bf_imageLaStigmergie_travail-stigmergique-termite_20130531114716_20130531114728.jpeg

L'estigmèrgia

Autor de la fitxa : Heather Marsh
Llicència de la fitxa : Creative Commons BY-SA
Descripció :

L'estigmèrgia: un nou model de governança col·laborativa

Si el model competitiu crea redundàncies i malbarata recursos en protegir les idees, en publicitat i altres, el model cooperatiu malbarata molt de temps i recursos en discutir i en discutir les discussions. Entre aquests dos models, l'estigmèrgia, un nou mètode de governança inspirat en la manera en què s'organitzen els insectes socials, podria oferir un model alternatiu més adaptat a la col·laboració en grups grans.

Què és l'estigmèrgia ?

Definició de l'estigmèrgia per Viquipèdia:
L'estigmèrgia és un mètode de comunicació indirecta en un entorn emergent autoorganitzat, en què els individus comuniquen entre ells modificant el seu entorn.
L'estigmèrgia neix de l'observació de la natura: les formigues es comuniquen dipositant feromones per allà on passen per tal que altres formigues puguin seguir la pista fins al menjar o la colònia en funció de les necessitats, el que constitueix un sistema estigmèrgic.
Es poden observar fenòmens similars en altres espècies d'insectes socials com els tèrmits, que fan servir feromones per construir estructures de terra grans i complexes mitjançant una senzilla regla descentralitzada.
Cada tèrmit recull una mica de fang al seu voltant, hi incorpora feromones i el diposita a terra. Com que els tèrmits se senten atrets per l'olor, dipositen més sovint el seu paquet allà on d'altres ja l'hi han dipositat, i així construeixen pilars, arcs, túnels i cambres.
stigmergie
Termitière, un exemple de travail hautement organisé par un processus stigmergique. Photo par Carl D. Walsh/Aurora/ via Howstuffworks.com


Aplicació del model estigmèrgic a les organitzacions
La teòrica Heather Marsh ha escrit un article remarcable sobre l'aplicació de principis extrets de l'estigmèrgia a la col·laboració en grups grans i com un mètode de governança alternativa a mig camí entre les organitzacions que funcionen seguint un model competitiu i les que funcionen seguint un model cooperatiu.
Fa poc vaig participar a la traducció col·laborativa d'aquest text amb altres membres del grup AnimFR.
Aquí teniu una còpia de l'article traduït. Per facilitar-ne la lectura he afegit alguns títols que no figuraven en el text original.

Estigmèrgia

(article inicialment publicat per Heather Marsh; vegeu l'article original en anglès)
Aquest article forma part de la sèrie: "Governança i altres sistemes de col·laboració a gran escala"
L'estigmèrgia és un mecanisme de coordinació indirecta entre agents o accions. El principi és que una pista que una acció deixa en l'entorn estimula la realització de l'acció següent, sigui per part del mateix agent o per un agent diferent.
D'aquesta manera, les accions següents tendeixen a reforçar allò que ja existeix i a construir sobre aquesta base, el que condueix a l'emergència espontània d'una activitat d'aparença coherent i sistemàtica. L'estigmèrgia és una forma d'autoorganització. Produeix estructures complexes sense necessitat de pla, de control o fins i tot de comunicació directa entre els agents. - Viquipèdia.

El problema de les organitzacions actuals

En un sistema basat en les persones mai no hi pot haver una col·laboració a gran escala sense un sistema de representació, com el que podem trobar en organitzacions com les Nacions Unides. Si volem abandonar el sistema de representació permetent alhora que s'escoltin totes les veus, hem de trobar nous mètodes col·laboratius que funcionin amb sistemes basats en les idees o les accions. Els grups concèntrics d'usuaris amb comunitats epistèmiques i ponts de coneixements poden funcionar per els sistemes basats en les idees; per als sistemes que actuen, l'estigmèrgia podria ser la millor opció.
Actualment, la resposta habitual a una situació que requereix una acció consisteix en crear una entitat nominal, en forma de comitè, de comissió, d'organització, d'empresa, d'organització no governamental, d'agència governamental, etc. Molt sovint l'acció acaba per no aparèixer perquè en el seu lloc hi ha una focalització sobre l'organització i les persones implicades.

El model competitiu

La major part dels sistemes actuals estan gestionats per organitzacions competitives. La competència crea redundància, alenteix i malbarata recursos en protecció de les idees, en publicitat i altres. La competició també requereix el secret i això bloqueja el progrés, l'avaluació, i fa que es perdin idees i oportunitats. Les patents i els drets d'autor encara redueixen més la velocitat i el potencial de suggeriment d'idees. Les persones amb més expertesa no col·laboren a menys d'haver estat reclutades pel mateix projecte.

El model cooperatiu

Tradicionalment l'alternativa a la competició ha estat la cooperació. Aquesta assoleix la màxima eficàcia només en els grups de dues a vuit persones. En els grups de més de 25 persones, la cooperació és terriblement lenta i es converteix en un exercici de gestió de personalitats que degenera ràpidament en discussions sense fi i ensabonaments per no ferir les sensibilitats, és extremadament vulnerable als "agents provocadors", i, en els grups de grans dimensions rarament condueix a res que valgui la pena. Tradicionalment, la cooperació es basa en el principi democràtic segons el qual totes les veus són iguals, per tant, no permet que els líders, usuaris amb més expertesa, energia o enteniment tinguin una influència més important que els que actuen a la perifèria.
La cooperació malbarata molt de temps i molts recursos en discussions i en discutir les discussions. En un sistema basat en l'acció, la discussió rarament és necessària, perquè l'opinió dels que no fan la feina probablement tindrà poc valor, exceptuant els casos en què es demana consell a una persona experta i de confiança.
En general, la cooperació i els sistemes basats en la cooperació estan dominats per personalitats extravertides que prenen les decisions per controlar la feina dels altres i això crea un ressentiment justificat en els que fan la feina. A la majoria dels treballadors no els agrada un sistema jeràrquic com el que es mostra en el diagrama adjunt, perquè els fa perdre autonomia, domini i control creatiu sobre el seu propi treball; tant si el sistema de presa de decisions és jeràrquic o horitzontal, el sentiment final no és gaire diferent.
Els sistemes cooperatius acostumen a fer servir el consens o el vot per prendre decisions per tot el grup; amb aquests mètodes es corre el risc de no produir els millors resultats perquè hi pot haver moltes persones que no entenguin la feina si no la practiquen, i poden demanar coses que ells mateixos no voldrien fer. Els sistemes basats en el consens també són sensibles a "l'esperit del rusc", l'apropiació per part del grup de les idees i del treball d'individus, cosa que pot crear un ressentiment encara més gran.

Sistema jeràrquic

(control del grup per part d'un individu )
systeme hierarchique
système hiérarchique

Jerarquia de consens

(control dels individus per part del grup)
hierarchie du consensus
hiérarchie du consensus

Estigmèrgia

En l'esquema de l'estigmèrgia adjunt, tots els treballadors tenen total autonomia per crear com ho desitgen; el poder del grup d'usuaris rau en la seva capacitat per acceptar o rebutjar la feina. Com que no hi ha una persona designada per desenvolupar una tasca, els usuaris tenen la llibertat de buscar una alternativa si no els agrada el que se'ls proposa. Els treballadors tenen llibertat per crear sense tenir en compte l'acceptació o el refús; en l'esquema adjunt, unes tasques poder ser acceptades pel grup més important, una alternativa per un altre grup d'usuaris, una altra només per un grup petit, i fins i tot un treballador pot estar sol amb la seva pròpia visió de les coses. En tots els casos, els treballadors tenen la llibertat de crear com ho prefereixen. La història no ens parla d'idees radicalment innovadores que hagin tingut una acceptació general immediata i la història també ens ha demostrat que les idees radicalment noves solen ser el resultat de visions solitàries; deixar el control del treball únicament al consens de grup només porta a una paràlisi de la innovació.
modele de gouvernance stigmergie
stigmergie

Competició i cooperació: 2 models de "control a priori"

En un entorn competitiu, una idea nova es guarda gelosament, es protegeix legalment i s'envolta de secret. Es fan molts esforços per trobar persones que la recolzin, alhora que es fa el possible perquè la idea estigui legalment protegida (coberta per proteccions legals) i es fan acords d'ocultació. La idea queda inextricablement lligada al seu creador fins que és transferida a una altre propietari i tots els contribuïdors treballen per al propietari i no per la idea. Després, el propietari ha de recompensar els contribuïdors, cosa que limita el potencial de desenvolupament i encara fa que es malbaratin més recursos en acords, accions legals, etc. Els contribuïdors no tenen cap interès especial en què el projecte funcioni o no, i no estan motivats per contribuir més que en allò pel qual són recompensats.
En canvi, si l'idea es desenvolupa de manera cooperativa, en primer lloc l'autor l'ha de presentar i ha d'intentar convèncer un grup perquè l'adopti. El grup ha d'estar d'acord amb la pròpia idea i amb totes les etapes del seu desenvolupament. La major part de l'energia i dels recursos es gasten en comunicar, persuadir i gestionar les susceptibilitats, i l'ambient de treball és tens per l'argumentació i les lluites de poder. Perquè qui tira endavant el projecte és un grup, i encara que sigui un grup cooperatiu, el grup sempre està en competició amb altres projectes externs similars, i sempre malbarata recursos i energia en secret, en propaganda, etc. Tant si es basen en un model competitiu o cooperatiu, els projectes moriran si el grup que el fa funcionar es retira, i en els dos casos, les personalitats del grup existent atrauran o rebutjaran els contribuïdors. Ambdós sistemes són sistemes jeràrquics en què els individus han de demanar permís per contribuir. Ambdós estan focalitzats en l'autoritat de personalitats que aproven una decisió en lloc de focalitzar-se en la idea i en l'acció mateixa.

L'estigmèrgia, un model amb "autorització a priori"

L'estigmèrgia no és ni competitiva ni col·laborativa en el sentit més comunament acceptat de la paraula. Amb l'estigmèrgia, es dóna lliurement una idea inicial i el projecte és portat per la idea, no per una personalitat ni per un grup de personalitats. Cap individu necessita permís (model competitiu) o consens (model cooperatiu) per proposar una idea o iniciar un projecte. Tant el debat com el vot són innecessaris, si una idea és interessant o necessària, suscitarà interès. L'interès vindrà de persones implicades de manera activa en el sistema i que voldran esforçar-se perquè el projecte tiri endavant. No vindrà de vots buits de persones que només tenen un interès i una implicació molt minsos en el projecte. Mentre el projecte sigui recolzat o rebutjat sobre la base d'esforços contribuïdors i no sobre vots buits, la contribució de persones compromeses amb la idea tindrà més pes. L'estigmèrgia també posa els individus en situació de controlar el seu propi treball, no necessiten el permís del grup, ni que aquest els digui quin mètode han de seguir o en quina part han de contribuir.
La persona que ha tingut la idea inicial pot efectuar o no determinades tasques per fer avançar el projecte. La promoció de la idea es fa per pròpia voluntat, per un grup entusiasmat per la idea; aquest pot ser qui la posi en pràctica o no. No cal buscar fons o ajudes; si una idea és bona rebrà el recolzament necessari (en la pràctica això encara no és així perquè hi ha poca gent que tingui temps lliure per dedicar a projectes basats en el voluntariat, ja que la majoria està lligada a una feina que el sistema financer existent fa obligatòria. A més, encara vivim en un sistema basat en les persones/personalitats en què només s'escolten les personalitats més fortes). El secret i la competició no són necessaris, ja que un cop es dóna una idea, aquesta i tots els nous desenvolupaments pertanyen als qui decideixen treballar per ella. Qualsevol persona pot proposar un treball, la idea no pot morir o ser posada en pausa per unes persones; s'accepta o es rebutja la feina feta, no la persona que l'ha feta. Totes les idees s'accepten o es rebutgen en funció de les necessitats del sistema.
La responsabilitat i els drets del sistema estan en mans de tots els usuaris, no només dels creadors. No hi ha motiu perquè les persones deixin el sistema per qüestions de conflictes personals de la mateixa manera que no cal que hi hagi comunicació més enllà de la realització de les tasques i que hi sol haver un munt d'activitats que es poden fer amb total autonomia. Com que ningú no és propietari del sistema ni el posseeix, no hi ha necessitat de crear un grup competidor per tal que la propietat del sistema evolucioni cap a un altre grup.
Els agents provocadors no tenen cabuda en l'estigmèrgia ja que només s'hi tenen en compte les necessitats del sistema. Algú que actua en contra de les funcionalitats del sistema és molt més fàcil de detectar per impedir-li que actuï que no pas els qui bloquegen els avenços amb debats sense fi i creen conflictes entre les persones. Perquè el sistema és propietat de tots, els líders tampoc hi tenen cabuda.

Nodes

A mida que la feina avança i a mida que l'equip principal i els seus membres es van desenvolupant, van emergint més persones interessades i abnegades, cosa que comença a donar un sentit al projecte. Com que l'equip principal produeix la majoria de la feina i que aquesta feina és la més valorada per la resta dels usuaris, es van constituint especialitats al voltant dels interessos de l'equip principal. Més enllà d'un cert nivell de complexitat els sistemes comencen a mancar de coherència a mida que l'energia i la focalització del grup es va reduint seguint els interessos de l'equip principal i la disponibilitat dels recursos. Algunes de les parts del sistema original poden per tant quedar inacabades.
Amb l'arribada de membres que es van afegint, més persones experimentaran la frustració relacionada amb una utilitat o una autonomia limitades. Alguns d'aquests membres s'interessaran per la feina inacabada i crearan un nou node de membres amb les mateixes disposicions i noves persones per fer-se càrrec de la feina no realitzada. De manera alternativa, usuaris ocasionals i observadors del sistema, que no tenen les ganes o l'experiència per ser més actius dins del sistema original, trobaran una nova necessitat i iniciaran un nou node. L'estigmèrgia fomenta la fragmentació en diferents nodes més que no pas el sistema empresarial tradicional d'adquisició i d'expansió sense fi. Perquè cada individu només és responsable del seu propi treball, i que ningú pot dirigir un grup de contribuïdors, l'expansió significa més feina per a l'individu i una perspectiva d'autolimitació. A mida que el sistema es va desenvolupant, la feina afegida exigeix alhora recursos afegits i noves fragmentacions. Com que la comunicació és més fàcil i hi ha més autonomia en grups més petits, la fragmentació és el resultat més probable del desenvolupament.
La comunicació entre els nodes d'un sistema s'estableix a partir de la necessitat. La transparència permet que la informació circuli lliurement entre els diferents nodes, però una relació formal o un mètode de comunicació no és ni necessari ni desitjable. La manera en què la informació es comparteix ve donada per la mateixa informació, no per les relacions personals. Si una dada és pertinent per a més d'un node es transmetrà immediatament a tots, sense que calgui una reunió formal entre persones oficials o legítimes.
Qualsevol node pot desaparèixer sense que afecti a la xarxa, i les funcionalitats subsistents necessàries poden ser recuperades per d'altres. Si els nodes s'adonen que estan treballant en una mateixa tasca són susceptibles d'associar-se, o bé alguns es tornaran obsolets per la manca d'ús. Només es creen nous nodes per cobrir una nova necessitat o proporcionar una millor funcionalitat; fer dues vegades la mateixa feina resulta ineficaç i només es dóna el cas quan un segon grup troba un mètode alternatiu que el primer grup no vol adoptar. En aquest cas, el millor sistema tindrà més recolzament per part del grup d'usuaris i l'altre sistema desapareixerà o quedarà com una alternativa valuosa. Qualsevol usuari pot contribuir al node que més correspongui als seus interessos i a les seves capacitats o aportar la seva contribució a diferents nodes.

El futur

Un nou sistema de governança o de col·laboració que no segueixi un model jeràrquic competitiu haurà d'integrar l'estigmèrgia en la majoria dels seus sistemes basats en l'acció. No és ni raonable ni desitjable per al pensament i l'acció individual que se'ls sotmeti al consens de grup per temes que no estiguin relacionats amb el grup, i és del tot impossible realitzar tasques complexes si cada decisió ha de ser presentada per ser aprovada; és la major debilitat del model jeràrquic. L'èxit increïble de tants projectes d'Internet és el resultat de l'estigmèrgia, no de la cooperació, i gràcies a l'estigmèrgia és com podrem construir ràpidament i eficaç i com produirem resultats molt millors que els que cadascú de nosaltres es planteja al començament.

Article original : HEATHER, Marsh. Stigmergy. GeorgieBC?’s Blog [online]. [Accessed 30 January 2014]. Available from: http://georgiebc.wordpress.com/2012/12/24/
Mots clau :