que s'ha d'observar). Com en el cas dels cecs i l'elefant, ja no serà possible representar-ho en forma d'un discurs únic. La creació, de fet, consisteix en enllaçar dues idees per crear-ne una de nova. I així doncs, un discurs únic tampoc permet partir de nombrosos punts de partida potencials cap als nombrosos punts d'arribada possibles. El discurs per tant resulta limitat en la seva capacitat de representar certes realitats 7. Potser també nosaltres donem voltes i voltes! Jacques Monod 8 ha demostrat que és el nostre llenguatge simbòlic i la nostra capacitat de formar discursos el que conforma la nostra intel·ligència. Per tant, nosaltres els éssers humans disposem d'una intel·ligència que ens permet fer discursos de vegades racionals. Que ens ha permès desenvolupar civilitzacions i fins i tot enviar homes a la Lluna. Però aquesta forma d'intel·ligència no ens permet ni resoldre conflictes, ni tractar la intel·ligència col·lectiva, ni ser creatius! És sens dubte per aquesta raó que som els únics animals que han estat capaços de dominar l'àtom, però que hem estat prou burros com per llençar-nos bombes atòmiques al damunt...
Un mapa per no donar tantes voltes
Per sort no tenim només el discurs i el llenguatge clàssic per desenvolupar la nostra intel·ligència. Les ciències cognitives han demostrat que tenim diverses memòries de treball 9 que ens permeten retenir conceptes. I pensar consisteix en relacionar idees entre elles. Nosaltres ho fem amb les que tenim "al cap", presents en les nostres memòries de treball. El "bucle fonològic" és una memòria de treball que té a veure amb les idees que s'encadenen com en el nostre discurs o com, per recuperar la nostra analogia, els diversos passos del nostre recorregut en una excursió. També disposem d'una "agenda viso-espacial", una altra memòria de treball que té a veure amb els diversos conceptes no connectats entre ells. Si reprenem la nostra analogia de l'excursió pel bosc, aquesta memòria ens permet dibuixar un plànol recopilant diversos elements per tal d'orientar-nos. En aquest cas és possible recordar múltiples idees oposades o simplement diferents. De la mateixa manera que tenir un mapa per la nostra excursió col·lectiva ens permetria situar-nos i situar els altres, es pot constituir un mapa d'idees per situar-se en un debat. Aquesta forma de pensament especialment adequada a la resolució de conflictes, a la intel·ligència col·lectiva o a la creativitat, l'hem anomenada "pensament-2" reprenent l'expressió d'Edward de Bono 10. El mapa permet veure tots els camins alhora i també buscar-ne de nous i inexplorats. El podem co-construir abocant-hi totes les idees i els camins individuals durant un intercanvi. Eines com els esquemes heurístics (mind mapping en anglès) permeten justament cartografiar els debats amb una gran eficàcia.
No obstant les nostres memòries de treball, contràriament a les nostres memòries a llarg termini, són molt limitades. El bucle fonològic que ens permet conserver l'encadenament de les idees només permet conservar en memòria tres conceptes 11. Aquest límit apareix quan intentem "remuntar" el fil d'una discussió que acabem de mantenir. Podem recordar fàcilment les tres últimes idees però tenim dificultat en anar més enllà. Amb aquest límit hauríem de ser incapaços de construir un discurs de més de tres idees. I de fet així és en el llenguatge animal. En canvi nosaltres, els éssers humans, hem aconseguir franquejar aquesta barrera gràcies a una ampliació … cultural. La invenció del llenguatge simbòlic ens ha permès emmagatzemar en una de les nostres memòries a llarg termini 12 molts milers de conceptes en forma de mots simbòlics. Nosaltres pouem dins aquesta memòria a llarg termini per alimentar la nostra petita memòria a curt termini encadenant les paraules una rere l'altra per confegir discursos. Així, gràcies a aquesta alimentació contínua de conceptes preempaquetats en les paraules, podem constituir discursos sense límits. N'estem tan orgullosos d'aquest avenç colossal que ja no podem parar de parlar... Fins i tot el nostre inconscient parla, ens diu Jacques Lacan!
La nostra segona memòria de treball, l'agenda viso-espacial que ens permet confegir uns mapes d'idees que posteriorment podem intentar enllaçar, també és limitada. El seu "span mnèsic", la mida del que podem conservar al cap en un moment donat, se situa entre cinc i nou 13. Podem comprovar l'existència d'aquest límit si ens presenten una foto amb diverses persones, i un cop retirada la foto se'ns pregunta quantes persones hi havia retratades. Si es tracta d'un nombre no gaire elevat, fins a set aproximadament, podrem comptabilitzar-les a partir de la imatge mental que hem conservat de la foto. En canvi si el nombre de persones és més important, som incapaços de comptar-les a posteriori. Un cop més tenim un límit comú amb la majoria d'animals. I sense eines cognitives que ens permetin superar-lo, som incapaços de recordar més de cinc o nou idees en un intercanvi i perdem tota la riquesa del debat. L'ésser humà del segle XXI encara té un desavantatge més gran perquè rep sol·licitacions constantment i ha de tenir a la memòria moltes coses. Sovint, en un debat, ja no responem a més d'una o dues idees que ens han colpit i oblidem totes les altres...
Augmentar la nostra capacitat de cartografiar els debats
De la mateixa manera que hem pogut augmentar la nostra capacitat de construir discursos emmagatzemant en la nostra memòria a llarg termini uns mots simbòlics, també podem augmentar la nostra capacitat de construir mapes mentals. "L'art de la memòria" consisteix en emmagatzemar en la memòria a llarg termini uns llocs simbòlics –que anomenem loci- i després associar-los a les idees que apareixen al llarg dels intercanvis (és més fàcil memoritzar a llarg termini un territori que unes idees). D'aquesta manera podem conservar en la nostra memòria a llarg termini prou conceptes per superar les limitacions de la nostra memòria a curt termini.
En el cas del pensament-2, hem vist que estem limitats per la capacitat de la nostra memòria de treball a curt termini. Per superar-ho, podríem utilitzar un mapa ja present en la nostra memòria a llarg termini (per exemple, un mapa de ciutat) per abocar-hi els diversos conceptes que es relacionin amb un dels llocs del nostre mapa.
D'aquesta manera funciona l'art de la memòria 15 l'origen de la qual Ciceró va atribuir als Grecs 16. En ocasió d'un banquet, narra, el poeta Simònides de Ceos fou convidat com volia la tradició per cantar les lloances de l'amfitrió. Però el poeta hi va introduir un fragment en honor a Càstor i Pòl·lux. Llavors Scopas, el patró dels ceans, va dir a Simònides que només li pagaria la meitat de la quantitat pactada i que la resta la podia demanar als déus bessons. Una mica més tard, durant el sopar, una persona crida Simònides per dir-li que dos joves l'esperen a l'exterior. Tot just fora de la casa, veu com la teulada s'esfondra al damunt de tots els convidats. Els cossos queden esclafats de tal manera que les famílies són incapaces d'identificar-los. És el poeta qui permetrà reconèixer totes les víctimes en recordar els llocs que ocupaven durant el banquet fatal.
Progressivament, amb un simple sistema mnemotècnic, l'art de la memòria s'ha transformat en un sistema que aspirava a categoritzar el conjunt del pensament humà en un pla espacial. Molt més enllà del simple procediment mnemotècnic, aquest sistema dissenyava un art de crear pensament 17. Però la utilització mateixa de l'expressió "art de la memòria" sens dubte ha portat a l'oblit d'aquestes tècniques tan bon punt la impremta i més tard l'ordinador anaven substituint les nostres capacitats de memòria. I tanmateix aquest tipus de mètode, utilitzat pels monjos des de l'Edat Mitja, permet pensar amb un gran nombre de conceptes simplement associant-los a punts d'un lloc conegut, que al seu torn es conserva en la nostra memòria a llarg termini. Protecció contra el contingut no desitjat activada
Trobem traces d'aquests mètodes de pensament que relacionen conceptes i llocs simbòlics – no sempre llocs físics sinó mapes apresos i conservats a la memòria – en nombrosos dominis: la utilització dels salms 18, els contes orals 19, els griots africans, el Yi King, la cal·ligrafia xinesa...
Quin tipus de mapa per a la intel·ligència col·lectiva?
Per facilitar el desenvolupament de la intel·ligència col·lectiva, per exemple en la producció d'un document col·lectiu o la resolució de conflictes, podem doncs utilitzar mapes per mostrar els diversos camins dels participants i descobrir-ne de nous. L'ús dels esquemes heurístics (mind mapping) és especialment potent. En reunions presencials es pot projectar el mapa damunt d'una paret a la vista de tothom per tal que cadascú pugui tenir una visió de conjunt i així canviar radicalment la forma en què els participants proposen noves pistes en lloc de repetir únicament les que recorden … en general les seves.
No obstant aquest enfocament té limitacions: el mapa heurístic molt aviat esdevé complex. Algú que arriba havent començat tindrà dificultats per situar-se. Els que segueixen la construcció del mapa des del principi poden utilitzar-lo de manera força eficaç... mentre no s'apagui el projector. El nombre d'idees col·locades en el mapa supera gairebé sempre els límits de la nostra memòria de treball i en acabar la sessió deixem de pensar i només retenim algunes conclusions que no reflecteixen gaire la riquesa de la discussió. Vam posar a la prova amb èxit la superposició d'un mapa d'idees damunt d'un territori aplicant el mètode de l'art de la memòria. La biblioteca francòfona del metavers va crear una illa virtual 20 que contenia els diversos conceptes del nostre llibre Prospectic 21 sobre les ciències i tecnologies emergents (Nanotecnologies, Biotecnologies, Ciències de la complexitat, Informàtica, Neurociències, Cognició...). D'altra banda, en el marc d'un debat públic sobre biologia de síntesi organitzat per Vivagora al llarg de 6 sessions repartides en un any, vam cartografiar en temps real les idees i opinions en una ciutat imaginària 22.
Aquest mètode que empra mapes heurístics relacionats amb un territori que es va construint ha demostrat la seva potència en sessions presencials i també en reunions en línia (trobades sincròniques). Els resultats canvien en les trobades en línia asincròniques, quan cadascú intervé en el debat escollint el moment de fer-ho. En aquest cas el nivell d'atenció dels participants és molt variable, des dels més proactius fins als observadors puntuals 23. Resulta difícil co-construir progressivament un mapa mantenint l'atenció de tothom. Per altra banda també és difícil trobar indrets prou coneguts per tothom que serveixin de base on col·locar un centenar o dos de conceptes. Les nostres cases i el nostre medi els tenim ben memoritzats i poden servir com a suport de l'art de la memòria. No obstant són diferents per a cadascun de nosaltres i només es poden utilitzar individualment. En tot cas el mapa del món podria servir com a base, perquè una part ja la tenim memoritzada, però és força delicat col·locar unes idees sovint subjectives en països i territoris habitats. On podríem col·locar, per exemple, la noció de desviació? El millor candidat continua essent, pel que sembla, el mapa del cos humà on fins i tot una persona no instruïda, sap situar desenes de llocs diferents. Vivian Labrie va experimentar aquest enfocament amb unes "escultures humanes" constituïdes per diversos participants en el transcurs dels debats sobre la pobresa al Quebec 24. D'altra banda, en un debat en línia, els participants que adopten una actitud reactiva, aproximadament deu cops més nombrosos que els proactius, reben les aportacions i els resums en una eina, més aviat orientada al format text, que llegeixen regularment (mail, Facebook, Twitter) 25 i no faran gaire sovint l'esforç d'anar a buscar en una pàgina específica el mapa heurístic presentat amb format gràfic. Demanar que cliquin un enllaç en un text enviat, farà baixar a la meitat la quantitat de persones que podran respondre.
Per als debats en línia, doncs, és preferible comptar amb un mapa exclusivament textual (tot i que en el cas de Twitter, també cal clicar un enllaç si es vol proposar un missatge de més de 144 caràcters). El text, un cop formatejat, proposa realment aquest tipus de possibilitat amb les llistes de punts estructurades (que reprodueixen una arborescència com els esquemes heurístics) i diversos artificis que permeten navegar pel text talment com sobre un mapa, sense necessitat de llegir el text de principi a final (negretes, subratllats...). Si mantenim el "mapa heurístic textual" curt, de la mida d'una pantalla d'ordinador mitjana, permetrem que els participants tinguin una visió de conjunt de les interaccions i que s'activi el pensament 2 per produir intel·ligència col·lectiva.
1 Thes ideas are originally presented in : CORNU, Jean-Michel. Modes de pensée et conflit d’intérêt. In : Nouvelles technologies, nouvelles pensées ? [online]. Limoges, France : FYP éditions, 2008. Innovation, ISSN 1961-8328. ISBN 978-2-916571-03-4. Available from : http://www.cornu.eu.org/files//ProspecTIC_pensee2.pdf
2 L'enfocament racional consisteix en formular una hipòtesi i a continuació intentar refutar-la. De fet, des d'Aristòtil, sabem que no és possible demostrar que una teoria general – Aristòtil parla de "proposició universal "- sigui certa (una frase com ara tots els conills tenen cua no pot ser verificada del tot perquè mai no podrem tenir la seguretat d'haver pogut observat tots els conills...). L'enfocament racional consisteix per tant en intentar demostrar que la teoria és falsa. Si no s'aconsegueix, llavors la teoria es considera prou bona per ser considerada certa provisionalment... fins que no sigui invalidada per una refutació (vegeu la teoria verificacionista del significat de Karl Popper). L'enfocament científic es recolza en l'enfocament racional, però intentant extreure de la teoria unes previsions comprovables, que permetin refutar-la… o no.
5 get to know more, see the square of opposition : Le carré Sémiotique. Le blog de Jean-Michel Cornu [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://www.cornu.eu.org/news/le-carre-semiotique
7 Això es deu al fet que nosaltres utilitzem un llenguatge oral o escrit que es desplega de manera seqüencial. Altres formes de llenguatge podrien permetre mostrar dues o més nocions alhora. És el cas, per exemple, de la dansa. Les abelles utilitzen aquesta forma de llenguatge (sense disposar, tanmateix, d'un llenguatge simbòlic elaborat com el nostre). Igualment la llengua dels signes per a persones sordes, permet algunes coses que són impossibles amb el llenguatge oral, com per exemple dir una cosa amb la mà esquerra i una altra, fins i tot contrària, amb la dreta!
8 MONOD, Jacques. Le hasard et la nécessité: essai sur la philosophie naturelle de la biologie moderne. Paris, France : Éd. du Seuil, 1970. Points. Série Essais, ISSN 1264-5524, 43. ISBN 978-2-02-000618-7.
9 BADDELEY, Alan D. and HITCH, G. J. Working memory. In : BOWER, G. H. (ed.), The psychology of learning and motivation : Advances in research and theory Volume 8. New York : Academic Press, 1974. p. 47–90. ISBN 9780080863597 0080863590 0125433085 9780125433082.
10 DE BONO, Edward. Conflits: comment les résoudre. Paris, France : Eyrolles, 2007. ISBN 978-2-212-53952-3.
13 MILLER, George A. The magical number seven, plus or minus two: some limits on our capacity for processing information. Psychological review [online]. 1956. Vol. 63, no. 2, p. 81. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://psycnet.apa.org/journals/rev63/2/81/
14 CORNU, Jean-Michel. Nouvelles technologies, nouvelles pensées ? Limoges, France : FYP éditions, 2008. Innovation (Limoges), ISSN 1961-8328. ISBN 978-2-916571-03-4.
15 YATES, Frances Amelia. L’art de la mémoire. Paris, France : Gallimard, 1987. Bibliothèque des histoires, ISSN 0768-0724. ISBN 2-07-070982-5, 978-2-07-070982-3.
16 CICÉRON. De l’orateur. Paris, France : Les Belles Lettres, 1966. Collection des universités de France, ISSN 0184-7155.
17 CARRUTHERS, Mary J. Machina memorialis : méditation, rhétorique et fabrication des images au Moyen Age. Paris, France : Gallimard, 2002. Bibliothèque des histoires, ISSN 0768-0724. ISBN 2-07-075746-3.
En un intercanvi plural, i encara més en un conflicte, cadascú tendeix a defensar la seva posició i repetir-la un cop i un altre per assegurar-se que es tingui ben en compte. En realitat, molt sovint els diversos punts de vista no s'exclouen, sinó que més aviat es completen oferint conjuntament una visió més global. Per superar aquesta dificultat, cal tenir en compte els nostres dos modes de pensament cadascun dels quals utilitza una memòria de treball diferent.
El primer, basat en el discurs consisteix en col·locar les idees una rere l'altra, una mica com col·loquem un pas davant de l'altre per avançar des d'un punt de partida fins a un punt d'arribada seguint un camí. Aquesta modalitat de pensament permet en particular l'enfocament racional però molt difícilment té en compte el conflicte (un punt de partida, dues direccions), la intel·ligència col·lectiva (diversos punts de vista sobre el mateix punt d'arribada) o la creativitat (trobar nous camins entre diversos punts de partida i diversos punts d'arribada) que, tots tres, utilitzen un altre mode complementari.
El segon mode de pensament es basa en la cartografia . Consisteix en disposar totes les idees en funció de la seva proximitat en un mateix mapa mental, sense intentar seleccionar-les prèviament per obtenir una visió més completa de les idees i dels camins possibles. Els esquemes heurístics (mind mapping en anglès) co-construïts i projectats a la vista de tothom durant les sessions són molt eficaços per donar una visió global als membres del grup i permetre així buscar noves idees i nous punts de vista, en lloc de deixar que cadascú es centri només en una o algunes idees ja proposades.
Per anar més lluny , hi ha dos enfocaments possibles:
L'art de la memòria: Durant les trobades sincròniques (en línea o presencials), hom pot acoblar el mapa d'idees amb un altre mapa, sovint territorial, que cadascú pugui conservar més fàcilment en la seva memòria a llarg termini. Pot tractar-se d'un indret conegut per tothom (la seva catedral per als monjos de l'Edat Mitjana) o bé d'un lloc co-construït (és més fàcil memoritzar a llarg termini un territori que unes idees);
Els mapes textuals: en les interaccions asincròniques en línia, les persones que adopten una actitud reactiva (deu vegades més nombrosos que els proactius) i els "observadors" (encara més nombrosos) utilitzen unes eines que gestionen malament el mode gràfic (mail, Facebook, Twitter). Per proposar un mapa dibuixat caldrà doncs subministrar un enllaç a una pàgina Web que contingui el mapa. Però en aquest cas només la meitat aproximadament dels participants veuran el mapa. Hi ha tanmateix la possibilitat d'utilitzar les possibilitats de presentació de textos per permetre un mapa textual que no calgui llegir íntegrament com un text, sinó que pugui ser recorregut com un mapa: llistats amb apartats i subapartats, formulació curta de les idees ocupant una línea com a màxim, negretes, subratllats, cursives per destacar alguns mots clau.
Mot clé: #cartographier
Crédits photographiques : By วาดโดยบุญศิริ เทพภูธร สพอ. นครหลวง จ.พระนครศรีอยุธยา [Public domain], via Wikimedia Commons
Comprendre per vosaltres mateixos el que passa en el vostre grup
Comprendre per vosaltres mateixos el que passa en el vostre grup
Autor de la fitxa : Jean-Michel Cornu
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : No hi ha una única manera de fer funcionar bé un grup que pugui ser aportada des de l'exterior. Al contrari, són els participants al grup els que s'han de fer les preguntes adequades – sense oblidar-ne cap – per trobar les respostes apropiades. Aquest qüestionari us permetrà estudiar el vostre grup sota tots els angles. Pot ser omplert pel o pels animador/s o, millor encara, per tots els membres, inclosos els que són poc o gens actius.
Sis homes de l'Índia, molt desitjosos de perfeccionar els seus coneixements, anaren a veure un elefant (encara que tots sis fossin cecs) per tal que cadascun, observant-lo, pogués satisfer la seva curiositat. El primer s'atansà a l'elefant i, en ensopegar, xocà contra el seu llom ample i robust. Immediatament exclamà: "Déu meu! Però si l'elefant s'assembla molt a un mur!". El segon, palpant un ullal, cridà: "Ei! què és aquest objecte tan arrodonit, tan llis i punxegut? No hi ha cap dubte que aquest elefant extraordinari s'assembla moltíssim a una llança!". El tercer avançà cap a l'elefant i, en agafar inadvertidament la trompa que s'agitava, afirmà sense dubtar: "Ara veig que l'elefant s'assembla molt a una serp!". El quart, amb la seva mà febril, es va posar a palpar el genoll. "És evident, va dir, que aquest animal fabulós s'assembla a un arbre!". El cinquè tocà per casualitat l'orella i digué: "Fins i tot el més cec dels homes podria dir a què s'assembla més l'elefant; ningú m'ho podria negar, aquest magnífic elefant s'assembla a un ventall!". El sisè, que tot just havia començat a palpar l'animal, es trobà amb la cua que es balancejava entre les mans. "Veig, va dir, que l'elefant s'assembla molt a una corda!". Així aquests homes de l'Índia discutiren llargament, cadascú fent valer la seva opinió amb força i fermesa. Encara que cadascun d'ells tingués una part de raó, tots anaven errats.
Normalment, considerem que si una idea és certa, llavors la idea contrària és falsa. És allò que s'anomena principi de no-contradicció, que és a la base de la nostra lògica tal com la va definir Aristòtil. Tanmateix Eubúlides de Milet, que n'era un adversari, va demostrar, gràcies a la paradoxa del mentider 3 que això no necessàriament era cert: "Un home deia que estava mentint. Allò que l'home deia era fals o cert?". Aquesta frase no pot ser certa… ni falsa! Al mateix temps, talment com a la paràbola de l'elefant, hi ha afirmacions que poden semblar contradictòries però que són totes dues certes 4 . En aquest cas es parla d'antinòmia. En tenim un cas molt evident quan procurem retenir diversos punts de vista sobre un tema.
Armats amb el principi de no-contradicció, nosaltres passem molt de temps no pas buscant el que és veritat o mentida, sinó justificant el que hem dit prèviament ... i per tant mantenint que els altres, en proposar arguments diferents, van errats. De manera que cadascú dedica una grandíssima part del temps de discussió a repetir la seva afirmació per assegurar-se que es tingui ben en compte i per justificar-la. Molt sovint el fons del debat ja no es centra en buscar allò que és cert, si no en procurar no ser desmentits i, si és possible, també en obtenir el reconeixement dels altres per haver dit quelcom que es consideri cert.
...A la intel·ligència col·lectiva
Per sortir de "la tertúlia de bar", en una primera fase cal cercar no pas allò que és cert, sinó els diversos punts de vista sobre un tema. Com més gran serà el nombre de persones que proposaran un punt de vista, més possibilitats hi haurà d'assolir una visió més completa. En aquest estadi, el debat pot conformar-se amb visions aproximatives, fins i tot aparentment falses, ja que l'objectiu consisteix en recollir el màxim nombre possible de punts de vista diferents i estimular-ne de nous per completar els ja recollits.
Però també hem de tenir en compte les nostres limitacions cognitives. De fet, només podem retenir els tres últims elements d'una discussió 5. Quan prenem distància respecte a un discurs, podem aconseguir una visió de conjunt de les diverses afirmacions o arguments, però també en aquest cas estem limitats i només podem retenir entre 5 i 9 idees 6. Per poder abordar un tema amb la intel·ligència col·lectiva, hem de disposar d'un mètode que permeti treballar amb un gran nombre de persones, cartografiar el conjunt de les idees proposades i, en un primer moment, no voler seleccionar algunes idees i eliminar-ne unes altres.
Els tres principis per construir idees entre molts
Per aconseguir superar les dificultats de la discussió col·lectiva, cal tenir en compte tres principis de la intel·ligència col·lectiva que són força contra-intuïtius però que serveixen de base per la construcció d'un mètode que permeti produir idees i continguts amb centenars de persones.
Des del moment en què un grup supera la dotzena de membres, cada persona pren una postura proactiva, reactiva, d'observador o inactiva i pot modificar-la en funció de determinats criteris. De manera força contra-intuïtiva s'observa que el percentatge d'actius resta remarcablement constant (principi del 90-9-1): els proactius sempre són entre un i uns quants per cent i els reactius entre deu i algunes desenes per cent.
Se'n poden deduir diversos tipus de grups diferenciats pel nombre dels seus membres: Els grups petits fins a una dotzena de persones poden gestionar-se de manera impositiva (tot esperant una acció de cadascun dels diversos membres); Els grups intermedis entre una dotzena i un centenar de persones necessiten un esforç més gran d'animació per obtenir reaccions; Els grans grups entre un centenar i un o dos milers de persones permeten produir de manera col·laborativa... sempre que es focalitzin en els reactius; Els grandíssims grups intermedis de diversos milers de persones en què el col·lectiu de membres proactius esdevé coherent més difícilment; Els grups grandíssims de més d'algunes desenes de milers de persones en què els proactius són prou nombrosos per fer que l'animació sigui menys forçada; Els grans grups d'entre un centenar i un o dos milers de persones presenten un interès especial: són un passatge obligat per als grups amb vocació d'esdevenir molt grans i sobretot representen una mida que es correspon bé amb el nombre de persones que es poden aplegar al voltant de força temes ben concrets . Amb tot, necessiten tenir molt presents els membres que han adoptat una actitud reactiva (que es poden obtenir en els sistemes en línia mitjançant eines push com el mail, Facebook o Twitter més que amb eines pull com ara webs o fòrums) i no només els proactius que en aquest cas no són prou nombrosos.
Hi ha diverses estratègies en funció del medi en el qual ens situem: La planificació: en una situació previsible però en la qual els recursos són escassos, cal tenir previsió per optimitzar els recursos i no malbaratar-los; La negociació: quan els recursos són escassos i la situació no és previsible, la negociació permet escollir opcions en el present, en lloc de fer-ho amb anticipació; La decisió a posteriori: quan hom disposa d'una abundància de recursos (gran grup, informació abundant) però amb una situació no previsible, val més suscitar una abundància d'opcions i triar només a posteriori, entre totes les possibilitats;
Sovint no triem la nostra estratègia, sinó que utilitzem la que dominem, sigui quin sigui el context. En canvi, és important adaptar-se al medi per triar la millor estratègia. De vegades la situació pot ser previsible en alguns aspectes i imprevisible en d'altres, alguns recursos poden ser abundants i d'altres escassos. En aquest cas, cal poder-se adaptar i, si s'escau, fer malabarismes amb les estratègies.
Per exemple, en un gran grup de més de cent persones podrem, gràcies al nombre suficient de membres que adopten un rol reactiu, fer aflorar el màxim de punts de vista i no triar més que a posteriori els que desitgem conservar: "Si hi ha prou observadors, totes les pistes aplicables a un determinat problema saltaran a la vista ". Però si el grup té menys de un o dos milers de persones, el nombre de membres que adopten una actitud proactiva, i amb més raó el nombre de persones que participen en la coordinació del grup, és feble. La coordinació de grups inferiors a uns quants milers ha de recórrer per força a estratègies de planificació i/o de negociació.
En una interacció plural, i encara més en un conflicte, cadascú mostra la tendència a defensar la seva posició i a repetir-la un i altre cop per assegurar-se que la tinguin ben en compte. En realitat, molt sovint els diversos punts de vista no s'exclouen, sinó que més aviat es completen oferint conjuntament una visió més global. Per superar aquesta dificultat, cal tenir en compte els nostres dos modes de pensament cadascun dels quals utilitza una memòria de treball diferent. El primer, basat en el discurs consisteix en col·locar les idees una rere l'altra, una mica com col·loquem un pas davant de l'altre per avançar des d'un punt de partida fins a un punt d'arribada tot seguint un camí. Aquesta modalitat de pensament permet sobretot l'enfocament racional però molt difícilment té en compte el conflicte (un punt de partida, dues direccions), la intel·ligència col·lectiva (diversos punts de vista sobre el mateix punt d'arribada) o bé la creativitat (trobar nous camins entre diversos punts de partida i diversos punts d'arribada) que, els tres, utilitzen un altre mode complementari.
El segon mode de pensament es basa en la cartografia. Consisteix en disposar totes les idees en funció de la seva proximitat dins un mateix mapa mental, sense intentar seleccionar-les prèviament per obtenir una visió el més completa que es pugui de les idees i dels camins possibles. Els esquemes heurístics (mind mapping en anglès) co-construïts i projectats a la vista de tothom durant les sessions són molt eficaços per donar una visió global als membres del grup i així permetre buscar noves idees i nous punts de vista, en lloc de deixar que cadascú se centri només en una o algunes idees ja proposades.
Per anar més lluny, hi ha dos enfocaments possibles: L'art de la memòria: Durant les trobades sincròniques (en línia o presencials), es pot acoblar el mapa d'idees amb un altre mapa, sovint territorial, que cadascú pugui conservar més fàcilment en la seva memòria a llarg termini. Pot tractar-se d'un indret que tothom conegui (la seva catedral per als monjos de l'Edat Mitjana) o d'un lloc co-construït (és més fàcil memoritzar a llarg termini un territori que unes idees); Els mapes textuals: en les interaccions asincròniques en línia, les persones que adopten una actitud reactiva (deu vegades més nombrosos que els proactius) i els "observadors" (encara més nombrosos) utilitzen eines que gestionen malament el mode gràfic (mail, Facebook, Twitter). Llavors, proposar un mapa dibuixat necessita d'un enllaç a una pàgina Web que contingui el mapa. Però en aquest cas només aproximadament la meitat dels participants veuran el mapa. Tanmateix es poden aprofitar les possibilitats de presentació dels textos per permetre un mapa textual que no necessita ser llegit íntegrament com un text, sinó que pot ser recorregut com un mapa: llistes amb apartats i subapartats, formulació curta d'idees de màxim una línia, negreta, subratllats, cursiva per destacar alguns mots clau;
Aplicar aquests principis per produir intel·ligència col·lectiva
A partir dels principis presentats en els apartats anteriors podem començar a esbossar algunes regles per permetre que hi hagi producció d'idees i continguts entre diversos centenars de persones. Aquí tractarem més concretament les interaccions en línia asincròniques, que poden enriquir-se puntualment amb trobades sincròniques presencials o en línia.
1. El grup ha de comptar almenys amb un centenar de membres.
Aquí no hi haurà les aportacions sistemàtiques que es donen en un petit grup. Mentre el grup no superi els diversos milers, o algunes desenes de milers de persones, és important centrar-se en aquelles que adopten una actitud reactiva (aquesta mida de grup és la més freqüent. Fins i tot en els grans grups de desenes de milers de persones, només un subgrup treballarà un contingut específic). Segons la regla dels 90-9-1, els reactius seran al menys una desena, suficients per engegar una dinàmica i potser estimular altres participacions.
2. El o els animadors tenen un paper particularment crític.
De fet els dinamitzadors han de ser proactius per definició. Ara bé, en un grup que compta entre un centenar i un o dos milers de membres, no representen més d'un grapat de persones. Els errors o la manca de proactivitat d'un dinamitzador poden comportar la inacció de tot el grup. En un grup jove (en general menys de dos anys), el dinamitzador o el petit grup d'animació tenen un rol bàsic. En el programari lliure s'arriba a parlar de "dictador benèvol". Per un grup més madur, pot haver-hi diverses persones que, segons els temes tractats, assumeixin un rol de dinamització. En aquest cas si la dinamització d'un debat segueix sent una tasca obligada, no ho és tant per al conjunt del grup que podrà mantenir debats que donaran resultat i d'altres que no.
3. Deixar que s'expressin totes les idees sense triar en un primer moment.
Al contrari, cal "obrir els possibles" per identificar totes les idees que puguin ser afegides, més que no pas suprimir les ja formulades. Idees que a priori semblen menys interessants poden resultar extremadament riques tot i que a priori contra-intuïtives. Encara que una idea proposada resulti efectivament estúpida, sempre pot suscitar-ne d'altres realment interessants.
4. Una síntesi en forma de mapa ofereix una visió de conjunt de les interaccions.
En el cas de les interaccions en línia asincròniques, val més utilitzar un "mapa textual" que pot ser rebut pràcticament per tothom. No necessita ser llegit íntegrament com un text, sinó que pot ser recorregut com un mapa (amb uns llistats amb apartats i subapartats, negretes i subratllats per destacar paraules...). Aquest és el punt que demana més feina d'animació. Algunes eines i alguns mètodes haurien de possibilitar al màxim la reducció d'aquest temps.
5. Al menys algunes informacions cal enviar-les en "push".
Per arribar als reactius cal subministrar si més no algunes informacions en push (la informació s'envia directament a un compte que la persona llegeixi regularment: mail, Facebook o Twitter). Però segons el nombre de membres, de l'activitat del debat i de la menor o major acceptació en rebre directament informacions, també caldrà oferir accés al conjunt de la informació amb unes eines pull per a qui ho desitgi (la gent busca ella mateixa la informació visitant fòrums, arxius de la llista de correu o altres pàgines). En definitiva cal trobar l'equilibri adequat entre allò que s'envia a tothom i allò que no s'envia i que ha de ser buscat per qui ho desitgi (des de la llista de correu en la qual tot és rebut per tothom, a la tramesa només dels resums, passant per l'enviament afegit de seleccions d'aportacions que estimulin les respostes dels lectors).
6. Són les iteracions d'aportacions/síntesis les que aporten la intel·ligència col·lectiva 10.
La cartografia dels diversos punts de vista permet obtenir una millor visió de conjunt (com a la paràbola dels cecs et de l'elefant). Tanmateix la intel·ligència col·lectiva comença de debò quan els participants es recolzen en allò que han dit els altres (o més concretament en la cartografia de conjunt del que s'ha dit) per proposar idees noves que altrament no haurien tingut. D'aquesta manera cada cicle d'aportacions i després de síntesi incrementa el nivell d'intel·ligència col·lectiva i permet arribar a la formulació de propostes que a vegades són particularment innovadores i pertinents.
Mètode per produir un text col·lectiu entre alguns milers de participants
L'objectiu d'aquest mètode és la producció de contingut de forma col·laborativa, no simplement amb la integració de les aportacions inicials de tothom sinó també, i sobretot, de les aportacions que hagin sorgit de les interaccions. El mètode es basa en síntesis regulars en forma de cartografies textuals (un text que es pot recórrer com un mapa més que no pas llegit de dalt a baix, amb llistats de punts i subapartats, negretes i subratllats per destacar paraules, etcètera). Es tracta d'oferir una visió de conjunt del que ja s'ha proposat a fi i efecte de centrar les aportacions en les idees noves.
Aquest mètode es centra en els "grans grups" en línia, prou grans per produir respostes sense gaire esforç (un centenar o més de membres) tot i que no assoleixen la dimensió suficient per poder-se centrar només en els proactius (superior a diversos milers). Això representa una part molt important dels grups en línia que volen produir col·lectivament continguts sobre un tema més específic. En aquest cas l'atenció es focalitza en les persones que han adoptat una actitud reactiva que són en general deu vegades més nombroses que les que han adoptat una actitud proactiva.
Les dues primeres seccions que es presenten a continuació, se centren en les eines i la constitució del grup per a aquells que creen el seu grup o bé que tenen uns grups encara massa petits. L'altra secció sobre vigilància tecnològica, la comprensió comuna i la ideació constitueix el cor del mètode per construir una visió de conjunt estructurada d'idees col·lectives. Les dues últimes seccions sobre la tria en les idees i la redacció permeten obtenir un text que pot ser llegit fàcilment per persones que no hagin participat en el tema i que no el coneguin gaire.
Establiment de les eines en línia
Les eines del debat
La primera fase és la de la tria de les eines push (la informació és vehiculada fins al participant: mail, Facebook, Twitter...) i pull (el participant va a la recerca de la informació: fòrum, pàgines web...). Per a un grup relativament petit fins a uns centenars de persones en què totes utilitzin el correu electrònic, n'hi haurà prou amb una simple llista de correu. Els arxius de la llista permeten als proactius de trobar les informacions antigues i faciliten la feina dels animadors que han de fer unes cartografies.
Però cada cop més sovint, els participants llegeixen regularment els seus missatges amb l'ajut d'eines que no són les mateixes per a tothom: alguns segueixen Facebook però deixen de llegir els seus correus amb regularitat, d'altres segueixen Twitter però han deixat el Facebook. N'hi ha que segueixen només una d'aquestes eines, de vegades dues però rarament les tres. Hi ha grups que utilitzen una xarxa social general (Linkedin, Viadeo) o específica de les seves comunitats (basada en programaris Elgg, Diaspora, Movim, Daisychain...). Per tant cal poder-se adaptar a les diverses eines utilitzades pels membres del grup... o reduir el grup mateix únicament a aquells membres que utilitzin amb freqüència una o altra eina.
A més, quan un grup s'amplia, també augmenta el nombre d'aportacions que pot acabar superant el nivell acceptable per un participant. En un mode en línia, on la majoria pateix d'"infobesitat" (excés d'informació), fins i tot en el cas d'un grup relativament poc nombrós, alguns poden molestar-se per la quantitat de mails suscitats per un debat. Per tal d'evitar baixes o desafeccions (mails classificats automàticament sense ser llegits, fins i tot classificats com a spam...), cal evitar enviar-ne a tothom o a aquells que només volen les informacions més importants: cartografies regulars dels debats, selecció d'algunes aportacions agrupades en un mateix missatge per estimular la participació, etc. En aquest cas, és encara més important que el conjunt d'aportacions estigui disponible (de manera pull) per permetre a aquells que ho desitgin, i evidentment als animadors que s'encarreguen de la cartografia, retrobar el detall de les aportacions. Per tant és mitjançant una aliança entre unes eines push i pull que la discussió pot permetre enviar certs missatges a tothom (per arribar als reactius) tot mantenint un nivell raonable del nombre de missatges rebuts (per evitar la sobreinformació).
Per saber-ne més: la Fing, enllaç entre el mail i una xarxa social en Elgg 11
Després d'haver provat nombroses eines en línia per als seus treballs col·laboratius (llistes d'e-mail, blogs, fòrums), la Fing ha posat progressivament en marxa des del 2010 la seva xarxa social, una plataforma Elgg que permet unificar els àmbits col·laboratius dels seus contribuïdors: com que hi ha qui s'interessa per diversos temes consecutius, la gestió de nombroses inscripcions en plataformes i llistes d'e-mail diferents era problemàtica.
En un primer moment es va optar per combinar la plataforma web (per publicar) i el mail (per interactuar). Al llançament de Questions numériques, a mitjans del 2012, la Fing va decidir interficiar els dos modes. Cada fòrum de la seva xarxa permet la interacció web o mail: per exemple, un tema de fòrum es publica a la web i és notificat per mail als 260 inscrits del grup Questions numériques, que poden respondre tant per mail com connectant-se a la plataforma. Pel que sembla els usuaris trien el mail per a les respostes ràpides i la pàgina web per a les respostes més elaborades.
Aquesta modalitat també permet mantenir, com en qualsevol fòrum, diversos fils de conversa en paral·lel, amb la condició de vigilar amb els títols. Això facilita l'accés dels nouvinguts i el treball en obert, i rebaixa les barreres d'entrada. Activada en els fòrums, aquesta funcionalitat també es pot activar fàcilment en els comentaris d'altres publicacions: blogs, compartició de documents, esdeveniments...
Per saber-ne més: grup ADEO, utilització dels Google grups en push i en pull12
Grup ADEO és una empresa de 70000 persones repartides per 13 països i 27 Business Units (BU). Molt descentralitzada, orientada a la compartició del Saber i del Coneixement, ADEO ha engegat des de fa aproximadament 20 anys nombroses iniciatives de Visió compartida amb el conjunt de col·laboradors d'algunes de les seves BU.
La Comunitat Producte, Compres i Supply-Chain (PAS), que agrupa les Centrals de Compres i departaments de logística de les BU i la Direcció PAS Groupe, va emprendre cap a la meitat del 2011 una iniciativa transversal: VisionPAS 2023, la Visió de la Cooperació PAS del Grup ADEO amb la participació de més de 2000 col·laboradors. Es van utilitzar diverses tècniques col·laboratives per extreure-li el "moll de l'os": grups de treball, seminaris de creativitat, prototips en mode Design Thinking, ... però cap que impliqués més de 150 persones alhora.
Per dur a terme la redacció del nostre objectiu a 10 anys, vam decidir repartir la nostra reflexió en 8 eixos principals i vam posar a treballar cada equip BU, Central de Compres o Logística i cada sinergia Producte en un dels 8 temes atenent-nos a l'estructura següent: Benchmark, AOFF (Amenaces, Oportunitats, Fortaleses, Febleses), Visió a 10 anys. D'aquesta manera gairebé 50 grups de treball d'una quinzena de persones ens van permetre recollir un material molt ric i complementari (Vegeu: La paràbola dels cecs i de l'elefant). A continuació vam dur a terme una primera síntesi per cada tema. En aquesta fase el que importava era trobar un mitjà perquè el conjunt de la Comunitat es pronunciés sobre aquesta V0 per aprofitar la intel·ligència Col·lectiva. Però molt aviat, en tractar-se d'un grup internacional sense llengua de referència, es va plantejar el problema de l'idioma. Tampoc disposàvem d'eines de CRM, de directori enriquit, ni de xarxa social d'empresa. Vam endegar doncs un Debat Digital de 6 setmanes amb 1500 persones, amb l'ajut dels Google Groups.
La necessitat:
Fòrum multilingüe per facilitar l'expressió individual.
Possibilitat d'enviar missatges massius del Fòrum a les bústies d'e-mail amb opció de resposta directa al Fòrum sense necessitat d'entrar-hi (aquest criteri ens va portar a excloure l'eina Nabble que no permet les trameses massives).
La solució:
7 Fòrums = 7 Google Groups (1 per idioma: francés, anglès, espanyol, italià, polonès, portuguès, rus) amb el suport d'un equip de traductors.
Tractament intens d'un tema d'una setmana de durada amb uns push diferents i coherents, seguint un esquema idèntic en tots els temes:
1. Endegar el debat mitjançant l'enviament d'una síntesi sobre el tema
2. Tramesa d'inspiracions sobre el mateix tema: obertura mental, proposta de perspectives exteriors
3. Publicació de les últimes aportacions: el missatge que es vol comunicar: "el debat continua, els teus companys hi participen, hi ha noves idees, no esperis més i fes les teves aportacions!"
4. Publicació d'una nova síntesi enriquida gràcies al debat: els contribuïdors reconeixen la seva "mà" en el redactat del document final i constaten l'enriquiment de la síntesi inicial gràcies al debat col·lectiu.
Sistema simple d'aportació: resposta per correu que alimenta automàticament el fil de conversa del fòrum O aportació directa en el fòrum mitjançant la publicació d'un comentari. En el fòrum es veuen de manera indiferenciada totes les aportacions fetes sobre un tema.
Els punts forts:
Uns temes estratègics abordats en 7 idiomes: riquesa de les aportacions gràcies a la facilitació de l'expressió individual.
Uns traductors "voluntaris" interns han fet possible que les operacions de traducció fossin reactives i flexibles, qualitats indispensables per donar resposta als nostres terminis força curts.
Cap esquema jeràrquic: totes les idees es guarden i aprofiten de la mateixa manera en el redactat del lliurable final. Val a dir que les aportacions que es proposen en els mails "Flash" duen només el nom de l'aportador, i no els seus cognoms.
push per mail diari: sol·licitació dels col·laboradors a través del canal que més utilitzin actualment. Les aportacions es guarden en un mateix indret: el Google Group (1 grup per idioma). Cadascú rep per tant de forma "obligada" la informació, però després pot optar per seguir el fil de la conversa en una eina annexa, en el nostre cas Google Group. Per tal de no perdre les "millors aportacions", en "pushem" una selecció per mail a tothom.
Les dificultats:
Un fòrum per idioma però sense transversalitat entre els 7 fòrums: allò que es publica en el fòrum polonès no es visible pels espanyols. EXCEPCIÓ: La difusió dels "millors comentaris" en els flash podia sortir dels 7 fòrums i les síntesis eren comunes en totes les llengües.
Per tal que els participants rebessin els mails de síntesi però no les diverses aportacions, només la coordinadora estava abonada al Google Group. En absència de CRM, les trameses es feien des d'un compte Gmail amb una adreça de retorn, la del Google Group. El mateix Google Group era obert per tal que els participants hi poguessin accedir si ho volien. Cal tenir un compte Gmail per accedir als Google Groups.
Necessitat d'eines adaptades (directoris enriquits, CRM, ...) per a aquest volum d'enviaments.
La necessitat, que no sempre és fàcil satisfer, de la participació de "còmplices" que ajudin a activar els debats.
Els resultats i algunes xifres:
Un debat dinamitzat de 6 setmanes al voltant de 8 temes estratègics.
Un percentatge de participació d'un 13% amb més de 400 comentaris multilingües, que van enriquir la base dels quaderns de Vision.
Aportacions fetes en els 7 idiomes: "només" el 55% dels comentaris són en francés.
8 Quaderns Vision V1 en input de la nostra Trobada Internacional que aplegaven, el mes de febrer de 2013, 700 managers de la Comunitat PAS del Grup ADEO durant 3 dies per fer-ne una relectura col·lectiva 13 .
A tall de conclusió, aquest primer Debat Digital a gran escala d'ADEO va ser molt ric en ensenyaments. Ens va permetre seguir les principals etapes citades en la secció "Aplicar aquests principis per produir intel·ligència col·lectiva". Ens ha permès validar aquest mètode participatiu i de ben segur n'inspirarà d'altres.
Les eines de captura i de cartografia textual
Per crear una síntesi en forma de cartografia virtual amb la finalitat d'oferir una visió de conjunt al grup, cal en una primera fase "capturar" las aportacions interessants en els diversos missatges (pot haver-n'hi dos o més en un mateix missatge), si s'escau donar-li un títol més curt (menys d'una línia) i més explícit i ordenar les aportacions amb un format jeràrquic. Aquesta última acció pot necessitar la creació d'una nova entrada a la jerarquia per aplegar diverses idees que poden trobar-s'hi.
Per saber-ne més: reorganitzar els nivells a partir de la discussió
Imaginem una conversa sobre la implementació d'aquest mètode on la visió actual és descrita pel següent mapa textual:
Eines de debat
Mail (eina push: informació enviada directament als participants)
Tenir en compte aquells que prefereixen Facebook al mail
Fòrum (einapull: el participant busca directament la informació si ho desitja)
Unes aportacions proposen afegir-hi la idea d'utilitzar també Twitter i d'altres xarxes socials. En aquest cas el mapa podria reorganitzar-se d'aquesta forma: Eines de debat
Eines push (informació enviada directament als participants)
Mail
Facebook
Twitter
Altres xarxes socials
Permetre diverses eines push deixant la possibilitat de triar als participants?
Eines pull (el participant busca directament la informació si ho desitja)
Fòrum
Altres?
En aquest cas, no només la idea de "Mail" es desplaça d'un nivell per formar una categoria "eines push" que també inclou Facebook, Twitter i d'altres xarxes socials, sinó que la persona encarregada de la cartografia va tenir la idea d'afegir-hi la possibilitat de barrejar les eines i també va dur a terme la mateixa reorganització per a les eines pull per deixar lloc a d'altres opcions. En aquest cas no es tracta pròpiament d'una síntesi de la conversa sinó més aviat de la cartografia de la comprensió actual del problema. La reorganització d'un mapa suscita molt sovint idees suplementàries i també el cartògraf pot afegir idees que poden ser completades o corregides pels participants durant la iteració d'aportacions següent.
La cartografia de les interaccions es pot fer manualment amb uns post-it enganxats a la paret per reorganitzar-ho tot més fàcilment. Però quan el debat és important, una sola iteració de la cartografia pot necessitar unes 5 hores i això es repeteix un o dos cops per setmana durant la fase de disseny... L'animació d'aquesta mena de converses necessita una dedicació important en temps per part dels animadors i en especial d'aquell o aquells que fan les cartografies i les completen.
Per reduir la durada de la cartografia i permetre així l'animació de grups també per part de persones que "oficialment " no exerceixen aquesta tasca 14", cal reduir aquest temps fins a un màxim d'una o dues hores setmanals. L'objectiu de l'aplicació Assembl, desenvolupada per Imagination for People en partenariat amb l'Institut du Nouveau Monde al Quebec, consisteix en facilitar la captura de les aportacions pertinents, ajudar a reanomenar-les i reorganitzar-les fàcilment malgrat la mida limitada d'una pantalla d'ordinador.
Per saber-ne més: Assembl una eina per cartografiar les aportacions 15
Assembl és un sistema de conversa en línia adreçat a grups de persones que necessiten produir col·lectivament un document lliurable (opinió, consens, document, model, alternatives, etc.) al voltant de qualsevol tema. Encara que a l'era de les xarxes socials sigui "relativament" fàcil mobilitzar grans grups per assolir un objectiu, per moltes raons la qualitat del document lliurable no sol augmentar amb el nombre de participants. Assembl bàsicament procura oferir solucions per a aquest problema.
En primer lloc combinant la discussió cronològica (necessària per facilitar la implicació, el sentiment de pertinença i la dinàmica de grup) i una presentació més estructurada i resumida de la conversa (necessària per permetre que cada participant, sigui quin sigui el nivell de temps i d'atenció que pot dedicar-hi, pugui tenir una visió de conjunt de les interaccions i les propostes).
Assembl permet a les persones d'assumir el rol de facilitadors en equip. Amb l'ajut d'eines que aporten productivitat a aquestes tasques, identifiquen les idees clau, les comuniquen de manera sintètica i acompanyen els participants cap a pràctiques de debat constructives.
Assembl intenta no caure en allò que percebem com a punts febles dels sistemes anteriors, de manera que Assembl:
No obliga els participants a escriure les seves aportacions en un format determinat (l'estructura ha de servir al debat, no substituir-lo)
Reconeix que alguns participants prefereixen sempre un model push (ex: llistes de distribució) i uns altres un model pull (ex: fòrums web, grups Facebook), i els permet discutir conjuntament tot trencant aquests "illots" de discussió 16.
No trenca les comunitats existents forçant migracions. Es pot implantar, per exemple, de forma progressiva en una llista de distribució d'una comunitat ja activa.
No "desconnecta" les representacions cartogràfiques dels debats dels quals han sorgit. Les respostes al debat són accessibles a partir de la representació sintètica i vice-versa.
No imposa cap estructura de conversa (molts sistemes se centren en un debat polaritzat pro/contra) i posa menys traves als mètodes d'animació.
2 L'expressió equivalent en anglès podria ser "bar-room politics" o també "armchair philosophy" per al·ludir a unes persones cultes però desvagades, que parlen molt i actuen poc (més que a persones que han begut massa i ja no saben què diuen) : café du commerce. WordReference [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://forum.wordreference.com/showthread.php?t=70335&highlight=comptoir
3 Una paradoxa inventada, diuen, per Eubúlides de Milet (segle IV) a partir de la paradoxa del cretenc d'Epimènides. Font Viquipèdia : Paradoxe du menteur. Wikipédia [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://fr.wikipedia.org/wiki/Paradoxe_du_menteur
4 Alfred Korzybski, autor de la semàntica general, es va adonar en el transcurs de la primera guerra mundial que els mecanismes de pensament que havien provocat aquella guerra es basaven en els postulats de la lògica aristotèlica (principi d'identitat, de no contradicció i de tercer exclòs). Formulà llavors una nova lògica, no-aristotèlica, basada en nous postulats corresponents a l'evolució científica del segle XX : Wikipédia [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://fr.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9mantique_g%C3%A9n%C3%A9rale
5 Es tracta d'una limitació d'una de les nostres memòries de treball denominada bucle fonològic, que només permet "retenir en ment" tres elements d'una cadena d'idees. Per al model de diverses memòries de treball : BADDELEY, Alan D. and HITCH, G. J. Working memory. In : BOWER, G. H. (ed.), The psychology of learning and motivation : Advances in research and theory Volume 8. New York : Academic Press, 1974. p. 47–90. ISBN 9780080863597.
6 Aquesta segona memòria de treball concerneix el conjunt d'objectes o idees que podem retenir en ment a curt termini. S'anomena agenda viso-espacial. Gràcies a ella podem, per exemple, comptar a posteriori les finestres d'una casa quan ja no la tenim a la vista... sempre que el seu nombre sigui limitat. Aquesta mateixa memòria de treball també ens permet crear noves idees mitjançant la connexió entre dues velles idees que tenim al cap. MILLER, George A. The magical number seven, plus or minus two : some limits on our capacity for processing information. Psychological review. 1956. Vol. 63, no. 2, p. 81.
9 Per saber-ne més, vegeu el text complet "Cartografiar per donar una visió de conjunt". Aquestes idees van ser presentades per primer cop a CORNU, Jean-Michel. Modes de pensée et conflit d’intérêt. In : Nouvelles technologies, nouvelles pensées ? [online]. Limoges, France : FYP éditions, 2008. Innovation, ISSN 1961-8328. ISBN 978-2-916571-03-4. Available from : http://www.cornu.eu.org/files//ProspecTIC_pensee2.pdf
10 Vegeu també el mètode Delphi que permet millorar la previsió de persones que tenen un coneixement del tema mitjançant un enfocament iteratiu que posa de relleu els camps de convergència i d'incertesa : LINSTONE, Harold A. and TUROFF, Murray (eds.). The delphi method [online]. Addison-Wesley Reading, MA, 2002. [Accessed 4 February 2014]. ISBN 0 - 201 - 04294 - 0. Available from : http://is.njit.edu/pubs/delphibook/#toc
11 Aquesta secció va ser redactada per Jacques-François Marchandise de la Fing
12 Aquesta secció va ser redactada per Victoria Masson i Jean Duclos del grup ADEO
13 Vegeu la secció "Redacció del text: relectura col·lectiva"
14 L'animació d'una conversa pot anar a càrrec de voluntaris però també de professionals interessats a situar-se en el cor de la discussió, ja que així poden copçar-ne millor totes les idees i subtileses, sense que aquesta feina d'animació sigui tinguda en compte oficialment com a temps de treball
15 Aquesta part va ser escrita per Benoît Grégoire de Imagination for People : Imagination for People | Repérer et soutenir des projets sociaux créatifs. [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://imaginationforpeople.org/fr/
Per constituir un grup cal començar per convidar-hi persones. Això es pot fer de manera col·lectiva o individual. Les dues són complementàries. Una invitació no és pas una inscripció, cal demanar l'autorització a una persona abans d'inscriure-la en el grup. En canvi, si està interessada, la seva inscripció ha de ser com més senzilla millor: clicar en un simple enllaç en un mail i no haver d'omplir més que un mínim d'informacions (en general el nom i cognoms, de vegades l'organització. El mail sovint pot ser detectat directament). A més d'aquest primer mètode, també hi ha la possibilitat de respondre simplement al mail enviat per rebaixar més el llindar del pas a l'acció 17. La resposta pot ser gestionada tant manualment com automàtica, amb una adreça de retorn que apunta a un robot que permet inscriure directament la persona (detectant en l'adreça d'enviament el seu mail o el seu compte en la xarxa social, així com el seu nom).
Per la invitació col·lectiva, cal d'entrada escollir els canals de difusió de la informació: llistes de correu de debat o de distribució, xarxes socials, newsletter... Cal vigilar de no fer spam en grups en què aquesta invitació no formaria part de l'objecte. Uns llocs naturals als quals pot enviar-se aquesta mena d'invitació serien el llistat de membres, les newsletters i les xarxes socials de la o de les organitzacions que animen el nou grup. Amb un CRM (Customer Relationship Management, sistema de gestió dels perfils i de les trameses en una organització), es pot fins i tot personalitzar el missatge d'invitació, en particular amb el nom i/o els cognoms de la persona.
Pel que fa a aquells que es desitja especialment tenir al grup
Per la part individual, d'entrada cal redactar una llista de persones que desitjaríem tenir al grup. Cosa que es pot fer per exemple amb una graella en què per cada persona a convidar hi ha un camp "Nom Cognoms" <adresse_mail> (format que permet una tramesa fàcil amb el mail i també amb el nom). Altres columnes poden incloure l'organització, un camp comentaris que mostri l'interès de tenir la persona en el grup, o bé uns camps amb la data d'enviament, la resposta, si s'escau la data de la primera i de la segona tramesa, etc. Aquesta taula (o una aplicació capaç de fer el mateix de manera més eficaç) permet fer el seguiment de les invitacions individuals 18. Si la persona, al cap de, posem, una setmana no ha respost, es pot rellançar la invitació i repetir l'operació una setmana després. No cal insistir més, és presumible que una persona que no respon dos o tres cops no desitja formar part del grup. Els missatges d'invitació i recordatoris han de ser personalitzats amb el nom i/o els cognoms al menys a l'encapçalament del missatge, encara que la resta sigui un missatge standard. També pot ser útil preveure dos tipus de missatge: un tutejant i l'altre de vostè (en aquest cas en la taula cal indicar la forma de tractar la persona: de tu o de vostè) 19. El missatge ha de ser com més curt millor, però també clar i complet (ha de cabre com a molt en una pantalla normal d'ordinador) i firmat al final per una o dues persones, si cal amb els seus títols més que no pas de manera més anònima per un grup o una organització. Aquest plantejament d'invitació individual, si es fa bé i si es coneixen ni que sigui una mica les persones convidades (pot ser útil fer firmar el missatge a persones que coneguin el destinatari) assegura un retorn excel·lent (entre un 80 i un 90%).
També pot ser una bona idea especificar en la invitació que no és pas obligatori contribuir per participar en el grup (entre el 60 i el 90% dels membres d'un grup són observadors o del tot inactius 20), que el nombre de missatges serà raonable (per exemple només s'enviaran les síntesis i un recull-selecció d'aportacions en un màxim de cinc missatges setmanals, mentre que el detall estarà disponible en una pàgina web), i que és possible donar-se de baixa en qualsevol moment 21.
Per saber-ne més: exemple de missatges d'invitació individual personalitzada
Exemple de missatge d'invitació individual (per a un home i tractant de tu) Objecte: inici d'un treball sobre la innovació monetària
Benvolgut <nom de pila>,
Estic a punt d'endegar en el marc de la Fundació Internet Nova Generació (Fing) una "expedició" (un treball col·lectiu d'uns mesos) sobre la "Innovació monetària": avui dia existeixen més de 5000 "monedes complementàries" en el món. La crisi, la recerca de noves formes de desenvolupament, l'ús d'internet i el mòbil n'acceleren el desenvolupament. I si els mateixos factors també podessin contribuir a reinventar les funcions mateixes d'aquestes monedes, i tot allò que possibiliten?
Tots els resultats de l'expedició seran públics i lliurement reutilitzables. L'objectiu consisteix en obrir noves oportunitats i invitar a l'acció. Tenint en compte els teus coneixements sobre monedes, et proposo d'unir-te a nosaltres per participar en aquesta reflexió. Si hi estàs d'acord, només cal que cliquis en aquest el link: <link de la inscripció> o bé em pots respondre i jo m'encarregaré personalment de la teva inscripció.
Amb l'esperança de tenir el plaer de col·laborar amb tu
Cordialment
Jean-Michel Cornu
Exemple de missatge recordatori (per a un home i tractant de tu)
Benvolgut <nom de pila>,
Les primeres converses començaran un d'aquests dies en el si del grup Innovació Monetària. Si desitges seguir el que s'anirà dient sobre una redefinició de les funcions de la moneda i les possibilitats que ofereix (i també participar-hi si tens temps), et proposo que cliquis en aquest link: <link de la inscripció> o bé que responguis a aquest mail i jo m'encarregaré personalment de la teva inscripció.
Et saludo ben cordialment
Jean-Michel Cornu
[còpia del mail d'invitació anterior]
La primera ronda de converses
Una vegada que el nombre de participants s'apropa al centenar, el primer que cal fer és proposar que cadascú es presenti breument amb una o dues línies afegint-hi el que s'espera del grup i, si ho creu convenient, el que pot aportar. Aquesta primera "ronda d'intervencions" pot semblar inútil en particular a les xarxes socials on tothom disposa d'un perfil, però la seva funció és sobretot fer parlar el màxim de persones una primera vegada amb una pregunta molt simple a la qual es pot respondre de forma immediata. Els que ja han enviat un missatge tenen moltes més possibilitats de fer-ho una segona, augmentant el nombre de contribuïdors (a més d'aquells que tenen tendència a intervenir sistemàticament...). Això permet fer veure als membres del grup que són nombrosos i que moltes altres persones hi participen, un altre factor que facilita la participació. Per endegar la primera ronda d'intervencions, pot ser necessari comptar amb alguns "còmplices" que responguin molt ràpidament per presentar-se i muntar així una primera activitat que animarà els altres participants a presentar-se també. Aquest tipus de ronda d'intervencions pot permetre fins al 40% de participació en els grans grups.
Aquest primer mail invitant a presentar-se també és una bona ocasió de proposar unes regles simples i curtes pel funcionament del grup que són fàcilment acceptables per a tothom i que més tard serviran per legitimar observacions i esmenes que altrament no serien respectades.
Per saber-ne més: exemple de tres regles breus de funcionament
Petit recordatori de les regles per als nostres debats
Sigueu breus: un mail no ha de superar la mida d'una pantalla (excepte les síntesis...)
Sigueu constructius: ningú no té totes les solucions, cada aportació enriqueix el debat
Animeu-vos a participar i acolliu els nous contribuïdors: no hi ha idees inútils
Si la constitució del grup triga massa (més de quinze dies), pot ser necessari, abans de la ronda de presentacions, enviar un primer missatge d'espera explicant que hi ha més persones que s'estan inscrivint i que el debat començarà ben aviat. En canvi no cal esperar que totes les persones s'hagin inscrit per començar la ronda d'intervencions (al cap de quinze dies d'invitacions poden quedar alguns recordatoris individuals).
Un cop superat el centenar de participants i quan la primera ronda d'intervencions hagi permès parlar al màxim de persones, el grup estarà preparat per començar un treball d'intel·ligència col·lectiva. Sovint el cicle de presentacions continua encara que ja s'hagi abordat la primera pregunta temàtica. Això és normal, a mesura que els participants veuen que cada cop més persones es presenten i fan aportacions, creix una certa pressió que els empeny a presentar-se ells també. N'hi ha que en canvi no es presentaran. Per tant és important explicar en els missatges de dinamització que no cal sentir-se culpables per no haver participat (en un gran grup la no participació és la norma), però que aquells que vulguin aportar una idea, fins i tot simple i en qualsevol moment, són benvinguts, tant si han fet aportacions abans com si no.
D'altra banda, en el grup, identifiqueu un conjunt de "còmplices": persones que coneixeu bé i que podeu contactar individualment per demanar-los que intervinguin per tal d'"trencar el glaç" i així provocar un efecte d'arrossegament entre els reactius del grup.
Vigilància tecnològica, comprensió comuna i disseny: una cartografia iterativa
Aquesta fase implica una alternança de períodes d'aportacions i de síntesis sota forma de mapa textual que ofereixi una visió de conjunt de la comprensió del problema en un moment donat. Es pot desglossar en tres grans funcions: la vigilància tecnològica, la construcció d'una comprensió comuna i la identificació de noves idees. Pot ser interessant introduir-les una després de l'altra, però sovint continuen apareixent de forma paral·lela. Així, una comprensió més afinada de certes ramificacions de la pregunta inicial n'empenyerà alguns a citar fonts de vigilància tecnològica, i noves idees imposaran sovint la reorganització dels coneixements anteriors amb una classificació millorada.
La pregunta inicial
La fase comença amb l'enunciat de la pregunta o, millor encara, quan s'ha fet una feina de preparació, mitjançant una primera cartografia. El debat resulta motivador per als contribuïdors ja que està prou avançat, tot i que continua tenint molts àmbits per explorar. A partir d'aquesta pregunta o d'aquest mapa textual, es tracta de demanar als membres del grup les nocions que segons ells falten, i en un primer moment de citar fonts pertinents de treballs realitzats en aquests diversos camps (vigilància).
Tal com es fa amb els mails d'etapa, es poden recordar les regles de forma resumida (vegeu més amunt "exemple de tres regles breus de funcionament").
Les aportacions: des dels "còmplices" als "reactius"
Per suscitar les primeres aportacions que més tard provocaran l'aparició de les següents, es pot recórrer a uns "còmplices": contacteu directament, al marge dels missatges col·lectius, algunes persones del grup que coneixeu bé i demaneu-los que responguin al vostre missatge com més aviat millor per "trencar el glaç". Òbviament això es fa just abans d'enviar el mail inicial o les cartografies intermèdies. Encara que no tots els vostres còmplices responguin, el fet de contactar-los directament augmenta de manera molt significativa el percentatge dels que enviaran una aportació. Per tant, contactant entre 6 i 10 persones, us assegureu entre 3 i 5 primeres aportacions que permetran d'estimular els altres participants.
Deixeu també una mica de temps (en general una setmana o un xic menys si hi ha moltes aportacions) perquè els que ho desitgin puguin intervenir. En els grups on tothom veu totes les aportacions (llista de distribució per exemple), les respostes dels altres tenen un efecte d'arrossegament. En els grups en què només una part dels missatges arriba a tothom, pot resultar útil elaborar ràpidament un missatge amb una selecció de les aportacions rebudes just després de la vostra tramesa (un o dos dies després de la pregunta inicial o del mapa intermedi). Dites aportacions òbviament inclouran les dels vostres "còmplices", però també, si n'hi ha, d'altres més espontànies.
També podem enviar recordatoris indicant els àmbits menys coberts. O podem proposar que identifiquin elements de vigilància tecnològica (amb referències o algunes URL), que millorin les diferenciacions entre dos conceptes propers (i de vegades amb el mateix nom) per assolir una millor comprensió comuna o bé proposar desenvolupar noves idees encara no identificades. Sovint els participants es queden amb determinats enfocaments, imposant la mateixa orientació al debat. Sòcrates, en els textos de Plató, definia la maièutica com 22 "l'art de fer parir els esperits" formulant preguntes. En proposar al grup que desenvolupi més concretament tal part o tal plantejament, millorareu la qualitat del resultat final.
Per saber-ne més: el mètode dels 6 barrets
El mètode dels 6 barrets d'Edward de Bono 23 permet identificar les perspectives de les diverses aportacions. D'aquesta manera podrem reconduir el grup cap a plantejaments insuficientment desenvolupats:
barret blanc: quines idees es poden proposar des d'un punt de vista racional?
barret vermell: què s'hi pot afegir des d'un punt de vista emocional i intuïtiu?
barret negre: quins problemes planteja això des d'un punt de vista negatiu?
barret grog: quines noves oportunitats hi ha des d'un punt de vista positiu?
barret verd: reprenem el conjunt des d'una òptica creativa
barret blau: quina organització cal per desenvolupar el control del procés?
Mètodes més complets permeten identificar els camps no prou coberts en un debat per tal d'assegurar-ne una qualitat òptima 24.
Aquesta part de la iteració també pot fer-se en el transcurs de sessions en línia o presencials, com a complement a les interaccions en línia asincròniques. Així és com nosaltres vam mostrar el mapa en construcció sobre el tema de la innovació monetària 25 en dos tallers de treball a Marsella i a París en el marc de les trobades Lift, tot demanant als participants què hi faltava segons ells. Encara que entre els assistents hi hagués tant participants del grup com persones que tot just descobrien el treball, la presentació de cada part del mapa va donar lloc cada cop a una discussió amb noves pistes i nous conceptes detectats. Aquestes trobades van permetre en cada ocasió actualitzar el mapa i tornar-lo a proposar al grup en línia. Es va organitzar una tercera trobada a París convidant-hi tres ponents de disciplines diverses (antropologia, economia i filosofia) perquè opinessin sobre el mapa resultant dels treballs col·lectius. En un altre grup, es va posar a prova una fase d'aportació durant una sessió en línia centrada en l'estigmèrgia 26 (un mecanisme de coordinació indirecte entre els actors que permet un mode d'autoorganització repartida) afegint-hi uns elements del mètode SECI de dinamització de sessions proposat per Nonaka i Takeushi 27. Així es podien barrejar iteracions durant interaccions asincròniques en línia (de mitja setmana a una setmana de durada) i les sessions en línia o presencials (d'entre 1h30 i 3h de durada), per obtenir un màxim de diversitat entre els contribuïdors. Fins i tot entre ells que assisteixen tant a les sessions com als intercanvis en línia, n'hi ha que se senten més còmodes amb les aportacions escrites o orals.
La cartografia textual
Un cop per setmana, o dos cops si les aportacions són nombroses, aneu millorant el mapa que sintetitza els diversos elements de vigilància tecnològica, de comprensió i d'idees noves proposades pel grup.
La primera etapa consisteix en copsar els elements d'aportació en els diversos missatges del grup. Un missatge pot incloure dues o més aportacions. Per facilitar-ne la utilització, es poden caracteritzar amb una frase reformulada, d'una línia com a molt. Manteniu també el nom del contribuïdor per tal de reforçar els mecanismes d'estima dins el grup28.
L'etapa següent consisteix en completar el mapa textual del debat (o crear-lo si és la primera vegada) introduint-hi les noves aportacions als indrets apropiats. Per aquesta operació caldrà sovint reorganitzar el mapa afegint-hi nivells per distingir conceptes que abans estaven barrejats.
La finalitat del mapa és oferir una visió de conjunt de les interaccions. Es presenta sota forma d'un llistat per punts estructurat i amb diversos nivells. Les aportacions s'expressen a raó d'una idea per línia per tal que el mapa sigui el més curt possible, evitant així al màxim l'ús de les barres de desplaçament vertical per situar-lo en pantalla. Al final de cada línia s'hi pot afegir el nom de pila del contribuïdor. Es tracta de poder circular pel mapa textual de la mateixa manera que la nostra mirada es desplaça per un mapa gràfic: més que necessitar una lectura completa del mapa, hem de poder identificar ràpidament els elements claus i a continuació fixar-nos només en el detall de les parts que ens interessen. Per això negretes, subratllats, cursives i també negretes i subratllats junts permeten destacar algunes paraules o grups de paraules importants. També es poden utilitzar colors com ara el vermell per indicar uns elements concrets.
Per saber-ne més: exemple d'un mapa sobre la manera de presentar la cooperació
Quina cooperació vendre?
1) defensar l'interès general deixant de banda l'interès particular a curt termini (altruisme) (Mathieu)
Existeixen uns fonaments però són complexos (teoria de les barbes verdes...)
2) fer confluir a llarg termini els interessos col·lectius i particulars (Michel)
és el fonament de la cooperació (Jean-Michel)
existeixen uns models econòmics: col·laboració radical, coopetència (Gatien)
Quins exemples simples per facilitar la comprensió?
Com fer confluir interès individual i interès col·lectiu
Donar una visió a llarg termini (Mathieu)
"l'ombra del futur" en l'argot dels economistes (Gatien)
Desenvolupar l'abundància més que l'escassetat (Jean-Michel)
Promoure mecanismes d'estima
Participar en una obra col·lectiva i posar-la en comú (Michel)
Transformar els mecanismes de suport als projectes (Michel)
La cooperació pot fer-nos guanyar temps... o perdre'n...
mitjançant els contactes que aporta (posada en xarxa)
pertànyer a una comunitat crea confiança i legitimitat (Richard)
la producció del grup pot fer-nos guanyar temps (mutualització) (Philippe Olivier)
però cal que la cooperació esdevingui menys consumidora de temps
per als participants: mètode d'intercanvi en línia (Jean-Michel)
per als animadors: fent de "gandul intel·ligent" com Linus Torvarld (Michel)
La cooperació pot fer-nos guanyar diners... o perdre'n (Aquest és l'aspecte que m'agradaria veure ampliat)
Millor viure col·lectivament: redirigir uns rius per regar unes terres (Mathieu)
Uns models econòmics innovadors (Vegeu: lliure, web 2, música...) (Jean-Michel)
El mapa no és una simple síntesi de la discussió. De fet, en reorganitzar-lo, l'animador sovint és el primer en veure les distincions suplementàries que "salten a la vista". I no ha de dubtar en afegir-les al mapa, perquè la següent iteració de comentaris sempre podrà invalidar la seva decisió o completar-la.
La fi de la fase
Després d'un cert nombre d'iteracions, les aportacions s'esgoten i els participants deixen d'afegir noves idees. Això pot passar des de la primera iteració (ara bé, en aquest cas les idees dels contribuïdors no s'han encreuat) però es registren interaccions que inclouen fins a set iteracions 29. Per altra banda, si l'animador considera que ja s'han cobert prou punts de vista (vegeu per exemple el mètode dels sis barrets més amunt), es podrà difondre al grup un mapa final. Llavors es tracta de prendre algunes decisions, si s'escau, i sobretot de presentar els resultats de forma accessible per a persones que no coneguin el tema.
La decisió: el consens aproximatiu
No totes les discussions exigeixen una presa de decisions immediata. A vegades pot ser més útil guardar-ho tot per mostrar el màxim de plantejaments, per exemple quan volem produir una guia sobre com posar en marxa un projecte 30. En canvi, en d'altres casos cal escollir col·lectivament, entre les moltes idees proposades, les accions que el grup emprendrà o les propostes que seran triades. El mètode utilitzat a la fase anterior permet mitigar el problema plantejat per la tendència que cadascú té a defensar d'entrada el propi punt de vista en oposició al dels altres. Les idees més interessants solen ser les que emergeixen al cap d'unes quantes iteracions. Encara que les hagi proposat un dels participants, són fruit de nombrosos encreuaments i no poden ser atribuïdes a una sola persona (encara que en el mapa textual generalment es posi el nom de la persona que ha fet la proposta). És més fàcil fer que les persones escullin entre idees col·lectives que entre les idees de les mateixes persones.
Un enfocament que ha demostrat la seva eficàcia és el del rough consensus. No es tracta ni d'un consens (difícil, fins i tot impossible d'assolir) ni d'una votació, que per definició deixa de banda l'opció d'una part dels participants. En el rough consensus (consens aproximatiu), la pregunta formulada és "algú té una objecció de fons a l'opció proposada? ". Tal com passa en els grans grups, en els quals la participació és l'excepció i la manca d'aportacions la majoria, el rough consensus només requereix la resposta d'aquells que podrien tenir realment un problema amb l'opció proposada. D'aquesta manera és possible arribar a una situació en la qual les opcions escollides, encara que no siguin les que hauria triat cada membre del grup, resulten prou acceptables per tothom.
El rough consensus és una de les bases de l'IETF, Internet Engineering Task Force, la comunitat que des de 1986, defineix els estàndards d'Internet. Malgrat els reptes importants que l'elecció d'un estàndard o un altre pot revestir per a molts actors industrials, els mètodes de l'IETF han permès desenvolupar estàndards acceptables per tothom 31.
Redacció del text: relectura col·lectiva
Un cop que el grup ha identificat tots els elements de referència, els conceptes i les idees –i un cop feta una possible tria entre aquestes idees- caldrà abocar-ho tot en un document que pugui ser llegidor per una persona externa al grup i que no conegui el tema. Aquesta fase es du a terme de manera més tradicional amb un o diversos "escribes" que redacten, i la resta del grup que rellegeix i comenta.
La relectura per part del grup és necessària perquè ni amb tota la voluntat del món ningú pot copsar el total de les subtileses inscrites en la cartografia final, ni tan sols l'animador que l'ha realitzada! De fet, en redactar el conjunt amb un format més literari, pot passar que s'utilitzi el que podríem anomenar sinònims per agilitzar l'estil. Però algun contribuïdor podria observar que, si bé el terme utilitzat seria correcte en la cartografia, podria no ser-ho en el text proposat. Perquè queden molts elements implícits en la cartografia final. Si la mateixa és acceptada per tots els membres del grup, una formulació lleugerament diferent, que podria ser admissible per la majoria de persones, pot resultar inacceptable per unes altres.
La cartografia realitzada pel grup pot generar un text d'una o dues pàgines o bé un document important. Així, en el cas del grup sobre innovació monetària, les sis setmanes de debat en línia i les tres sessions de treball van permetre 7 versions de la cartografia i es van plasmar en un llibre de 160 pàgines 32. La metodologia Book sprint33 utilitzada per Floss Manuals 34 per realitzar uns llibres col·lectius en una setmana pot ser útil. Un conjunt de persones es reuneix durant cinc dies per redactar cadascú unes parts del llibre. En el nostre cas, no es tracta tant d'experts d'un camp que aporten els seus coneixements, com de persones que hagin participat a les interaccions i que intentaran transcriure de la manera més fidel possible la cartografia final sota una forma accessible. El sumari es reparteix entre els diversos participants (prou nombrosos per poder redactar la seva part en uns dies) i cada part redactada es posa en línia i és sotmesa als comentaris dels grup. En aquesta etapa són útils eines que permetin comentar en línia com ara Co-ment 35 o Google Drive 36.
Un cop la redacció acabada i acceptada pel grup, encara queda una feina d'edició per esmenar les faltes, millorar l'estil i homogeneïtzar-ho tot plegat. En aquest estadi, és important evitar d'afegir errors. També és interessant tenir el text final proposat amb les modificacions evidenciades respecte al text proposat pels redactors (text afegit subratllat i text eliminat barrat), a fi i efecte de permetre una última relectura més còmoda al grup, que així es pot concentrar només en els canvis.
Un cop íntegrament acabat el treball, encara queda per fer la difusió en línia i/o en forma d'un llibre imprès. La utilització d'una llicència Creative commons CC -BY -SA 3.0 37 permet facilitar-ne la difusió i la seva apropiació per part d'una comunitat extensa.
17 See : CORNU, Jean-Michel. Abaisser le seuil de passage à l’acte. In : La coopération, nouvelles approches : Version 1.2 du 24 décembre 2004 [online]. 2004. p. 123. [Accessed 16 October 2013]. Available from : http://www.cornu.eu.org/files/cooperation1_2.pdf
19 Per als grups anglòfons, no hi ha diferència entre el tu i el vostè. Tanmateix la diferenciació es pot realitzar utilitzant només el nom o el nom i cognom.
21 CORNU, Jean-Michel. Abaisser le seuil de passage à l’acte. In : La coopération, nouvelles approches : Version 1.2 du 24 décembre 2004 [online]. 2004. p. 123. [Accessed 16 October 2013]. Available from : http://www.cornu.eu.org/files/cooperation1_2.pdf
NONAKA, Ikujiro and TAKEUCHI, Hirotaka. The knowledge-creating company: how japanese companies create the dynamics of innovation. New York, Etats-Unis, Royaume-Uni, 1995. ISBN 0-19-509269-4.
28 CORNU, Jean-Michel. l’évaluation par l’estime. In : La coopération, nouvelles approches : Version 1.2 du 24 décembre 2004 [online]. 2004. p. 123. [Accessed 16 October 2013]. Available from : http://www.cornu.eu.org/news/2-3-l-evaluation-par-l-estime
29 The 4 in between summaries of online exchanges on monetary innovation : Réseau social de la Fing: Où en est-on ? [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://www.reseaufing.org/pg/pages/view/68978/
The summary of summaries : Synthèse des échanges du 1 juin au 8 juillet. Réseau social de la Fing [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://www.reseaufing.org/pg/pages/view/72928/
30 Vegeu en particular el mètode per escriure la "recepta lliure " d'un projecte :
31 Una de les "creences fundadores" queda encarnada en una cita sobre sur l'IETF de David Clark: "Creiem en un consens aproximatiu i un codi que funcioni". Vegeu : Le Tao de l’IETF : Guide destiné aux nouveaux participants à l’Internet Engineering Task Force. IETF [online]. [Accessed 4 February 2014]. Available from : http://www.ietf.org/tao-translated-fr.html
32 CORNU, Jean-Michel. La monnaie, et après ? guides des nouveaux échanges pour le XXIe siècle. Limoges : FYP éd., 2012. ISBN 9782916571775 2916571779.
Descripció : Entre cooperació i col·laboració, hi ha una diferència de matisos.
F. Henri i K. Lundgren-Cayrol analitzen de manera molt aclaridora la diferència entre aquestes dues nocions.
La presentació següent reprèn àmpliament aquesta anàlisi.
La primera diferència: com es reparteix la feina?
En general, els grups col·laboratius i cooperatius treballen junts amb un objectiu comú o compartit.
La diferència més visible rau en la forma de repartir la feina:
El grup es divideix en equips especialitzats que realitzen una part de la tasca. Els membres de cada equip tenen funcions específiques. El treball es considera completat quan tots els membres han acabat la seva part.
La primera diferència: com es comparteix el treball?
Els membres del grup treballen per un objectiu comú. Però cadascú, individualment, intenta assolir en solitari el consens meta. Dues produccions tenen lloc en paral·lel: una producció col·lectiva i les produccions individuals de cada participant.
Altres diferències
D'aquesta manera de realitzar la tasca comuna, se'n desprenen més diferències:
La maduresa dels grups
Les interacciones entre la gent
La manera de considerar l'objectiu
La maduresa dels grups
L'enfocament cooperatiu és més estructurat i controlat. L'animador organitza i "controla" la feina. Aquesta mena de treball convé més al "grup-infant";
L'enfocament col·laboratiu és més flexible i els membres del grup disposen de més llibertat. És més convenient per al "grup-adult"
L'enfocament cooperatiu es pot considerar com un mètode d'iniciació i de preparació a una autèntica col·laboració.
Les interaccions entre la gent
Les interaccions entre els membres dels grups tenen un paper central
en la cooperació la complementarietat de les tasques crea un sentit de dependència recíproca, això fa que les interaccions siguin molt fortes però "jerarquitzades"
en la col·laboració prima la posada en comú de les idees, i les interaccions tenen un caràcter més aviat "associatiu", que les fa més riques i intenses
En cooperar, cada membre es responsabilitza d'una acció o sub-tasca. La meta és una producció col·lectiva, és el grup en tant que entitat que assoleix una meta.
En els enfocaments col·laboratius cadascú utilitza el conjunt de recursos del grup.
En conclusió
Aquestes dues nocions no estan encara "estabilitzades" tot i que hi ha acord sobre el fet que la col·laboració implica un procés més "democràtic": les relacions són més igualitàries
Els filtres culturals són forts i en ambdós casos poden tenir una connotació "negativa":
"col·laborar" recorda la història fosca de la guerra del 39-45.
"cooperació" s'associa a la política abusiva dels països rics a l'Àfrica.
En realitat la diferència entre aquestes dues maneres d'actuar no és tan definida: es passa fàcilment d'un enfocament a l'altre.
Descripció : Una metodologia de disseny formalitzada en 6 etapes:
Estudi previ
Anàlisi de les informacions.
Disseny de l'arquitectura.
Guió de curs.
Realització dels materials.
Conclusió.
1. Estudi previ
La primera etapa del disseny d'una formació és un treball d'investigació sobre els futurs participants i les seves necessitats de formació.
El diàleg amb el patrocinador és important per poder delimitar bé la demanda expressada per aquest últim (bases de concurs o petició d'oferta) i per identificar les autèntiques necessitats de formació.
Conèixer el propi públic
Preguntes que cal plantejar-se:
Qui són? Quina és la seva professió i com evolucionen? Tenen experiència? Tenen una formació inicial? Com se'ls presentarà el projecte de formació? Què necessiten saber? Quines condicions són favorables al seu aprenentatge?...
Identificar les necessitats de formació
Primer criteri de qualitat d'una formació: ha de respondre a les necessitats dels alumnes.
En aquest context la necessitat es defineix com la diferència entre les competències constatades i les competències esperades.
Què significa la paraula "competència"?
És un saber-actuar resultat de la mobilització i de la utilització eficaç d'un conjunt de recursos interns o externs en un context professional.
entrevistes amb els futurs estudiants (rarament és el cas)
qüestionari previ.
Com identificar les competències que cal adquirir?
entrevista amb el patrocinador
observació de camp
anàlisi de l'evolució del context professional (quin serà el futur context professional de l'aprenent?) ...
Identificar el context
Quin és l'origen del projecte de formació? En què és un repte del camp de la formació? Per què ara? Quins són els recursos i mitjans ja disponibles? Quins són els frens? Quines poden ser les conseqüències de la formació en l'entorn dels estudiants? (quins impactes tindrà la formació en l'entorn dels estudiants?)...
Escollir una idea mobilitzadora
Per fer néixer i mantenir l'interès al voltant del projecte, cal cristal·litzar les expectatives al voltant d'una idea forta, d'un tema troncal que acompanyi el projecte al llarg de la seva evolució. Aquesta idea servirà molt sovint de fil conductor, de guia al llarg de la concepció.
2. Anàlisi de les informacions
Es tracta de ser força propositius traduint les necessitats identificades en objectius de formació, declinats en continguts (coneixements) que cal vehicular i la manera per fer-ho (mètodes).
Tria d'objectius
Per posar en marxa correctament la concepció d'una formació, cal assegurar-nos que disposem d'un objectiu de formació precís i correctament formulat.
L'objectiu és important perquè és:
un contracte: amb l'aprenent, amb el patrocinador.
una barrera de contenció: pel que fa a una gran quantitat d'informacions. El criteri és simple: en què dir o fer fer això ajudarà la gent a aconseguir l'objectiu buscat?
Per començar haurem d'aclarir els objectius generals de la formació (curs). Es poden formular amb l'ajut de la frase: "Al final de la formació, l'alumne haurà de ser capaç de ...."
A continuació és aconsellable subdividir aquest objectiu en sub-objectius associables a les diferents seqüències del curs...(s'han de cobrir tres camps: els sabers, saber fer, saber estar)
L'última etapa consisteix en jerarquitzar aquests sub-objectius especificant quins d'ells poden ser suprimits si no es disposa de prou temps.
Cal saber:
Els objectius s'expressen amb verb.
La graella SMART permet assegurar-nos ràpidament de la qualitat dels objectius. Un bon objectiu és:
Específic
Mesurable
Assolible
Realista
Delimitat temporalment
Tria dels continguts
Els continguts i les seqüències es concreten a partir dels objectius. Es tracta de determinar els coneixements: conceptes, informacions, exemples, activitats...
Tot allò que l'aprenent necessitarà per adquirir les competències identificades.
Mètodes
Saber triar uns mètodes pedagògics adequats és demostrar pedagogia.
El mètode defineix el mode de transmissió per part del formador i el mode d'adquisició per part de l'aprenent. Hi ha 4 grans mètodes pedagògics:
Aquest és l'últim punt de l'anàlisi pedagògica de les informacions. Es tracta d'identificar els criteris que permeten afirmar que un objectiu s'ha assolit.
És una tasca feixuga però és important començar-la des de la concepció mateixa del dispositiu de formació.
3. Disseny de la trama de formació
Un cop recopilada tota la informació es tracta, en aquesta etapa, de treballar l'itinerari pedagògic. La principal pregunta d'aquesta etapa és: com assolir l'objectiu de formació?
Tenint en compte el nivell inicial dels públics:
es pot plasmar en una seqüència però no és una opció gaire habitual,
o bé es pot subdividir la progressió en diverses etapes intermèdies (seqüències, mòduls...)
Seqüenciació
La divisió en seqüències és emprada amb més freqüència en el disseny de formacions curtes (1-3 dies). En itineraris més llargs, per indicar aquestes etapes intermèdies es parla més aviat de mòduls.
A cada etapa (seqüència o mòdul) li correspon un objectiu intermedi denominat "objectiu pedagògic" .
Com procedir?
Per materialitzar la reflexió pedagògica es pot utilitzar una "taula de seqüenciació"
p. ex.:
seqüència/mòdul (nom/ codi)
objectiu
continguts
tècnica
tècnica
durada
M : 1
objectiu
conèixer els conceptes vinculats a la cooperació
curs 12 facetes de la cooperació
exposició
3 h
M : 2
M : 3
Trama o programació pedagògica
La trama és una organització de seqüències en el temps. Permet disposar d'una visió global de la formació i també d'adaptar la progressió de les seqüències a les contingències externes (vacances, dies festius, esdeveniments específics de l'entorn dels alumnes) o als ritmes del dia a dia per als cursos breus presencials. Característiques d'una bona programació pedagògica:
lògica i progressiva
dotada d'un bon ritme ( regularitat...)
que alterna les tècniques
que respecta les contingències externes (períodes de vacances...)
No s'ha de confondre amb una programació pedagògica!
El guió és un suport a la dinamització de la formació. És un fil vermell. Descriu minut a minut el desenvolupament de la jornada, la dinamització de les seqüències, el temps previst ...
Només serveix al formador que, per tenir èxit en la seva tasca, ha d'estar en contacte amb les persones, i que per tant s'ha de descarregar dels assumptes d'organització.
5. Dissenyar els materials del curs
És l'etapa més "operativa" del disseny. A partir de la tria d'objectius, continguts, mètodes i tècniques, el formador prepara els seus materials.
Les formes d'aquests materials poden ser múltiples: exposició, activitat, reportatge, jocs de rol, jocs de taula....
Algunes generalitats:
cal donar la informació més fiable (citar les fonts)
donar una informació suficient. És utòpic pensar que la informació pot ser exhaustiva. Per tant caldrà conformar-se amb l'oferta de prou elements perquè l'aprenent adquireixi autonomia i capacitat per buscar la informació necessària quan ho cregui convenient
tenir cura de la forma: "la forma és un fons que aflora a la superfície"
Descripció : El mètode GTD (Getting Things Done) ha estat descrit per David Allen en la seva obra ALLEN, David. Getting things done: the art of stress-free productivity. New York : Penguin Books, 2001. ISBN 978-0-14-200028-1.
L'objectiu d'aquest mètode d'organització és el de muntar un sistema prou sòlid i robust per poder-se descarregar la consciència de les coses encara per fer i de la culpabilitat per no haver-les fet a fi i efecte de poder abordar la feina amb tranquil·litat d'esperit. És el mateix principi que el Pensiu que utilitza el mag Dumbledore a Harry Potter: un recipient on hi diposita els seus pensaments i records per a descarregar-se'n, sabent que els podrà recuperar en tot moment. Aquí sota hi trobareu els principis generals i la manera com jo l'utilitzo, tot i que us aconsello que si voleu reproduir l'experiència consulteu l'obra de David Allen.
Llistar els projectes i dividir-los en tasques pràctiques
Quan es porta a la pràctica el mètode GTD la primera cosa a fer és una llista exhaustiva dels propis projectes, dels més trivials (agafar hora amb el dentista) als més importants (muntar un col·loqui participatiu a nivell mundial) i fer una primera tria entre els que s'han de realitzar o estan en curs i els que potser algun dia es realitzaran (aprendre a tocar l'acordió). Una vegada llistats, per a cadascun dels projectes en curs o futurs, cal decidir la primera i mínima tasca pràctica a fer per fer-lo arrencar: "Demanar a la Laurence el nom del seu dentista", "Llegir la fitxa sobre l'organització d'esdeveniments participatius a l'ebook de Coo-ptic". Tot seguit cal afegir aquestes tasques a la llista de coses per fer. Totes les tasques de la llista de coses per fer han de ser pràctiques i no s'han de poder dividir en subtasques. Així doncs, en comptes d'apuntar "Preparar l'AG", més aviat cal dir: "Preparar un Doodle per fixar la data de l'AG" o bé "Demanar a la Laurence el fitxer dels participants (per poder-los enviar l'enllaç Doodle per fixar la data de l'AG). "Preparació de l'AG" és un projecte, no pas una tasca.
Definir les prioritats en funció del que es pot fer
Un dels principis de base d'aquest mètode és el de triar i seleccionar les coses a fer tot preguntant-se: "Quina acció puc fer, aquí i ara?". De fet, per a David Allen, el que orienta la tria d'una tasca són les seves condicions intrínseques de realització, més que no pas cap idea de prioritat a priori. A més cada tasca va acompanyada de criteris que permeten escollir l'acció a realitzar a continuació, en funció de l'estat de la qüestió:
1. el context: lloc (no puc efectuar aquesta tasca fora de l'oficina ) o persona (no puc efectuar aquesta tasca sense l'Stéphane) o eina (no puc efectuar aquesta tasca sense un ordinador connectat a internet)
2. el temps disponible: necessito tant de temps per efectuar aquesta tasca
3. energia disponible: per efectuar aquesta tasca he d'estar totalment en forma, o ben concentrat o bé puc efectuar aquesta tasca encara que només em funcionin 2 neurones
4. prioritat: prioritat del projecte o de la tasca.
Ara bé, la prioritat arriba en últim lloc, no és qui determinarà la tasca però sí que és qui entre les moltes tasques possibles corresponents al context, al temps i a l'energia disponible, determinarà la que al final esculli.
Jo decideixo fer una tasca només si efectivament la puc fer.
Implementació del mètode
Una vegada establerts aquests principis, com funciona a la pràctica?
La safata d' arribada
És la primera eina del mètode GTD, una safata que agrupa tot el que arriba: el correu per gestionar, la idea genial que hem tingut a la dutxa, els documents, les coses a fer apuntades al final d'una reunió. Pel que fa a la idea genial que hem tingut a la dutxa o allò que no volem oblidar i que ens ve novament al cap quan ens estem adormint (i per evitar d'haver-nos-ho de repetir tot esperant que no se'ns en vagi del cap en despertar, cosa que no seria massa favorable per una bona nit de son reparador), només cal apuntar-s'ho immediatament i després quan sigui possible, ficar-ho a la safata d'arribada per ocupar-se'n més tard. Això implica tenir vora del llit (o de la dutxa!) un llapis i un quadernet, un smartphone, un dictàfon, tant se val el mitjà tècnic sempre que ens organitzem per tenir sempre a l'abast qualsevol cosa per apuntar: coses a fer, el que cal comprar o bé la idea genial.
Tot ha d'anar a parar a la safata d'arribada. Pel que fa a mi, en tinc dues: una pel paper (una cistella de plàstic) i una electrònica (safata d'entrada del meu mail). Fet això, convé revisar la (les) safata (es) d'arribada de manera molt regular amb un protocol definit. Jo, per exemple, ho faig una vegada al dia.
Gestió de la safata d'arribada
Dins la safata d'arribada hi anem entaforant tot el que arriba: la idea genial que hem tingut a la dutxa, l'acta de l'última AG, el tiquet de restaurant que caldrà fer que ens reemborsin, les factures i fins i tot les piles que cal recarregar.
Quan es revisa, s'agafa cada element un per un fent-li passar uns filtres successius: Aquest element requereix alguna acció pràctica?
Sí: acció pràctica
1. Puc portar a terme aquesta acció en menys de dos minuts?
si sí: es fa (ja està, les piles són al carregador.
si no:
2. Sóc jo qui ho ha de fer?
si sí: quina és la primera acció pràctica que he de fer per tractar aquest tema?
l'afegeixo a la meva llista de tasques (contextualitzant-la: context, durada, energia, prioritat)
si és una tasca que implica un dia i una hora precisos, l'afegeixo a la meva agenda (per la utilització de l'agenda, vegeu més avall)
si no: delego
No: cap acció pràctica
1. És quelcom relacionat amb un projecte futur: l'afegeixo a la llista "Potser algun dia"
2. És un document que em farà falta més endavant
és un document de referència que em farà falta, el classifico de seguida en els meus arxius de referència (ex. catàleg, reglament, etc...)
és un document d'acompanyament per un projecte en curs: el deso a la carpeta projecte en curs corresponent (ex. formulari de sol·licitud de subvenció, article que servirà en una formació que tot just s'està muntant). Sovint això va acompanyat d'una tasca a fer. Per exemple apunto a la meva llista de tasca "Cercar una còpia de la declaració de l'associació a la Delegació del Govern per la sol·licitud de subvenció" i classifico el formulari a la carpeta "En curs: sol·licituds de subvencions"
3. No és res de tot això: paperera. És el cas de la majoria dels documents i e-mail que es reben! Vigileu amb la temptació de guardar-ho tot "per si de cas", cal pensar-s'ho bé demanant-se si realment pot servir algun dia. (Quan vaig adoptar el mètode GTD, vaig llençar totes les factures d'electricitat dels meus anteriors apartaments, algunes tenien més de 15 anys)
Alerta: res ha de tornar a la safata d'arribada, s'ha de gestionar tot, en l'ordre en què anem trobant els documents. Sinó tornem a engegar el cercle de la culpabilitat amb aquell document que no es vol gestionar i que va quedant sempre al fons de la safata d'arribada.
Quan la safata d'arribada és buida o ja no queda cap mail no llegit a la bústia: uf, quin descans!
L'agenda
En el mètode GTD, l'agenda és sacralitzada i no ha de servir més que per allò que realment té data i horari: una reunió, un tren. No ha de servir de llista de tasca bis. De fet, la decisió de llançar-se a fer una tasca no depèn pas d'un moment donat, previst amb anticipació: "Dimecres, m'hi poso amb el balanç moral" sinó del context. És més que probable que el dimecres en qüestió, la vostra companya de feina es quedi a casa perquè el seu fill està malalt i que us toqui a vosaltres respondre al telèfon tot el dia. L'únic resultat serà que el dimecres al vespre, l'única cosa que us quedarà, més que la satisfacció d'una jornada fructífera, serà "M..., no he escrit l'informe moral". Més tard res no us impedeix crear el context favorable per l'execució de les tasques prioritàries i reservar-vos alguna jornada en què refuseu totes les reunions a fi i efecte de tenir temps per fer les accions que demanen concentració.
Els arxius
Els arxius, ja siguin en paper o digitals són de dos tipus, els que es refereixen a projectes en curs i que comporten documents d'acompanyament del projecte (actes de reunions, etc...) i els que permeten classificar els documents de referència. David Allen proposa crear un arxiu per cada projecte, per petit que sigui encara que només consti d'un full abans que tenir un sistema d'arxius i sub-arxius. Es pot decidir prefixar tots els arxius per distingir-los fàcilment (en el meu cas, tots els arxius de projectes en curs comencen per EC - i tots els meus arxius amb els documents de referència comencen per RPro - )
Actualització
Regularment, cal rellegir la llista de projectes per revisar els projectes acabats però també per veure si es generen noves tasques. És el moment d'endreçar els arxius dels projectes en curs que s'han tancat. Els documents operacionals se suprimiran i alguns documents d'acompanyament aniran a completar les referències generals. També és el moment de rellegir la llista dels projectes que "Potser algun dia " per verificar si no els ha arribat el moment!
Autor de la fitxa : Laurent Tézenas - Montpellier SupAgro
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : Per garantir l'èxit d'una iniciativa com aquesta, és important interioritzar el mètode i seguir les regles que se'n deriven.
S'haurien de preveure tres rols:
un ponent: la persona que presenta la situació-problema
un animador - garant del mètode: presenta ràpidament la metodologia, recorda les regles, vetlla pel bon desenvolupament.
un secretari: és qui pren les notes (funció compartida a etherpad)
Etapa 0: preparació (5 min.)
Al principi de la trobada, el grup hauria d'escollir:
una persona que presenti el seu cas-problema: s'aconsella que aquesta persona es prepari l'exposició abans a partir de les pròpies reflexions sobre el que viu com una dificultat en la seva pràctica profesional.
un animador (garant de la dinàmica)
una persona que prengui notes (o funció compartida a pad)
Etapa 1: exposició de la problemàtica o de la situació (5 min)
La persona que ha acceptat de sotmetre el seu problema exposa el més clarament possible la situació i el seu context. Explica a continuació com defineix el problema. Els altres membres de l'equip escolten.
Etapa 2: clarificació de la problemàtica (5 min)
Els membres del grup formulen preguntes per delimitar bé la situació; en aquesta etapa, han de limitar-se a fer preguntes sobre els fets (una millor comprensió del context per ex). La persona que ha exposat el seu cas aporta les precisions pertinents.
Etapa 3: contracte - reformulació del tema (1 min)
La persona que ha exposat el cas precisa clarament el que espera dels altres membres del grup. (voldria que el grup m'ajudés a ....)
Etapa 4: reaccions, comentaris, suggeriments (20- 30 min)
Són sobretot els altres membres del grup que intervenen: donen les seves impressions, reaccions i percepcions connotades amb avaluació i interpretacions de la situació... s'esforcen sobretot en proposar una visió diferent de la situació, en emmarcar-la diferentment. Poden fer suggeriments pràctics o donar consells.
La persona que ha exposat el cas escolta i s'obliga a no intervenir. És la primera interessada en prendre nota per escrit de tot allò que li sembli pertinent retenir.
Etapa 5: Síntesi i pla d'acció (5-10 min)
La persona que ha exposat el cas es pren un temps breu per dissenyar un mini pla d'acció amb els comentaris fets pels membres del grup (una síntesi personal del que vol retenir).
Durant aquest temps, els altres participants anoten les idees i comentaris que els poden ser útils en els seus projectes (idees transversals, etc.)
Acabat aquest temps d'escriptura , la persona que ha exposat el cas presenta el seu pla d'acció i indica la manera d'actuar que adoptarà. Els altres membres del grup no han de discutir les decisions d'aquesta persona ni seu pla d'acció; es comporten més aviat com a testimonis del procés d'aquesta persona; poden expressar el seu recolzament i encoratjar-la.
Les idees "transversals" anotades pels altres participants, seran presentades a continuació en plenari.
Etapa 6: Avaluació i integració dels aprenentatges, l'experiència (5 -10 min)
Per tancar com cal la trobada, convé fer una reflexió sobre el que ha passat. La persona que ha demanat ajut pot expressar com ha viscut l'experiència; el grup pot avaluar la seva manera de procedir i, si cal, aportar-hi algunes correccions per a la propera trobada. Es recomana al grup que es concedeixi alguns minuts per tal que cada membre pugui apuntar amb què es queda d'aquesta trobada.
Adaptat de: PAYETTE, Adrien and CHAMPAGNE, Claude. Le groupe de codéveloppement professionnel. Québec, Canada : Presses de l’université du Québec, 1997. ISBN 2-7605-0981-8.
Descripció :Què significa aquest símbol misteriós i aquesta sigla tan estranya?...
Què és un flux RSS?
Tant si l'anomenem "flux RSS" ("Rich Site Summary" o "Really Simple Syndication"), "canal RSS", "fil RSS", "fil d'informació", el principi és el mateix: es tracta d'un format de dades utilitzat per difondre les actualitzacions dels llocs en què el contingut canvia freqüentment (llocs d'informació, blogs...). Un flux RSS forneix un resum de les novetats d'un lloc: generalment un títol, una descripció sintètica i un enllaç cap a la pàgina original de la informació.
El fitxer RSS s'actualitza permanentment: conté les últimes informacions publicades.
Per a què serveix?
Hi ha dues maneres d'utilitzar un flux RSS:
per a informació personal: per abonar-se i consultar en un sol indret les últimes actualitzacions de llocs web, sense haver-les de visitar. Indispensable per fer la vigilància tecnològica, per seguir l'activitat de dispositius cooperatius oberts i per tant garantir una moderació "à posteriori"...
per a un webmaster a fi i efecte de sindicar continguts, és a dir publicar automàticament en un lloc Internet informacions provinents d'altres llocs Internet. Indispensable per fer que es creuin les xarxes, per evitar d'importar diverses vegades la mateixa informació, per dinamitzar el nostre lloc web sense massa esforç;-)
Els lectors de flux RSS
Per abonar-se a un flux RSS individualment, cal disposar d'una eina específica, anomenada "lector RSS" o bé "agregador RSS".
N'hi ha de 2 tipus:
Eines d'escriptori:
Thunderbird:
+: molt fàcil d'utilitzar, interfície simple, multi-plataforma (Mac, Windows, Linux), aquest programa és més que un lector de fluxos
-: aquest programa no només és un lector de fluxos
RSSowl:
+: funcionalitats avançades, navegació per pestanyes, multi-plataforma (Mac, Windows, Linux)
-: no massa fàcil d'utilitzar, lent (JAVA)
Feedreader (Windows), NetNewsWire Lite (Mac), o Liferea (Linux)
+: molt fàcil d'utilitzar, interfície simple
-: mono-plataforma (Mac OU Windows OU Linux)
Akregator (Linux)
Firefox
Eines en línea:
Netvibes
iGoogle
Sindicació
En general es parla de "sindicació de continguts" per designar la possibilitat de re-publicar o redifondre en un lloc Web - en principi de manera automatitzada - el contingut provinent d'un altre lloc Web.
La redacció web: una escriptura periodística potenciada pel digital
Contràriament a una idea encara massa àmpliament difosa, escriure per a la web no és quelcom que es pugui improvisar. A més de la capacitat d'estructurar la informació i transcriure-la, pròpia de tots els periodistes, aquest exercici necessita un bon coneixement de les característiques de la Xarxa i una metodologia específica d'aquesta eina, que depèn en gran part del fet que la lectura que fa l'internauta és diferent que en suport paper. Cal procurar captar-ne l'atenció, guiar-ne la visita, permetre-li d'anar i tornar lliurement entre les diverses capes del lloc web a través d'enllaços i proporcionar-li directament allò que hi ha anat a buscar: una dada clara, estructurada i actualitzada.
Unes regles d'escriptura periodística transferides a la web
A grans trets, la redacció web reprèn les regles bàsiques de l'escriptura periodística de la premsa en paper. Hi trobem per tant els mateixos elements principals i les mateixes tècniques d'escriptura d'un mitjà tradicional. És a dir:
L'entradeta i els titulars
Els elements centrals al voltant dels quals s'organitza l'article són:
El títol que es divideix en dues categories:
informatiu: que no té efecte d'estil i ha de ser simple i clar.
incitatiu: que procura estimular la curiositat per veure la informació. Per exemple: "Allò infinitament petit que suscita un gran debat" (Article sobre les nano-tecnologies).
L'entradeta: que pretén forçar la lectura de l'article fins al final ("enganxar el lector").
la seva forma ha de ser vivaç per retenir l'atenció, estimular la curiositat i l'interès, i original (en el contingut i en la forma).
el vocabulari es composa de paraules-clau (per la referenciació) i de verbs expressius.
Els títols intermitjos que serveixen per estructurar el contingut, oferir més claredat al text i augmentar la visibilitat per als motors de cerca.
La regla de les "5 W + H"
La regla de les "5 W + H" és un mitjà mnemotècnic per no oblidar les informacions essencials que han d'aparèixer a l'article. Consisteix en respondre a les preguntes següents:
Qui: el subjecte de l'acció;
Què: l'acció, els fets concrets;
Quan: el període durant el qual l'acció, els fets s'han desenvolupat o es desenvoluparan;
On: l'indret on s'han produït o es produiran
Perquè: la seva raó de ser;
Com: la seva forma de ser.
El principi de la piràmide invertida
Recurrent en el periodisme en paper, el principi de la piràmide invertida es basa en la narració dels fets per ordre decreixent d'importància. Es comença per les informacions generals i s'acaba amb els detalls. Les informacions rellevants es posen al principi seguint el postulat que el lector va perdent l'interès a mesura que llegeix. Aquesta tècnica porta naturalment a jerarquitzar i estructurar la informació. Molt utilitzada en el món de la redacció web, tanmateix no és, com es pretén sovint, ineludible. De fet la web permet utilitzar els enllaços hipertext per anar cap al més específic i tenir diversos nivells de lectura.
Font: Own work
O el "mètode champagne"?
Avui alguns redactors web posen en entredit la tècnica de la piràmide invertida i prefereixen el mètode champagne. Proposat per Mario Garcia, un cèlebre grafista, aquest mètode consisteix en estructurar la informació de tal manera que l'atenció del lector sigui estimulada aproximadament cada vint i una línies. L'objectiu buscat és que l'internauta mantingui el seu interès per l'article i la concentració.
Concebre textos llegidors i atractius: treballar l'estil
Com amb el suport paper, cal generar uns textos llegidors i atractius per estimular la lectura de l'internauta i fidelitzar-lo, tot:
Redactant uns textos agradables. Per això és recomanable:
Humanitzar la narració, fent que sigui viva: prioritzar sempre les descripcions, els ambients.
Escenificar la informació, posar-la en forma de guió.
Diversificar els angles d'aproximació.
Adquirint i desenvolupant un estil. Per això és aconsellable:
Llegir molt. Aprendre a llegir amb ull d'especialista: allò que és eficaç, el que ens agrada.
Crear-se un univers, "estudiant", inspirant-se, escrivint.
Entrenar-se amb exercicis curts: mini retrats, d'ambient, de situació, notícies breus, missatges...
Superar el sentit del ridícul: donar a llegir els propis textos (fins i tot en esborrany), acceptar crítiques i consells...
Deixar aflorar la pròpia sensibilitat. Un bon redactor no traeix l'imperatiu d'objectivitat sinó que deixa transparentar les emocions, l'entusiasme, la indignació... Insufla vida al seu article.
Una escriptura optimitzada pels desenvolupaments digitals
Encara que la redacció web tingui com a referent els mètodes del periodisme tradicional, no es pot limitar simplement a traslladar uns continguts des del paper a Internet. Això no tindria gaire valor afegit. El desenvolupament de les tecnologies digitals ha permès el deslliurament de l'escriptura de nombroses limitacions (el temps, l'espai limitat de difusió, el nombre de lectors, etc.) i l'establiment d'una relació directa amb el lector...
Transformar el lector en actor!
El que diferencia l'escriptura web de l'escriptura periodística en paper és, sense cap mena de dubte, el paper assignat a l'internauta. De simple lector, amb la Web 2.0, ha esdevingut un actor integral que ja pot generar continguts mitjançant comentaris a un article, intervencions en fòrums, xats o bé en el seu propi blog. També pot "qualificar" la informació rebuda reenviant-la i votant-la. La interacció és l'autèntic nucli de la redacció web! La que permetrà que els continguts existeixin, s'aprofundeixin i es difonguin per la Xarxa.
Aquesta interacció amb l'internauta pot ser impulsada i posteriorment alimentada amb la implementació de diverses accions:
Assegurar-se que el missatge percebut sigui realment el que es vol comunicar
La interacció amb l'altre implica una proximitat. Aquesta no pot existir si les idees desenvolupades en els escrits del redactor no expressen realment allò que pretén comunicar i no encaixen amb la línia editorial anunciada. Per tant pot ser necessari en alguna ocasió controlar la coherència de les pròpies formulacions utilitzant per exemple els núvols de paraules-clau (tag cloud en anglès) que permeten, a través d'una representació visual, destacar els mots més utilitzats en un lloc o una pàgina web. En general, aquests van apareixent en fonts de caràcters més grans com més populars o utilitzats siguin. Aquestes eines són útils per prendre distància respecte als propis escrits i tenir una visió global dels conceptes més tractats tot rectificant el tret, si cal, per fer coincidir al màxim les pròpies paraules amb la idea de partida.
Entre els generadors de paraules-clau, destaquen: Tagcrowd i Wordle
Permetre a l'internauta que aprofundeixi la seva lectura
La utilització de links d'hipertext (dirigits cap a l'exterior) permet enllaçar els propis escrits a d'altres pàgines que tracten el mateix tema. Això ofereix a l'internauta la possibilitat d'aprofundir en els conceptes enunciats gràcies a l'accés a recursos complementaris i a instaurar un nou diàleg entre autors i lectors. Internet ha canviat radicalment la nostra relació amb la informació: aquesta ja no està aïllada, s'integra en un extens camp de coneixements! Els enllaços hipertext ofereixen nombrosos avantatges:
contextualitzar els conceptes i dotar-los de més matèria,
fidelitzar el lector que apreciarà la riquesa del contingut,
oferir una visibilitat suplementària als escrits introduint-los en una xarxa més àmplia (els llocs enllaçats poden a la vegada introduir un link cap a la vostra pàgina),
captar l'internauta animant-lo a seguir passejant-se per la pàgina
Suscitar la participació
La comunicació digital, més que produir continguts, persegueix la finalitat de compartir-los tot animant els internautes a opinar, a construir una relació entre-lectors i a reenviar-los. Per assolir aquesta fita cal, concretament:
l'activació de comentaris que cada cop més apareixen com una prolongació de l'article. Els internautes aporten noves dades, oferint un nou punt de vista o reenviant cap a d'altres continguts pertinents que aborden el mateix tema,
la introducció d'opcions de compartició sota l'article per animar el lector a reenviar-lo,
l'obertura d'un debat en un fòrum,
la invitació a contribuir, etc.
Aquestes tècniques també permeten millorar el contingut en funció dels feedbacks dels lectors i federar una autèntica comunitat al voltant dels seus escrits. Més encara, una eina com Wiki ofereix a l'internauta la possibilitat d'afegir les seves pròpies dades a les ja existents i modificar les últimes. Així és com el digital marca el pas d'una escriptura individual a una escriptura col·laborativa !
Superar les fronteres del temps
Escriptura immediata...
Internet no només permet que s'estableixi una relació directa amb el propi lector, sinó que ho fa d'una manera instantània...Avui dia gràcies a les xarxes socials podem difondre continguts i rebre respostes i tot i això en directe! Twitter, Facebook, CoveritLive...Totes aquestes eines de "live-blogging" faciliten l'aparició de noves pràctiques d'escriptura en les quals el contingut és pensat com un suport per a una informació més extensa més que com un fi en si mateix. El text s'inscriu doncs en un univers més col·laboratiu en el qual l'autor assisteix en directe a la difusió de la seva producció: publicada en alguns blogs, piulada, scoopa, retuïtejada, comentada...Una autèntica cadena editorial s'activa de forma natural per donar vida a l'escrit, per poc que aquest tingui qualitat. Això per força modifica en profunditat la relació entre l'escrit i el seu autor, que cada cop més es veu empès a deixar anar la seva producció, acceptant tenir cada cop menys control sobre la seva difusió, acceptant també de ser jutjat, a vegades durament...Aquest estat de coses imposa a qui vulgui publicar en línia una reflexió prèvia sobre la seva relació amb l'escriptura i també sobre què acceptar mostrar de si mateix. El passatge de l'escriptura privada a la pública pot ser complicat...
... escriptura d'anàlisi
Paral·lelament a aquesta escriptura de l'instantani, el digital permet una escriptura/lectura d'anàlisi. De fet, l'aparició de tablets, smartphones i altres eines de comunicació mòbils ha portat a un comportament diferent de lectura, ja que l'internauta pot seleccionar i a continuació guardar les fonts que l'interessen per immergir-s'hi més tard, en un context més favorable. El repte del redactor web rau per tant en adoptar noves estratègies editorials que empenyin el lector a baixar-se el contingut i llegir-lo més tard, per aprofundir en la seva lectura. Han nascut eines enfocades a aquesta fita: per exemple Pocket (antigament Read It Later) o Evernote que permeten guardar continguts seleccionats a la Web, arxivar-los i classificar-los amb l'ajut de filtres o etiquetes.
Enriquir la informació en línia
El digital també permet enriquir un article amb continguts variats i barrejar els formats en pro d' un recorregut més ric per al lector! Loic Hay, especialista en serveis i usos de les tecnologies de la informació, passa revista a alguns widgets (= aplicacions) que permeten enriquir la informació en línia: creació i personalització d'un album de fotos, integració de models 3D, integració de vídeos, etc. Aquests fragments de vídeo (en francés) procedeixen de l'Explorcamp organitzat per la Mitic (Missió de les Tecnologies de la Informació per Còrsega) els dies 26 i 27 de juny de 2008 i dedicat al Web 2.0:
Finalment, en matèria de redacció web, les idees preconcebudes són múltiples i tenaces: caldria redactar frases de menys de 15 mots, simplificar el missatge al màxim, evitar l'ús de la negació i de la passiva, prioritzar una estructura subjecte-verb-complement, escriure en mode d'exploració... En realitat la redacció, tant digital com en suport paper, s'ha d'adaptar a l'audiència, als objectius plantejats, al context particular en el qual s'inscriu. Un text destinat a una revista de ciències humanes o una pàgina consagrada a la filosofia en cap cas poden seguir les mateixes regles que un document concebut per valoritzar una empresa o uns productes comercials.
L'estudi Eyetrack, realitzat pel Poynter Institute en 2007, demostra que els internautes llegeixen en profunditat les revistes en línia, fins i tot més temps que les revistes en paper. El blog jurídic de Maître Eolas, un dels més llegits a França, n'és un exemple perfecte. Demostra que és possible escriure entrades llargues i fidelitzar una extensa comunitat de lectors.
Noves tecnologies, digital: nous reptes per a la formació
Sens dubte l'arribada del digital i d'Internet ha obert per al sector de la formació una munió de possibilitats.
El canvi de mètodes que se'n deriva va més enllà de les aportacions tecnològiques, i en resulta modificada tota la organització de la informació, de l'espai, de la distància i de la temporalitat.
Factors de canvi vinculats a les noves tecnologies:
L'accés il·limitat als recursos ( ITyPA! o Internet, Totes les eines hi són per aprendre)
la interacció multidireccional a distancia; la "presència a distància" on la rellevància de la relació revesteix tota la seva importància
la comunicació horitzontal en xarxa
la introducció de les realitats virtuals i dels micro-móns
les lògiques de participació introduïdes per la cultura digital
Tots aquests elements porten a plantejar un nou model d'ensenyament:
Les oportunitats i els reptes de les TIC per la formació
Els formadors de la Xarxa d'ensenyament francòfon a distància de Canadà REFAD han identificat de forma molt exhaustiva les oportunitats i els reptes lligats a les eines de la Web 2.0:
Les oportunitats:
La mobilitat i la portabilitat i per tant una flexibilitat augmentada per als usuaris, que hi tenen accés arreu i en tot moment.
Un augment de la motivació al menys d'una part dels aprenents, sobretot els més joves, que pot traduir-se en una major perseverança.
L'estudiant com a productor de continguts d'aprenentatge, i per tant un aprenentatge més visible amb una millora de l'apropiació de la matèria, de l'autonomia i de la responsabilització.
Múltiples oportunitats de cooperació, socialització i interaccions i per tant d'aprenentatge de la col·laboració i del treball en equip tant pels estudiants com per formadors i institucions.
L'expressió en diversos formats, inclòs el multimèdia, que permet una personalització i un suport a diversos estils d'aprenentatge.
La Facilitat i rapidesa de la difusió de la informació a costos molt baixos, independents de la distància, que n'augmenten l'abast.
La multiplicitat o omnipresència d'eines de suport per a tots els aspectes de l'experiència educativa.
Un ampli accés a continguts, experts i formacions, que representa un factor d'harmonització, en especial entre regions.
Noves possibilitats d'organitzar la informació i de creació de metadades.
Una ocasió d'aprenentatge d'ús dels mitjans i eines tic i d'alfabetització digital, que es pot traslladar a d'altres contextos.
Una oportunitat d'innovació a l'ensenyament, d'obertura a noves maneres de fer i d'innovació organitzativa, com ara aprenentatges més personalitzats i més contextualitzats.
Els reptes:
La necessitat per a docents i institucions de compartir el seu poder i el seu control. Una evolució de l'autoritat cap a la transparència, del paper d'expert al de facilitador, de la presentació a la participació.
L'ajut a la motivació i a la participació necessari per al passatge del rol de l'aprenent d'oïdor passiu al de actor actiu i creatiu.
Una necessitat d'aprenentatge de múltiples alfabets: ús de les tecnologies, competències informàtiques, gestió de la identitat digital, etc.
Els aspectes relacionats amb la propietat intel·lectual i l'evolució de les pràctiques de producció de continguts i treballs (composicions, cooperacions, etc.).
La gestió de la immediatesa de les comunicacions i de la ràpida evolució dels programaris socials.
Els riscos relacionats amb la seguretat de les informacions a la Web i la cybercriminalitat.
La tria de les eines i de la seva integració, o no, en els sistemes institucionals.
a: WIKIS, BLOGUES ET WEB 2.0, Opportunités et impacts pour la formation à distance, 2010 Text íntegre
Les pràctiques pedagògiques específiques
Les raons per adoptar les noves tecnologies són en primer lloc pedagògiques, vinculades a les necessitats dels aprenents.
Per tant, el seu impacte en el disseny del dispositiu i les modalitats de control pot ser rellevant. Aquí en tenim unes pistes:
La motivació i el suport a la participació
El disseny de les formacions ha de preveure fluctuacions importants en l'interès i la participació i preparar mesures per suscitar-los i mantenir-los més enllà de l'entusiasme inicial. Les eines per si soles no són suficients; és bàsic l'objectiu o el sentit que el guió pedagògic atribueix al seu ús.
El mitjans socials tenen un paper motivador en la majoria d'experiències educatives. Ofereixen una sensació d'empoderament als aprenents i noves possibilitats de socialització. Estimulen positivament la perseverança en formacions de més llarga durada.
Sovint s'indiquen dos elements lligats a la motivació dels alumnes:
l'avaluació de la participació : és més una opció forçada que deliberada de participació. I també comporta el risc d'una participació mínima que només procura adequar-se als criteris d'avaluació. Contràriament a la opinió de qui creu que els alumnes només fan els treballs avaluats formalment, l'absència de condicions rígides (per ex. les pròpies d'un blog) empeny els alumnes a fer servir els blogs encara més. Cal trobar el terme mig entre obligació i llibertat.
l'àmplia difusió de les aportacions: l'obertura dóna visibilitat, orgull i permet la reutilització. Per tant, en general és vista com un factor de motivació. Aquesta pràctica és emprada sistemàticament en les formacions Animacoop. L'alumne produeix continguts que es poden difondre. És una feina que implica més responsabilitat però també més apreciada (veure exemples de producció: http://animacoop.net/wakka.php?wiki=ContenusProduits).
Uns itineraris individuals, col·laboratius o cooperatius
La varietat d'eines de comunicació utilitzables i les necessitats diverses porten a una oferta diversificada d'itineraris. Per aquest motiu l'enfocament pedagògic correcte seria el de variar per oferir als aprenents d'estils d'aprenentatge diferents la possibilitat d'un itinerari més adaptat.
Les activitats col·laboratives, facilitades per les eines de la Web 2.0, tenen un interès encara més concret: són alhora "un bon vector d'aprenentatge " i un mitjà "per afavorir el desenvolupament de vincles socials entre els aprenents", i permeten "lluitar contra els riscos d'aïllament i desmotivació sobretot en l'aprenentatge a distància". Permeten assolir de forma simultània diversos objectius:
la realització,
el raonament de nivell superior,
el guany de temps de treball,
la transferència de l'aprenentatge,
la motivació per assolir la fita,
la motivació intrínseca i continuada,
el desenvolupament social i cognitiu,
l'atracció interpersonal,
el suport social, les amistats,
la reducció dels estereotips i dels prejudicis,
la valorització de les diferències,
la salut psicològica, l'autoestima,
les competències socials,
la interiorització dels valors,
la qualitat de l'entorn d'aprenentatge... i molts altres.
No obstant l'entrada del digital posa de relleu alguns bloqueigs d'un treball (aprenentatge) col·laboratiu: intercanviar amb eficàcia informacions essencials en vistes d'un projecte conjunt és una etapa suplementària que no superen nombroses organitzacions, per manca de cultura del compartir per una banda i per necessitats bàsiques dels individus per l'altra. El treball col·laboratiu es basa, abans que res, en el voluntariat i no pot ser una obligació.
Un aprenentatge i un entorn més personalitzats
La cultura i la pluralitat d'opcions que ofereix la Web 2.0, combinades amb les seves possibilitats de "posada en escena del jo", apel·len a una major personalització dels itineraris, tal com dèiem abans, però també a l'ampliació de modalitats d'expressió i d'eines. Es pot tractar d'una personalització molt limitada: perfils i pàgines personals, fotos, etc., integrades en un entorn d'aprenentatge institucional, més centrat en el curs o el trimestre que en l'aprenent. Però més sovint, com ja s'apuntava en el capítol anterior, es parla d'un replantejament més fonamental en què l'estudiant construeix el seu propi entorn d'aprenentatge personal, a partir de l'elecció personal de les eines, independentment de les institucions que freqüenti posteriorment, i en el qual construeix a la vegada el seu portfoli, testimoni tant de la seva formació continuada com de la seva experiència, i la seva identitat digital.
Pedagogies actives i aprenentatges més contextualitzats
A més les eines de la Web 2.0 faciliten un aprenentatge en l'acció, més autèntic o ubicat. L'aprenent, per exemple, pot construir-hi uns recursos que poden ser utilitzats per la comunitat. Un exemple: els articles produïts pels alumnes Animacoop, els formadors els reutilitzen en la producció de nous cursos.
Continguts multimèdia
Un altra utilitat que aquestes eines ofereixen als pedagogs és l'evolució cap a recursos d'aprenentatge molt menys textuals. En particular el vídeo viu una popularitat fulgurant.
La utilització del blog: permet deixar testimonis dels aprenentatges i és excel·lent en les pràctiques d'avaluacions formatives.
El Wiki mostra les aportacions de cadascú a un treball col·laboratiu.
El vídeo i la videoconferència permetent avaluar l'expressió oral o l'apropiació dels continguts. També es pot construir a partir dels continguts existents; per exemple avaluar o completar un article d'un wiki.
La utilització de l'eina apropiada
El formador ha de poder escollir, entre una àmplia panòplia d'eines, quines són les més pertinents per a l'aprenentatge proposat. Sovint, si la seva institució no ho ha fet abans, també ha de seleccionar els programes de suport. Les discussions entre ensenyants en fòrums especialitzats revelen una difosa perplexitat davant la multiplicitat d'eines disponibles i la dificultat d'establir quina és la més apropiada per a cada activitat pedagògica.
Més endavant us proposarem una petita selecció d'eines classificades per usos.
Acompanyament
Per anar més enllà del simple comentari o del formatejat, per progressar cap a aprenentatges de més alt nivell, com ara el desenvolupament de l'argumentació, de la crítica i de la síntesi, cal que hi hagi un acompanyament pedagògic continu i essencial.
La supervisió d'itineraris interactius com els que permet la Web 2.0, doncs, ja no només demana més temps, sinó també una disponibilitat més continuada. Per donar resposta a aquesta major necessitat de temps i disponibilitat, s'han apuntat diverses solucions.
la necessitat d'establir, des del començament, unes disponibilitats de temps de "micromentors":
el treball col·laboratiu. La supervisió és realitzada per equips de quatre professors: "Aquesta forma d'actuar beneficia tant als estudiants, que reben una resposta en un termini molt curt, com als professors, que comparteixen la tasca de respondre als correus".
L'ergonomia editorial o l'art de construir una arquitectura de la informació
L'ergonomia editorial o l'art de construir una arquitectura de la informació
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : Són moltes encara les persones que descuiden l'ergonomia editorial i concentren tots llurs esforços en les tècniques d'escriptura, pensant que amb aquestes és suficient per compartir i publicar un contingut de qualitat a Internet. I en canvi, l'especificitat de la lectura en pantalla portaria a repensar com realçar la informació i la manera d'estructurar-la per fer-la accessible a l'usuari. És justament d'això que tracta l'ergonomia editorial: de reflexionar sobre la millor tàctica a adoptar per adaptar-se a les "especificitats" tècniques de la web i facilitar al màxim la navegació del lector insistint sobretot en l'organització dels continguts. En resum, de realitzar un guionatge del text que empenyi l'internauta a aprofundir la seva lectura.
Els reptes de l'ergonomia editorial
Eve Demange, autora del blog Plume Interactive i especialista del tema a França, explica quines són les especificitats i els reptes de l'ergonomia editorial: "L'ergonomia millora la utilització dels llocs d'Internet tot repensant un cert nombre d'elements com l'estructura de la informació, l'encadenament de les pàgines, el disseny. L'ergonomia editorial procura que els termes utilitzats per guiar la navegació siguin prou clars, prou curts, que permetin als visitants trobar el seu camí fàcilment. No es tracta pas de redactar o reescriure un text adaptant-lo a la lectura web (encara que això també pugui millorar l'ergonomia editorial), es tracta de pesar les paraules. És un treball diferent, específic del mitjà web. Un bon redactor de webs pot fer aquesta feina, però també un dissenyador amb experiència o un ergònom interessat a l'àmbit editorial."
Aquesta disciplina es basa en la constatació que els internautes llegeixen i entenen la informació en línea de manera diferent. Eyetracking ha realitzat un estudi, sota la direcció de Jakob Nielsen, per tal de capturar els moviments de l'ull de l'internauta en la pantalla i analitzar allò que mira realment quan està llegint una pàgina Web. Aquests moviments estan representats gràficament a continuació per unes zones acolorides. Així, les zones vermelles són les que han estat més mirades per l'internauta, les zones grogues han estat objecte de menys atenció, les zones blaves encara menys. Pel que fa a les zones grises, simplement no les han vistes. Si li donem crèdit a aquest estudi, llavors els internautes tindrien tendència a escanejar la pàgina, a efectuar una "lectura en diagonal" aturant-se a la part superior de la pàgina, al primer paràgraf i al principi dels paràgrafs següents.
Altres estudis diuen que ben abans que les illustrations, l'internauta registra els títols i el text. El que emergeix dels diferents estudis fets és que són les paraules les que guien l'acció dels internautes.
Algunes bones pràctiques
Sense entrar en els detalls dels diversos estudis duts a terme sobre el tema, citarem alguns principis de base per optimitzar la navegació de l'internauta, afavorir la seva lectura i incitar-lo a tornar. De manera esquemàtica, tots tenen en compte dos aspectes principals: el confort visual i l'accessibilitat del contingut (és a dir la manera de facilitar-ne la comprensió).
Pel que fa al confort visual, es recomanen quatre pràctiques:
Vigilar de no augmentar la càrrega informativa de l'article utilitzant massa colors i tipografies diferents o posant imatges de fons/animacions massa invadents.
Optimitzar els colors emprats privilegiant un contrast positiu (fons clar/caràcters foscos) en comptes de negatiu (fons fosc/caràcters clars). Sembla que el contrast positiu és menys fatigant per la visió.
Escriure en minúscules en comptes de en majúscules per les mateixes raons evocades.
Crear "apartats" visuals per captar l'atenció mitjançant l'ús de llistes amb vinyetes, etiquetes de capçalera (h1, h2, strong...) que donen significació al text, als blocs de citacions (blockquotes) etc.
Per millorar l'accessibilitat del contingut, s'aconsella:
Organitzar el contingut de manera que l'internauta delimiti fàcilment el principi i la fi dels diferents temes tractats.
Fer que la pàgina web respiri tot jerarquitzant la informació: paràgrafs, títols curts però descriptius (han d'informar el visitant sobre el que hi trobarà) etc.
Fer enllaços externs pertinents i explícits per proposar eixos d'aprofundiment al tema tractat i per tant enriquir el contingut.
Situar els títols i les informacions importants al principi de la línea.
Privilegiar diversos articles relativament curts abans que un article massa llarg i massa dens d' informacions o proposar un format imprimible (PDF per exemple) per als textos llargs.
Il·lustrar l'article perquè una imatge afegida a un text té el poder de millorar sensiblement la memorització de la informació. Estimula l'aprenentatge de les dades.
Variar les construccions de frase per posar de relleu els mots portadors de sentit.
Descripció : Dissenyada com un suport per a la construcció del saber col·lectiu, la Web 2.0 ha portat a concebre la informació de manera profundament diferent . En alliberar l'escriptura de l'univers clos del suport imprès, ha engendrat una profunda modificació en aquest àmbit. Ara mateix és possible que diferents persones escriguin en el mateix document i al mateix temps! L'èxit que ha obtingut l'Enciclopèdia Viquipèdia, un dels llocs més consultats arreu del món, ha obert el camí a noves pràctiques d'escriptura. Tot definint-se a si mateixa com un "projecte d'enciclopèdia lliure, escrita col·lectivament", ha demostrat fins a quin punt la col·laboració era portadora de qualitat i podia dotar l'escriptura d'una riquesa més gran. Riquesa per a la comunitat que es beneficia de la trobada entre punts de vista diferents sobre un mateix tema. Riquesa també per a l'individu que participa en un projecte que el conduirà a elaborar noves estratègies d'escriptura i a nodrir-se de noves idees.
Coescriptura, un procés difícil
Realitzar un escrit en col·laboració és fruit d'un procés sovint considerat complex i difícil. A l'article
LOWRY, Paul, CURTIS, Aaron and LOWRY, Michelle.A taxonomy of collaborative writing to improve empirical research, writing practice, and tool development.Journal of Business Communication (JBC). 2004. Vol. 41, no. 1, p. 66–99.
i Lowry M.R. expliquen aquesta dificultat pel fet que a l'acció de l'escriptura individual (que té com a fonament, segons ells, la planificació, la traducció i la revisió), l'escriptura col·lectiva hi afegeix tres nivells de complexitat suplementària:
1. Intel·lectual
2. Social
3. Procedimental
Aquests nivells corresponen a tres preguntes que l'escriptura col·laborativa suscita:
1. Com posar en comú i harmonitzar els coneixements individuals per produir un saber col·lectiu?
2. Com coordinar els membres i els seus diferents parers per portar bé a terme aquest projecte? Com superar els conflictes socioafectius generats per aquest exercici col·lectiu?
3. Com establir una planificació i una conclusió comunes?
La dinàmica de grup: la clau de volta de l'escriptura col·laborativa
En realitat, a part de la dimensió intel·lectual i de procediment esmentades, el que realment sembla la clau de volta de l'escriptura col·laborativa és la dimensió social de la qual en resultarà el "bon funcionament" de la resta. Per "dimensió social", s'entén la capacitat de crear una dinàmica de grup que federi tots els membres per a la consecució d'un objectiu comú (la producció d'un text) i en la qual cadascun d'ells trobarà el seu lloc. Una dinàmica que facilitarà al màxim la implicació dels seus membres i sense la qual tot projecte cooperatiu està condemnat al fracàs.
De fet, l'escriptura col·laborativa pot generar conflictes socio-afectius (punts de vista divergents, sensació d'ésser jutjats, etc.) que poden resultar difícils de superar. L'acte de la coescriptura també requereix:
Un alt nivell d'interacció recíproca entre els membres alimentat per intercanvis freqüents.
Tenir en compte els diferents punts de vista, valorar positivament les aportacions de cada membre de la comunitat, encoratjar la participació de tothom, tot tenint present la frase de Paul Ricoeur "La tolerància no és pas una concessió que jo faig a l'altre, sinó el reconeixement del principi que una part de la veritat se m'escapa."
La capacitat de l'animador per regular els conflictes socials-cognitius generats per les idees i natures divergents.
El treball de l'animador de xarxa serà justament el d'aportar una convergència dins la comunitat i per tant de crear una dinàmica constructiva de treball propícia a la implicació de tothom:
Facilitar la contribució de tothom amb el mètode dels 6 barrets
Per tal d'afavorir la implicació de tothom i l'aflorament de noves idees dins del grup, el psicòleg especialitzat en ciències cognitives Edward de Bono va desenvolupar l'any 1987 el mètode anomenat dels "6 barrets". Partint del postulat que la recerca de solucions passa per sis fases ben definides, el mètode invita cada membre del grup a explorar durant una reunió sis maneres de pensar específiques, simbolitzades per sis barrets de colors diferents.
En resum, els objectius són :
fer que cada participant percebi una idea, que hi pensi, des d'un angle diferent i així fer evolucionar el seu punt de vista sobre una qüestió;
impedir la censura d'idees noves dins d'un grup;
crear un clima favorable als intercanvis i a la creativitat, afavorir la llibertat d'expressió;
resoldre col·laborativament els problemes;
oferir una visió global i aprofundida de la situació;
En concret, una vegada plantejada la qüestió, cada participant revesteix per torn una alçada diferent posant-se virtualment un barret i començant a explorar noves solucions:
El Barret blanc simbolitza la neutralitat. La persona que el porta simplement s'ha de limitar a enunciar els fets, deixant de banda tot el que pugui tenir a veure amb la interpretació.
El Barret vermell: l'emoció. La persona que el porta declara lliurement els seus sentiments i les seves intuïcions.
El Barret verd: la creativitat. La persona busca alternatives, tot intentant considerar el problema des d'un angle nou.
El Barret groc: la crítica positiva. La persona "accepta els somnis i et les idees més folles".
El Barret negre: la crítica negativa, el judici. La persona enumera les febleses i els riscos que comporta segons ella una idea.
El Barret blau: l'organització, la canalització de les idees, els processos. La persona té com a objectiu prendre distància del tema enunciat.
Aquest mètode, que empeny els participants a sortir de la seva manera de pensar habitual, pot revelar-se molt útil en l'àmbit de la realització d'un escrit col·lectiu.
Tres enfocaments per realitzar un escrit col·laboratiu
Realitzar un escrit col·lectiu es pot fer de diferents maneres, segons tres nivells de col·laboració:
Un membre comença per redactar un article que tot seguit és modificat i enriquit per un altre membre i així fins a obtenir un "document" considerat complet per el grup i acceptat per consens
Un enfocament més cooperatiu que col·laboratiu consisteix en què cada participant treballi en una part de l'article. Després les diverses parts produïdes s'enllacen entre elles i s'harmonitzen per formar un sol i únic article.
Una variant d'aquesta cooperació consisteix en què cada membre, segons les seves competències i preferències, faci una part de la feina. Per exemple, un participant redacta, l'altre corregeix, el tercer rellegeix etc.
Per acabar, potser l'enfocament més col·laboratiu és el que inclou a tots els membres des de la concepció a la realització de l'escrit, aquell en què no hi ha realment distinció de rols. D'aquesta manera tothom participa a les diferents fases. Ara ens aturarem en les fases d'elaboració que aquest darrer enfocament podria comportar.
Les fases d'elaboració : trucs i astúcies per una escriptura participativa
Cada grup pot trobar el seu propi mètode, el que més li escaigui. No obstant, per tenir alguns punts de referència, heus aquí alguns trucs i astúcies per iniciar una escriptura participativa:
1. Fer viure "una experiència irreversible de cooperació"
Res millor per preparar un grup per a la realització d'un escrit col·lectiu que començar per fer-li viure una "Petita Experiència Irreversible de Cooperació" (PEIC). Amb la finalitat de resoldre possibles moments de bloqueig, fer sorgir els primers intercanvis i donar sentit a la pràctica col·laborativa. Un dels grans recursos consisteix en utilitzar Etherpad, un servei en línea que permet a diverses persones prendre notes simultàniament, en el qual hi posarem continguts imperfectes, erronis, o amb nombroses faltes d'ortografia que cal corregir. Aquest simple fet empenyerà instintivament la gent, malgrat les barreres que puguin tenir, a corregir les faltes. Aquest recurs encara és més eficaç quan la falta afecta el nom d'un dels participants: a la preocupació per l'ortografia irreprotxable, s'hi afegeix l'ego... El mal ja està fet: el participant ha viscut la seva primera experiència de col·laboració!
2. El brainstorming
Una vegada fet aquest primer pas, es pot escometre una segona etapa organitzant un brainstorming col·lectiu és a dir una reunió per recollir idees que permeti reunir tots els punts de vista i les propostes d'escriptura en grup. Aquesta tècnica incita els membres a verbalitzar les idees, confrontar-les entre ells i reformular-les. A més estimula la creativitat. La utilització d'un mapa mental és molt eficaç per recollir totes aquestes dades, jerarquitzar-les entre elles i oferir una visió de conjunt. El principi és simple: l'animador fabrica un mapa mental que recull els punts enunciats per cada membre i els classifica per temes i sub-temes. Es projecta a la pantalla, i això permet a tothom veure si falta una dada i així intervenir més fàcilment. D'aquesta manera es poden fusionar ràpidament les idees i prendre en consideració cada punt de vista!
Existeixen nombroses eines de mapa heurístic, entre les quals es destaca Freeplane per la seva facilitat d'utilització.
3. La redacció
Una vegada feta aquesta feina, el grup està en condicions d'establir un esquema de l'escrit a realitzar. A partir d'aquest esquema, començarà l'autèntic treball de redacció. Abans, pot ser útil provar diferents modalitats d'escriptura (individual o directament en grup, en quin context, etc.) per trobar la configuració que millor li convingui al grup. També és necessària una reflexió sobre el que indueix a la publicació (= exposició).
La redacció es pot fer a través d'eines en línea que permeten a cada membre editar i modificar el document, millorar el treball en comú d'escriptura i tenir una visió en temps real de l'estat del document. Google Document s'adapta bé a la redacció en petit grup. Permet redactar a diverses mans i al mateix temps un document en línea que cadascú pot modificar i en què totes les modificacions són automàticament integrades a l'escrit de base. L'avantatge d'aquesta eina és que la feina no es fa mai de manera aïllada i que els participants poden veure la construcció a mesura que es fa l'escrit i per tant fer evolucionar les idees sobre el tema.
Per un grup més gran, el Wiki pot ser una bona opció. Com Google Doc i Etherpad, també permet publicar instantàniament qualsevol creació o modificació de pàgina i tenir una visió de conjunt però té altres opcions interessants. De fet ofereix la possibilitat de comentar les pàgines, de tenir una maquetació dels continguts més visual, de decidir el moment de l'edició del treball en línea i de gestionar l'historial de les redaccions. Per tant permet un treball col·laboratiu potser més estructurat.
Petit testimoni d'una experiència d'Animacoop sobre la redacció col·lectiva
En ocasió de la formació Eines-Xarxes "Animació d'una xarxa col·laborativa" (Montpeller, octubre-desembre 2010), els formadors van proposar al grup de participants d'Animacoop de redactar col·lectivament i a distància, tres articles per la seva newsletter. Els membres del grup tenien l'hàbit de treballar junts i escriure un article els podia permetre fer créixer un bé comú, una creació. "Per als formadors, aquest exercici d'escriptura era una mena de repte metodològic", expliquen els responsables de la formació: "Com medir la capacitat col·lectiva de síntesi dels continguts transversals produïts durant la formació? Segon repte: com motivar els participants envers un treball complementari i amb breus terminis?"
La vigilància tecnològica compartida i col·laborativa a Internet
La vigilància tecnològica compartida i col·laborativa a Internet
Autor de la fitxa : Hélène Laxenaire - SupAgro Florac
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció :
1. Què és la vigilància tecnològica?
És fer una guàrdia. En termes militars, és el que fa un sentinella
1.1 Definicions
"Saber per prevenir a fi i efecte de poder", detecció dels senyals febles Les diferents fases de la vigilància tecnològica:
Recollir la informació
Triar, tractar la informació
Difondre a un públic determinat
Decidir en funció de la informació recollida
Cal precisar que en funció del tipus de la vigilància tecnològica, no necessàriament totes les fases es realitzen (la difusió, per exemple en el marc d'una vigilància purament personal) o es formalitzen (la presa de decisió, sovint).
Existeixen diferents tipus de vigilància que varien en funció de l'objecte (jurídic, informatiu,...) i de l'objectiu (vigilància estratègica en què es vigila la competència per tal de poder posicionar la pròpia empresa i els propis productes en funció de, vigilància creativa vigilant les obres dels dissenyadors per poder detectar les noves tendències,...)
En tots els casos, la vigilància és un procés iteratiu i continu
iteratiu: un anar i venir regular entre els resultats i les fonts (i eines) per millorar els resultats de la vigilància en relació als seus objectius. Aquest anar i venir permet igualment fer evolucionar la nostra vigilància en funció de l'evolució dels objectius o de l'evolució pròpia del tema que s'està vigilant (emergència de novetats temàtiques en el propi camp de vigilància per exemple)
continu: una vigilància no és pas un estat de la qüestió en un moment donat o un estat de l'art sinó un procés continu seguint l'actualitat i l'evolució dels objectes de la vigilància.
1.2 Una vigilància informativa... i col·laborativa
En el marc d'aquest curs, parlarem de la vigilància anomenada "informativa". Exemples de continguts vigilats:
Actualitat de la temàtica
Calendari dels esdeveniments, col·loqui
Iniciatives de grups semblants però en un altre context (això dóna oxígen)
Actualitat de la recerca
Vigilància sobre les novetats editorials (bibliografia)
Iniciatives col·laboratives
Vigilància reglamentària (light)
....
Les fases de la vigilància col·laborativa són les mateixes que les de la vigilància purament personal només que les efectuen tots els participants a aquesta vigilància col·laborativa.
recollir la informació (junts)
Triar, tractar la informació (junts)
Difondre a un públic determinat (al grup i més enllà)
Decidir en funció de la informació recollida (rarament formalitzada per la vigilància informativa)
Aquestes tasques són portades a terme per tothom i sense repartir.
El punt més important és la difusió: els participants a la vigilància col·laborativa es posen d'acord tots junts sobre el contingut i sobre els criteris de tria d'allò que es portarà a la vigilància col·laborativa. Que pot ser la vigilància que interessa al grup i/o la vigilància destinada a un públic concret.
Aquesta és la diferència entre una vigilància compartida i una vigilància col·laborativa:
vigilància compartida: jo faig la meva vigilància, segons els meus propis criteris i la comparteixo
vigilància col·laborativa: tot el grup es posa d'acord conjuntament sobre el tema de la vigilància i alimenta la vigilància col·laborativa únicament en relació a aquest tema.
2. La vigilància a internet, què canvia?
La vigilància és el tractament del flux
2.1 Abans d'Internet
Els fluxos: la ràdio, la televisió, els diaris
Les fases de la vigilància
Recollir: abonament a diaris, cartes informatives
Triar, tractar: butlletins de premsa, informe documental
Difondre: el butlletí de premsa, posada a disposició de l'informe
Decidir: nota de síntesi, acta
2.2 Ara
Uns fluxos nous d'informació que se sumen als antics:
Flux RSS
Xarxes socials
Newsletter, llista de difusió
E-mail
Sistema d'alertes (servei en línea que adverteix via un mail o un flux RSS quan apareix un nou article relacionat amb els mots-clau que hem escollit)
Vigilància de lloc web (permet seguir l'actualitat dels llocs que no tenen flux RSS).
I sovint ens trobem sols: cap selecció, cap editorialització
3. Organitzar una vigilància
3.1 Definir el camp i les temàtiques
3.2 Trobar les fonts
Trobar les bones fonts és el primer repte davant l'abundància d'informació disponible a internet!
La prospecció es fa via motors de recerca, eines de social bookmarking (Diigo, Pearltrees,...), revistes en suport paper, recomanacions dels col·legues, etc... Però tot seguit hi ha una reavaluació constant de les fonts (afegitons, supressió) en funció dels resultats de la vigilància: un anar i venir constant.
En el model proposat per Jean-Michel Cornu: abundància /escassetat/oportunitat/limitació, la vigilància se situa a la banda de l'abundància, l'abundància de la informació disponible a Internet.
modeleCornu2.png?
(Crédit : Marc Lanssens - SupAgro Florac - CC By-Sa )
L'estratègia guanyadora és doncs la de l'oportunitat i no la de la planificació: jo no puc saber amb anticipació la informació que trobaré, ja que la vigilància justament és el seguiment de l'actualitat i dels senyals febles. Per tant cal "provar" les fonts i en funció del resultat, modificar-les.
La dificultat rau en saber per on començar, on trobar el fil que cal estirar. De fet, a mesura que la vigilància s'estructura i esdevé cada vegada més pertinent, les diferents fonts fan de referència a d'altres fonts pertinents. Hi ha com una mena de prima al guanyador: com més evoluciona i s'estructura la vigilància més fàcil resulta millorar-la! I els algoritmes de suggestió proposats per diferents eines de vigilància (Google reader, Twitter) reforcen aquesta paradoxa: com més pertinents siguin les fonts que ja formen part de la nostra vigilància, més ho seran les fonts proposades de manera automàtica. Per limitar aquest efecte pervers, en comptes de partir d'un motor de recerca, és interessant començar a detectar les fonts utilitzades per vigilàncies properes al nostre tema. Aquest és l'interès de la vigilància compartida. Aquest vigilant ha posat en línea un agregador de flux RSS per una temàtica propera a la meva, quines són les fonts que ha utilitzat? Trobo pertinent la vigilància d'aquest usuari de Twitter, a qui segueix ell? Qui el segueix? I així pas a pas, anant cercant, ens constituïm la nostra pròpia selecció beneficiant-nos de la feina de selecció ja feta per altres vigilants tot adaptant-la a les nostres necessitats.
3.3 Avaluar les pròpies fonts
3.3.1 Problemàtica de l'avaluació
3.3.1.1 El món tangible : un món conegut on l'autoritat prima
La materialitat del suport tangible (paper, banda magnètica, DVD,...) implica l'"escassetat" del recurs: no es poden editar un milió de llibres cada vegada! La informació passa per canals ben definits i limitats (per la materialitat i/o per la regulació: l'Administració competent atribueix les freqüències a les ràdios i a les televisions perquè tenen un nombre limitat; per difondre eficaçment un llibre, cal passar per un editor (que assumeix un risc financer), i que també passarà per un distribuïdor que farà arribar les publicacions a punts de venda ben definits. I l'obra haurà de tenir un dipòsit legal a la BNF (Biblioteca Nacional de França). En conclusió, el limitat nombre de canals de difusió afegit a un paisatge informatiu que no ha canviat massa en 30 anys permet tenir punts de referència per avaluar fàcilment la informació: sovint n'hi ha prou amb el nom de l'editor, de l'autor, de l'emissora de ràdio, el tipus de diari o fins i tot la maqueta del diari.
L'avaluació es fa a partir de l'autoritat: tant si és la que se li acorda a l'autor pròpriament dit o més sovint al seu editor, el diari que el publica o la cadena de televisió o de ràdio a la qual pertany. 3.3.1.2 La web 2.0 o la dilució de l'autoritat i els punts de referència clàssics
A internet, ja no hi ha editorialització per a una bona part dels continguts. La jerarquització de la informació es deixa sovint als algoritmes: jerarquia dels resultats en els motors de recerca, vídeos associats a Youtube, etc...
A més, el suport, fruit de la materialitat, ja no queda limitat a una sola font, identificada. En una mateixa pàgina web es poden trobar informacions que venen automàticament de diferents fonts exteriors (fluxos RSS, pàgines imbricades) sense que això sigui necessàriament visible per al visitant.
El suport digital permet l'escriptura col·laborativa, on ja no se sap qui és l'autor (Viquipèdia) però també continguts generats automàticament via bases de dades: per una mateixa recerca, una pàgina Amazon serà diferent en funció de les recerques precedents, les compres ja realitzades, les compres efectuades pels altres usuaris, etc...
Les facilitats oferides per el retalla i enganxa contribueix a aquesta dilució de l'autoritat. Alguns textos poden ser composats encaixant (amb més o menys encert) altres textos.
3.3.2 Els criteris d'avaluació de les fonts a la web 2.0
3.3.2.1 Avaluació de les fonts primàries Fonts primàries: llocs que contenen els articles. Es vigila via el flux RSS del lloc, un agent de seguiment de pàgina, la inscripció a una newsletter publicant les novetats
Criteris d'avaluació:
Autoritat: l'autor, l'editor del lloc: jo vigilo el blog d'un tal autor que està especialitzat en..., jo segueixo els fluxos RSS del lloc web de l'Institut de ...
Criteris exteriors (quan no es coneix ni l'autor, ni l'editor del lloc web)
qualitat intrínseca del text
coherència amb el que ja se sap
vocabulari, construcció del text
fonts
Quan s'avalua via criteris exteriors, cal anar en compte amb "la cosmètica de la credibilització" que consisteix en donar totes les aparences de credibilitat a un lloc. (Vegeu: Fogg, B. J. 2002. Persuasive Technology: Using Computers to Change What We Think and Do. 1ère éd. Morgan Kaufmann) 3.3.2.2 Avaluació de les fonts secundàries Fonts secundàries: articles trobats i aconsellats per altres via Twitter, Facebook, una vigilància compartida, un butlletí de vigilància...
Criteris d'avaluació: la confiança que se li acorda a qui ens ha aconsellat l'enllaç.
(Petit parèntesi de caràcter informatiu i històric:
Ens han acostumat a confiar en els documentalistes i en els bibliotecaris pel que fa a la tria dels documents seleccionats i disponibles: rarament es verifica la serietat o la fiabilitat d'una obra del centre de documentació partint del principi que el document ha estat seleccionat. Quan la web ha esdevingut accessible al gran públic a mitjans dels anys 90, d'entrada se li va aplicar aquest model en forma de directori, repertoriant i classificant els llocs web seleccionats per éssers humans (i tanmateix documentalistes). Davant l'amplitud de la tasca i la millora de les seleccions realitzades pels motors de recerca, els repertoris generalistes han desaparegut en benefici dels motors de recerca. És l'inici de l'era Google en què s'ha traslladat la confiança acordada fins aleshores a éssers humans cap a un algoritme de recerca. Més tard la web 2 amb les eines de social bookmarking o de curació i també la vigilància via les xarxes socials (sobretot Twitter) han reafirmat la plusvàlua de la selecció.
En aquest context, la vigilància compartida i/o col·laborativa és on mostra tota la seva força, perquè la selecció de les informacions es fa en el si mateix de la comunitat d'interessos i per tant més enllà de la pertinença, és el nivell de confiança en la selecció el que és elevat i que dóna tot el seu valor afegit a aquest tipus de vigilància.
3.4 Classificar i ordenar la nostra vigilància
Estem aclaparats de fluxos d'informacions, les fonts es multipliquen gràcies al web 2, la cosa es desborda, estem inundats, llavors per evitar d'ofegar-nos, cal fer una mica de lampisteria...
Descobrir les fonts pertinents, després gràcies a les eines, filtrar-les, reunir-les i fer-les arribar fins a nosaltres.
3.4.1 A la pràctica: agregar les nostre fonts al mateix lloc: nivell Padawan
Les eines per agregar els fluxos RSS i/o els de les xarxes socials:
el conjunt dels fluxos: iGoogle, Google reader
editorialització automatitzada: Paper.li, Feedly
Tot això permet optimitzar el moment dedicat a la vigilància i separar-lo del mail, ja que el moment en què es llegeixen els correus no és necessàriament el moment que hem dedicat a la nostra vigilància.
3.4.2 A la pràctica: filtrar, reorganitzar les fonts: nivell Jedi
Ajuntar diversos fluxos en un de sol
Filtrar un o diversos fluxos per reconstituir-ne un (Yahoo Pipes)
Crear un flux a partir d'una vigilància compartida (Delicious, Diigo)
Connectar diferents serveis web 2 entre ells (Itttf)
3.4.3 Crear-se un espai informàtic a escala humana dins l'oceà de la web
El risc d'aquesta tria és el d'accedir només a les coses conegudes, a allò que és confortable sense haver-nos de confrontar amb altres parers o altres visions. Però una vegada més, la vigilància col·laborativa ens treu d'aquest escull:
Les fonts són múltiples (totes les fonts de tots els participants)
Però les informacions estan seleccionades
És l'avantatge de la multiplicitat de fonts (intel·ligència exterior, glopada d'aire fresc) sense el pes de la infobesitat!
El mateix principi per les xarxes socials però amb menys pertinència (per tant més soroll)
Major serendipitat a internet que en el món tangible
I cal acceptar-ho!
3.5 Triar per no enfonsar-se!
Per sortir-se'n sense ofegar-se, cal aprendre a avaluar les informacions que es reben a partir de dades secundàries: no cal llegir-ho tot!
3.5.1 Criteris de tria
Dades secundàries: títol, comentari, etc...
Per això és important fer-les el més explícites possible
Redundància
Ja no és un enemic (soroll) més aviat pot ser una alerta sobre la importància d'una informació
Llegeixo o no llegeixo / conservo o no conservo / transmeto o no transmeto
3.6 Difondre sense ofegar els altres!
Alerta a la síndrome "Déu ja reconeixerà els seus". No ho envieu pas tot, a tothom tot dient-vos, "ja triaran" o "això pot interessar a algú". Cal triar el que difonem i a qui ho difonem. Fer el contrari és contraproduent. És aquí que resideix el gran avantatge d'una vigilància col·laborativa, cadascú coneix bé el seu públic, que està ben identificat. No transmetre més que allò que interessa al grup.
A les xarxes socials, cal difondre el que ens interessa a nosaltres i no el que potencialment podria interessar a aquells que ens segueixen perquè aquesta decisió subjectiva, aquesta editorialització és la plusvàlua de la vostra vigilància. Les xarxes socials són l'espai de la subjectivitat assumida, la seva força fins i tot.
Com difondre la nostra vigilància?
Xarxes socials: retuït, compartició
Creació d'un flux RSS (Diigo, Delicious)
Butlletí PDF generat automàticament des d'un flux: Zinepal
Evitar el mail excepte en forma de newsletter
Vigilància col·laborativa: utilització d'un mot clau específic del grup per redirigir les informacions més especialment dedicades al grup: Diigo, Scoop.it
4. Capitalitzar
4.1 No ho conservem tot! Canvi de postura
Les dues lògiques:
Lògica del fons: en un món d'escassetat s'intenta reunir-ho tot en un mateix indret (biblioteca). És el món del suport paper
Lògica de flux: en un món d'abundància, s'implementen eines i mètodes per trobar la informació interessant. És el món del suport en línea
A més, el valor de la paraula escrita ha canviat. En el món tangible, es parla més que no pas s'escriu. El document escrit tot sovint és una traça, una garantia. A la web, s'escriu més que no es parla però és una escriptura que sovint té el mateix valor que li donàvem a la paraula, és el cas dels mails sobretot, molt menys formals i molt més efímers que una carta en paper. No guardem pas un mail que diu "Vens el dissabte?", com tampoc gravaríem la veu de la persona preguntant-nos-ho en directe. No obstant, el valor de l'escriptura a Twitter s'assembla més al valor que li donem a les informacions a la ràdio: no gravem les notícies de Catalunya Ràdio només perquè no les hem sentit. Si una setmana no entro a Twitter, no em llegiré pas tots els tuïts que he rebut durant una setmana, ni em culpabilitzaré perquè me'ls he perdut. I a la inversa, el valor de l'àudio també canvia. Amb el podcast, puc escoltar un programa de ràdio uns quants mesos després.
4.2 Com?
Sabem gestionar perfectament les informacions que ens arriben pels canals "antics": correu, paper, telèfon, etc.. Però encara no sabem gestionar les que ens arriben, en proporcions descomunals, de manera electrònica. Per tant, cal bastir un mètode de gestió dels coneixements. N'existeixen molts, el mètode GTD per exemple pot servir per això. Té poca importància el mètode que s'esculli sempre que se n'utilitzi un. Una vegada tinguem un mètode, hi ha eines que ens permetran implementar-lo.
5. Però si no tinc temps!
Automatitzar tot el que sigui automatitzable
Les màquines existeixen justament per descarregar els humans de les tasques repetitives i permetre'ls beneficiar-se cada vegada de més temps per a les coses realment intel·ligents. Per exemple, calculeu el temps per posar filtres a la vostra missatgeria per alliberar d' spam o desar automàticament en les carpetes els mails de les newsletters que llegireu més tard. Encadeneu les vostres aplicacions web 2 a fi i efecte de no haver de publicar la vostra vigilància més que en un sol indret perquè tot seguit sigui enviada automàticament a altres mitjans. La majoria dels serveis ho proporcionen però ho podeu fer de manera més llarga amb serveis com IFTTT. Exemple: jo afegeixo una notícia a la meva vigilància compartida amb Diigo, és publicada automàticament a Facebook, Twitter i en el flux RSS de la meva vigilància.
Determineu un moment en la vostra agenda pel que fa a la vigilància i atingueu-vos-hi (és a dir, si pot ser refuseu reunions en aquest horari: "no, no estic disponible"). Si decidiu fer la vostra vigilància justament quan no tingueu altres coses a fer, no la fareu mai.
Aprofiteu-vos de la vigilància dels altres gràcies a la vigilància compartida!!
Posar el focus en la vigilància col·laborativa
Recollida: detectar
En fer la vigilància localitzar el que pot interessar a la xarxa
Paraules-clau: Delicious, Diigo
Hashtag: Twitter
Compartició en un grup: Facebook
Utilitzar la redundància: Yahoo Pipes
Difusió
Flux RSS: agregador, lloc internet
Scoop.it, Paper.li
Page Facebook
Mail (pot ser generat automàticament des del flux)
Descripció : La inscripció de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en cada territori planteja diversos interrogants, com han resumit alguns contribuïdors de l'obra Des TIC et des territoires. Quelles conséquences des technologies de l'information et de la communications sur la vie urbaine, les territoires et la mobilité? (Sobre les TIC i els territoris. Quines són les conseqüències de les tecnologies de la informació i de la comunicació en la vida urbana, els territoris i la mobilitat?) (2005):
l'emergència del món virtual representa la fi de les distàncies i dels diferents territoris?
en quina mesura les TIC poden contribuir al desenvolupament dels territoris i a una possible reducció de les desigualtats espacials?
les noves eines poden acompanyar útilment els processos de concertació i de debat públic i la construcció d'una democràcia en xarxa?
com es poden conciliar tres lògiques d'apropiació de les TIC: l'individual, la de reorganització de les formes de treball i una última – mig individual i mig pública – en la qual el repte rau en utilitzar el potencial de les TIC per l'assoliment de finalitats col·lectives?
Per resumir: frens i factors d'èxit
1. Els frens
Els projectes territorials solen implicar una forta dimensió política, tant si els impulsa una col·lectivitat com si no: quan s'aborda la noció de "territori", la de "poder" mai no queda gaire lluny..., és una dimensió a tenir en compte.
Vigileu amb les persones tòxiques: a nivell local, la posada en línia d'eines d'expressió pública pot esdevenir un recurs al servei de persones malintencionades, que no saben expressar les seves idees respectant les regles del debat democràtic.
2. Els factors d'èxit
Actors claus
Els habitants del territori! Cal que esdevinguin protagonistes i això demana temps!
Els decisors (i finançadors potencials de les accions): sense ells, sense el seu suport és difícil fer emergir projectes consolidats i que mobilitzin a gran escala.
Uns facilitadors imprescindibles: els EPD (Espais Públics Digitals), per acompanyar el públic en les noves eines i usos.
Un teixit associatiu dens i disposat a cooperar.
Un projecte en línia amb el territori
Un diagnòstic del territori: les característiques (i problemàtiques) orientaran els projectes possibles i els seus objectius. Per exemple, els projectes seran diferents entre territoris: extensos / molt reduïts, rurals aïllats / urbans, amb població envellida / població mixta i desarrelada... Aneu amb compte amb els diagnòstics de territori realitzats per persones externes i sense consultar la població local. Cal prioritzar una anàlisi participativa (observatori permanent).
No cal ser únicament virtual: el projecte ha d'ancorar-se en la realitat del territori: visibilitzar i interconnectar esdeveniments que es produeixen en el territori, iniciatives...
Respostes per al territori?: experiències concretes
Per fer-se una idea de les possibilitats, explorem algunes dimensions que ofereixen les TIC quan s'activen en projectes territorials per:
1. Crear lligams entre els habitants
En moltes altres tipologies de projectes, el reforç dels lligams entre els habitants d'un territori constitueix un objectiu transversal: entre generacions, medis socials, per lluitar contra l'aïllament, descompartimentar els actors i crear innovació....
Eines de suport per a la organització d'esdeveniments locals
àpats de veïnatge
dia del veïnat
anuncis
Xarxes socials
La Ruche (a Rennes i Brest): una xarxa social local
Peuplade: la web que connecta els veïns
Xarxes temàtiques locals
Directoris d'actors, de competències...
En educació mediambiental: Coopere 34 (Hérault), APLRE
Wiki territorials: "Una wiki territorial és una wiki que allotja una base de coneixements relacionats amb un espai geogràfic: territori, municipi, regió. Creats de vegades per alguna administració local, altres per associacions o per voluntaris, tendeixen a desplegar una escriptura col·laborativa en un territori concret." (Viquipèdia)
Carto party: realitzar col·lectivament un mapa del territori amb Openstreetmap (una aplicació que permet fer mapes de base lliures) i Chimere (per afegir una capa amb les dades específiques del territori: patrimoni, recursos, punts d'interès..., sense haver de sobrecarregar Openstreetmap):
Tothom hauria de poder reutilitzar les dades públiques finançades amb recursos públics. Ara bé, molt sovint estan protegides per copyright. Per tant, alliberar-les seria un potent motor d'innovació per crear nous serveis, nous valors. Camí que ja han emprès diversos territoris, encapçalats per Anglaterra o Estats Units:
Agregació de fluxos RSS
Els fluxos RSS permeten agrupar, "agregar" tota la informació i l'actualitat produïda i relacionada amb el territori. Permeten donar visibilitat al dinamisme del territori amb uns recursos mínims.
Calendaris territorials
Agrupar i difondre en diversos llocs web l'actualitat i els esdeveniments del territori gràcies als formats estàndards
Bases de dades dels recursos del territori
Passejades científiques (per Connaisciences): inventari del patrimoni científic a la regió Llenguadoc-Rosselló: http://baladescientifiques.fr/
Realitat augmentada
Projectes emergents?
Territoris sonors: un lloc web dedicat a la valorització del territori del Cap de la Chèvre a través del mitjà sonor: http://www.territoires-sonores.net
4. Facilitar la participació, l'expressió ciutadana
Fòrums
Fòrums de ciutat, de barri, en els llocs institucionals o associatius: dispositius com aquests són nombrosos a Internet i formen part de les primeres eines que s'activen en el marc dels projectes territorials.
Etoileur (per Kawenga a Montpeller): "e-toileur" és un projecte d'acompanyament que permet acollir en un Lloc d'Accés Multimèdia un artista /convidat i realitzar amb ell una acció cultural. ( http://www.kawenga.org/centrededoc/html/e_toileur.pdf)
L'Audiomaton és un dispositiu creat per l'artista Cécile Guigny, que consisteix en un vell fotomaton, transformat en un sistema simple de gravació sonora. En el marc d'un esdeveniment (Festa d'Internet...), els testimoniatges dels usuaris poden posar-se en línia i constituir una audioteca. (http://lam34.org/wakka.php?wiki=AudioMaton )
5. Fer més accessibles els serveis
e-administració
Impostos, Pol d'ocupació, tràmits administratius...: les administracions proposen (o imposen) cada cop més sovint els seus serveis en línia. A la base d'aquesta tendència hi ha la voluntat de fer més accessibles aquests serveis públics, fins i tot en els territoris més aïllats. Aquesta desmaterialització certament elimina les distàncies físiques, però no cal oblidar la fractura digital que encara deixa de banda nombrosos "exclosos digitals".
Teletreball
Deslocalitzar les activitats professionals i crear espais compartits de treball en zones menys centrals: ZeVillage
E-educació i FOAD
Els recursos pedagògics desmaterialitzats.
6. Al servei del desenvolupament sostenible dels territoris
És un dels reptes importants que actualment han d'afrontar els nostres territoris: com desenvolupar-se sense hipotecar un desenvolupament futur?
En aquesta òptica, es prioritza:
la possibilitat de desmaterialitzar serveis i activitats com a factor de reducció del balanç de carboni
la possibilitat de concertació, de participació de la població
7. Per interconnectar territoris (dimensió intercultural)
Les TIC i Internet eliminen en certa manera les distàncies, augmentant d'aquesta manera les possibilitats d'interconnexió entre territoris allunyats.
Projecte "Intercultural" a Correspondant.org (xarxa de corresponsals francòfons - FING): posada en comú i co-redacció de text sobre les cultures francòfones (http://interculturel.correspondants.org/)
Fragments del món, projecte que connecta joves de diversos països del món (VECAM) (http://fragmentsdumonde.org/ )
Autor de la fitxa : Outils-réseaux Vincent Tardieu
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció :
Dinamitzacions que faciliten la vivència de la participació i la cooperació presencials
La pràctica del diàleg democràtic i la democràcia participativa (DP) són coses que s'aprenen!
No hi ha res d'innat, ni de donat per descomptat per fer que es visquin bé en grup. Ni tan sols amb grups sensibilitzats envers aquestes temàtiques.
A grans trets, perquè sigui viable, la democràcia participativa demana una important inversió prèvia a les reunions col·lectives, considerar el pre-reunió com una etapa tan important com la reunió mateixa, i com el post-reunió.
També és un objectiu d'aquesta iniciació el de no limitar la DP a les etapes prèvia i posterior a la reunió pròpiament dita, durant la qual els organitzadors no dedicaran temps a fer-la viure i assegurar la participació de la majoria. Causa evident de frustració...
Acceptar que s'ha de dedicar temps i energies en totes les etapes i procediments del debat col·lectiu no vol pas dir "perdre temps" sinó guanyar-ne per a la reflexió col·lectiva.
I finalment, massa sovint utilitzem els enfocaments participatius per tractar temes "candents" sense haver-ne fet l'aprenentatge. La participació i la cooperació demanen una educació específica que convindria separar de la seva utilització pràctica si no volem sentir allò de "Ja us ho havia dit que la participació no funciona "...
1. Abans de reunir-nos...
És assenyat començar aquesta "educació" en DP amb una simple iniciació, d'una forma no massa "comprometedora"-pertorbadora . Només un cop, per provar-ho... Una bona manera de tastar la felicitat i les exigències de la DP, i de no voler renunciar-hi mai més ni tornar enrere a unes pràctiques sense massa democràcia. Treballarem per fer viure "petites experiències irreversibles"
Ex.1 Les gotes d'aigua fan els grans rius
Imaginem el marc d'un seminari d'un dia sobre "preservació de la biodiversitat en les pràctiques agràries", per al qual cada participant potencial podrà visitar un lloc web que presenta l'entitat organitzadora de l'esdeveniment, els objectius globals de la trobada, les dates i lloc, etc.
Podem començar la iniciació a la DP fent a cada persona que s'inscriu algunes preguntes suplementàries a les seves dades. Com ara:
les tres paraules-clau que relaciones amb la paraula agricultura (lliure o amb mini llistat)
ídem per la paraula biodiversitat
les dues referències bibliogràfiques que recomanes sobre aquesta doble temàtica
etc...
Aquest petit qüestionari personalitzat es proposarà a cada nou inscrit, unes setmanes abans de la celebració de la reunió, i les respostes seran publicades en línia amb una possibilitat de resposta i de comentari per cadascuna.
En cas d'absència d' un lloc internet específic per aquest seminari, es pot iniciar aquesta DP simplement amb una ronda d'intervencions fent aquestes mateixes preguntes en començar el seminari. D'aquesta manera tindrem unes presentacions més originals que "em dic M . XX, i em dedico a tal cosa o tal altre..." i, sobretot, podrem entrar en matèria amb la implicació de tothom.
Això també ens permetrà, gràcies a aquest repositori col·lectiu en fase d'elaboració o a aquesta bibliografia, crear recursos útils per a tothom i d'accés lliure.
Ex.2 Esteu fitxats
És força interessant, per una implicació més gran dels participants en una reunió que cadascú també es pugui georeferenciar, i així descobrir indrets, amics o coneguts en comú, etc. Sobretot quan es tracta d'un seminari amb desenes de persones que no es coneixen gaire.
És molt simple: a internet el procediment serà el mateix que el del petit qüestionari de presentació personalitzat, cada persona que s'inscriu haurà de marcar en un mapa administratiu francés o altre (mapes bàsics disponibles en línia), segons la naturalesa de la reunió, el lloc de residència i/o de treball.
En cas d'absència d'un lloc internet específic del seminari, es pot cercar un mapa IGN o Michelin i penjar-lo a l'entrada de la seu del seminari, on per una banda amb xinxetes de colors cadascú es localitza, i per l'altra amb unes tires de paper cadascú hi podrà posar el seu nom (i un número de telèfon i una adreça de correu electrònic). Si s'ha demanat als inscrits una foto de carnet també es podrà reproduir en petit i penjar-la amb la xinxeta de localització...
Segons la reunió, es podrà seguir el mateix procediment amb un mapa de les entitats i organitzacions presents, permetent així que tothom sàpiga qui assisteix i qui no, les estructures de les direccions d'organitzacions presents, etc... Es pot afegir un full al costat del mapa on cada sigla d'entitat serà explicitada per als altres...
I finalment es pot afegir a aquesta georeferenciació una geotematització. Per exemple proposant una taula sobre el tema del seminari esmentat més amunt per sotmetre a discussió col·lectiva uns interrogants i paraules clau de reflexió. Clicant sobre un i/o altre cadascú podrà indicar als altres els temes i els aspectes que més li interessen. També es procurarà deixar una o vàries caselles buides per tal de donar a tothom la possibilitat d'afegir més temes o qüestions que no se'ls hagin acudit als organitzadors. Aquesta geotemàtica (o mapping) pot introduir-se a la vegada per internet abans del seminari, i a l'entrada del seminari en un tauler físic penjat a la paret.
Aquest mapping és una excel·lent manera de suscitar reaccions, debat i reflexió col·lectiva, abans i tot que comenci el seminari pròpiament dit!
També podem anar més enllà amb l'exercici permetent, tant per internet com en el tauler físic, que s'hi afegeixin notes breus o dades que completin les diverses posicions.
Mateix principi per un"anunci de recerca": una graella per internet, reproduïda i penjada a l'entrada del seminari, on tothom pot apuntar "estic buscant informació sobre els resultats de les tècniques de RCW (estellat) per la preservació de la biodiversitat dels organismes del sòl", o bé "em pregunto si les MAA (mesures agroambientals) debatudes en el marc de la nova PAC (política agrària comuna) inclouen la realització de guarets apícoles?", etc. Cadascú afegirà a la seva pregunta o recerca les seves dades telefòniques i d'e-mail a fi i efecte que abans i després del seminari altres participants puguin (continuar a) respondre-li.
Gràcies a un petit dispositiu enginyós de fitxa internet (realitzable amb una simple fitxa de cartró enganxada a la paret) podrem publicar a la vista de tothom, sota la pregunta o interrogant plantejat, les respostes obtingudes (amb les dades dels autors de les respostes). Això enriqueix la reflexió col·lectiva i permet, a més, a cada persona que hagi publicat un "anunci de recerca" marxar del seminari amb la seva fitxa i les dades de les persones amb les quals podrà seguir interactuant. Seria una bona pràctica demanar que cada autor d'un "anunci de recerca" compartís amb el grup, tant en directe al final del seminari com via internet uns dies més tard i de manera sintètica, les respostes obtingudes.
Ex. 3 Sobre l'ús de les eines cooperatives
En una xarxa internet en què s'hagin d'organitzar reunions i intercanvis d'informacions, es pot introduir tota una sèrie d'eines ben simples i útils, com ara una agenda compartida que ajudi tothom a visualitzar les activitats i les reunions del grup, proposar una iniciativa en un espai disponible o evitar que s'encavalquin diverses cites i que algunes persones quedin excloses de participar-hi.
Sigui quin sigui el contingut d'aquests mapes i graelles, els organitzadors del seminari s'encarregaran d'apuntar en el mapa o tauler penjat a l'entrada de la sala de reunió, els punts de localització, el mapping, els anuncis de recerca, etc. que alguns ja hauran penjat a internet.
Aquestes eines en línia (qüestionaris, agenda, etc.) tenen un funcionament modulable, especialment pel que fa a la seva gestió i als accessos als paràmetres que permeten modificar-los i formatejar-los. Per tant cal una discussió col·lectiva prèvia sobre aquests accessos.
Queda clar, doncs: cal preveure, ja d'entrada, els temps i els espais perquè el diàleg entre els participants s'activi, i pugui continuar més enllà de la reunió.
2. Durant la reunió...
Un cop descrits els preliminars, entrem en el cor de la DP!
Al dinamitzador de la reunió li interessaaprofitar el "material" de comentaris i preguntes obtingut en aquesta fase preparatòria per nodrir, encetar els treballs i la discussió del grup, per evitar d'obrir debats davant d'un gran tauler buit, per no dubtar en col·locar ni que siguin algunes paraules-clau, si cal provocadores... Excel·lent per estimular les intervencions!
A més, i en general, hi ha dos procediments que faciliten el despertar participatiu de tothom durant tot el seminari, deixant de banda, és clar, les galledes d'aigua freda, els insults i les puntades de peu al cul!
1. Prevenir els participants de que totes les presentacions (vegeu punt 3), power point, etc., es posaran on line en el lloc web uns dies o unes setmanes després del seminari. Això per evitar que els participants es passin el temps escrivint com bojos durant les presentacions i… que no escoltin els continguts!
També es poden oferir unes actes del seminari (discussions incloses)en línia, perllongant la durada del seminari mitjançant una captació àudio o audiovisual del mateix - o d'una part - , segons els mitjans, que s'anirà penjant en el lloc web.
2. El dinamitzador, al llarg del seminari, realitzarà unes síntesis el més regulars possible, gairebé en directe segons la natura dels debats, llur complexitat i els mitjans informàtics (retroprojector amb programa Freemind, per ex.), de manera que, un cop més, els assistents es dediquin més a escoltar, reflexionar i debatre, que a posar per escrit les paraules d'altres.
Llavors el dinamitzador esdevindrà plenament el facilitador que se suposa que ha de ser... A més aquesta feina regular de síntesi pot alimentar els debats en els tallers que puguin seguir a la primera sessió plenària. També es podrà convidar a l'ús d'eines de tipus etherpad perquè els assistents redactin les actes entre uns quants, petita experiència irreversible de cooperació.
Aquesta tasca de síntesi també poden assumir-la tercers, sobretot en el cas de tallers, mitjançant apunts (o via Freemind), per tal que l'acta pugui ser realment debatuda abans de la seva presentació en sessió plenària. Aquesta feina de síntesi pot ser facilitada distribuint a les persones que se n'encarreguen uns formularis específics per a tal fi (concebuts pel dinamitzador i els organitzadors).
Aquesta tasca de síntesi suposa una discussió prèvia sobre el plantejament que els organitzadors s'esperen de les sessions i dels tallers. I en lloc de preparar anticipadament síntesis i conclusions, abans i tot de la celebració del seminari - un gran clàssic dels congressos internacionals! -, serà més interessant discutir dels temes triats per sessions i tallers durant la fase preparatòria del seminari entre organitzadors i dinamitzador. Aquests temes podran ser proposats prèviament als participants inscrits, i posats en línia abans de la celebració del seminari. D'aquesta manera els participants els podran esmenar abans i durant el seminari.
Aquest procediment:
facilita molt les síntesis globals sobre el conjunt del seminari,
estimula una elaboració més democràtica que l'habitual,
i garanteix un ritme raonable per la seva difusió posterior.
La tècnica de formular a l'inici del seminari una sèrie de preguntes simples a respondre durant una ronda d'intervencions (per ex. sobre la idea que té cadascú d'un terme o d'una noció), i de formular les mateixes preguntes a la conclusió del seminari, és un excel·lent mitjà d'avaluació col·lectiva del camí recorregut i de la utilitat del seminari.
Aquest exercici pot interessar especialment els organitzadors del seminari o la organització amfitriona, que d'aquesta manera poden apreciar els resultats de la feina realitzada. Aquest procediment de l'abans i del després també es pot fer en el lloc web del seminari. Es pot proposar de mil maneres diferents i permet constatar progressos col·lectius.
En la mateixa lnia es poden repartir unes respostes a les preguntes formulades en línia per completar-les i reformular-les en directe, conjuntament. Així s'assegura una continuïtat de les fases de desenvolupament del seminari, i justifica l'esforç esmerçat per els que han acceptat d'entrar en el joc on line.
Per tal d'estimular l'expressió d'opinions i preguntes, fins i tot quan no es té el do de la paraula o no s'està acostumat a parlar en públic, es proposarà l'ús de "cartolines pregunta o comentari" (en poques ratlles).
Es repartiran a l'arribada al seminari, en diversos exemplars. Un cop omplertes es podran dipositar en una capsa destinada a tal efecte durant tota la durada del seminari (és tasca dels organitzadors buidar amb regularitat aquesta capsa de preguntes i comentaris) o bé lliurar-les al dinamitzador durant una sessió.
Aquest últim pot agrupar diverses preguntes i comentaris abans de presentar-les per tal que s'obtingui una resposta en directe.
En cas de mancança de temps, les preguntes i comentaris es posaran en línia i el debat podrà continuar, encara que el seminari s'hagi acabat. La creació de Fòrums de discussió pot començar així...
Una altra possibilitat és que el dinamitzador agrupi preguntes i comentaris per temes i després els trameti a una persona-recurs: aquesta persona-recurs es prendrà el temps necessari per respondre públicament o en el lloc internet.
També podria ser que aquesta mateixa persona facilités les respostes al dinamitzador que posteriorment les presentaria en una sessió pública o en la pàgina web. Aquesta fórmula a través del dinamitzador té l'avantatge de ser sintètica – ja que un "especialista" té la tendència a estirar sempre un pèl massa les respostes – però per altra banda multiplica els intermediaris... amb el risc implícit de pèrdua d'informacions i de qualitat de les mateixes. El desenvolupament de jocs de rol. Aquí tot just els esmentem, però haurien de ser objecte d'un estudi posterior molt més acurat. Aquests jocs poden ser un mitjà excel·lent per fer emergir algunes idees, reflexions, comportaments, superar conflictes, fer aflorar temes tabú o implícits, etc. Hi ha una gran quantitat de tècniques i de jocs de rol en aquest sentit. Tenen moltes virtuts sempre que siguin realment controlats i conduïts pel dinamitzador, que posteriorment n'haurà de fer una anàlisi i una síntesi públiques.
3. Després de la reunió les discussions continuen!
Una de les primeres discussions que el dinamitzador mantindrà amb els organitzadors de l'esmentat seminari – i aquests amb els ponents – té a veure amb l'l'estatus dels documents i de les presentacions (PP o altres) dels ponents convidats. I més exactament amb el seu nivell de difusió abans i després del seminari. Aquest punt, importantíssim, fa referència a la qüestió de l'accés i de la difusió de les informacions i les dades que aquestes presentacions contenen.
Avui dia assistim en diversos àmbits a un ampli debat sobre l'accés lliure a totes les formes d'informació. I la definició dels diversos estatus d'accés (llicència) s'engloba sota el concepte de Creative Commons al qual nosaltres ens adherim. Aquestes diverses llicències fan d' una informació un bé comú, un bé privat, un bé privat però col·lectiu, un bé comú amb condicions (citació de la font, només de lectura, possibilitat de lectura i modificació, possibilitat d'ús comercial però sense apropiació, etc.) Per més informació vegeu el lloc http://fr.creativecommons.org/
En resum, les dades, informacions i documents presentats al llarg d'aquesta trobada poden ser difosos a l'exterior, especialment a través del lloc internet del seminari i de diverses maneres:
els ponents en publiquen un resum o una presentació dedicada especialment a aquesta difusió pública (presentació revisada o fins i tot edulcorada d'elements que es consideren reservats);
accepten una publicació en línia destinada només als participants al seminari (en aquest cas per accedir-hi caldrà activar un sistema de log in i de password que es faciliten només als inscrits);
accepten una difusió en línia accessible per a tothom, participants al seminari i simples visitants del lloc;
refusen qualsevol publicació en línia de les seves presentacions. En aquest cas hi ha dues opcions: o bé els organitzadors que han parlat prèviament amb cada ponent d'una regla del joc de difusió, l'esborren com a ponent, o bé se sotmeten a la seva decisió amb un somriure...
Sigui com sigui, cal absolutament posar en línia documents i presentacions immediatament després del seminari, en els dies següents. En cas contrari es trencarà la dinàmica creada al llarg del seminari i els participants que han acceptat desar el bolígraf per seguir de forma més activa les presentacions quedaran frustrats. Per tant es tracta d'una tasca que els organitzadors han de planificar de manera que s'acompleixi dins dels terminis previstos.
Auteurs : Association Outils-Réseaux, Vincent Tardieu
Crédits illustrations sous licence creativecommons : by Moustic 2011 - by Ultimcodex - by Moustic 2011 - by Outils-Réseaux - by Zerojay
Quines eines per fer què? (segons el tipus de grup)
Quines eines per fer què? (segons el tipus de grup)
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció :
Graella de decisió
Quin tipus de grup?
MIDA: gestionar la paraula
PETIT GRUP: interaccions immediates
GRUP MITJÀ: facilitar les interaccions
GRAN GRUP: gestionar el volum d'interaccions
ABAST: reforçar els lligams
GRUP LOCAL: sincronitzar-se
GRUP NACIONAL: retrobar la dimensió local
GRUP MUNDIAL: retrobar la dimensió nacional
VOCACIÓ: adaptar les eines als objectius
CONVIVIALITAT: dominar l'àmbit informal
PRODUCCIÓ: dominar les tasques crítiques per Co-construir
DIFUSIÓ: publicar i donar-se a conèixer
MADURESA: cap a l'autonomia
INFANT: fer el primer pas
ADOLESCENT: gestionar els conflictes
ADULT: romandre obert i jove
PETIT GRUP: Interaccions immediates
Correu electrònic
Eines de comunicació sincrònica
Aquesta família d'eines aplega totes aquelles que permeten dialogar en directe i a distància:
Les eines del xat o de missatgeria instantània: es conversa per escrit i de forma gairebé sincrònica
Les eines de telefonia per IP: podem conversar oralment (transmissió de la veu)
Les eines de videoconferència: podem dialogar oralment i veure'ns (transmissió de sons i d'imatges)
GRUP MITJÀ: facilitar les interaccions
Llistes de discussió, de distribució, fòrums
Descripció: Una llista de discussió o llista de distribució és un ús específic del correu electrònic que permet la tramesa múltiple d'informacions als usuaris que s'hi hagin apuntat.
Llista de discussió: llista d'interacció, per correu electrònic, sobre un tema o per a un grup. Tothom pot escriure a la llista, tothom rep allò que hom escriu a la llista. (n cap a n)
Llista de distribució: llista de només lectura, per correu electrònic, per difondre per exemple un butlletí informatiu o "Newsletter". La comunicació arriba a tothom però cap destinatari pot replicar ni comunicar amb els altres inscrits a la llista de distribució (1 cap a n)
Fòrum Web: llista de discussió "en línia": es consulta, es crea un missatge i s'hi respon mitjançant el propi navegador Web. Els missatges es classifiquen per fils de discussió.
GRAN GRUP: Gestionar la quantitat d'interaccions
Núvol de paraules clau
El núvol de paraules clau (tag cloud en anglès) és una representació visual de les paraules clau (tags) més emprades en un lloc web. En general les paraules apareixen amb tipus tipogràfics de grandària proporcional a la seva utilització o popularitat.
Síntesis : vegeu l'exemple de l'ús de les llistes a Tela Botanica
GRUP LOCAL: Sincronitzar-se
Agenda compartida
Unes agendes visibles a Internet i que es poden completar entre molts.
GRUP NACIONAL: Retrobar la dimensió local
Directoris
No hi ha eines específiques per realitzar directoris. No obstant és una eina sovint present en altres sistemes:
les eines de xarxes socials, per exemple, permeten crear un directori dels membres,
els CMS (Sistemes de gestió dels continguts) proposen en general una inscripció informàtica i així proporcionen un llistat de membres,
també es pot crear un llistat de membres en una wiki obrint una pàgina per a cadascun.
Cartografia
Sistemes per instal·lar unes cartografies interactives en un lloc Internet. Poden servir per cartografiar una comunitat, una xarxa en construcció: indispensable per iniciar la cooperació!
GRUP MUNDIAL: Retrobar la dimensió nacional
CONVIVIALITAT: Dominar l'àmbit informal
Facebook
Xarxes socials i micro-blogging
Les xarxes socials: servei basat en la web que permet a les persones construir un perfil públic o semi públic en un sistema definit, articular una llista d'usuaris enllaçats, veure i navegar a través de les relacions pròpies i de les d'altres usuaris.
El microbloc: (també anomenat minibloc)
és un derivat concís del blog, que permet publicar articles curts, més curts que en un blog clàssic, articles que poden ser de tipus text curt, però també poden contenir una imatge o fins i tot un vídeo incorporat. Els fluxos d'agregació són més lleugers que en els blogs tradicionals i poden contenir tot el missatge. La difusió també pot ser restringida per l'editor a un cercle de persones seleccionades.
PRODUCCIÓ: Dominar les tasques crítiques per Co-construir
Wiki
Compartició de documents
En un grup és indispensable compartir documents i recursos. Per això, hi ha tant sistemes en línia preparats com programes lliures que es poden instal·lar en un lloc. L'ideal és escollir dispositius que permetin una sincronització.
Ofimàtica en línia
També podem traslladar la nostra oficina a Internet: les eines ofimàtiques en línia s'utilitzen cada cop més. Tenen l'avantatge de permetre una utilització col·lectiva i en temps real: ideal per promoure la cooperació!
Bookmarking social
El social bookmarking (en català "marcadors socials") és una forma per als internautes de emmagatzemar, classificar, buscar i compartir els seus enllaços favorits.
Mapa heurístic
També denominat mapa mental (mind map en anglès), és un mètode de comunicació i transmissió d'informacions entre persones, en forma gràfica. Es tracta de col·locar en el centre del full el tema principal (paraula o dibuix) i desenvolupar a continuació unes branques amb les diverses idees relacionades amb un tema. Es un concepte inventat pel matemàtic Tony Buzan als anys 60.
DIFUSIÓ: Publicar i donar-se conèixer
Butlletí informatiu i llista de distribució
CMS
Content Management System, o Sistema de Gestió de Continguts. Indica una categoria de programes que faciliten la creació, l'actualització i la publicació d'un contingut en un lloc web. Entre les eines més conegudes d'aquesta categoria: SPIP, Mambo (transformat en Joomla), ez Publish, Typo 3 ...
Flux RSS i sindicació
S'anomena "RSS" ("Rich Site Summary" o "Really Simple Syndication") un format de dades utilitzat per difondre les actualitzacions de llocs amb continguts que canvien sovint, llocs d'informació, blogs...Un flux RSS conté en general el títol de la informació, una descripció sintètica i un enllaç cap a una pàgina que descriu de forma més detallada la informació. L'arxiu RSS, també denominat flux RSS, canal RSS, fil RSS, s'actualitza per tal d'oferir en temps real les últimes informacions publicades.
Hi ha dues maneres d'utilitzar RSS:
per a un ús personal. Cal disposar d'una eina específica, denominada "lector RSS" o també "agregador", per abonar-se i consultar en un únic lloc les últimes notícies de llocs web, sense haver de visitar-los.
la sindicació de continguts: publicació automàtica en un lloc Internet d'informacions d'altres llocs.
Blog
De "Web - log": en un principi es tractava d'una mena de diaris íntims en línia que s'han anat imposant a la xarxa, esdevenint suport d'una expressió pública diversa: opinió, comunicació ciutadana, militant, testimonis, narracions...
N'hi ha de diverses menes: serveis clau en mà (plataformes de blog) o programes lliures per instal·lar en un servidor. El seu un punt en comú: permeten que un no-tècnic escrigui i publiqui articles que queden ordenats per dates.
INFANT: fer el primer pas
Eines simples
Trobades
ADOLESCENT: Gestionar els conflictes
Regles de funcionament
Enquestes i formularis
Eines per crear qüestionaris en línia. N'hi ha que fan un tractament estadístic de les respostes (gràfics, percentatges).
ADULT: Mantenir-se obert i jove
Acollida dels nouvinguts, entrades en el contingut per públics
Quines eines per fer què? (segons l'evolució de la xarxa)
Quines eines per fer què? (segons l'evolució de la xarxa)
Autor de la fitxa : Outils-réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : Hi ha nombroses eines per funcionar en xarxa, les eines col·laboratives, moltes de les quals són disponibles en programari lliure. Ofereixen camps d'aplicació molt oberts. Però de vegades entre aquesta profusió d'eines i funcionalitats és difícil d'orientar-s'hi.
Vida d'una Xarxa
La creació de les xarxes: 5 processos fonamentals
Aquests processos són simultanis. Guien el camí dels nouvinguts.
Unes eines per a cada etapa de la vida de la xarxa
**Procés**
**Funció**
**"Fletxetes"**
**Eines privilegiades**
Formació
Creació de la identitat de la xarxa
Reagrupament de les fletxes del mateix color
Llista de correu general i cartografia dinàmica dels membres de la xarxa
Informació
Intercanvis d'informacions entre els membres de la xarxa
Reagrupament de les fletxes que van en la mateixa direcció
Llistes de correu temàtiques, fòrums, butlletins
Transformació
Muntatge de projectes col·lectius
Emergència de les "grans fletxes" dels projectes
Tallers i eines de suport dels projectes
Irradiació
Interacció amb el món circumdant
Acció de les fletxes projectes sobre les altres fletxes de l'entorn
Difusió de les dades en un lloc Internet (amb els CMS: integració dinàmica de contingut)
Consolidació
Obertura i continuació de la dinàmica
Permeabilitat (guions) a nous membres i conservació d'una dinàmica interna (espiral)
Acollida dels nouvinguts, classificació de la informació, presència d'un historial
Formació de la xarxa
Aquesta primera etapa consisteix en visibilitzar la pertinença a la xarxa. És important que cada nou actor sigui immediatament visible, tant per ell mateix (existeixo en la xarxa i ella em reconeix) com per els altres.
Les eines indispensables en aquesta primera etapa corresponen a la tradicional "ronda d'intervencions" d'una trobada física.
No n'hi ha prou amb dir "formo part de la xarxa" per ser-ne una part activa, també cal dir què és el que ens il·lusiona, què volem fer-hi, amb qui ho volem fer; per això cal que els membres de la xarxa puguin intercanviar informacions de manera eficaç, parlar entre ells, agrupar-se per afinitats i fer visibles els temes de debat que poden donar peu a projectes futurs.
Aquesta etapa – en realitat es tracta d'un procés permanent – s'identifica amb l'emergència, la creació i el muntatge dels projectes. De fet es tracta d'una transformació a l'interior de la xarxa, donat que aquesta comença a crear organització i esdevé operativa a través dels seus projectes.
Les eines necessàries en aquesta etapa són aquelles que permetin treballar en comú en projectes concrets, per tant corresponen a tota la bateria d'eines col·laboratives que possibiliten compartir documents i informació, co-redactar, interactuar, sincronitzar i reflexionar conjuntament.
A hores d'ara la xarxa és percebuda a través dels projectes que acull i anima, i entra en interacció amb el seu entorn.
Aquestes interaccions poden produir-se a diversos nivells: interacció amb el públic en el marc dels projectes, interacció amb els socis institucionals que donen suport i promouen els projectes, interacció amb altres xarxes per l'intercanvi o transferència de competències, d'experiències...
L'objectiu d'aquesta etapa és garantir que, encara que la xarxa hagi passat per les primeres 4 etapes amb uns membres determinats, estigui oberta a nous membres.
En aquesta etapa les eines són més aviat metodològiques (historial de la xarxa, reglament intern, guia del nou membre, instruccions de participació...).
Tanmateix hi ha eines tècniques que ajuden a visualitzar amb més facilitat l'activitat d'una xarxa que tingui molt de contingut.
La persona pot activar els mecanismes d'aprenentatge a partir de la constatació d'una mancança.
En situació de formació, aquesta lògica pot correspondre a les activitats proposades:
activitat que desestabilitza, qüestiona (incompetència conscient),
seguida d'una activitat que estabilitza, aporta sabers i saber-fer necessaris (competència conscient)
activitat que dóna possibilitat d'aplicar (en via d'una competència inconscient)
10 regles d'aprenentatge d'adults
L'adult no és una criatura. No obeeix a uns pares-formadors.
L'adult no és aquí per diversió. Se sent responsable i demana que se li reconegui aquest sentit de la responsabilitat.
L'adult disposa d'una experiència humana, familiar, social i profesional en la qual el formador ha de recolzar-se.
L'adult treballa en equip, encara que de vegades també ha de treballar sol.
L'adult conjuga sempre teoria i pràctica en la seva formació.
L'adult entén molt bé la lògica de l'intercanvi simbòlic: donar-rebre-tornar. Com més gran sigui la dedicació en temps i energia del formador, més gran serà l'esforç que farà. No dubtarà gens a l'hora de compartir el seu saber específic amb els altres.
L'adult necessita espais de convivialitat i temps per assimilar.
L'adult sempre avalua l'interès del seu temps de formació.
L'adult sap i pot seguir aprenent, fins i tot a edats avançades.
L'adult respecta el saber, però encara més la relació humana.
L'adult no és cap " fitxer "... i el saber purament acadèmic no li interessa.
L'adult està obert a una aproximació multidisciplinària als problemes. Sovint considera una qüestió com un "un problema que cal resoldre" en concret.
Ritme de la jornada
Nombrosos estudis demostren que el nivell de productivitat i d'atenció va canviant al llarg del dia. En un jornada laboral "normal" (9-18 h.), observem els següents fenòmens:
matí : és més propici al treball intel·lectual que la tarda
Caldrà doncs proposar una activitat de demostració al matí i realitzar els exercicis pràctics a la tarda
els períodes d'hipoglucèmia: 11,30h-12,30h. i 17,00h-18,00h aproximadament: poden aparèixer fatiga i irritabilitat. Cal evitar les activitats d'incompetència conscient i privilegiar els treballs en petits grups o parelles
el període de digestió fort : 14-15,30 h. aproximadament: passivitat, endormiscament i dissipació. Cal prioritzar els exercicis d'aplicació, de descoberta
la durada òptima d'una jornada de formació: 7h És difícil perllongar més temps l'esforç de concentració
Com es reté la informació?
Cal pensar-hi quan preparem els materials dels cursos. Retenim:
el 10% del que llegim
el 20 % del que escoltem
el 30 % del que veiem
el 50 % del que veiem i escoltem alhora
el 80 % del que diem
el 90 % del que diem fent estant implicats
Corrents, enfocaments, mètodes, sabers ...de què estem parlant?
Trucs i argúcies per endegar una xarxa cooperativa
Trucs i argúcies per endegar una xarxa cooperativa
Autor de la fitxa : Outils-Réseaux
Llicència de la fitxa :
Creative Commons BY-SA
Descripció : Outils-Réseaux acompanya xarxes i grups des del 2003 per ajudar-los a apropiar-se de mètodes i eines cooperatius. D'aquesta manera hem pogut identificar elements facilitadors o bé obstacles que frenen la cooperació i la participació.
Les eines no són col·laboratives per naturalesa, esdevenen tals quan s'utilitzen conscientment i en un context favorable.
Els "trucs i argúcies" que es descriuen a continuació no demanen grans competències tècniques ni pressupostos importants. Una tècnica d'animació, la utilització d'una eina activada amb 2 clics o una posició adequada del dinamitzador de la xarxa poden aportar molt més que la instal·lació de fàbriques sobredimensionades, que poden costar molt cares (tant en sentit figurat com literal).
Aquesta llista és fruit d'aquesta experiència i només demana ser enriquida!
Cooperador humanum est
La cooperació és una singularitat de l'espècie humana, el nostre motor principal, eina de supervivència. Tres segles de competència no ens han de fer oblidar que som fills de diversos mil·lennis de cooperació i col·laboració.
Tres camps d'acció
La nostra època haurà d'afrontar tres reptes en matèria de cooperació:
Aprendre a cooperar entre humans: països del sud / països del nord, rics / pobres, entre religions, homes / dones...
Procurar que la humanitat cooperi amb el seu entorn: menys contaminació, agressions ...
Possibilitar que cada individu cooperi millor amb ell mateix: reconciliar humanitat i animalitat, costat femení i masculí...
Separar l'aprenentatge de la cooperació...
...de la seva utilització en temes conflictius!
És assenyat evitar temes polèmics quan ens iniciem en la cooperació. Val més provar mètodes i eines cooperatives en petits projectes amb poca transcendència que en àmbits vitals per a la xarxa.
Per exemple, compartir fitxes pedagògiques en una xarxa d'educació mediambiental, quan la cosa vital per als membres de la xarxa és trobar mitjans de finançament. Quan els membres de la xarxa hauran adquirit una mica d'experiència en matèria de pràctiques cooperatives i hauran desenvolupat experiències comunes, es podrà pensar en una experiència sobre mutualització de mitjans.
Fer viure petites experiències irreversibles de cooperació
Un gran viatge comença amb uns petits passos.
Encara que sembli que la cooperació és un component fonamental de l'animal humà, uns segles de "sana competència", de "no s'ha de copiar", de "per existir, no s'ha de deure res a ningú"... condicionen els humans que n'han quedat tocats. Per tant és oportú reinstil·lar poc a poc la dimensió cooperativa.
Qualsevol canvi és un procés de trencament que sacseja les representacions, les idees, els mètodes dels individus.
Perquè una xarxa comenci a cooperar, cal provocar aquests trencaments, aquests canvis que sovint són irreversibles: per aconseguir-ho proposem fer viure petites experiències irreversibles de cooperació:
aixecar un menhir, 340 persones que estiren en sentits diferents però no massa fort: molt bona com experiència, tot i que no gaire freqüent.
agafar apunts entre uns quants al mateix temps i en una mateixa pàgina (amb etherpad, google doc o gobby: eines que permeten co-redactar en línia un text), més simple que aixecar un menhir però ben eficaç.
dinamitzar un debat utilitzant uns mapes heurístics (freeplane, freemind, Xmind...) vídeo-projectats en directe, tècnica que permet visualitzar amb un cop d'ull totes les idees del grup i passar d'una lògica lineal a una navegació per idees que pot ser adaptada segons el públic (es poden afegir fàcilment noves idees).
fer fer i valorar la redacció de síntesis de llistes de llistes de correu de discussió / (vegeu l'exemple de Tela Botanica), de vegades els membres de la xarxa discuteixen sobre les llistes i fòrums de temes molt especialitzats. Qui ha iniciat la discussió ha de realitzar la síntesi. Hi ha una classificació de les síntesis de les llistes de correu segons que es tracti d'un simple copiar i enganxar, o d'una redacció més organitzada).
posar contingut imperfecte, per corregir: impulsats pel seu coratge quan es tracta de defensar la puresa de la Llengua, aquells que el dia abans encara s'acoquinaven amb l'idea de participar en una eina informàtica passen la barrera tècnica i corregeixen les faltes! (aquesta argúcia encara és més eficaç quan l'errada afecta el nom d'una persona: a la preocupació per l'ortografia impecable, s'hi afegeix l'estímul de l'ego...)
fer jocs cooperatius: per exemple el joc del Tao.
Començar presencialment
Quan es diu "xarxa cooperativa" es pensa a una comunitat que no sempre es troba en el mateix espai-temps: hi ha treball a distància, interaccions sincròniques i asincròniques. En canvi són rares les comunitats virtuals que funcionen únicament a distància: els aplecs, les trobades són moments importants en la dinàmica de xarxa.
Quan es crea una xarxa és assenyat aprofitar el temps "presencial" per assajar i experimentar eines i mètodes que puguin funcionar a distància: posar en marxa presencialment allò que es vol posar en marxa a distància.
Això permetrà familiaritzar-se, formar-se i assegurar una continuïtat entre presència i distància.
Per exemple, durant una trobada d'una xarxa, un dels membres planteja una pregunta a l'assemblea. Tothom pot proposar una o més respostes escrites en paperets tot indicant les pròpies dades. Les respostes són sintetitzades i visibles per tothom. Més tard la persona que ha fet la pregunta recupera els contactes de les persones que hagin respost i crea una llista de discussió per seguir interactuant a distància.
Per exemple, es poden implementar unes eines per treballar a distància que poden suscitar interrogants sobre les formes de funcionament presencials: com es regulen les intervencions, com es prenen les decisions, ja que sovint aquests elements són implícits. En un grup sovint el redactat de l'acta de la reunió és assumit per una persona. Si s'adopta una eina de coescriptura per prendre apunts, de cop i volta apareixen els interrogants: tothom pot escriure? qui dóna el vist i plau? Queda clar que no és pas l'eina la que planteja problemes, simplement és la que fa que apareguin els interrogants.
Començar per un mateix
La caritat ben concebuda comença per un mateix. o Per canviar el món, cal començar per canviar-se un mateix.
Moltes organitzacions tenen la fita de fer cooperar un grup, una xarxa. Però abans que res, cal començar practicant mètodes i eines cooperatius: es tracta d'aplicar a l'interior allò que es voldria implementar a l'exterior.
Vegeu: l'estratègia ITPTS, "Interaccions Transformació Personal, Transformació Social": no hi ha contradicció entre les voluntats de canviar el món i el treball personal, els dos enfocaments estan relacionats i s'han d'articular
Una constatació: una organització que no coopera interiorment i no utilitza les eines necessàries per fer-ho, ben difícilment aconseguirà que es col·labori amb ella.
Però com fer-ho quan s'està en un context molt rígid, condicionat, difícilment permeable a aquesta mena de pràctiques? Cal partir del punt més petit sobre el qual es té influència per cooperar, alguns col·legues de confiança, un petit grup de treball agosarat... Sempre es troben dues o tres persones disposades a seguir el joc!
Començar senzill
Proposar unes eines que els usuaris puguin dominar fàcilment
Quan abordem la utilització d'eines informàtiques, el primer esglaó és sempre el més important. Si la primera manipulació és simple, els contribuïdors, tranquil·litzats, tindran ganes d'esforçar-s'hi una mica més i acceptaran la necessitat d'una mica de temps de formació o de pràctica.
Fins i tot podem pensar en ocultar algunes funcionalitats en un primer moment i esperar que el grup maduri abans d'afegir gradualment més material. O bé esperar que s'expressi la demanda i implementar el dispositiu tècnic en funció de les propostes del grup.
Ser pragmàtics
Utilitzar unes eines fàcils d'instal·lar i configurar sense competències tècniques
En lloc d'esperar a tenir els mitjans necessaris per crear un dispositiu a mida, més val començar, des que la dinàmica de la xarxa s'anima, a instal·lar algunes eines clau en mà, fàcils d'instal·lar i utilitzar: fer bricolatge acoblant eines de baix cost però que permetin començar a proposar algunes actuacions cooperatives (Google Doc, Netvibes...).
Òbviament no és l'ideal: seria preferible disposar d'un dispositiu propi íntegrament en programari lliure. I n'hi haurà que seran contraris a la utilització de serveis en línia gratuïts que guarden les vostres dades amb el risc que siguin utilitzades amb finalitats comercials. Cert, però el dinamitzador de la xarxa ha de ser pragmàtic. Aquestes eines s'han d'utilitzar amb coneixement i pel que serveixen: uns serveis en línia gratuïts i no unes eines amb les quals es pot esdevenir autònoms; tanmateix, gràcies a la seva facilitat d'ús, poden servir per estimular l'aparició de la dinàmica cooperativa.
Esperarem a que apareguin i s'implementin usos reals abans de passar, si s'escau a desenvolupaments específics.
Guiatge en l'ús
Guiatge amb atenció més que amb intenció:
gestionar un projecte "amb intenció": el coordinador preveu des del principi els objectius, el desenvolupament del projecte, el calendari, el pressupost... < és la metodologia tradicional de projecte >
gestionar un projecte "amb atenció": el dinamitzador crea situacions cooperatives (fer que les persones es trobin, fer de manera que es presentin, que puguin interactuar...), i es manté posteriorment alerta i reactiu (proposar materials per tal que allò que hagi sortit de la situació cooperativa pugui desembocar en projectes, accions, treball cooperatiu...) < metodologia de projecte cooperatiu >
El dinamitzador per tant s'ha de limitar a callar, deixar les seves pròpies idees de banda i prioritzar una actitud d'escolta i d'observació.
D'altra banda ha de crear les condicions favorables per fer emergir necessitats col·lectives: per exemple un qüestionari en què els resultats es comparteixen col·lectivament. Google formulari és perfecte per això ja que permet el tractament estadístic de les respostes i l'elaboració de gràfics. Donar a tothom els resultats en temps real fa que el dinamitzador no tingui el monopoli de la visió global: el grup esdevé visible per al grup.
Ben bonic, ben bonic, ben…
Contràriament a allò que es podria pensar, l'aspecte estètic, gràfic, és molt important: té un poder motivador per als membres del grup i valoritza les produccions col·lectives.
Podríem fins i tot utilitzar el Bling-Bling força apreciat per alguns:
animacions en flash,
efectes rollover i funcionalitats arrossegar i deixar anar amb tecnologies jquery, o mootools,
Rolex...
Mirall, bell mirall
Implementar processos perquè el grup es representi col·lectivament
Fer que el grup sigui visible per al grup és una etapa fonamental per endegar la cooperació entre els membres. És el concepte d'holoptisme, descrit per Jean-François Noubel.
Es poden utilitzar diverses tècniques i eines:
cartografiar els membres: per representar la comunitat donant-li un cos que la faci menys virtual en agafar una dimensió geogràfica.
fer un inventari de les competències (identificant el punt fort de cadascú i posant-lo de relleu en un mapa heurístic, per exemple), d'allò que estem disposats a compartir (quins són els recursos dels membres del grup que poden compartir amb els altres membres?)
compartir els problemes i bloquejos d'uns i altres, veure en què els altres poden ajudar-me.
Encoratjar les aportacions
Per iniciar (i també prolongar) una dinàmica cooperativa que es recolza en participacions voluntàries és important valoritzar fins i tot la més petita aportació. Per exemple citant tots els contribuïdors del projecte, fins i tot els que hagin fet aportacions mínimes (apologia del reforçament positiu).
No hi ha cap mal en concedir-nos un plaer!
Per altra banda, per a un dinamitzador de xarxa pot ser molt útil conèixer a fons els possibles contribuïdors per trobar les connexions entre els seus interessos i el projecte.
Aclarir les condicions d'ús
Quan pensem en la creació d'una xarxa cooperativa hem de tenir en compte que molt probablement les interaccions donaran lloc a unes produccions col·lectives comunes.
Per tal d'evitar qualsevol problema o malentès, més val preveure i discutir des del començament mateix de la dinàmica les condicions d'utilització, i els drets que s'apliquen a les produccions comunes:
qui és propietari del contingut elaborat col·lectivament?
aquest contingut es podrà vendre?
podrà ser modificat? ...
Les llicències Creative Commons (contracte flexible de drets d'autor per alliberar les pròpies obres) permetran ajudar a reflexionar sobre el tema i a dotar de marc jurídic la creació de béns comuns.
Envoltar-se de bons "seguidors"
"Se sol dir que la vida d'una comunitat depèn de la qualitat de la dinamització. Això és parcialment cert. Tanmateix en aquest breu vídeo recreatiu, s'explica amb talent que el lideratge és indispensable per endegar la cosa, però que sense seguidors implicats en l'acció, no arribaríem mai enlloc."
.
