I si no fóssim tan individualistes?

Autor de la fitxa : Jean Michel Cornu

LlicÃ¨ncia de la fitxa : Creative Commons BY-SA

DescripciÃ³ :

Quan els homes es trien entre ells per aliar-se

Moltes estratègies tenen en compte l'egoisme de l'home: per exemple els sistemes que l'obliguen a treballar per una causa comuna o bé l'economia que permet negociar un preu d'intercanvi en funció de l'oferta i la demanda amb "agents" individualistes i racionals.
Em vaig interessar per les estratègies de cooperació partint del mateix pressupòsit: si l'home té un costat egoista i un costat altruista, el primer que cal fer és que el seu interès i l'interès col·lectiu convergeixin. Pitjor encara: en cas de conflicte d'interessos, una persona altruista actuaria en el sentit de l'interès dels altres en detriment del seu propi interès. Així doncs, tindria un desavantatge en sentit darwinià...
No obstant, recentment m'he assabentat de tres aspectes que mostren que l'home (com alguns animals) pot fer coses que aparentment van en contra dels seus interessos per obtenir quelcom de vital: pot aliar-se amb els altres.

Fins i tot els animals poden ser altruistes

Els turdoides són ocells que alimenten les niuades dels altres membres del grup, es protegeixen mútuament. Moltes altres espècies tenen membres que accepten ser sentinelles per als altres. D'aquesta manera mostren als altres que pot ser útil estar integrat en una coalició.

L'home-que-diu-tot-el-que-sap davant dels que se n'aprofiten

L'home també fa coses que semblen anar en contra del seu interès. Jean-Louis Dessalles de Telecom París, en una conferència molt interessant anomenada "el llenguatge humà, una paradoxa de l'evolució", explica que normalment el llenguatge hauria de ser un desavantatge per a qui l'utilitza: qui parla comparteix la informació mentre que qui escolta disposa alhora de la seva pròpia informació i de la dels altres. No obstant venim d'un home que parla. Aquest invent fonamental que es va produir fa 100 o 200 000 anys, segons Jacques Monod en "l'atzar i la necessitat" és fins i tot la causa de la nostra intel·ligència. Quin avantatge darwinià pot donar la natura als que parlen i donen la seva informació als altres?

Dos intents d'explicació

No podem invocar senzillament l'avantatge col·lectiu per a l'espècie perquè aquest argument no fa el pes davant l'inconvenient per a l'individu de donar sense esperar res a canvi. Un altre intent d'explicació: des del punt de vista de l'evolució per la teoria del joc desenvolupada per John Miller Smith, és possible fer alguna cosa (per exemple donar una informació) per obtenir alguna cosa de l'altre (enfocament "donar i rebre"). Per això cal adreçar-se preferentment als que creiem que seran capaços de "seguir les regles del joc", però també tenir un sistema per detectar els tramposos (un enfocament desenvolupat per W.D. Halmilton).
Però la teoria de les "barbes verdes" il·lustra la dificultat que tenen els altruistes per reconèixer-se entre ells:
"suposem que els altruistes duen, per què no, una barba verda per identificar-se els uns als altres. Els poc egoistes de la mateixa espècie que també duen barbes verdes també tindran la possibilitat de fer trampes... I reeixiran un cop més a expenses dels altruistes!".
Tot i això, recentment, investigadors del laboratori de la Universitat Pierre et Marie Curie (ENS-CNRS) i del Royal Holloway College (Londres, Regne Unit) han aconseguit demostrar que els altruistes podien anar un pas per endavant respecte als "tramposos" "modificant regularment el color de la seva barba". Les simulacions mostren que en aquest cas, els altruistes poden aconseguir un avantatge competitiu no només respecte als egoistes, sinó fins i tot respecte als egoistes tramposos...
Malgrat tot: l'enfocament que consisteix en donar i rebre, si permet comprendre alguns comportaments altruistes, no funciona amb el llenguatge ja que molt sovint ens dirigim a un conjunt de persones.

El savi assenyala la lluna i el boig mira el dit

Jean-Louis Dessalles proposa una tercera hipòtesi molt seductora. Constata que les criatures humanes, fins i tot abans de saber enraonar, tenen tendència a assenyalar amb el dit, és a dir a compartir les seves informacions. Aquest no és el cas dels animals en general. Una experiència que ho il·lustra:
Si posem menjar sota un bol girat de cap per avall i res sota d'un altre: assenyalar el bol que amaga el menjar no provoca res en un ximpanzé mentre que anar a agafar el bol provoca la reacció de l'animal per anar a buscar el menjar. Un nen en canvi entendrà la informació simplement assenyalant un bol amb el dit.
La diferència rau en que, en general, en la seva comunicació l'animal no integra la informació donada sense esperar res a canvi. La comunicació serveix per mostrar la força física, l'atractiu sexual, però no per a les coses que no son útils per al que comunica.
L'home també es comunica d'aquesta manera, però hi afegeix informació que dóna sense esperar informació a canvi. I fent això, està mostrant als altres unes qualitats que fan que mereixi ser integrat en el grup (abnegació, altruisme, sinceritat...).

L'avantatge pel que fa a la supervivència

Si l'home passa gairebé el 20% del temps en què està despert comunicant-se amb els altres, donant-los informació "a fons perdut", sens dubte és perquè en treu un avantatge crucial. Aquest ha de compensar l'inconvenient que representa fer determinades accions per l'interès del grup però en detriment d'ell mateix. Sol, l'ésser humà té poques possibilitats de sobreviure. Però contràriament a altres animals, té menys tendència a unir-se als altres (exceptuant els membres de la seva família). Així, podria haver desenvolupat una capacitat de llenguatge elaborat per tal de poder donar informació i demostrar d'aquesta manera que pot ser acceptat en el grup.
Els ximpanzés només saben muntar coalicions entre dos o tres (no s'ha de confondre amb la gossada o el ramat : en una coalició, els individus s'han escollit entre ells). L'home, probablement gràcies al llenguatge, és capaç d'establir aliances amb més persones. En un grup petit, la força individual és el que més aporta al conjunt; en un grup gran, el nombre és el que proporciona la força i per tant la capacitat dels membres per cooperar plegats.

El conflicte d'interessos i la presumpció d'altruisme

Aquest punt de vista podria explicar una particularitat dels grups: en cas de conflicte d'interessos, existeix una creença inconscient que la persona defensarà l'interès del grup en detriment d'ella mateixa. Naturalment, si ho analitzem amb plena consciència en adonem que no és forçosament així.
Això té una conseqüència enutjosa: quan algú es troba en una situació de conflicte d'interessos no pot dir als altres "tinc un problema, no puc actuar en interès del grup". En canvi, en la majoria de casos, parlar-ne permetria trobar una tercera possibilitat que permetria reconciliar els interessos individuals amb els col·lectius; però això significaria que no només tenim una posició altruista, contràriament al que inconscientment hem mostrat amb la nostra comunicació per tal de ser acollits en el grup.
Així, un dels problemes que més dificulten la convivència del homes entre ells és que quan hi ha un conflicte d'interessos, no se'n pot parlar. Ens quedem en la situació de no dit i de vegades fins i tot en la inconsciència (per exemple amb reaccions de còlera que intentem justificar amb causes objectives quan són el resultat d'altres causes de les que no en som plenament conscients...). Allò que no es diu, aquest no dit fa difícil resoldre els problemes inevitables de la vida de grup. Sembla venir del que justament ens permet reunir-nos: la facultat que tenim per donar informació gratuïtament per demostrar la nostra capacitat per ésser escollits per participar en una coalició.

Hume i la parcialitat de l'home

En una presentació d'àudio sobre "artifici i societat en l'obra de Hume" (antologia sonora del pensament francès), Gilles Deleuze explica que per a David Hume, l'home no és egoista sinó parcial. Això vol dir que té una esfera de simpatia privilegiada.
Per a Hume, hi ha tres tipus de simpatia: amb els familiars, amb els que ens envolten i amb els nostres congèneres. Corresponen als tres principis d'associació que ha identificat en els seus treballs (en particular sobre l'associació d'idees): la semblança, la contigüitat i la causalitat comuna.
Així doncs, el problema moral ja no consisteix en gestionar l'egoisme (que és el punt de partida del contracte que sovint es considera la base de la societat i de les seves institucions, sobretot per part dels seus contemporanis del segle XVIII), sinó en ultrapassar el cercle de les simpaties naturals per ampliar-lo al conjunt de la societat. Per a Hume, el paper de la legislació ja no és doncs impedir l'egoisme (cosa que fins ara no ha donat resultats satisfactoris) sinó, de manera més constructiva, ultrapassar les nostres parcialitats per ampliar el nostre cercle (ja no mitjançant el contracte, sinó pel que Hume anomena la "regla general").

La (les) pregunta (es) del viure junts

En d'altres termes, podríem formular la pregunta com: és possible trobar unes regles que afavoreixin l'ampliació del cercle de persones que s'escullen entre elles (les coalicions en les quals es basa la nostra capacitat per sobreviure) per tal d'ampliar -lo al conjunt de la humanitat i més enllà, al regne dels éssers vius.
Però com totes les preguntes, perquè aquesta sigui completa cal afegir-li un contrapunt que ens permeti anar més enllà (en un enfocament dialèctic), i així, podríem afegir: què es pot fer perquè el pressupòsit d'altruisme que ens ha permès entrar en una coalició no ens torni col·lectivament cecs a l'hora de defensar els nostres interessos individuals.

Mots clau :