La presa de decisions a posteriori

Per saber-ne més: el cas dels grups entre 100 i 1000

Una estratègia d'abundància permet abordar temes amb un grup constituït per un gran nombre de persones. No obstant, amb un grup d'un centenar a un o dos milers de membres, cal fer servir mètodes que tinguin en compte les persones amb actituds reactives i no només les proactives. En aquest cas, es pot aplicar la "llei de Linus" i aprofitar l'abundància de punts de vista per "ampliar les possibilitats" i descobrir un munt de punts de vista sobre un tema determinat. Això encara és més cert si es tracta d'un grup i no només d'un conjunt de persones que no comuniquen entre elles. D'aquesta manera, els intercanvis entre els membres permeten trobar pistes en les quals ningú no hauria pensat d'entrada sense haver sentit les pistes dels altres. Si a més, donem als membres del grup una visió de conjunt de les propostes que ja s'han fet, cadascú, des del seu propi punt de vista, pot identificar noves pistes que encara no han estat proposades. Per etapes successives, les contribucions de cada membre cada cop estan més influenciades per les dels altres i sovint s'arriba així a unes pistes totalment noves que ja no es poden atribuir simplement a un dels contribuïdors. Aquest enfocament és el fonament mateix de "la intel·ligència col·lectiva". Si després (i només després) s'ha d'escollir una solució entre totes les pistes citades, pot resultar més fàcil, perquè les propostes que arriben més tard solen ser més interessants que les del principi que estan lligades a les persones. Perquè quan només es tracta d'escollir una idea entre les idees originals dels membres, cadascú insisteix en defensar la seva pròpia idea per no perdre la dignitat i si pot, guanyar-se l'estima del grup.
Però si les pistes més interessants ja no es poden atribuir exclusivament a un dels contribuïdors, aleshores la decisió es concentra realment en identificar la solució (o millor les solucions). Això no impedeix que hi hagi opinions diferents, simplement evita que en el debat cadascú vulgui defensar la "seva" idea. Per altra banda, en molts casos no cal escollir una de les pistes entre totes les que s'han evocat, sinó senzillament conservar-les per presentar la diversitat de les possibles maneres fer. És el cas per exemple de la construcció col·lectiva d'una guia sobre com posar en marxa un projecte. No cal seleccionar una única solució. Al contrari, és molt més interessant presentar diferents punts de vista entre els quals el lector podrà triar en funció del seu context específic.

Per altra banda, en el cas de grups d'un centenar a un o dos milers de membres, són poques les persones que adopten un rol proactiu, i encara més les que participen en la coordinació del grup: sol haver-hi una o algunes persones. En aquest cas ja no ens trobem en un context d'abundància i l'estratègia "a posteriori" no està adaptada per a la coordinació de grups, mentre que sí que ho és per al treball efectuat pel grup. Per tant, la coordinació d'un grup gran de 100 a 1000 (contràriament als grups molt grans on el nombre de proactius també és abundant) és coercitiva i els animadors tenen menys dret a equivocar-se. Han de fer servir estratègies de planificació o d'adaptació a cada moment per tenir en compte l'escassetat dels recursos de coordinació disponibles.

Per resumir

Hi ha diferents estratègies en funció de l'entorn en el qual ens situem:
La planificació: en una situació previsible però en què els recursos són escassos, cal fer una previsió per optimitzar els recursos i no malbaratar-los;
La negociació: quan els recursos són escassos però la situació no és previsible, la negociació permet prendre una decisió al moment a falta de poder-ho fer de manera anticipada;
La presa de decisions a posteriori: quan es pot disposar de recursos abundants (grup gran, informació abundant) però la situació no és previsible, aleshores val més suscitar una abundància de possibilitats i triar només a posteriori, entre totes les possibles opcions.
Sovint no escollim una estratègia, sinó que fem servir la que dominem, sigui quin sigui el context. És important adaptar-se a l'entorn per triar la millor estratègia.

De vegades, la situació pot ser previsible per algunes coses i imprevisible per d'altres, alguns recursos poden ser abundants i d'altres escassos. En aquest cas, cal poder adaptar-se i fins i tot fer malabarismes amb les estratègies.
Per exemple, en un grup gran de més de cent persones, el nombre suficient de membres que adopten un rol reactiu permet que surtin el màxim de punts de vista i escollir a posteriori aquells que volem conservar: Amb un nombre suficient d'observadors, totes les pistes aplicables a un problema determinat salten a la vista ". Però si el grup té menys d'un o dos milers de persones, el nombre de membres que adopten una actitud proactiva i encara més el nombre de persones que participen a la coordinació del grup és baix. Per tant, la coordinació de grups inferiors a alguns milers requereix estratègies de planificació i/o negociació.

Mot clé : #choix28