Noves tecnologies, digital: nous reptes per a la formació
Sens dubte l'arribada del digital i d'Internet ha obert per al sector de la formació una munió de possibilitats.
El canvi de mètodes que se'n deriva va més enllà de les aportacions tecnològiques, i en resulta modificada tota la organització de la informació, de l'espai, de la distància i de la temporalitat.
Factors de canvi vinculats a les noves tecnologies:
L'accés il·limitat als recursos ( ITyPA! o Internet, Totes les eines hi són per aprendre)
la interacció multidireccional a distancia; la "presència a distància" on la rellevància de la relació revesteix tota la seva importància
la comunicació horitzontal en xarxa
la introducció de les realitats virtuals i dels micro-móns
les lògiques de participació introduïdes per la cultura digital
Tots aquests elements porten a plantejar un nou model d'ensenyament:
Les oportunitats i els reptes de les TIC per la formació
Els formadors de la Xarxa d'ensenyament francòfon a distància de Canadà REFAD han identificat de forma molt exhaustiva les oportunitats i els reptes lligats a les eines de la Web 2.0:
Les oportunitats:
La mobilitat i la portabilitat i per tant una flexibilitat augmentada per als usuaris, que hi tenen accés arreu i en tot moment.
Un augment de la motivació al menys d'una part dels aprenents, sobretot els més joves, que pot traduir-se en una major perseverança.
L'estudiant com a productor de continguts d'aprenentatge, i per tant un aprenentatge més visible amb una millora de l'apropiació de la matèria, de l'autonomia i de la responsabilització.
Múltiples oportunitats de cooperació, socialització i interaccions i per tant d'aprenentatge de la col·laboració i del treball en equip tant pels estudiants com per formadors i institucions.
L'expressió en diversos formats, inclòs el multimèdia, que permet una personalització i un suport a diversos estils d'aprenentatge.
La Facilitat i rapidesa de la difusió de la informació a costos molt baixos, independents de la distància, que n'augmenten l'abast.
La multiplicitat o omnipresència d'eines de suport per a tots els aspectes de l'experiència educativa.
Un ampli accés a continguts, experts i formacions, que representa un factor d'harmonització, en especial entre regions.
Noves possibilitats d'organitzar la informació i de creació de metadades.
Una ocasió d'aprenentatge d'ús dels mitjans i eines tic i d'alfabetització digital, que es pot traslladar a d'altres contextos.
Una oportunitat d'innovació a l'ensenyament, d'obertura a noves maneres de fer i d'innovació organitzativa, com ara aprenentatges més personalitzats i més contextualitzats.
Els reptes:
La necessitat per a docents i institucions de compartir el seu poder i el seu control. Una evolució de l'autoritat cap a la transparència, del paper d'expert al de facilitador, de la presentació a la participació.
L'ajut a la motivació i a la participació necessari per al passatge del rol de l'aprenent d'oïdor passiu al de actor actiu i creatiu.
Una necessitat d'aprenentatge de múltiples alfabets: ús de les tecnologies, competències informàtiques, gestió de la identitat digital, etc.
Els aspectes relacionats amb la propietat intel·lectual i l'evolució de les pràctiques de producció de continguts i treballs (composicions, cooperacions, etc.).
La gestió de la immediatesa de les comunicacions i de la ràpida evolució dels programaris socials.
Els riscos relacionats amb la seguretat de les informacions a la Web i la cybercriminalitat.
La tria de les eines i de la seva integració, o no, en els sistemes institucionals.
a: WIKIS, BLOGUES ET WEB 2.0, Opportunités et impacts pour la formation à distance, 2010 Text íntegre
Les pràctiques pedagògiques específiques
Les raons per adoptar les noves tecnologies són en primer lloc pedagògiques, vinculades a les necessitats dels aprenents.
Per tant, el seu impacte en el disseny del dispositiu i les modalitats de control pot ser rellevant. Aquí en tenim unes pistes:
La motivació i el suport a la participació
El disseny de les formacions ha de preveure fluctuacions importants en l'interès i la participació i preparar mesures per suscitar-los i mantenir-los més enllà de l'entusiasme inicial. Les eines per si soles no són suficients; és bàsic l'objectiu o el sentit que el guió pedagògic atribueix al seu ús.
El mitjans socials tenen un paper motivador en la majoria d'experiències educatives. Ofereixen una sensació d'empoderament als aprenents i noves possibilitats de socialització. Estimulen positivament la perseverança en formacions de més llarga durada.
Sovint s'indiquen dos elements lligats a la motivació dels alumnes:
l'avaluació de la participació : és més una opció forçada que deliberada de participació. I també comporta el risc d'una participació mínima que només procura adequar-se als criteris d'avaluació. Contràriament a la opinió de qui creu que els alumnes només fan els treballs avaluats formalment, l'absència de condicions rígides (per ex. les pròpies d'un blog) empeny els alumnes a fer servir els blogs encara més. Cal trobar el terme mig entre obligació i llibertat.
l'àmplia difusió de les aportacions: l'obertura dóna visibilitat, orgull i permet la reutilització. Per tant, en general és vista com un factor de motivació. Aquesta pràctica és emprada sistemàticament en les formacions Animacoop. L'alumne produeix continguts que es poden difondre. És una feina que implica més responsabilitat però també més apreciada (veure exemples de producció: http://animacoop.net/wakka.php?wiki=ContenusProduits).
Uns itineraris individuals, col·laboratius o cooperatius
La varietat d'eines de comunicació utilitzables i les necessitats diverses porten a una oferta diversificada d'itineraris. Per aquest motiu l'enfocament pedagògic correcte seria el de variar per oferir als aprenents d'estils d'aprenentatge diferents la possibilitat d'un itinerari més adaptat.
Les activitats col·laboratives, facilitades per les eines de la Web 2.0, tenen un interès encara més concret: són alhora "un bon vector d'aprenentatge " i un mitjà "per afavorir el desenvolupament de vincles socials entre els aprenents", i permeten "lluitar contra els riscos d'aïllament i desmotivació sobretot en l'aprenentatge a distància". Permeten assolir de forma simultània diversos objectius:
la realització,
el raonament de nivell superior,
el guany de temps de treball,
la transferència de l'aprenentatge,
la motivació per assolir la fita,
la motivació intrínseca i continuada,
el desenvolupament social i cognitiu,
l'atracció interpersonal,
el suport social, les amistats,
la reducció dels estereotips i dels prejudicis,
la valorització de les diferències,
la salut psicològica, l'autoestima,
les competències socials,
la interiorització dels valors,
la qualitat de l'entorn d'aprenentatge... i molts altres.
No obstant l'entrada del digital posa de relleu alguns bloqueigs d'un treball (aprenentatge) col·laboratiu: intercanviar amb eficàcia informacions essencials en vistes d'un projecte conjunt és una etapa suplementària que no superen nombroses organitzacions, per manca de cultura del compartir per una banda i per necessitats bàsiques dels individus per l'altra. El treball col·laboratiu es basa, abans que res, en el voluntariat i no pot ser una obligació.
Un aprenentatge i un entorn més personalitzats
La cultura i la pluralitat d'opcions que ofereix la Web 2.0, combinades amb les seves possibilitats de "posada en escena del jo", apel·len a una major personalització dels itineraris, tal com dèiem abans, però també a l'ampliació de modalitats d'expressió i d'eines. Es pot tractar d'una personalització molt limitada: perfils i pàgines personals, fotos, etc., integrades en un entorn d'aprenentatge institucional, més centrat en el curs o el trimestre que en l'aprenent. Però més sovint, com ja s'apuntava en el capítol anterior, es parla d'un replantejament més fonamental en què l'estudiant construeix el seu propi entorn d'aprenentatge personal, a partir de l'elecció personal de les eines, independentment de les institucions que freqüenti posteriorment, i en el qual construeix a la vegada el seu portfoli, testimoni tant de la seva formació continuada com de la seva experiència, i la seva identitat digital.
Pedagogies actives i aprenentatges més contextualitzats
A més les eines de la Web 2.0 faciliten un aprenentatge en l'acció, més autèntic o ubicat. L'aprenent, per exemple, pot construir-hi uns recursos que poden ser utilitzats per la comunitat. Un exemple: els articles produïts pels alumnes Animacoop, els formadors els reutilitzen en la producció de nous cursos.
Continguts multimèdia
Un altra utilitat que aquestes eines ofereixen als pedagogs és l'evolució cap a recursos d'aprenentatge molt menys textuals. En particular el vídeo viu una popularitat fulgurant.
La utilització del blog: permet deixar testimonis dels aprenentatges i és excel·lent en les pràctiques d'avaluacions formatives.
El Wiki mostra les aportacions de cadascú a un treball col·laboratiu.
El vídeo i la videoconferència permetent avaluar l'expressió oral o l'apropiació dels continguts. També es pot construir a partir dels continguts existents; per exemple avaluar o completar un article d'un wiki.
La utilització de l'eina apropiada
El formador ha de poder escollir, entre una àmplia panòplia d'eines, quines són les més pertinents per a l'aprenentatge proposat. Sovint, si la seva institució no ho ha fet abans, també ha de seleccionar els programes de suport. Les discussions entre ensenyants en fòrums especialitzats revelen una difosa perplexitat davant la multiplicitat d'eines disponibles i la dificultat d'establir quina és la més apropiada per a cada activitat pedagògica.
Més endavant us proposarem una petita selecció d'eines classificades per usos.
Acompanyament
Per anar més enllà del simple comentari o del formatejat, per progressar cap a aprenentatges de més alt nivell, com ara el desenvolupament de l'argumentació, de la crítica i de la síntesi, cal que hi hagi un acompanyament pedagògic continu i essencial.
La supervisió d'itineraris interactius com els que permet la Web 2.0, doncs, ja no només demana més temps, sinó també una disponibilitat més continuada. Per donar resposta a aquesta major necessitat de temps i disponibilitat, s'han apuntat diverses solucions.
la necessitat d'establir, des del començament, unes disponibilitats de temps de "micromentors":
el treball col·laboratiu. La supervisió és realitzada per equips de quatre professors: "Aquesta forma d'actuar beneficia tant als estudiants, que reben una resposta en un termini molt curt, com als professors, que comparteixen la tasca de respondre als correus".
